Unitat de la classe obrera contra les polítiques reaccionàries del PP i de CiU!
En defensa d'un programa d'independència de classe, internacionalista i socialista!
Pel dret d'autodeterminació per a Catalunya, Euskal Herria i Galiza!
Des de la manifestació de la Diada a Barcelona, el passat 11 de setembre, la qüestió nacional catalana ha tornat a situar-se en el primer plànol de la política en tot l'Estat, potser com mai ho havia fet abans des de la caiguda de la dictadura franquista. Es tracta d'un aspecte de vital importància per a la classe treballadora catalana i de la resta de l'Estat, i no és cap casualitat que l'agudizació del problema nacional en l'Estat espanyol es produeixi en un context de greu crisi econòmica i de profund malestar social.
La reacció espanyolista
Hi ha diversos factors que han confluït per donar un caràcter tan massiu a la manifestació de l'Onze de Setembre. Per descomptat, el rebuig a la crisi econòmica, la desocupació, la incertesa social o l'empobriment de sectors de les capes mitjanes durament copejades per la crisi, han estat factors rellevants. Al costat d'aquests, l'efecte acumulatiu de la campanya reaccionària de la dreta espanyolista contra els drets democràtics i els sentiments nacionals d'una clara majoria del poble català, particularment des de la segona legislatura d'Aznar i la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut, ha jugat també un paper molt actiu.
Citant alguns exemples molt recents d'aquesta campanya, a la fi d'agost el coronel Francisco Alamán deia en una entrevista: “La independència de Catalunya? per sobre del meu cadàver i el de molts. Els militars vam fer un jurament sagrat: complir l'ordenament constitucional que consagra la unitat d'Espanya com a principi irrenunciable”. Però el seu advertiment no es quedava aquí: “Encara que el lleó sembli dormit, que no provoquin massa al lleó, perquè ja ha donat proves sobrades de la seva ferocitat al llarg dels segles”.
Aquestes declaracions, que van tenir un gran impacte a Catalunya, no són una anècdota: mostren l'estat d'ànim d'amplis sectors de l'aparell de l'Estat, impregnats fins a la medul·la del nacionalisme espanyol més ranci, exacerbat pel context de polarització i inestabilitat política creixent*. Òbviament, ni el govern del PP, ni la justícia, han adoptat cap sanció, ni obert cap causa judicial contra aquest militar i les seves manifestacions colpistes. Això ho deixen per a les manifestacions de protesta contra les retallades socials.
En la vespra de la Diada, Rajoy també va escalfar l'ambient en dir que “Espanya no està per a algaravies i embolics”. Dies i setmanes després les manifestacions reaccionàries de la dreta espanyolista van continuar: Aleix Vidal-Quadras, eurodiputat del PP i exportaveu d'aquest partit a Catalunya, va apel·lar a la intervenció de la Guàrdia Civil a Catalunya; Rosa Díez, diputada d'UPyD, va suggerir la supressió de la Generalitat; el ministre d'Educació, Wert, va vincular l'augment del sentiment independentista al sistema educatiu català, arribant a afirmar que cal “espanyolitzar als alumnes catalans” i el mateix Juan Carlos I, en la seva coneguda “cibercarta”, va al·ludir a aquest sentiment com una “quimera”.
L'arrogància i la prepotència de la burgesia espanyolista sempre han actuat com un poderós esperó mobilitzador a Catalunya, una nacionalitat històrica amb forts sentiments de comunitat, llengua i tradicions culturals, i on la dictadura franquista va reprimir feroçment qualsevol tipus de manifestació en defensa dels drets democràtic nacionals catalans.
Aquest fet, objectiu, no ha impedit a la burgesia nacionalista catalana, a CiU, col·laborar activament amb la burgesia espanyola i amb el PP en tot el que afectés als seus interessos de classe, exactament igual que ha fet la burgesia basca i el seu partit, el PNB. La “defensa” de CiU dels drets democràtics nacionals de Catalunya sempre ha perseguit un objectiu: enfortir el seu poder polític i el seu poder econòmic, augmentar la seva xarxa clientelar de suports, i beneficiar els negocis dels capitalistes catalans. El poble de Catalunya, els treballadors, els aturats, els pensionistes, els immigrants, han estat només l'objecte del saqueig econòmic d'aquests burgesos, per molt nacionalistes que es presentin a si mateixos.
