Fa uns dies el Sindicat d'Estudiants va organitzar una mobilització estudiantil a Parla (Madrid) contra la islamofòbia i el racisme encobert de fals laïcisme.
Concretament un ampli col·lectiu de joves musulmanes són obligades a treure's el hiyab abans de poder entrar en diversos instituts públics. Una mesura discriminatòria que l'extrema dreta porta exigint des de fa anys i que ha intentat implantar en diferents poblacions.
És evident que a cap altra estudiant se l'obliga a treure's les creus o medalles catòliques que porten al coll. Ningú els prohibeix entrar amb ells quotidianament. Tampoc en aquests centres hi ha campanyes des de les direccions per impedir que els capellans i les monges tinguin les aules obertes per impartir religió catòlica i escampar el seu ideari reaccionari, masclista i homòfob.
Tant el Sindicat d'Estudiants com Esquerra Revolucionària som organitzacions comunistes, i per tant atees, que lluitem contra tota mena d'opressió i discriminació de classe, nacional, sexual i també religiosa.
Hem lliurat una batalla sense quarter per l'ensenyament públic laic, exigint que la religió surti de les escoles i instituts públics, i que l'Església Catòlica tregui les seves urpes del nostre ensenyament, tal com ocorria sota el franquisme i continua succeint ara.
Hem lluitat incansablement contra la privatització de l'ensenyament públic i exigit l'expropiació de la privada-concertada i la seva integració a la xarxa pública. Hem defensat fins a l’extenuació la ruptura dels acords amb el Vaticà i que no es lliuri ni un euro públic a l'Església Catòlica, la dominant, però a cap altra també.
Quan ens hem posat a favor de joves musulmanes, que són humiliades en ser obligades a treure's el hiyab, aquest "drap que portàvem al cap” com els diuen alguns d'aquests directors, estem denunciant una discriminació òbvia amb tints racistes. I és davant d'aquesta actitud quan una munió de feixistes han omplert les xarxes socials d'atacs al Sindicat d'Estudiants. Ho esperàvem i no ens sorprèn per descomptat.
Els llepa-culs de Trump, de Milei, els franquistes que ens parlen tots els dies de reconquesta, que defensen la teoria del reemplaçament, que ara s'han convertit en sionistes furibunds i aclamen Netanyahu en el seu genocidi contra el poble palestí, que tenen en el seu ADN el racisme i el masclisme més menyspreable i han posat una diana sobre el moviment feminista i les persones trans, aquests feixistes fan el que se n'espera.
Però hi ha també una esquerra que està fent el joc a aquesta extrema dreta i comprant el seu discurs d'islamofòbia. Incapaç d'entendre que els ateus i comunistes estem contra tota mena d'opressió, que defensem el dret que les joves musulmanes no siguin discriminades, considera que la millor manera de combatre la religió i els seus símbols és amb prohibicions. És clar, respecte al poder de l'Església Catòlica a les aules, transigeixen i l'accepten. Però respecte al que joves musulmanes portin el hiyab, l'assenyalen com a intolerable i una cosa que els comunistes o les gents d'esquerra hem de denunciar amb estridència. Submisos amb el poder, amb la religió dominant, i en canvi hostils cap a la minoria religiosa que, com és evident, pateix a més una campanya de racisme i discriminació impossible d'ocultar.
Per entendre la genuïna posició dels comunistes revolucionaris publicarem diferents articles on exposarem les nostres posicions al respecte. I comencem per un clàssic de V.I. Lenin que és una bufetada política a tots aquells que confonen comunisme amb un ateisme antireligiós vulgar i que no soscava el poder reaccionari de la religió, sinó que l'enforteix.
Us deixem amb aquest text brillant per llegir-lo amb deteniment.
--------------------------------------------
Actitud del partit obrer envers la religió
V.I. Lenin - maig de 1909 - publicat a Proletari
El discurs del diputat Surkov a la Duma d'Estat, durant el debat del pressupost del Sínode, i la discussió en la nostra minoria de la Duma en examinar el projecte d'aquest discurs -que publiquem a continuació-, han plantejat un problema d'extraordinària importància i actualitat precisament en els nostres dies. És indubtable que l'interès per tot allò relacionat amb la religió arriba ara a vastos cercles de la "societat" i ha penetrat a les files dels intel·lectuals que són a prop del moviment obrer i en certs mitjans obrers. La socialdemocràcia té el deure ineludible d'exposar la seva actitud cap a la religió.
