L’explosió del dia 30 de desembre a Madrid d’un cotxe bomba carregat amb alguns centenars de kilos d’explosius al parking de la Terminal 4 de l’Aeroport de Barajas, ha acabat amb la vida de dos treballadors immigrants equatorians, Carlos Alonso Palate y Diego Armando Estacio Sivisapa. L’atemptat, reivindicat per ETA, ha suposat un cop a la línia de flotació de l’anomenat procés de pau, facilitant al Govern de Zapatero la suspensió de qualsevol diàleg amb ETA.
La mort de dos treballadors immigrants equatorians, no ha estat un simple accident si no la conseqüència d’una decisió equivocada. Tal i com els marxistes sempre hem insistit, la utilització de mètodes de terrorisme individual, encara que es presentin com a “lluita armada” davant la base militant de l’esquerra abertzale, sempre aconsegueixen el contrari del que es pretenia. En aquest cas, la pretensió de portar a terme una demostració de força per part de la direcció d’ETA davant de la paràlisi de la negociació i l’escalada repressiva contra l’esquerra abertzale dels últims mesos, sols aconseguirà envalentir encara més al Partit Popular en les seves exigències de més mesures repressives a l’aparell de l’Estat, que veurà justificada la seva actuació i aquells sectors que dins del PSOE somnien en reviure el bloc amb el PP per negar els drets democràtics d’ Euskal Herria.
Paradoxalment, la mort en l’atemptat de dos treballadors immigrants llatinoamericans hauria de fer reflexionar a la direcció de l’esquerra abertzale i de la pròpia ETA. ¿No es a Llatinoamèrica on les masses oprimides estan demostrant que es possible transformar la societat en base a la lluita de masses, la vaga general, les ocupacions d’empresa i la insurrecció? ¿No són els emigrants llatins a EEUU els que estan al capdavant de la lluita contra el Govern de Bush, quan van protagonitzar la vaga general del passat 1 de maig? És la mobilització de masses dels treballadors i oprimits de Llatinoamèrica la que està obrint el camí a un canvi socialista de la societat. No hauríem d’aprendre d’ells? Tota l’experiència històrica demostra que els drets democràtics d’Euskal Herria, començant pel dret a l’autodeterminació, sols s’aconseguiran en base a un moviment de masses que unifiqui als treballadors i la joventut basca amb els seus germans de classe a l’Estat espanyol i francés. De la mateixa manera, tota la història de la qüestió nacional a Euskal Herria ha posat de manifest que sols amb el socialisme serà possible exercir aquests drets d’una forma real.
El PP surt reforçat amb l’atemptat
La classe treballadora, que és la majoria de la societat, té a les seves mans la solució de la qüestió nacional a Euskal Herria i a la resta de les nacionalitats oprimides. Van ser els treballadors i la joventut els qui van obrir les portes del anomenat procés de pau al vèncer al Partit Popular el 14 de març del 2004, després d’anys de grans mobilitzacions de masses. Però no és possible guanyar el suport de la classe treballadora i la joventut a Madrid, a la resta del Estat i internacionalment, mitjançant explosions de bombes a llocs públics i tant concorreguts com un aeroport en una data punta. Amb aquests mitjans l’únic que s’aconseguirà es que tota la demagògia reaccionaria i espanyolista del PP i de la dreta arribin a nous sectors de la població, fent més difícil la lluita pels drets democràtics d’Euskal Herria.
El principal beneficiari de l’atemptat del passat 30 de desembre es el Partit Popular juntament amb aquells sectors de l’aparell de l’Estat que durant els últims nou mesos han fet tot el possible per a dinamitar qualsevol progrès del procés.
Com era previsible, la postura de Rajoy, líder del PP, s’ha endurit després de l’atemptat exigint al Govern la “derrota d'ETA”. Tots els mitjans de comunicació afins han engegat el seu aparell de propaganda per a aclamar la tornada a la política antiterrorista del passat i augmentar la repressió. I, òbviament, el govern de Zapatero ha assumit ràpidament la crítica declarant la ruptura del procés de negociació. És evident que en aquests moments, tant la posició del PP com la dels sectors que dins del PSOE sempre s’han manifestat contra qualsevol solució política al problema nacional a Euskal Herria, ha sortit reforçada després de l’atemptat.