La demagògia de CiU: recolzant al PP contra els treballadors i apropiant-se de les aspiracions democràtiques per ocultar les seves responsabilitats
Per explicar els moviments tàctics dels representants polítics de la burgesia catalana cal partir de quina va ser la seva política des de l'arribada a la Generalitat de CiU, al novembre del 2010, i quina resposta social i quins efectes polítics ha tingut.
Un any abans que el PP fes el propi des del govern central, el govern de CiU es va llançar, des del primer minut de legislatura, a una ofensiva brutal contra la sanitat i l’educació pública. La Generalitat en mans de Mas va ser pionera a tancar quiròfans i centres de salut i aplicar el copagament sanitari. El govern de CiU va utilitzar la repressió com a poques vegades s'havia vist en els últims anys: brutal desallotjament per part dels Mossos d’Esquadra de plaça Catalunya durant el moviment 15-M; salvatge càrrega contra la manifestació de la vaga general del 29-M (la jornada de vaga va acabar amb 74 detencions en tota Catalunya); sistemàtica infiltració policial per organitzar altercats que justifiquin la repressió. En el plànol ideològic, igual que el PP, CiU va desenvolupar una intensa campanya de criminalització contra les manifestacions i grups d'esquerra. Tota la parafernàlia reaccionària actual del PP contra les recents manifestacions del 25-S prop del Congrés, és calcada a la que va escenificar CiU arran de les concentracions davant el Parlament, en la primavera del 2011. La dreta catalana és un dels més vehements partidaris de la restricció del dret a vaga i manifestació, i ho defensen sempre que tenen oportunitat.
Per justificar les retallades, CiU va fer una utilització a fons de tota la demagògia liberal clàssica contra l'anomenat estat del benestar. Prou recordar les paraules de Boí Ruiz, conseller de Sanitat, que afirmava, fa justament un any, que “la salut és un bé privat que depèn d'un mateix, i no de l'Estat” i que “no hi ha un dret a la salut, perquè aquesta depèn del codi genètic que tingui la persona, dels seus antecedents familiars i dels seus hàbits, que és el que seria l'ecosistema de la persona”, per tant, segons aquest liberal recalcitrant, “l'usuari ha de tenir la responsabilitat moral que quan no tracta bé a la seva salut l'hem de pagar entre tots”. Igual que la dimitida Esperanza Aguirre a Madrid, Mas-Colell, conseller d'Economia, un altre acèrrim liberal, va proclamar que era necessari posar fi a ”l’accés gratuït universal” a les prestacions socials.
CiU va situar al PP com el seu soci principal en el Parlament, establint una relació política que mai s'havia produït de forma tan descarada a Catalunya, justament on els “populars” tenen un perfil més marcadament cavernícola i espanyolista. Després de les eleccions municipals, al maig de 2011, aquesta aliança es va reforçar amb el suport del PP a CiU perquè aconseguís l'alcaldia de Barcelona i el suport de CiU al PP perquè aquest es fes amb l'alcaldia de Badalona, encapçalada per un racista declarat. La col·laboració es va enfortir encara més amb l'arribada al govern de Rajoy, després de les eleccions de novembre de 2011; CiU ha recolzat en el congrés, per convicció pròpia i en compensació pel paper del PP a Catalunya, totes les seves mesures antiobreres: la reforma laboral, l'amnistia fiscal, la llei d'estabilitat pressupostària, les retallades en sanitat i educació. Les úniques crítiques de CiU a la política del PP han estat perquè aquest endureixi encara més les seves mesures, així va ser amb la reforma laboral o amb la retallada salarial dels funcionaris.
Catalunya ha estat precisament un dels territoris de tot l'Estat on la mobilització de la classe obrera i de la joventut contra les retallades i la repressió ha estat més massiva i continuada. Des de les manifestacions multitudinàries contra les retallades en sanitat, les grans mobilitzacions del 15-M, o el seguiment massiu de la vaga general del 29-M del 2012, la vaga educativa del 22 de maig del 2012, els exemples són abundants. Encara que lògicament els mitjans no ho van destacar, a Barcelona es va produir una manifestació històrica el 29-M, d'un milió de persones, al que cal sumar altres desenes de milers més en altres ciutats catalanes. CiU no ha tingut treva des del mateix moment en què va arribar a Generalitat i va començar amb la seva política d'atacs.