La socialdemocràcia basa tota la seva concepció del món en el socialisme científic, és a dir, en el marxisme. La base filosòfica del marxisme, com van declarar repetides vegades Marx i Engels, és el materialisme dialèctic, que va fer plenament seves les tradicions històriques del materialisme del segle XVIII a França i de Feuerbach (primera meitat del segle XIX) a Alemanya, del materialisme incondicionalment ateu i decididament hostil a tota religió.
Recordem que tot l'Anti-Dühring d'Engels, que Marx va llegir en manuscrit, acusa el materialista i ateu Dühring d'inconseqüència en el seu materialisme i d'haver deixat escapatòries per a la religió i la filosofia religiosa. Recordem que en la seva obra sobre Ludwig Feuerbach, Engels li retreu haver lluitat contra la religió no per aniquilar-la, sinó per renovar-la, per crear una religió nova, "sublim", etc.
La religió és l'opi del poble [1]. Aquesta màxima de Marx constitueix la pedra angular de tota la concepció marxista en la qüestió religiosa. El marxisme considera sempre que totes les religions i esglésies modernes, totes i cadascuna de les organitzacions religioses, són òrgans de la reacció burgesa cridats a defensar l'explotació i a intoxicar la classe obrera.
No obstant això, Engels va condemnar alhora més d'una vegada els intents dels qui, amb el desig de ser "més esquerrans" o "més revolucionaris" que la socialdemocràcia, pretenien introduir en el programa del partit obrer el reconeixement categòric de l'ateisme com una declaració de guerra a la religió.
En referir-se el 1874 al cèlebre manifest dels comuners blanquistes emigrats a Londres, Engels qualificava d'estupidesa supina la seva baladrera declaració de guerra a la religió, afirmant que una tal actitud era el millor mitjà d'atiar l'interès per la religió i de dificultar-ne la veritable extinció. Engels acusava els blanquistes de ser incapaços de comprendre que només la lluita de classe de les masses obreres, en atreure àmpliament les vastes capes proletàries a una pràctica social conscient i revolucionària, serà capaç de deslliurar de veritat les masses oprimides del jou de la religió, en tant que declarar com a missió política del partit obrer la guerra a la religió és una frase anarquista [2].
I el 1877, en condemnar sense pietat a l'Anti-Dühring les més mínimes concessions del filòsof Dühring a l'idealisme i a la religió, Engels condemnava amb no menor energia la seva idea pseudorevolucionària sobre la prohibició de la religió en la societat socialista. Declarar així la guerra a la religió, deia Engels, significaria "ser més bismarckista que Bismarck", és a dir, repetir la beneiteria de la seva lluita contra els clericals, la famosa "lluita per la cultura", Kulturkampf, és a dir, la lluita sostinguda per Bismarck en la dècada de 1870 contra el Partit Catòlic Alemany, el partit del "Centre", mitjançant persecucions policíaques al catolicisme [3].
L'única cosa que va aconseguir Bismarck amb aquesta lluita va ser enfortir el clericalisme militant dels catòlics i perjudicar la causa de la veritable cultura, ja que va col·locar en primer pla les divisions religioses en lloc de les divisions polítiques, distraient així l'atenció d'alguns sectors de la classe obrera i de la democràcia de les tasques essencials de la lluita de classe i revolucionària per orientar-los cap a l'anticlericalisme burgès més superficial i enganyós.
En acusar Dühring, que pretenia aparèixer com a ultrarevolucionari, de voler repetir en una altra forma la mateixa beneiteria de Bismarck, Engels exigia del partit obrer que sabés treballar amb paciència per organitzar i il·lustrar el proletariat, per realitzar una obra que condueix a l'extinció de la religió, i no llançar-se a les aventures d'una guerra política contra la religió [4].