La responsabilitat del govern del PSOE
La ràpida iniciativa de l'Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) promovent mobilitzacions de caràcter reaccionari contrasta amb la paràlisi i la miopia dels dirigents del PSOE i IU, que no comprenen que la qüestió determinant per a trobar una solució a la qüestió nacional es mobilitzar a la classe treballadora i la joventut en defensa dels drets democràtics allunyant-se de les posicions repressives del PP.
Més enllà del que és doctrina oficial per a molts “polítics” d’esquerra o dreta, el que ha demostrat aquest atemptat és la incapacitat de l'Estat per derrotar a ETA per la via de la repressió i la impotència d’ETA per vèncer a l’Estat amb els seus mètodes. L’Anomenat "procés de pau" o de "resolució del conflicte" estava en crisis des de fa mesos per la política d'assetjament del PP i el gir a la dreta del Govern del PSOE i l'únic que el mantenia en peu era el fet objectiu de que ETA no havia dut a terme cap atemptat amb víctimes des del 30 de maig del 2003. La situació ha canviat ara. Es cert que des de la declaració "d'alto el foc permanent" per part d'ETA el 22 de març del 2006, la repressió dels drets democràtics i els assetjaments contra l'esquerra abertzale lluny de cedir han estat utilitzats com un element de pressió per part del Govern del PSOE per a forçar l'abandonament de la "lluita armada" sense concessions en el terreny polític. Com ha quedat molts de cops palès, totes les declaracions del PP, l'AVT i la COPE en el sentit que el Govern s'està rendint eren absolutament falses. L'estratègia dels que volien donar suport al nomenat procés de pau en el parlament espanyol i europeu ha estat dilatar en el temps els contactes i la negociació, mentres que, a través de la repressió pretenien provar la determinació d'ETA d'abandonar les armes i la seva solidesa interna. El seu objectiu no és el reconeixement dels drets democràtics sino, seguint el model d'Irlanda del Nord i el camí emprès pel Sinn Fein i l'IRA, portar a l'esquerra abertzale al terreny de la lluita institucional amb l'esperança de convertir-la en una opció política que no representi cap amenaça per al sistema. Tot i això, per la via de la repressió mai s'aconseguirà solucionar un problema de naturalesa política com es la qüestió nacional basca. L' única cosa que s'aconsegueix és mantenir l'espiral acció-repressió-acció que ja dura quatre dècades.
Després de nou mesos d'alto el foc, el govern no ha prés cap iniciativa d'apropament dels presos a Euskal Herria o posada en llibertat d'aquells que havien complert condemna o es trobaven greument malalts. Al contrari, ha continuat amb la política de dispersió i ha promogut l'encadenament de condemnes per part de l'aparell judicial contra presos a punt de ser excarcel·lats, com el cas de Juana Chaos. És aquesta la manera de promoure l'abandonament de les armes?
La direcció del PSOE en lloc d'actuar de forma conseqüent i adoptar mesures a favor dels drets democràtics, ha anat cedint a les pressions del Partit Popular que des del primer moment ha buscat la destrucció d'un procés que de prosperar acabaria beneficiant electoralment el PSOE i a l'esquerra abertzale.
Els dirigents del PSOE pensaven que emplaçant el PP al consens i evitant mesures que provoquessin a la dreta anaven a consolidar les seves majories electorals. Però els dirigents socialdemòcrates han calculat malament. Girant a la dreta en el terreny dels drets democràtics com en la resta de la seva política, ja sigui en matèria d'educació, sanitat, economia, o intervencions militars pro imperialistes en l'exterior, solament aconsegueixen enfortir a la dreta. Com ja va ocórrer en el passat, els dirigents del PSOE incapaços de trencar amb la burgesia, mostrant-se respectuosos amb els límits del capitalisme i fent una política en benefici dels de sempre, asfalten el camí perquè la reacció avanci.
Respecte a Izquierda Unida la situació no és molt millor. Des de fa dos anys i mig els seus dirigents han actuat com ministres sense cartera del govern de Zapatero, acceptant totes les seves decisions regressives i donant-li un vernís d'esquerres a l'acció del govern. Ara es desmarquen en els mitjans de comunicació, però això és totalment insuficient. El que els treballadors i la joventut necessiten és una alternativa autènticament socialista i de lluita, tant per a resoldre els drets democràtics d'Euskal Herria, com per a plantar cara a l'ofensiva de la burgesia contra els salaris, l'ocupació i conquerir el dret a habitatge, educació, i sanitat, pública i de qualitat.