Davant un rebuig social tan ampli a la seva política i tenint en compte la necessitat de la burgesia catalana d'emprendre nous i més durs atacs, CiU necessitava una maniobra audaç amb la que desviar l'atenció de la seva política social i del seu descarat idil·li amb el PP. També les enquestes posaven de manifest una caiguda clara en la intenció de vot a CiU. La millor manera d'afrontar la conjuntura immediata era embolicar-se en la senyera, abanderar la lluita per un “Estat propi” i convocar eleccions anticipades.
Els objectius de Mas i la fallida dels dirigents reformistes de l'esquerra
De cara a la manifestació del passat Onze de Setembre (una marxa de tota Catalunya a Barcelona) CiU va emprar a fons tota la seva maquinària per impulsar-la i capitalitzar-la políticament. Va utilitzar l'administració, els mitjans de comunicació i les seves posicions en l'Assemblea Nacional de Catalunya (convocants formals), aprofitant-se para les seves pròpies finalitats dels sentiments democràtics-nacionals d'un segment important de la societat catalana, de la frustració d'amplis sectors de les capes mitjanes per l'atzucac que està significant aquesta crisi i de la incapacitat dels dirigents de l'esquerra d'oferir una alternativa al capitalisme i de mantenir una posició d'independència de classe en la qüestió nacional.
Però, quins objectius persegueix CiU i fins a on està disposada a arribar en el seu gir “independentista”? El primer d'ells és desviar l'enorme crítica social a la seva política de retallades i tractar de bloquejar la contestació de la classe obrera i la joventut, utilitzant el fet nacional. El segon, reforçar-se en la pugna que manté amb el govern central per fer-se amb una major porció del pastís pressupostari; per descomptat que qualsevol concessió a CiU per part del PP, i no es pot descartar que això es produeixi, seria utilitzada en benefici dels grans empresaris catalans i no de la majoria de la població catalana.
Cal assenyalar que l'èxit relatiu de CiU amb aquesta maniobra, fins al moment, es deu a un factor fonamental: la total fallida política de l'esquerra reformista, tant en el plànol polític com en el sindical. La pròpia victòria electoral de CiU, al novembre de 2010, no va ser producte de la seva fortalesa sinó de l'abstenció i la desmobilització electoral de l'esquerra, provocada per la profunda decepció per la política del Tripartit, amb el PSC al capdavant, després de set anys en la Generalitat.
El 2003 s'havia produït un espectacular gir electoral a l'esquerra a Catalunya, que va posar fi a 22 anys de govern de CiU i va anticipar la caiguda d'Aznar a l'any següent. No obstant això, en comptes de basar-se en aquest suport massiu per impulsar un canvi radical en la política social i en la defensa dels drets democràtics, es va adoptar una política continuista que en poc es diferenciava a l'aplicada per la dreta: privatització dels serveis públics, acceptació dels acomiadaments de les multinacionals mentre aquestes seguien rebent subvencions públiques a mansalva, ús de la repressió contra el moviment estudiantil, etc. Una de les mesures centrals del Tripartit va ser l'aprovació de la Llei d'Educació Catalana (LEC), un veritable manual de privatització de l'educació pública, que va comptar amb el recolzament entusiasta de la patronal i de CiU, i l'oposició de la comunitat educativa, que va protagonitzar quatre vaga generals reeixides. Quan el govern Zapatero va anunciar la retallada salarial del 5% als empleats públics, el Tripartit es va apressar a anunciar un pla d'ajust de major importància, afectant a Catalunya a unes 260 empreses públiques o semi-públiques.
Amb la pujada de CiU a la Generalitat, els dirigents tant del PSC com d'ICV-EUiA van adoptar una política de seguidisme escandalosa. Encara que s'han oposat només de boca a les retallades, li han tendit la mà constantment, fent un “front comú” en la qüestió del pacte fiscal. Aquest punt és molt important perquè durant dos anys CiU ha agitat amb diferent volum, però de forma constant, la qüestió del dèficit fiscal (la diferència entre el que Catalunya aporta en recaptació d'impostos i el que rep de la caixa comuna) utilitzant-ho com a justificació de la duresa de les retallades socials a Catalunya. Vergonyosament, tota l'esquerra ha ballat al ritme marcat per CiU i la patronal, des del PSC fins a ICV passant pels sindicats. Els dirigents de CCOO i UGT a Catalunya, en lloc de recolzar-se en l'altíssim grau de participació que ja estaven aconseguint les protestes en tots els sectors, unificant-les i traçant una estratègia d'ofensiva contra CiU, van mantenir la mateixa tàctica desmobilitzadora que en la resta de l'Estat. Hi havia condicions claríssimes per donar continuïtat a la vaga general del 29-M de 2012 en tot l'Estat, però a Catalunya aquestes condicions eren encara més favorables, si cap. Res d'això es va fer, i aquesta postura va aplanar el camí a la maniobra d'Artur Mas, contribuint a crear il·lusions que amb un nou acord de finançament per a Catalunya les coses podrien anar millor per a la majoria de la població.