Aquest punt de vista va arrelar en la socialdemocràcia alemanya, que es va manifestar, per exemple, a favor de la llibertat d'acció dels jesuïtes, a favor de la seva admissió a Alemanya i de l'abolició de totes les mesures de lluita policíaca contra una o altra religió. "Declarar la religió un assumpte privat": aquest famós punt del Programa d'Erfurt [5] (1891) va afermar aquesta tàctica política de la socialdemocràcia.
Aquesta tàctica s'ha convertit ja en una rutina, ha arribat a engendrar una nova distorsió del marxisme en el sentit contrari, en el sentit oportunista.
La tesi del Programa d'Erfurt ha començat a ser interpretada en el sentit que nosaltres, els socialdemòcrates, el nostre partit, considera la religió un assumpte privat; que per a nosaltres, com a socialdemòcrates, com a partit, la religió és un assumpte privat. Sense polemitzar directament amb aquest punt de vista oportunista, Engels va estimar necessari, en l'última dècada del segle XIX, combatre'l amb energia no en forma polèmica, sinó de manera positiva. Engels ho va fer mitjançant una declaració, en la qual subratllava que la socialdemocràcia considera la religió com un assumpte privat respecte a l'Estat, però de cap manera respecte a si mateixa, respecte al marxisme, respecte al partit obrer [6].
Tal és la història externa de les manifestacions de Marx i Engels sobre la religió. Per als qui enfosqueixen amb negligència el marxisme, per als qui no saben o no volen meditar, aquesta història és un cúmul de contradiccions absurdes i de vaivens del marxisme: una espècie de mescladissa d'ateisme "conseqüent" i de "condescendències" amb la religió, vacil·lacions "mancades de principis" entre la guerra revolucionària contra Déu i l'aspiració d'"adaptar-se" als obrers creients, el temor a espantar-los, etc., etc. En les publicacions dels xarlatans anarquistes es pot trobar no pocs atacs d'aquesta índole al marxisme.
Però els qui siguin capaços, encara que sigui en petita mesura, d'enfocar amb un mínim de seriositat el marxisme, d'aprofundir en les seves bases filosòfiques i en l'experiència de la socialdemocràcia internacional, veuran amb facilitat que la tàctica del marxisme davant la religió és profundament conseqüent i que Marx i Engels la van meditar bé. Veuran que el que els diletants o ignorants consideren vacil·lacions és una conclusió directa i ineludible del materialisme dialèctic. Constituiria un cras error pensar que l'aparent "moderació" del marxisme davant la religió s'explica per raons "tàctiques", pel desig de "no espantar", etc. Al contrari: la línia política del marxisme està indissolublement lligada als seus principis filosòfics també en aquesta qüestió.
El marxisme és materialisme. En qualitat de tal, és tan implacable enemic de la religió com el materialisme dels enciclopedistes del segle XVIII [7] o el materialisme de Feuerbach. Això és indubtable. Però el materialisme dialèctic de Marx i Engels va més lluny que els enciclopedistes i que Feuerbach en aplicar la filosofia materialista a la història i a les ciències socials.
Hem de lluitar contra la religió. Això és l'abecé de tot materialisme i, per tant, del marxisme. Però el marxisme no és un materialisme que s'aturi a l'abecé. El marxisme va més enllà. Afirma: cal saber lluitar contra la religió, i per això cal explicar des del punt de vista materialista els orígens de la fe i de la religió entre les masses.
La lluita contra la religió no es pot limitar ni reduir a la prèdica ideològica abstracta; cal vincular aquesta lluita a l'activitat pràctica concreta del moviment de classes, que tendeix a eliminar les arrels socials de la religió. Per què persisteix la religió entre els sectors endarrerits del proletariat urbà, entre les vastes capes semiproletàries i entre la massa pagesa? Per la ignorància del poble, respondran el progressista burgès, el radical o el materialista burgès. En conseqüència, a baix la religió i visca l'ateisme!, la difusió de les concepcions ateïstes és la nostra tasca principal.
