El passat 13 de desembre 200.000 catalans de 167 municipis van votar en referèndum a favor de la independència de Catalunya en una iniciativa inèdita que es portarà a terme en almenys altres 100 municipis més.

Més enllà dels símptomes que es desprenen dels resultats del referèndum, i dels interessos dels seus promotors, es torna a comprovar que la reacció és incapaç de tolerar el menor indici d'exercici d'un dret democràtic tan elemental com el dret a l'autodeterminació, encara que fos d’una manera simbòlica i no oficial. El PP va arribar a reclamar que els Mossos d’Esquadra haurien d'haver impedit les consultes per la força.

El desencadenant dels referèndum del 13-D va ser el celebrat a Arenys de Munt al setembre. Va ser un símptoma polític remarcable que tant ERC com CDC no donessin suport ni impulsessin aquest referèndum, sinó que s'oposessin. Només després de constatar la seva reeixida participació, de més del 40%, van canviar d'actitud. En ple debat sobre la possible retallada de l’Estatut i a un any de les eleccions autonòmiques, van veure una oportunitat per a treure-li rèdit. A més, tenien la necessitat de reafirmar-se en un context d'inestabilitat i recomposició de les diferents opcions polítiques nacionalistes a Catalunya.

Així, després d’Arenys, es va articular la “Coordinadora Nacional per la Consulta sobre la Independència de Catalunya”, integrada per 17 associacions nacionalistes, d'alguna o altra forma vinculades a CDC (Convergència), ERC, o Reagrupament (escissió d’ERC), i amb cares públiques com Joan Laporta. Mentrestant, el PSOE i el PSC, van optar per fer cas omís de les consultes amb la intenció manifesta que passessin sense pena ni glòria, llevant-li qualsevol rellevància no només jurídica sinó també política.

Els resultats del referèndum

El 13 de desembre, dels 700.000 catalans que podien votar ho van fer la no gens menyspreable xifra de 200.000, un 27%, guanyant el Sí amb el 94’9%. Encara que l'objectiu que es van marcar els organitzadors era el d'igualar la participació del referèndum d’Arenys (41%), superar la de les recents eleccions europees (37’5%), i fins i tot la del referèndum de l’Estatut de 2007 (48%), i la premsa burgesa estatal es va apressar a destacar, amb especial èmfasi El Pais, el fracàs del referèndum per la baixa participació, el que cal tenir en compte és que es tractava d'una consulta no oficial, organitzada amb almenys 10.000 voluntaris i que el cens electoral va augmentar, en relació a anteriors eleccions per l'extensió del vot a immigrants i a joves de 16 a 18 anys.

Al no arribar als objectius previstos es van obrir importants esquerdes entre els components de la coordinadora. La idea inicial de celebrar el referèndum en la ciutat de Barcelona ha perdut adeptes de por de trobar-se amb una participació molt baixa. On si se celebrarà, el 28 de febrer i el 25 d'abril, és en un altre centenar de municipis incloent Molins de Rei i Sant Just Desvern (Baix Llobregat), Girona, i Granollers (Vallès Oriental). Està per veure si finalment s'incorporaran importants ciutats obreres, a part de Barcelona, com Badalona, Sabadell o Igualada.

Òbviament, aquesta consulta ha tingut un efecte major en les capes socials més proclius a mobilitzar-se entorn de la qüestió nacional. No obstant això, aquestes capes són molt heterogènies i expressen interessos distints i fins a contradictoris. Per això, encara que un sector dels participants en aquesta consulta pot correspondre a votants de CIU i d’ERC, no podem entendre completament aquests resultats sense tenir en compte que una part important de sectors de la joventut més radicalitzada, i que veuen en l’independentisme una forma de demostrar el seu rebuig al sistema i a la política oficial, també s'han expressat.

Ferment social i polític

Hem de tenir en compte que entre els organitzadors ha participat l'esquerra independentista, com la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), que en les eleccions municipals van aconseguir 18.000 vots, un vot que després en les eleccions autonòmiques no es decanta cap a CIU ni ERC, en la seva majoria. Particularment important és el que està passant amb ERC en els últims anys. Aquesta formació va aconseguir atreure electoralment a una important capa de joves d'esquerres (més de 600.000 vots en la generals de 2004) les expectatives dels quals han estat cruament frustrades, accentuant-se el buit polític a l'esquerra del PSC que a Catalunya és particularment acusat.

La realitat social i política de Catalunya és que hi ha un enorme descontentament acumulat per l'empitjorament en les condicions de vida, per la “desafecció de Catalunya cap a Espanya” del que parla Montilla, o per la creixent desil·lusió cap a la política del tripartit i descrèdit general cap a la política oficial, esperonada recentment per sonors casos de corrupció.

El referèndum ha estat reflex encara que distorsionat i pàl·lid, de moviments de fons, complexos i contradictoris, que s'estan produint en la societat. El fet que s'hagin impulsat consultes d'aquest tipus al marge dels canals oficials així com la participació d'almenys un sector polititzat de la joventut són símptomes que per a qualsevol militant de l'esquerra ha de tenir molta importància.

La qüestió nacional, un fet real

Aquesta anàlisi no és contradictori amb el fet que la classe obrera i capes importants de la joventut no hagin participat en aquesta consulta i hagin mantingut una actitud més aviat indiferent. No obstant això, la no participació en aquests referèndum no pot interpretar-se com indiferència cap a l'opressió nacional ni cap a la política en general. En la classe obrera catalana, en particular, hi ha un profund rebuig i hostilitat cap a la dreta espanyolista representada pel PP (contra la qual s'ha mobilitzat intensament en els últims anys, al costat de la classe obrera de la resta de l'Estat) però alhora hi ha una profunda desconfiança cap als cants de sirena del nacionalisme burgès català. El fet que la classe obrera rebutgi frontalment i activament l’anticatalanisme fatxa del PP no significa que vegi la independència com una alternativa als problemes socials i polítics. De fet la classe obrera catalana, correctament, no vol trencar els seus vincles amb la classe obrera de l'Estat i això és al que juga tant la burgesia espanyola com la catalana per a afeblir-nos com classe.

Les enquestes més recents situen l’independentisme a Catalunya entre el 20 i fins al 39% i el més important, el 70% de la població està a favor del dret a l'autodeterminació encara que després no votarien a favor de la independència. A Catalunya, la qüestió nacional és una realitat, però l'única manera de canalitzar aquest sentiment fonamentalment positiu i progressista, i amb un enorme potencial revolucionari, és vinculant el dret a autodeterminació i el rebuig a qualsevol tipus d'opressió nacional amb un programa socialista, és a dir un programa de lluita que doni una alternativa al capitalisme i les seves xacres: atur, degradació de la sanitat i l'educació pública, amenaça contínua a les conquestes històriques de la classe obrera, opressió als drets democràtics…

La nostra alternativa és la Federació Socialista de les Nacionalitats Ibèriques, en el marc de la Federació Socialista d'Europa, mitjançant l'expropiació de la burgesia i l'establiment d'un genuí règim de democràcia obrera, que compleixi tant les necessitats socials i econòmiques de les masses com la consecució dels drets democràtics nacionals, acabant amb qualsevol tipus d'opressió.