Fora els governs capitalistes de Rajoy i Puigdemont!
El 9 de juny Carles Puigdemont, president de la Generalitat, anunciava la convocatòria per al proper 1 d'Octubre de un referèndum en què s'haurà de respondre a la següent pregunta "Vol que Catalunya sigui un estat independent en forma de República?". Immediatament, el govern del PP i tot el seu seguici reaccionari han posat el crit al cel, fins i tot diversos ministres asseguraven que impediran la celebració del referèndum per "tots els mitjans". Des del PP i Ciutadans, fins i tot des de les files de l'ala dretana del PSOE, s'escoltaven crides a aplicar l'article 155 de la Constitució i suspendre l'autonomia catalana.
Demagògicament, el PP, Cs i els sectors espanyolistes del PSOE segueixen entestats a impedir que el poble català pugui decidir, mitjançant un referèndum democràtic, les relacions que vol mantenir amb l'Estat espanyol, inclòs el seu dret legítim a la independència. El govern del PP i aquests sectors, hereus polítics de la dictadura franquista, impulsors del terrorisme d'Estat, abanderats de les retallades i l'austeritat, dels desnonaments i la precarietat laboral, neguen aquest dret fonamental al poble català amb l'argument que "Catalunya és Espanya " i qualsevol decisió sobre el seu futur ha de ser presa per tota la població espanyola. És exactament igual que si en l'exercici del dret al divorci, perquè una dona o un home poguessin accedir-hi necessitaran l'autorització de l'altre cònjuge. Ridícul! Amb aquest argument fal·laç pretenen desviar l'atenció d'un fet incontestable: tenen por de les urnes i a un pronunciament democràtic dels catalans i les catalanes.
Contra les amenaces i repressió del PP, defensa incondicional del dret a decidir
Des d'Esquerra Revolucionària defensem la celebració del referèndum, sigui aquest autoritzat o no per l'Estat espanyol, que, no hem d’oblidar-ho segueix dominat per un govern i unes institucions reaccionàries. Com ferms defensors dels drets democràtics, reiterem el nostre compromís en la lluita contra l'opressió nacional que pateix el poble català i cridem als treballadors i joves de Catalunya i de la resta de l'Estat a la mobilització activa i massiva contra qualsevol intent de reprimir i impedir seva celebració.
L'opressió nacional sobre els pobles de Catalunya, Euskal Herria i Galiza pel nacionalisme espanyolista, la burgesia centralista i el seu Estat, és un fet real que té les seves arrels en la pròpia configuració de la "nació" espanyola, on la conquesta militar i la repressió de la identitat d'aquests territoris va ser una nota dominant. Qualsevol que estudiï la història de l'Estat espanyol pot observar l'esclat periòdic de la qüestió nacional especialment en els moments de crisi econòmica i social, quan la lluita contra la dictadura del capital i un desig profund de canvi s'entrellacen amb les aspiracions democràtic-nacionals no resoltes del poble català, basc i gallec.
Encara que aquestes nacions tenen una història, llengua i cultura pròpies mai se'ls ha permès decidir si volen formar part de l'Estat espanyol o no: si sota el franquisme van ser aixafades, amb el règim de la democràcia parlamentària qualsevol conquesta que avancés en el reconeixement de les seves drets ha estat fruit d'una dura mobilització contra la burgesia espanyola.
Reconèixer el caràcter plurinacional de l'Estat, com ha fet Pedro Sánchez, davant dels que dins del PSOE representen el més ranci nacionalisme espanyol, pot semblar un pas endavant; però serveix de poc si, tot seguit, se cedeix a aquest mateix nacionalisme manifestant-se contra la celebració del referèndum. El seu eslògan "som l'esquerra" no és més que un brindis al sol buit de contingut, ja que Pedro Sánchez ha decidit mantenir un front únic amb Rajoy i negar a milions de catalans el seu dret a decidir.
Per la seva banda Pablo Iglesias ha manifestat correctament que el govern el tindrà en contra si intenta reprimir el referèndum però, tot i això, continua defensant que la consulta ha de ser pactada amb els mateixos poders de l'Estat que es neguen a permetre-la. És més, en els últims dies la seva postura ha empitjorat ostensiblement, cridant públicament a no participar en el referèndum l'1 d'octubre per que no és "legal" i renunciant a la mobilització per imposar aquest dret. A la pràctica, Pablo Iglesias li fa un favor al PSOE i s'enfrontarà a milions de joves i treballadors de Catalunya que no volen condicionar l'exercici d'aquest dret a l'amable permís d'un Estat que defensa polítiques, lleis i símbols franquistes. És un error lamentable, que mostra una nova batzegada a la dreta de Pablo Iglesias per aconseguir l'acord amb un Pedro Sánchez que segueix sense trencar els seus lligams amb les polítiques del passat. Com ja ha succeït anteriorment, si Pablo Iglesias i Podem continuen per aquest camí, només reforçarà electoralment la socialdemocràcia.