El marxista diu: No és cert. Tal opinió és una ficció cultural superficial, burgesa, limitada. Tal opinió no és profunda i explica les arrels de la religió d'una manera no materialista, sinó idealista. Als països capitalistes contemporanis, aquestes arrels són, principalment, socials. L'arrel més profunda de la religió en els nostres temps és l'opressió social de les masses treballadores, la seva aparent impotència total davant les forces cegues del capitalisme, que cada dia, cada hora, causa als treballadors patiments i martiris mil vegades més horrorosos i salvatges que qualsevol esdeveniment extraordinari, com les guerres, els terratrèmols, etc. "La por va crear els déus". La por a la força cega del capital -cega perquè no pot ser prevista per les masses del poble-, que a cada pas amenaça de portar i porta al proletari o al petit propietari la perdició, la ruïna "inesperada", "sobtada", "casual", convertint-lo en pidolaire, en indigent, arrossegant-lo a la prostitució, traient-li la mort per fam. Heus aquí l'arrel de la religió contemporània que el materialista ha de tenir en compte abans que res, i més que res, si no vol quedar-se en aprenent de materialista. Cap fulletó educatiu serà capaç de desarrelar la religió entre les masses aixafades pels treballs forçats del règim capitalista i que depenen de les forces cegues i destructives del capitalisme, mentre aquestes masses no aprenguin a lluitar unides i organitzades, de manera sistemàtica i conscient, contra aquesta arrel de la religió, contra el domini del capital en totes les seves formes.
S'ha de deduir d'això que el fulletó educatiu antireligiós és nociu o superflu? No. D'això se'n dedueix una altra cosa molt diferent. Es dedueix que la propaganda atea de la socialdemocràcia ha d'estar subordinada a la seva tasca fonamental: el desenvolupament de la lluita de classes de les masses explotades contra els explotadors.
Qui no hagi reflexionat sobre els principis del materialisme dialèctic, és a dir, de la filosofia de Marx i Engels, potser no comprengui (o, almenys, no comprengui de seguida) aquesta tesi. Es preguntarà: Com és possible subordinar la propaganda ideològica, la prèdica de certes idees, la lluita contra un enemic de la cultura i del progrés que persisteix des de fa milers d'anys (és a dir, contra la religió) a la lluita de classes, és a dir, a la lluita per objectius pràctics determinats en el terreny econòmic i polític?
Aquesta objecció figura entre les que es fan de forma més corrent al marxisme i que testimonien la incomprensió més completa de la dialèctica de Marx. La contradicció que suma en la perplexitat els qui objecten d'aquesta manera és una contradicció real de la vida mateixa, és a dir, una contradicció dialèctica i no verbal ni inventada. Separar amb una barrera absoluta, infranquejable, la propaganda teòrica de l'ateisme -és a dir, la destrucció de les creences religioses entre certs sectors del proletariat- i l'èxit del desenvolupament de les condicions de la lluita de classe d'aquests sectors significa discórrer de manera no dialèctica, convertir en barrera absoluta el que és només una barrera mòbil i relativa; significa deslligar per mitjà de la violència el que està indissolublement lligat en la vida real.
Prenguem un exemple. El proletariat de determinada regió i de determinada branca industrial es divideix, suposem, en un sector avançat de socialdemòcrates força conscients -que, naturalment, són ateus- i en un altre d'obrers força endarrerits, vinculats encara al camp i als pagesos, que creuen en Déu, van a l'església i fins i tot es troben sota la influència directa del capellà local, qui, admetem-ho, crea una organització obrera cristiana. Suposem, a més, que la lluita econòmica en aquesta localitat hagi portat a la vaga. El marxista té el deure de col·locar en primer pla l'èxit del moviment vaguístic, d'oposar-se a la divisió d'aquests obrers en lluita en ateus i cristians i de combatre aquesta divisió. En aquestes condicions, la prèdica ateïsta pot resultar supèrflua i nociva, no des del punt de vista de les consideracions filistees que no s'ha d'espantar els sectors endarrerits o perdre una acta en les eleccions, etc., sinó des del punt de vista del progrés efectiu de la lluita de classes, que, en les circumstàncies de la societat capitalista moderna, portarà els obrers cristians a la socialdemocràcia i a l'ateisme cent vegades millor que la mera propaganda atea.
