Pel dret a l'autodeterminació, per una política d'independència de classe
En els últims mesos la situació política a Euskal Herria ha estat marcada per diversos factors rellevants. D'una banda, l'aprofundiment de la crisi econòmica. Per una altra, el continu gir a la dreta del govern de Patxi López, agafat pels seus acords amb el Partit Popular. Amb aquest mar de fons, el debat obert a l'Esquerra Abertzale (EA) sobre l'estratègia política a prendre, distanciant-se clarament de l'activitat armada d'ETA, ha concentrat una part important del debat polític en la societat basca. La declaració d’Alsasua i la posada en escena de les conclusions de la discussió interna desenvolupada al llarg de mesos en la base de l’EA posen damunt de la taula aspectes de primer ordre sobre la política que la direcció de l’EA proposa per al futur.
Escalada repressiva
A pesar que la direcció estava preparant des de fa mesos una nova proposta, la repressió s'ha endurit en els últims mesos contra els militants de l'Esquerra Abertzale.
El guió d'aquesta escalada repressiva el plantejava el ministre de l'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, quan a l'agost de l'any passat, davant les afirmacions que la direcció de l'esquerra abertzale anava a fer una proposta política, va assegurar que "la resposta serà radicalment no. Aquesta és una farsa que dirigeix ETA i els tribunals ja han demostrat que ETA i Batasuna són el mateix". Dit i fet: el 13 d'octubre la Policia Nacional va detenir a Arnaldo Otegi, Rafa Díez Usabiaga, Rufi Etxeberria i altres sis dirigents de l'esquerra abertzale que preparaven la nova iniciativa política. Seguint aquesta mateixa línia, el 24 de novembre la Guàrdia Civil i la Policia Nacional portaven a terme la redada més gran dels últims anys detenint a 34 joves que segons Rubalcaba eren "la pedrera d'ETA". L'advocada d'aquests joves va explicar en roda de premsa que els detinguts no podien presentar la seva versió dels fets davant el jutge perquè "fent cas omís a les lleis" l'Audiència Nacional no va deixar que declaressin voluntàriament.
Un altre exemple clar d'aquesta estratègia repressiva l’hem tingut durant l'últim judici contra Otegi, acusat d’enaltiment del terrorisme i de participar en un acte que demanava la llibertat para Joxe Mari Sagardui, Gatza, que duu pres 30 anys. Sorprenentment, en la vista oral les acusacions i jutges van admetre que no sabien que era el que es va dir en aquell acte. Ni tan sols l'informatiu d'aquest migdia de la cadena SER va ocultar la gravetat del que havia passat.
És així com el govern del PSOE pensa que és possible resoldre el problema nacional d'Euskal Herria, amb la brutal repressió i aquests judicis escandalosos? Tota aquesta repressió, dintre de l'esquerra abertzale, només serveix per a donar arguments a aquells que segueixen plantejant que ETA ha de continuar. Les dues mobilitzacions que es van convocar per a denunciar les detencions, reunint en la primera a 37.000 persones i 20.000 en la segona, demostren que la repressió no aconsegueix resoldre un conflicte que té un caràcter polític, alhora que posa de manifest les grans reserves socials amb les quals segueix contant l'esquerra abertzale.
Judici contra ‘Egunkaria'
Un dels casos més escandalosos d'aquesta ofensiva repressiva ha estat el judici contra Egunkaria. Aquest diari, l'únic editat íntegrament en euskara, va ser clausurat per la Guàrdia Civil el 20 de febrer de 2003 seguint un acte dictat pel jutge Juan del Olmo. La seva direcció va ser acusada de pertànyer a ETA. Després de set anys del tancament del periòdic, després de les tortures sofertes, inclòs el director Martxelo Otamendi, el fiscal Carballo ha admès que mai va haver proves contra Egunkaria i ha qüestionat els suposats documents atribuïts a ETA que la Guàrdia Civil i les acusacions ultradretanes, AVT i Dignidad i Justicia, han utilitzat com prova contra els processats. El cas és tan escandalós que fins i tot la Diputació de Guipúscoa, amb el suport dels vots del PSE, ha demanat que s'arxivi el cas per a sempre.
