La irrupció dels mariners de Kiel, a principis de Novembre del 1918, va ser el senyal per a un moviment revolucionari incendiari a tota Alemanya. Els obrers i els soldats insurrectes van conquerir ciutat rere ciutat, van obrir les presons i van alliberar els presoners polítics, van hissar la bandera vermella a carrers, fàbriques i casernes i van formar els Consells d'Obrers i Soldats. El kàiser va ser escombrat de l'escena. La classe treballadora va demostrar ser molt més potent per a acabar amb l'Imperi alemany que els obusos enemics i, en qüestió de dies, va dur a terme les tasques de l'anomenada revolució democràtica, va proclamar la república i va obrir el camí per a la transformació socialista d'Alemanya.

Guerra i revolució

Les forces motrius dels esdeveniments alemanys comparteixen un patró comú amb la Revolució Russa: la devastació de la guerra imperialista, els milers de morts i mutilats, sumats a les privacions de la rereguarda. Aquest panorama es va veure agreujat per la col•laboració parlamentària dels dirigents del Partit Socialdemòcrata d'Alemanya (SPD) amb la monarquia i el govern. Encara paralitzada temporalment per la propaganda xovinista i la posició socialpatriota del SPD, la classe obrera alemanya va aprendre molt durant l'escola de la guerra.

Igual que durant les jornades revolucionàries de Febrer del 1917 a Rússia, els treballadors alemanys, amb la seva audàcia i determinació, van obrir una situació de doble poder i van començar a disputar a la burgesia el dret a dirigir la societat. Però el poder encarnat pels Consells d'Obrers i Soldats no va aconseguir imposar-se, a diferència del que va passar a Rússia. Els factors que van determinar aquest desenllaç són diversos, però el més important de tots va ser la traïció a la revolució dels dirigents del principal partit obrer, el SPD.

Sabotatge des de l'interior

Ebert, Scheidemann, Noske i altres caps socialdemòcrates que havien sostingut els crèdits de guerra i la política de l'imperialisme alemany des del 4 d'Agost del 1914, van segellar una coalició amb l'Alt Comandament de l'Exèrcit. Els socialpatriotes -tal i com confessaven en els seus cercles íntims- detestaven la revolució i no van vacil•lar en aliar-se amb els criminals que més tard animarien la formació de les SA i les SS.

La burgesia havia assimilat seriosament les lliçons de la revolució bolxevic i, sense deixar-se intimidar pels esdeveniments, es va concentrar en evitar que el que havia passat a Rússia es repetís a Alemanya. Per a aconseguir-ho va utilitzar dos camins complementaris; per una banda, va posar tots els mitjans sobre la taula per a sabotejar la revolució des de dins, valent-se del SPD i de l'autoritat que encara conservava entre amplis sectors de les masses. L'objectiu era clar: controlar els Consells d'Obrers i Soldats i sotmetre'ls en el temps més breu possible a la legalitat burgesa, valent-se de les il·lusions democràtiques de la població. Per l'altra, va preparar meticulosament una força armada d'absoluta confiança que pogués ser llançada contra els obrers revolucionaris i els seus líders.

Les forces de la contrarevolució -la direcció del SPD i els militars monàrquics-, recolzades i finançades generosament pels grans capitalistes, es van enfrontar a la resistència ferotge dels obrers de Berlín i de les seves organitzacions combatents. D'entre elles va destacar, per dret propi, la Lliga Espartaquista (la tendència marxista revolucionària) dirigida per Rosa Luxemburg, Karl Liebknecht i Leo Jogiches, que cap a finals del mes de Desembre de 1918 es transformaria en el Partit Comunista d'Alemanya (KPD).

Enfrontats a un enemic amb mitjans molt considerables, la Lliga Espartaquista va tractar d'emular l'exemple dels bolxevics. Però l'heroïcitat, el valor i el sacrifici dels treballadors de Berlín no van ser suficients. Durant el transcurs d'aquells esdeveniments, els espartaquistes no van aconseguir crear un partit marxista de masses i molts dels seus quadres estaven influïts per posicions ultraesquerranes. Des de Novembre, la Lliga Espartaquista va agrupar una quantitat important de soldats i joves obrers lliurats en cos i ànima a la causa, però molts d'ells només veien en la revolució el moment de la insurrecció armada, sense entendre tot el treball preparatori necessari per a guanyar a la majoria de la classe obrera mitjançant l'agitació i la propaganda.

Les divergències de criteri a les files espartaquistes van adquirir una major rellevància precisament durant el Congrés de fundació del Partit Comunista, quan Rosa Luxemburg es va quedar en minoria. La seva defensa a favor de participar a les eleccions a l'Assemblea Constituent, convocades pel 19 de gener de 1919, va fracassar davant d'una majoria de delegats que es van pronunciar a favor del boicot actiu. Les paraules de Rosa Luxemburg en el seu discurs de cloenda van ser clares: "Dins la força tempestuosa que ens empeny cap endavant, crec que no hem d'abandonar la calma i la reflexió. Per exemple, el cas de Rússia no pot ser citat aquí com un argument contra la participació a les eleccions, ja que allà, quan l'Assemblea Constituent va ser dissolta, els nostres camarades russos tenien ja un govern encapçalat per Trotsky i Lenin. Nosaltres, en canvi, estem encara en els Ebert-Scheidemann. El proletariat rus tenia darrere seu una llarga història de lluites revolucionàries, mentre que nosaltres ens trobem en el començament de la revolució”. (1)

Violència contrarrevolucionària

El front únic entre la burgesia, els militars i la socialdemocràcia alemanya no va tenir gaire fàcil la seva tasca. Enfrontats a una poderosa classe obrera, van recórrer a la violència més extrema per a aixafar l'avantguarda revolucionària representada per la Lliga Espartaquista, i assassinar als seus dirigents més qualificats, Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht. La seva mort el 15 de Gener, a les mans de les bandes monàrquiques i d'extrema dreta agrupades en els Freikorps i dirigides pel socialdemòcrata Gustav Noske, va marcar la derrota de l'aixecament obrer de Berlín al Gener de 1919.

Després del que va passar a la capital, els dirigents socialpatriotes i els militars monàrquics van deslligar una guerra civil que es va perllongar durant mesos per a liquidar definitivament els Consells, massacrant milers de comunistes i assassinant també a l'altre gran dirigent comunista, Leo Jogiches. Sobre aquestes bases, i no sobre una suposada legalitat democràtica, es va aixecar la república de Weimar que, al cap de 14 anys, lliuraria el poder a Hitler.

Si la revolució socialista hagués triomfat a Alemanya, el destí de la humanitat podria haver estat molt diferent. La construcció del socialisme no hauria succeït en un país endarrerit i aïllat sinó en una de les principals potències industrials del continent i amb el proletariat més fort i més organitzat del món.

Les lliçons de la revolució alemanya no són menors i han de ser estudiades seriosament per totes i tots els que lluitem per la transformació socialista de la societat. Com va deixar escrit Rosa en el seu últim article: "L'ordre regna a Berlín! Estúpids lacais! El vostre 'ordre' està aixecat sobre sorra. Demà, la revolució s'alçarà de nou i, per terror vostre, anunciarà amb totes les seves trompetes: Vaig ser, sóc i seré!” (2)

(1) Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht: La revolución alemana de 1918-1919, Fundación Federico Engels, pàg. 20.

(2) Rosa Luxemburg, L'ordre regna a Berlín. Es pot consultar a l'apèndix documental del llibre Bajo la bandera de la rebelión. Rosa Luxemburgo y la revolución alemana (Juan Ignacio Ramos, Fundación F. Engels, 2014).