En aquest moment i en aquesta situació, el predicador de l'ateisme només afavoriria el capellà i les monges, els qui no desitgen sinó substituir la divisió dels obrers segons la seva intervenció en el moviment vaguístic per la divisió en creients i ateus. L'anarquista, en predicar la guerra contra Déu a tota costa, ajudaria, de fet, els capellans i la burgesia (de la mateixa manera que els anarquistes ajuden sempre, de fet, a la burgesia).
El marxista ha de ser materialista, és a dir, enemic de la religió; però ha de ser un materialista dialèctic, és a dir, ha de plantejar la lluita contra la religió no en el terreny abstracte, purament teòric, de prèdica sempre igual, sinó de manera concreta, sobre la base de la lluita de classes que es lliura de fet i que educa les masses més que res i millor que res. El marxista ha de saber tenir en compte tota la situació concreta, trobant sempre el límit entre l'anarquisme i l'oportunisme (aquest límit és relatiu, mòbil, variable, però existeix), i no caure en el "revolucionarisme" abstracte, verbal, i, en realitat, vacu de l'anarquista, ni en el filisteisme i l'oportunisme del petitburguès o de l'intel·lectual liberal, que tem la lluita contra la religió, oblida aquesta tasca seva, es resigna amb la fe en Déu i no s'orienta pels interessos de la lluita de classes, sinó pel mesquí i míser càlcul de no ofendre, no rebutjar ni ensumar, atenint-se a la màxima ultra-sàvia de "viu i deixa viure els altres", etc., etc.
Des d'aquest punt de vista cal resoldre totes les qüestions parcials relatives a l'actitud de la socialdemocràcia davant la religió. Per exemple, es pregunta amb freqüència si un sacerdot pot ser membre del Partit Socialdemòcrata i, com a regla general, es respon de manera afirmativa incondicional, invocant l'experiència dels partits socialdemòcrates europeus. Però aquesta experiència no és fruit únicament de l'aplicació de la doctrina marxista al moviment obrer, sinó també de les condicions històriques especials d'Occident, que no existeixen a Rússia (més endavant en parlarem); de manera que la resposta afirmativa incondicional és, en aquest cas, errònia.
No es pot declarar d'una vegada per sempre i per a totes les situacions que els sacerdots no poden ser membres del Partit Socialdemòcrata, però tampoc es pot establir d'una vegada per sempre la regla contrària. Si un sacerdot ve cap a nosaltres per fer una tasca política conjunta i compleix amb probitat el treball de partit, sense combatre el programa d'aquest, podem admetre'l a les files socialdemòcrates. En aquestes condicions, la contradicció entre l'esperit i els principis del nostre programa, d'una banda, i les conviccions religioses del sacerdot, de l'altra, podria continuar sent una contradicció personal seva, que només a ell afectés, ja que una organització política no pot examinar els seus militants per saber si no hi ha contradicció entre els seus conceptes i el programa del partit.
Tot i que, és clar, un cas així podria ser una rara excepció fins i tot a Europa, i tractant-se de Rússia és ja molt poc probable. Però, per exemple, si un sacerdot ingressés al Partit Socialdemòcrata i comencés a fer-hi, com a tasca principal i gairebé única, la prèdica activa de les concepcions religioses, el partit, sens dubte, hauria d'expulsar-lo de les seves files.
Hem de no només admetre, sinó atraure sense falta al Partit Socialdemòcrata tots els obrers que conserven la fe en Déu; ens oposem categòricament que s'infereixi la més mínima ofensa a les seves creences religioses, però els atraiem per educar-los en l'esperit del nostre programa i no perquè lluitin activament contra ell. Admetem dins del partit la llibertat d'opinions, però fins a certs límits, determinats per la llibertat d'agrupació: no estem obligats a marxar colze a colze amb els predicadors actius d'opinions que rebutja la majoria del partit.