Evidentment, el fiscal Carballo ha tingut bones raons per a treure la veritat a la llum. El tancament de Egunkaria va tenir un enorme impacte en la societat basca i en contra d'això es va organitzar una de les majors manifestacions que s'han viscut a Euskal Herria, amb desenes de milers d'assistents. També el passat 19 de desembre es va celebrar una manifestació a Bilbao en la que van participar ni més ni menys que 25.000 persones, i que va ser convocada pels sindicats ELA, LAB, CCOO, ESK, STEE-EILAS, HIRU i EHNE, Aralar, l'Esquerra Abertzale, Esquerra Unida, Alternatiba, PNB i EA.
Govern de Patxi López
La direcció del PSE i el lehendakari Patxi López, en lloc d'actuar conseqüentment i prendre mesures a favor dels treballadors i els drets democràtics, segueix cedint davant el PP i la burgesia basca. Igual que la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, l'Ertzaintza -dirigida per Rodolfo Ares, conseller d'Interior del PSE- s'ha destacat per la seva implicació en aquesta ofensiva repressiva, promovent detencions indiscriminades de joves abertzales i retirant propaganda política.
Si respecte a la qüestió nacional i els drets democràtics la política de la direcció del PSE està sent nefasta, la política econòmica no és molt millor. En l'últim trimestre de l'any passat Patxi Lopez va assegurar que "el pitjor de la crisi ha passat", però en aquest mateix període l'atur va pujar en Hego Euskal Herria (País Basc i Navarra) un 5%, 8.109 persones. A això li hem d'afegir que només el passat gener van perdre el seu treball altres 10.111 persones. La situació de la classe treballadora, sotmesa a constants EREs, acomiadaments i al creixement de la pobresa i la desigualtat es va reflectir en les enquestes del Euskobarómetro, que el passat desembre assenyalava que només un 21% dels bascos confiava en el govern de Patxi López, incrementant-se fins al 23% el percentatge de votants del PSE que no confien en aquest govern.
Mentrestant, la confiança dels votants del PP ha crescut del 20% al 62% al mig any. Aquí podem veure quin interès de classe està defensant Patxi López.
Amb l'objectiu d'aixecar el cap davant aquestes enquestes, que va suposar un dur revés per al PSE, a l'executiu de Patxi López no se li ha ocorregut res millor que organitzar un consell assessor plagat d'empresaris. En aquest nou organisme estan l'antic president del PNB, Josu Jon Imaz (Petronor), Jose Mª Aldecoa (Corporación Mondragón), Ignacio Sánchez Galán (Iberdrola), Alejandro Echevarria (Telecinco) i el ex conseller del BBVA José Ignacio Goirigolzarri, que cobra com jubilat tres milions d'euros a l'any. Aquest equip "meravellós" també està compost d'exministres com Juan Manuel Eguiagaray, Claudio Aranzadi i Luis Atienza, representants de la patronal i economistes com Felipe Serrano, Roberto Velasco i Ignacio Marco-Gardoqui. Amb aquest consell assessor, de la mà del PP i, com va dir Patxi López, desitjant "una relació fluida i positiva amb el primer partit de l'oposició [el PNB]", pensa el PSE resoldre els problemes de la classe obrera?