El trilerisme polític de CiU
Encara que Mas s'ha presentat com un heroi independentista, no està en la seva agenda emprendre seriosament el camí de la separació. Als empresaris catalans els ve molt bé polaritzar la societat entorn de la qüestió nacional i tractar de treure avantatges en el plànol econòmic, però no volen la independència. Això no vol dir que la burgesia catalana no utilitzi la carta de la independència en el futur, en un context de revolució socialista, amb l'objectiu de descarrilar-la.
L'agenda “independentista” de Mas es va moderant conforme l'Onze de Setembre s'anava quedant enrere. De forma solemne, el 26 de setembre, es va aprovar una resolució molt ambigua en el Parlament, defensada per CiU i recolzada per ERC, ICV-EUiA, SI, el diputat no adscrit Joan Laporta (DC) i d'un diputat del PSC. Aquest és el paràgraf sobre el referèndum: “El Parlament constata la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu i insta al Govern a fer una consulta prioritàriament dins de la propera legislatura”. El moment i el tipus de pregunta queden en una total indefinició. Després Mas va introduir més elements d'ambigüitat: “No parlem de ruptura, sinó d'estructures d'Estat”; que els processos sobiranistes necessiten “grans majories”; que “Estat propi no significa independència” (sic), que abans que hi hagi una consulta popular calia garantir la permanència de Catalunya a la zona euro, que primer s'esgotarien les vies de la legalitat espanyola i europea, etc.
El que no és gens ambigu és l'objectiu de CiU de cara a les properes eleccions: crear un clima de polarització entre partidaris i contraris de la independència, en forma de plebiscit entorn de la figura de Mas. D'aquesta forma, la burgesia catalana aparta el debat sobre les retallades socials i els atacs que CiU ha dut a terme contra els drets de la majoria, i treuen el màxim profit també de la profunda crisi en la qual està sumit el PSC que es debat entre el seguidisme cap al nacionalisme espanyol o el nacionalisme català. Després de les eleccions, CiU i la burgesia catalana reprendran el seu pla de retallades i “administrarà la batalla sobiranista” a la seva conveniència, en funció de molts factors, fonamentalment de la intensitat de la lluita de classes.
El paper de la classe obrera i la posició dels marxistes
És veritat que en els últims anys s'ha produït un increment de les persones que simpatitzen o defensen obertament la independència a Catalunya. La base d'aquesta tendència està en la profunda crisi general del sistema capitalista i en la incapacitat de la direcció de les organitzacions de la classe obrera d'oferir una alternativa revolucionària a la mateixa. No obstant això, és completament fals deduir d'aquesta tendència que la mobilització de la classe obrera quedarà relegada a un segon pla a Catalunya a partir d'ara. En els esdeveniments que estan per venir, i sembla que està fora de dubtes que la lluita de classes entrarà en una fase de més enduriment, l'aspecte central serà el paper que jugui el moviment obrer.
La manifestació de la Diada va ser massiva, però igual o més massives han estat moltes de les manifestacions obreres dels últims anys. La majoria dels treballadors catalans no veuen l'ascens de l'independentisme a Catalunya amb eufòria, més aviat ho veuen o amb resignació o fins i tot amb preocupació. Comprenen que els atacs que estan sofrint són obra tant de Rajoy com d'Artur Mas i la burgesia catalana. Per això no hem d'oblidar que paral·lelament al creixement de les il·lusionis independentistes en la societat catalana (amb més força entre les capes mitjanes), la classe obrera i la joventut de Catalunya ha participat colza amb colze amb els treballadors i els joves de la resta de l'Estat en totes i cadascuna de les mobilitzacions més importants. La pròpia crisi capitalista, que té una dimensió internacional, exerceix també un paper d'unificar la lluita a una escala cada vegada més àmplia, de dotar-la d'un contingut internacionalista concret. De fet, la convocatòria d'una vaga general estatal i més encara si fos conjunta amb la classe obrera portuguesa, com s'està dient, seria tremendament positiu en aquest sentit. (Quan es va escriure aquest article aquesta vaga no estava convocada encara. Ara sí ho està: 14-N).