Un altre exemple. Es pot condemnar per igual, en totes les circumstàncies, els militants del Partit Socialdemòcrata per declarar "El socialisme és la meva religió" i per predicar opinions en consonància amb semblant declaració? No. La desviació del marxisme (i, per tant, del socialisme) és en aquest cas indubtable; però la importància d'aquesta desviació, el seu pes específic, per així dir-ho, poden ser diferents en diferents circumstàncies. Una cosa és quan l'agitador, o la persona que intervé davant les masses obreres, parla així perquè el comprenguin millor, per començar la seva exposició o presentar amb més claredat els seus conceptes en els termes més usuals entre una massa poc culta. Però una altra cosa és quan un escriptor comença a predicar la "construcció de Déu" [8] o el socialisme dels constructors de Déu (en esperit, per exemple, dels nostres Lunacharski i companyia.). En la mateixa mesura que, en el primer cas, la condemna seria injusta i fins i tot una limitació inadequada de la llibertat de l'agitador, de la llibertat d'influència "pedagògica", en el segon cas, la condemna per part del partit és indispensable i obligada. Per a uns, la tesi que "el socialisme és una religió" és una forma de passar de la religió al socialisme; per a d'altres, del socialisme a la religió.
Analitzem ara les condicions que han engendrat a Occident la interpretació oportunista de la tesi "Declarar la religió un assumpte privat". Hi han influït, naturalment, les causes comunes que engendren l'oportunisme en general com a sacrifici dels interessos fonamentals del moviment obrer en nom dels avantatges momentanis.
El partit del proletariat exigeix de l'Estat que declari la religió un assumpte privat; però no considera, ni molt menys, "assumpte privat" la lluita contra l'opi del poble, la lluita contra les supersticions religioses, etc. Els oportunistes tergiversen la qüestió com si el Partit Socialdemòcrata considerés la religió un assumpte privat!
Però, a més de l'habitual deformació oportunista (no explicada en absolut durant els debats que va sostenir la nostra minoria de la Duma en analitzar-se la intervenció sobre la religió), hi ha condicions històriques especials que han suscitat, si se'm permet l'expressió, l'excessiva indiferència actual dels socialdemòcrates europeus davant la qüestió religiosa.
Són condicions de dos gèneres. Primer, la tasca de la lluita contra la religió és històricament una tasca de la burgesia revolucionària, i la democràcia burgesa d'Occident, en l'època de les seves revolucions o dels seus atacs al feudalisme i a l'esperit medieval, la va complir (o complia) en grau considerable. Tant a França com a Alemanya hi ha la tradició de la guerra burgesa contra la religió, guerra iniciada molt abans d'aparèixer el socialisme (els enciclopedistes, Feuerbach).
A Rússia, d'acord amb les condicions de la nostra revolució democràtic-burgesa, també aquesta tasca recau gairebé tota sobre les espatlles de la classe obrera. Al nostre país, la democràcia petitburguesa (populista) no ha fet gaire al respecte (com creuen els kadets centurionegristes de nou encuny o els centurionegristes kadets de Veji [9]), sinó massa poc en comparació amb Europa.
D'altra banda, la tradició de la guerra burgesa contra la religió va crear a Europa una deformació específicament burgesa d'aquesta guerra per part de l'anarquisme, el qual, com han explicat fa ja molt i reiterades vegades els marxistes, se situa en el terreny de la concepció burgesa del món, malgrat tota la "fúria" dels seus atacs a la burgesia.
Els anarquistes i els blanquistes als països llatins, Most (que, dit sigui de pas, va ser deixeble de Dühring) i Cia. a Alemanya i els anarquistes de la dècada del 80 a Àustria, etc. van portar fins al non plus ultra la frase revolucionària en la seva lluita contra la religió. No és d'estranyar que, ara, els socialdemòcrates europeus caiguin a l'extrem oposat dels anarquistes. Això és comprensible i, en certa manera, legítim; però nosaltres, els socialdemòcrates russos, no podem oblidar les condicions històriques especials d'Occident.
Segon, a Occident, després d'haver acabat les revolucions burgeses nacionals, després d'haver estat implantada la llibertat de consciència més o menys completa, la qüestió de la lluita democràtica contra la religió va quedar tan relegada històricament a segon pla per la lluita de la democràcia burgesa contra el socialisme, que els Governs burgesos van intentar conscientment desviar l'atenció de les masses del socialisme, organitzant "creuades" quasiliberals contra el clericalisme. Aquest caràcter tenien també el Kulturkampf a Alemanya i la lluita dels republicans burgesos de França contra el clericalisme.
