Després de mesos i anys de trets de franctiradors i d'acumulació de tropes en ambdós costats de la frontera, la guerra va esclatar a Ossètia del Sud la nit del dijous 7 d'agost, quan el president de Geòrgia, Mijail Saakashvili va ordenar la invasió de la república autònoma i el bombardeig criminal de la seva capital, Tskhinvali. Segons fonts oficials russes, més de 1.600 civils i alguns soldats russos desplaçats per a tasques de manteniment de la pau van morir en el combat abans que les forces russes reprenguessin la república autònoma. Milers de refugiats van abandonar tot el que tenien i van fugir a Ossètia del Nord a Rússia, demanant els russos que vinguessin en el seu rescat. Aquesta va ser la justificació que el Kremlin estava buscant per establir-se a la regió i reafirmar el seu paper com a potència regional.
El moment no podia ser més favorable, amb l'imperialisme nord-americà empantanegat a l'Iraq i l'Afganistan i sense mitjans disponibles per obrir un nou front al Caucas. Malgrat la duresa dels combats les forces georgianes van demostrar ser incapaços de mantenir el control de la capital d'Ossètia del Sud i van haver d'abandonar-la. La contraofensiva russa va aixafar l'exèrcit georgià i va reprendre el control d'Ossètia del Sud en menys de 48 hores. El Dilluns 11 d'agost, els tancs i les tropes russes van entrar en territori georgià dirigint-se a cap a la ciutat de Gori (perillosament propera a la capital de Geòrgia, Tiblisi), per mostrar que podrien prendre fàcilment els centres estratègics del país, mentre bombardejaven les infrastructures militars clau i tallaven els accessos a Abjazia, l'altra república autònoma que reclama Geòrgia, i els ports del Mar Negre. La contraofensiva russa va incloure bombardeigs a gran altura que van destruir el centre de Gori, matant dotzenes de civils i un fotògraf holandès. Escenes similars a les que es van veure dies abans a Ossètia del Sud es van repetir a Geòrgia amb milers de civils fugint de les seves cases pel terror produït pel contraatac rus, segons van informar mitjans internacionals.
La ingerència imperialista va causar la guerra
Malgrat els arguments dels governs rus i georgià, la guerra no té res de progressista en cap d'ambdós costats. L'actual malson de guerra i xovinisme al Caucas és el resultat de la ingerència imperialista. Però també és el resultat del xovinisme nacional de l'antiga burocràcia soviètica estalinista, que estava podrida de xovinisme Gran Rus, i que va desencadenar al seu torn l'augment de xovinisme regional i nacional contra Moscou. Aquestes tendències centrífugues van ser un factor en la desintegració de la URSS, i, com en el cas a l'ex Iugoslàvia, van portar a sagnants guerres civils en moltes de les exrepúbliques soviètiques. De manera criminal, els imperialismes nord-americà i rus han intervingut en aquests conflictes per lluitar pels seus interessos estratègics i esferes d'influència. Els nord-americans utilitzen Geòrgia com un baluard contra Rússia al sud del Caucas. Rússia, per la seva part, utilitza Ossètia del Sud i Abjazia com peons en la seva batalla per redissenyar les esferes d'influència en la regió, que estan connectades amb la importància estratègica de Geòrgia com a ruta per als oleoductes que van des de la Mar Càspia fins a Occident i, possiblement, també de gasoductes en el futur. Alan Woods va explicar aquest procés clarament a l'article: La "revolució pacífica" de Geòrgia anuncia nous conflictes, publicat Novembre del 2003, quan Saakashvili va arribar en poder: "Washington i Moscou tracten els petits, febles i dividits estats caucàsics, com simples peons en un joc on tota la regió actua com un gegantí tauler d'escacs. EUA mou la seva peça, Rússia respon, el resultat és la guerra, un assassinat, una explosió, un cop militar o una "revolució incruenta". Ara esperem el pròxim moviment. No sabem quan o on respondrà Moscou, però una cosa és clara: els perdedors seran la població normal, els pobres i els indefensos". En l'època de l'imperialisme, nacions com Geòrgia o Ossètia són massa petites per jugar un paper independent. La independència nacional sota el capitalisme per a aquestes nacions no significa llibertat sinó més militarisme i opressió en interès d'una potència contra l'altra.
Per què va atacar Geòrgia?