I ara què?
La comparació entre el procés d'Irlanda i el que es viu a Euskal Herria ha estat recurrent en aquests últims anys. En el cas d'Irlanda, com molt bé s'ha encarregat de mostrar el diari El País, l'IRA va trencar en dues ocasions el seu alto el foc, una d'elles el 10 de febrer de 1996 amb una bomba de 500 quilos col·locada en el barri londinenc de Canary Warf que va causar dos morts. A pesar d'això l'IRA va signar els acords de Stormond el 1998 . Quines són les perspectives pel anomenat procés de pau després de l'atemptat?
El Govern basc, la patronal i un sector de l'església basca estan insistint en la necessitat de mantenir viu el procés, engegar la taula de negociació dels partits polítics i que el govern central realitzi gestos en la qüestió dels presos. Però el PNB no mostra ni un gram de sinceritat en les seves paraules. El discurs de cap d'any d'Ibarretxe era similar al d'un comediant de fira que interpreta un paper el qual no creu. Diuen que aposten pel diàleg, però no han dubtat en implicar-se amb tots els seus mitjans en la repressió dels actes de l'esquerra abertzale. En realitat la burgesia basca no descarta ni de bon tros una ruptura definitiva del procés pensant, com bons comptables, a tornar a capturar una bona quantitat de vots de la il·legalitzada Batasuna tal com va succeir quan es va trencar l'anterior treva.
Per la seva banda, la direcció de l'esquerra abertzale, que en les setmanes anteriors insistia en les perspectives més fosques, ha manifestat públicament després de l'atemptat la seva aposta que el procés segueixi cap a davant. Però per a ser realistes, la posició de la direcció de l'esquerra abertzale es troba suspesa en l'aire. Li Manca credibilitat enfront del Govern del PSOE i per a tornar a qualsevol taula haurà d'elevar el llistó de les seves concessions tal i com aquest últim li ha exigit. Si nou mesos sense avanços semblava a Batasuna molt temps, què pot fer pensar que després de l'explosió de Barajas el procés es vagi a accelerar? Potser ara és més previsible que es derogui la Llei de Partits per a facilitar la presència de Batasuna en les pròximes eleccions municipals? Al contrari, aquest atemptat dificultarà la particiapció de l'esquerra abertzale en les pròximes eleccions. El pres Iñaki De Juana pot morir en qualsevol moment i al gener s'espera la sentència del sumari 18/98 que decidirà si les organitzacions juvenils Segi, Haika i Jarrai són organitzacions terroristes. En cas afirmatiu, i l'atemptat obra a favor d'una decisió en aquest sentit, la persecució a la joventut s'incrementarà els pròxims mesos afectant principalment a l'esquerra abertzale, però tenint conseqüències sobre l'esquerra en general. En altres paraules l'atemptat d'ETA ha estat una notícia molt dolenta per a la classe treballadora.
Per la seva banda el PP continuarà amb la seva campanya histèrica a favor de la ruptura definitiva de qualsevol diàleg amb ETA, i contarà amb suports sòlids dins del PSOE. En el cas del govern de Zapatero i de la direcció del PSOE, després de negar-se a prendre mesures a favor dels drets democràtics, l'atemptat d'ETA també els col·loca en una situació dolenta. Però una cosa és clara, si la repressió augmenta, si les mesures polítiques del govern l’acosten al PP, l'únic beneficiari serà Rajoy, els sequaços del nacionalisme espanyolista i els sectors més reaccionaris de l'aparell de l'Estat.
Per la Federació Socialista de Nacionalitats Ibèriques! Pel dret d'autodeterminació!
La classe treballadora i la joventut, tant a Euskal Herria com en la resta de l'Estat espanyol no poden romandre indiferents davant aquesta situació. La defensa dels drets democràtics, tant el dret d'autodeterminació com el de manifestació, reunió i organització, són vitals per a la nostra causa. Són palanques que enforteixen la lluita pel socialisme, i qualsevol restricció als mateixos beneficia als nostres opressors per a perpetuar la nostra explotació.