L'anticlericalisme burgès, com a mitjà de desviar l'atenció de les masses obreres del socialisme, va precedir a Occident la difusió entre els socialdemòcrates de la seva actual "indiferència" davant la lluita contra la religió. I també això és comprensible i legítim, ja que els socialdemòcrates havien d'oposar a l'anticlericalisme burgès i bismarckià, precisament la subordinació de la lluita contra la religió a la lluita pel socialisme.
A Rússia, les condicions són completament diferents. El proletariat és el dirigent de la nostra revolució democràtic-burgesa. El seu partit ha de ser el dirigent ideològic en la lluita contra tot allò medieval, inclosos la vella religió oficial i tots els intents de renovar-la o fonamentar-la de nou o sobre una base diferent, etc. Per això, si Engels corregia amb relativa suavitat l'oportunisme dels socialdemòcrates alemanys -que havien substituït la reivindicació del partit obrer que l'Estat declarés la religió un assumpte privat, declarant ells mateixos la religió com a assumpte privat per als propis socialdemòcrates i per al Partit Socialdemòcrata-, és lògic que l'acceptació d'aquesta tergiversació alemanya pels oportunistes russos mereixeria una condemna cent vegades més dura per part d'Engels.
En declarar des de la tribuna de la Duma que la religió és l'opi del poble, la nostra minoria va procedir de manera completament justa, assentant amb això un precedent que haurà de servir de base per a totes les manifestacions dels socialdemòcrates russos sobre la religió. S'hauria d'haver anat més lluny, desenvolupant amb més detall les conclusions atees? Creiem que no. Això podria haver comportat l'amenaça que el partit polític del proletariat hiperbolitzés la lluita antireligiosa; això podria haver conduït a esborrar la línia divisòria entre la lluita burgesa i la lluita socialista contra la religió. La primera tasca que havia de complir la minoria socialdemòcrata a la Duma centurionegrista va ser complerta amb honor.
La segona tasca, i potser la principal per als socialdemòcrates -explicar el paper de classe que exerceixen l'Església i el clergat en donar suport al Govern centurionegrista i a la burgesia en la seva lluita contra la classe obrera-, va ser complerta també amb honor. És clar que sobre aquest tema es podria dir molt més, i les intervencions posteriors dels socialdemòcrates sabran completar el discurs del camarada Surkov. Tanmateix, el seu discurs va ser magnífic i la seva difusió per totes les nostres organitzacions és un deure directe del partit.
La tercera tasca consistia a explicar amb tota minuciositat el sentit just de la tesi que amb tanta freqüència deformen els oportunistes alemanys: "declarar la religió un assumpte privat". Per desgràcia, el camarada Surkov no ho va fer. Això és tant més de lamentar perquè, en l'activitat anterior de la minoria, el camarada Beloúsov va cometre un error en aquesta qüestió, que va ser assenyalat oportunament a Proletari.
Els debats a la minoria demostren que la discussió al voltant de l'ateisme li va impedir veure el problema de com exposar correctament la famosa reivindicació de declarar la religió un assumpte privat. No acusarem només el camarada Surkov d'aquest error de tota la minoria. Més encara: reconeixem francament que la culpa correspon a tot el partit per no haver explicat en grau suficient aquesta qüestió, per no haver inculcat suficientment en la consciència dels socialdemòcrates el significat de l'observació d'Engels als oportunistes alemanys. Els debats en la minoria demostren que això va ser, precisament, una comprensió confusa de la qüestió i no falta de desitjos d'atenir-se a la doctrina de Marx, per la qual cosa estem segurs que aquest error serà esmenat en les intervencions subsegüents de la minoria.
En resum, repetim que el discurs del camarada Surkov és magnífic i ha de ser difós per totes les organitzacions. En discutir el contingut d'aquest discurs, la minoria ha demostrat que compleix a consciència amb el seu deure socialdemòcrata. Ens resta desitjar que en la premsa del partit apareguin amb més freqüència informacions sobre els debats en el si de la minoria, per tal d'aproximar aquesta al partit, de donar-li a conèixer la intensa tasca que efectua la minoria i d'establir la unitat ideològica en l'actuació d'un i altre.