Per part de l'èlit dominant a Geòrgia, l'atac sobre Ossètia del Sud va ser una aposta calculada que va tornar contra ella. Saakashvili havia quedat molt debilitat el passat mes de desembre després d'un massiu moviment de protesta contra la corrupció. Ell va sortir a denunciar aquest moviment com una conspiració de Rússia i va proclamar l'Estat d'Emergència mentre que alhora va convocar eleccions presidencials anticipades el gener, que va guanyar. L'abril, el president rus Putin va assolir un acord amb Abjazia i Ossètia del Sud que establia relacions especials amb la Federació Russa. Aquest moviment va forçar la mà de Saakashvili. El president georgià no podia romandre quiet com si no passés res mentre que la interferència de Rússia creixia sense obstacles al Caucas, davant dels seus nassos. L'aposta de Saakashvili amb la seva invasió d'Ossètia del Sud era reforçar la posició de Geòrgia en aquesta república autònoma, encara que no ocupar-la permanentment perquè seria impossible, per tractar d'agrupar la població georgiana al voltant de la seva agenda nacionalista. El govern georgià esperava que, malgrat totes les protestes, els russos acceptarien la humiliació, com ho van fer en relació amb Kosovo o amb l'expansió de l'OTAN als països bàltics, i que no s'atreviria a implicar-se en una intervenció militar directa contra un estret aliat de l'imperialisme d'EUA com Geòrgia. Al cap i a la fi, semblaven haver pensat els dirigents georgians, això és el que Rússia havia estat fent la majoria de les vegades en els últims anys cada vegada que els seus interessos col·lidien amb els dels Estats Units! Però la guerra a Geòrgia ha forçat el reconeixement sobtat d'una realitat: Rússia s'ha convertit en un poder imperialista regional prou fort com per reclamar-li als Estats Units la devolució de la seu antiga esfera d'influència. Com el director de Stratfor, George Friedman, torna a assenyalar: "Els russos sabien que els Estats Units denunciarien el seu atac. Això de fet és un joc que afavoreix els russos. Les protestes sorolloses d'aquests dirigents contrasta amb la seva inacció, i els russos volien mostrar a casa la idea de què els nord-americans l'únic que garanteixen és xerrameca buida".
Tornar a Lenin!
Al seu llibre, Rússia: de la revolució a la contrarevolució, escrit el 1996, Ted Grant resumeix l'enfocament de Lenin i els bolxevics sobre la qüestió nacional, que val la pena citar en detall: "El dret d'autodeterminació era una part important del programa de Lenin, en la mesura que demostrava clarament als obrers i camperols (especialment a aquests) oprimits de Polònia, Geòrgia, Letònia i Ucraïna que els obrers russos no tenien cap interès en oprimir-los i que defensarien fermament el seu dret a decidir la seva pròpia destinació. Però això només era la meitat del programa de Lenin sobre la qüestió nacional. L'altra meitat era igualment important: la necessitat de mantenir la unió del proletariat per sobre de totes les diferències nacionals, lingüístiques o religioses. Pel que es refereix al partit bolxevic, Lenin sempre es va oposar a qualsevol tendència a dividir el partit (i el moviment obrer en general) per nacionalitats. " "Després de la revolució, Lenin pensava que hi podria haver una unió fraternal i voluntària dels pobles de l'antic imperi tsarista en forma d'una Federació Soviètica. Amb aquesta finalitat, va exigir que es tractés a totes les nacionalitats amb una extrema sensibilitat. Calia eliminar tota manifestació de xovinisme gran rus. De fet, durant algun temps després d'octubre, la paraula Rússia va desaparèixer completament dels documents oficials. El nom oficial de la terra d'octubre era simplement l'Estat obrer. L'enfocament de Lenin és la clau per buscar una forma de sortir d'aquest malson. Al Caucas i en la resta de l'antiga Unió Soviètica.
Per un nou octubre
Després de dues dècades d'atacs, els treballadors russos estan començant a lluitar. Això pot ser temporalment tallat pel frenesí de l'èxit militar rus. Però la política exterior del Kremlin no té res de progressista per als treballadors russos, a qui no els queda cap altra opció, que lluitar contra els seus amos capitalistes tant a casa com a l'estranger. No hi ha altra sortida per als treballadors russos i georgians que unir les seves forces junts contra la ingerència imperialista i dels seus propis explotadors. L'única tradició que pot unir tots els treballadors independentment de la seva nacionalitat, idioma, color o religió és la del bolxevisme i de la tradició d'octubre. Visca la solidaritat proletària! Per un nou octubre! Per una Federació Socialista del Caucas i internacionalment!