Els drets democràtics, amenaçats per la burgesia i pels seus representants, no poden ser defensats conseqüentment amb els mètodes del terrorisme individual. Aquesta forma absolutament contraproduent de combatre a l'Estat, enforteix a la burgesia, amplifica la seva propaganda reaccionària i reforça les mesures repressives. La pròpia Llei de Partits, aprovada amb l'excusa de combatre al “terrorisme”, és en realitat una amenaça contra totes les organitzacions del moviment obrer, especialment contra aquelles que lluiten pel socialisme amb mètodes revolucionaris.
Si el govern de Zapatero fora realment un govern socialista, trencaria amb el Partit Popular amb CIU i el PNB i mobilitzaria a la classe treballadora i la joventut en defensa dels drets democràtics de les nacionalitats històriques, al mateix temps que aplicaria una política en benefici de la majoria de la població. Però evidentment tots els fets demostren que el govern del PSOE no vol trencar amb la lògica del capitalisme: la banca, els grans monopolis i els especuladors immobiliaris obtenen beneficis multimilionaris, mentre els salaris dels treballadors es congelen, l'ocupació en precari es converteix en la norma, els accidents laborals s'estenen com una plaga i l'accés a l'habitatge està vetat per a milions de famílies treballadores. El mateix passa amb la decisió del govern d'enviar milers de soldats a combatre pels interessos de l'imperialisme nord-americà a Afganistan o en el Líban. Una vegada que s'han vist alliberats de la pressió de la mobilització de les masses, que va ser la causa de la retirada de les tropes de L'Iraq, el govern del PSOE reprèn una política exterior que no té gens de socialista, fins i tot pensen eliminar les restriccions legals que existeixen a l'increment de contingents militars espanyols en accions militars en l'estranger. En última instància, el govern del PSOE està aplicant una política que solament afavoreix a la classe dominant, frustrant a poc a poc les esperances que milions de treballadors havien dipositat en ell. Per això, l'acció del govern respecte a la qüestió nacional no és més que una continuació de la política que adopta en tots els altres terrenys.
Els treballadors i joves marxistes de Militant cridem a la joventut i a la classe treballadora d'Euskal Herria i de la resta de l'Estat a lluitar per una alternativa socialista revolucionària per a resoldre el problema nacional. Una alternativa que passa per derogar totes les lleis i mesures antidemocràtiques, la Llei de Partits i la legislació que ha permès endurir el codi penal, com la doctrina “Parot” que establix, de fet, la cadena perpètua. Reclamem l'acostament dels presos a Euskal Herria i la fi de la política de dispersió, una llosa sobre les esquenes de milers de familiars que d'aquesta manera també es converteixen en víctimes de la política penitenciària.
Els marxistes rebutgem els mètodes del terrorisme individual perquè actuen com un mur que impedeix avançar la consciència de la classe obrera, divideix als treballadors i afavoreix a la reacció i les seves mesures repressives. Els marxistes ens basem en la força de la classe obrera i en els seus mètodes de lluita per a transformar la societat: les manifestacions de masses, la vaga general, l'ocupació de fàbriques i la insurrecció. Buscar la solució al problema nacional basc en el marc del capitalisme i l'acord amb la burgesia, sigui basca, espanyola o francesa, és un cul-de-sac.
Com revolucionaris estem en contra de tot tipus d'opressió, de classe, nacional o racial. Defensem el dret a l'autodeterminació d'Euskal Herria, i de les nacionalitats històriques, però aquest dret solament es podrà arribar defensant una política internacionalista. Sota el capitalisme, les masses de la classe obrera i la joventut no podran ser mai lliures. Una Euskal Herria independent en el marc del capitalisme, no oferix cap sortida per a la majoria de la població que estaria sotmesa a l'explotació més feroç per part de la burgesia basca encara que aquesta s'emboliqués en els colors de la ikurrinya. Defensem la necessitat de la unitat dels treballadors i de la joventut basca, per sobre de fronteres nacionals, amb els seus germans de classe de l'Estat espanyol i francès per a lluitar pel enderrocament del capitalisme. Solament acabant amb el poder de la burgesia, la causa real de l'opressió nacional, solament amb la Federació Socialista de Nacionalitats Ibèriques i el socialisme, Euskal Herria podrà ser lliure.
Gasteiz, 2 de gener de 2007