Notes:
[1]Vegeu C. Marx, "Introducció a La crítica de la filosofia de dret de Hegel". (K. Marx i F. Engels, Obres Completes, t. I.)
[2]Estudiants pel 'hiyab'
[3]S'al·ludeix a Kulturkampf ("Lluita per la cultura") que era com anomenaven els burgesos liberals al conjunt de mesures legals adoptades en la dècada del 70 del segle XIX, pel govern de Bismarck sota el rètol de la lluita per una cultura laica i amb vista a oposar-se a l'església catòlica i al partit del "Centre", que brindaven suport a les tendències separatistes dels terratinents i la burgesia dels Estats petits i mitjans de Sud-oest d'Alemanya. La política de Bismarck també apuntava a desviar de la lluita de classes una part de la classe obrera mitjançant la incitació al fanatisme religiós. En la dècada del 80, per tal d'amalgamar les forces reaccionàries, Bismarck va derogar gran part d'aquestes mesures.
[4]Vegeu F. Engels, “Anti-Dühring”, part tercera, V. L'Estat, la família i l'educació.
[5]El Programa d'Erfurt, de la socialdemocràcia alemanya, va ser aprovat l'octubre de 1891 al congrés d'Erfurt per substituir el Programa de Gotha de 1875, i va significar un pas endavant respecte a aquest últim perquè s'hi rebutjava les exigències. Tanmateix, també contenia greus errors; no tractava de la teoria de la dictadura del proletariat, de les exigències de derrocar la monarquia i fundar la república democràtica. El juny de 1891, Engels va criticar el projecte d'aquest programa. (K. Marx i F. Engels, “Crítica del programa de Gotha” · “Crítica al programa d'Erfurt”, Fundació Federico Engels).
[6]S'al·ludeix a la "Introducció" de F. Engels al fulletó de K. Marx La guerra civil a França, 3a edició alemanya. Aquest text ha estat editat per la Fundació Federico Engels.
[7]Enciclopedistes: grup d'ideologo-civilitzadors francesos del segle XVIII, que es van unir per publicar l'Encyclopédie ou dictionnaire reissonné des sciences, des arts et des métiers (1751-1780) i per això es denominen així. El seu organitzador i editor en cap va ser Denis Diderot. Els enciclopedistes estaven categòricament en contra de l'església catòlica, l'escolàstica i el privilegi del sistema feudal, i van exercir un paper gens insignificant en la preparació ideològica de la revolució burgesa a la França de finals del segle XVIII.
[8]Construcció de Déu: corrent religiós-filosòfica hostil al marxisme, apareguda en el període de la reacció stolipiniana entre una part dels intel·lectuals del partit, que es van desviar del marxisme després de la derrota de la revolució de 1905-1907. Els constructors de Déu (Lunacharski, Bazárov i altres) predicaven la creació d'una religió nova, "socialista", tractaven de reconciliar el marxisme amb la religió. En un temps, M. Gorki s'hi va adherir. La reunió de la redacció ampliada de Proletari va condemnar aquest corrent i en una resolució especial va declarar que la fracció bolxevic no tenia res de comú "amb tal tergiversació del socialisme científic".
[9]Veji ("Jalones"): recull dels kadets; va aparèixer a Moscou a la primavera de 1909 amb articles de N. Berdiáev, S. Bulgákov, P. Struve, M. Guerchenzon i altres representants de la burgesia liberal contrarevolucionària. En els articles sobre els intel·lectuals russos, els "vexistes" tractaven de difamar les tradicions democràtic-revolucionàries de Rússia, denigraven el moviment revolucionari de 1905 i donaven les gràcies al Govern tsarista per haver salvat la burgesia "amb les seves baionetes i presons". El recull exhortava els intel·lectuals a posar-se al servei de l'autocràcia. Lenin comparava el programa de Veji tant en filosofia com en assajos amb el de Moskovskie Viédomosti, diari centurionegrista, i anomenava el recull "enciclopèdia de l'apostasia liberal" dient que "és un continu torrent de vòmit reaccionari, abocat sobre la democràcia".