Quin és la posició dels marxistes davant l'agudizació del problema nacional a Catalunya? En primer lloc defensem una política d'independència de classe i internacionalista enfront de les maniobres reaccionàries de la burgesia espanyola i de la burgesia catalana, sense fer la més mínima concessió a cap de les dues. Combatem amb fermesa a la burgesia espanyolista, responsable de l'opressió nacional i la repressió dels drets democràtics-nacionals de Catalunya, d'Euskal Herria i Galiza. Els marxistes estem en primera línia de la lluita contra tots els prejudicis podrits i reaccionaris que introdueix l'espanyolisme entre la població contra les aspiracions democràtiques de les nacionalitats històriques. Però també és fonamental denunciar la utilització d'aquestes aspiracions per part de la burgesia catalana o basca per al seu propi benefici, i com a maniobra per salvaguardar els seus interessos de classe. Precisament, una de les grans conquestes de la classe obrera catalana de les últimes dècades, malgrat la seva diversitat en quan a origen cultural o nacional, és haver-se mantingut unida, adoptant una actitud de rebot tant a l'espanyolisme reaccionari com a la demagògia de CiU.
Oposar-nos a qualsevol tipus d'opressió nacional de l'Estat espanyol contra les nacionalitats històriques, no significa que hàgim de compartir l'opinió que creant nous estats capitalistes es vagin a resoldre els greus problemes que pateix la majoria. Una Catalunya independent capitalista significaria que, per competir al mercat mundial, la burgesia catalana hauria d'adoptar mesures encara més dràstiques, explotar encara més a la classe treballadora catalana, retallar més els nostres drets, salaris i conquestes socials. Sí, ells farien grans beneficis, grans negocis, però la classe obrera i els oprimits no milloraríem la nostra situació. Des del punt de vista dels drets democràtics, la cosa no seria molt millor. Com hem assenyalat, CiU ha estat abanderada de la repressió contra el moviment obrer i estudiantil; molts dels seus màxims dirigents han defensat tesis obertament racistes contra els immigrants o els treballadors d'altres comunitats autònomes.
Els marxistes defensem el dret de Catalunya, d'Euskal Herria, de Galiza a l'autodeterminació. Però ho fem d'una manera molt diferent a la burgesia catalana o basca: lliguem la lluita per aquest dret a la transformació socialista de la societat, a enderrocar el poder dels capitalistes espanyols, bascos i catalans. Per això, els marxistes defensem la llibertat de Catalunya, d'Euskal Herria i de les nacions oprimides de l'única manera conseqüent: l'autèntica llibertat només podrà aconseguir-se amb igualtat social, lliurant a la societat de tot tipus d'opressió, començant per l'opressió de classe i econòmica. Els marxistes entenem que la lluita pels drets democràtics nacionals de Catalunya forma part de la lluita pel socialisme. I la nostra alternativa és clara: una Federació Socialista de Catalunya, Euskal Herria, Galiza i de la resta dels pobles que componen la Península Ibèrica, en el marc d'una República Socialista Ibèrica que es vinculi fraternalment amb una Federació Socialista Europea.
* Dues setmanes després de la declaració del coronel Alamán, l'Associació de Militars Espanyols (AME), que agrupa a 3.500 socis, encoratjava al poder judicial i al govern a prendre “immediatament les mesures oportunes per suprimir qualsevol besllum de secessió”. Així s'evitaria que “les Forces Armades es vegin en la irremissible i gravíssima tesitura de complir escrupolosa i estrictament amb la missió que la Carta Magna els atorga de garantir la sobirania, independència i integritat territorial” de la pàtria. Si haguessin de prendre cartes en l'assumpte, no hi hauria “el menor dubte” que els qui hagin “permès, participat o col·laborat” en “l’amenaça de fractura d'Espanya”. Així, si de l’AME depengués, centenars de milers de catalans, bascos i gallecs haurien d'estar sent jutjats per tribunals militars, la qual cosa és bastant significatiu de la “consolidació de la democràcia” en l'exèrcit.