Debat en l'esquerra abertzale
Com han hagut de reconèixer Patxi López i altres dirigents del PSOE no hi ha més que llegir la declaració d’Alsasua de l'Esquerra Abertzale para entendre que s'estan produint moviments importants. En aquesta declaració, parlant del "conflicte polític i armat" s'assenyala el següent: "S'ha perllongat molt més allà del que ningú hagués de desitjar la situació de violència i enfrontament armat, amb els costos humans i polítics que tots i totes coneixem. És la nostra prioritat superar aquest escenari". Més endavant, en diferents parts de la declaració, la direcció de la EA fa un balanç crític del passat: "Materialitzar el canvi exigeix també canvis en nosaltres i nosaltres mateixes. Era necessària una profunda reflexió i autocrítica, i l'estem fent (...) La nova fase necessita de noves estratègies, de noves polítiques d'aliances i de nous instruments (...) Per això, la lluita de masses, institucional i ideològica, el canvi en la relació de forces i la recerca de recolzament en el concert internacional haurien de ser pilars fonamentals de la nova estratègia".
És evident que aquesta declaració reflecteix que la majoria de l'esquerra abertzale està a favor que ETA deixi la seva activitat armada.
No obstant això, les intencions dels dirigents de la EA a l'hora de plantejar un canvi d'estratègia, plasmades reiteradament en el document, tanquen també altres perills. L'eix central de la proposta d’Alsasua està orientat a la creació d'un pol soberanista amb un sector de la burgesia basca, en aquest cas amb Eusko Alkartasuna. La novetat en aquesta nova proposta de pol soberanista és que, de moment, el PNB quedaria fora, doncs després de molts anys una gran part de la base de la EA ha tret la conclusió del veritable paper reaccionari que juga aquest partit. Però posar esperances en les aliances amb Eusko Alkartasuna, és a dir amb sectors de la burgesia basca, és un error que es repeteix una vegada més. Eusko Alkartasuna és un partit burgès, escindit del PNB, amb llaços profunds amb el capitalisme basc. És veritat que en l'últim període Eusko Alkartasuna ha parlat més sobre el dret d'autodeterminació i la independència, que ha participat en manifestacions a favor dels drets dels presos i en contra de la repressió, però això no amaga en absolut les veritables intencions d'aquest partit. Agafant com objectiu les eleccions municipals del pròxim any i tenint en compte la dura escisió que ha sofert fa uns mesos, Eusko Alkartasuna ha vist la necessitat d'utilitzar un discurs més "nacionalista" per a obtenir vots i per a frenar el declivi que està sofrint.
Si els mètodes d'ETA no han pogut aconseguir acabar amb l'opressió nacional i social, tampoc les aliances amb partits burgesos ajudaran en aquests objectius. L'única forma d'arribar al dret a decidir, o concretament, que s'assoleixi l'exercici del dret d'autodeterminació serà a través de l'acció revolucionària de la classe obrera i els oprimits, defensant una política d'independència de classe: unir als treballadors per sobre de les fronteres nacionals, amb un programa de classe i internacionalista i sobre la base dels mètodes de lluita que han provat la seva efectivitat, les vagues, les ocupacions de fàbriques, les mobilitzacions de masses i les vagues generals.
Per descomptat, la nova situació econòmica està provocant inevitablement un debat en línies de classe en l'Esquerra Abertzale. Els sectors que estan més a l'esquerra i unint llaços amb el moviment obrer tenen una gran oportunitat de defensar en la seu si un programa revolucionari, rebutjant qualsevol pacte entre les organitzacions obreres i de l'esquerra amb la burgesia basca, defensant conseqüentment el dret democràtic d'autodeterminació de les nacionalitats oprimides com part de la lluita per la transformació socialista de la societat.
Sota el capitalisme, sota el domini de la burgesia, espanyola, basca o francesa, no existeix possibilitat d'arribar a l'exercici ple dels drets democràtics d'Euskal Herria, tals com el dret d'autodeterminació o la unitat territorial. Ambdues tasques només podran ser satisfetes en un marc polític i econòmic bé diferent al del sistema capitalista: el socialisme. La lluita per aquestes reivindicacions democràtiques només pot tenir èxit si estan vinculades a la transformació socialista de la societat i si el motor d'ella és la classe obrera d'Euskal Herria juntament amb els seus germans de classe de l'Estat espanyol i francès.