El malestar social i el desenvolupament explosiu de la qüestió nacional a Catalunya avancen en paral·lel
El creixement del sentiment a favor de la independència, particularment a Catalunya, s'ha incrementat pels efectes de la crisi capitalista, l'atur massiu, les retallades, l'absència d'un futur decent per a la joventut i la corrupció, unit òbviament a la negació i repressió del dret a decidir per part de la dreta espanyolista.
Alhora, cal denunciar el quadre idíl·lic que pretén presentar la classe dominant catalana i els polítics dretans de Convergència (actualment PDeCat), tractant d'ocultar les seves polítiques antiobreres, de retallades i repressió que han generat una situació semblant a la provocada pel govern del PP a la resta de l'Estat espanyol. Es calcula que un 25% del teixit industrial català ha estat destruït des que va començar la crisi. Si el 2008 el percentatge de treballadors en atur que portava més d'un any sense trobar feina representava a Catalunya tot just un 16%, 8 anys després més de la meitat dels aturats es trobava en aquesta situació (un 53%!) I un el 71% d'ells no percep cap prestació o subsidi d'atur.
La destrucció d'ocupació ocasionada per la crisi ha estat utilitzada per la burgesia catalana per llançar un atac salvatge contra els drets, salaris i nivells de vida de la classe obrera. El 2008 el 10% dels treballadors catalans percebia salaris per sota dels 9.221 euros bruts anuals, però el 2016 aquest 10% havia vist baixar els seus ingressos un 15%, per sota dels 7.841 euros bruts anuals. En el mateix període les rendes del treball van caure 4 punts (del 50% del total al 46%) i les del capital van pujar 3: del 42% al 45%.
El resultat ha estat l'empobriment d'amplis sectors de la població. De 2013 a 2016 Catalunya ha estat el territori amb més desnonaments, i el nombre de catalans en risc de pobresa i exclusió social ha augmentat en els últims 8 anys del 15% a més d'un 20%; segons Càritas, un de cada 3 catalans menors de 18 anys és pobre. Tot això fa que Catalunya tanga un dels nivells de desigualtat majors de la UE-15.
El malestar social i el desenvolupament explosiu de la qüestió nacional a Catalunya avancen en paral·lel. El malestar es va expressar primer a les grans mobilitzacions contra les retallades salvatges del govern d'Artur Mas i en les protestes del 15M, durament reprimides per la Generalitat. Posteriorment la indignació es va combinar, en les Diades de 2012, 2013 i 2014, amb un rebuig massiu als intents de negar el dret a decidir des del PP i l'Estat central, i les seves contínues provocacions i criminalització de tot allò que semblés català.
Per descomptat, la burgesia catalana i la seva representació política mai abans havien encoratjat l'independentisme. Des Pujol fins a Mas, els polítics de la dreta catalanista havien estat garants de l'estabilitat del règim capitalista a Catalunya i a l'Estat espanyol, sostenint indistintament als governs de Felipe González i d'Aznar quan aplicaven les mesures més lesives contra els treballadors en forma de reconversions industrials salvatges, contrareformes laborals que van obrir de bat a bat les portes a la precarietat i els baixos salaris, retallades de les pensions que van enfonsar les condicions de vida dels nostres jubilats, privatitzacions massives d'empreses públiques, i tot allò que pogués augmentar la taxa de beneficis dels capitalistes. En pagament pels grans serveis prestats, l'Estat i els governs centrals van consentir que Convergència es financés fraudulentament, igual que ho feien el PSOE i el PP, i que molts dels seus dirigents, amb Pujol al capdavant, pastaran fortunes personals a costa de l' robatori del patrimoni públic.
Va ser precisament a partir del 2012, quan el govern Mas s'enfrontava a una mobilització social creixent contra la seva política de retallades, quan l'aparell polític de Convergència va decidir sumar-se a l'independentisme i explotar, en el seu propi benefici, el moviment de masses que reclamava el dret a decidir. Per això mateix cal assenyalar que dins d'aquest gran moviment en defensa dels drets democràtics nacionals de Catalunya hi ha dos corrents oposats: un progressista que protagonitzen milions de joves, treballadors i sectors de les capes mitjanes empobrides, que a més de per una Catalunya lliure d'opressió centralista i espanyolista lluita també contra l'opressió capitalista; i un altre corrent totalment reaccionària, representada pels polítics professionals i dretans del PDeCat que l'utilitzen per perpetuar les seves polítiques reaccionàries i els seus privilegis, i pressionar la burgesia espanyola per arribar a un acord (pacte fiscal, inversions i impostos, etc.) que els permeti seguir explotant junts als treballadors i saquejant els recursos públics.
Fora Rajoy i Puigdemont! Per una república catalana socialista!
La burgesia catalana i el seu representant polític (el PDECat de Mas i Puigdemont) no té cap interès en aconseguir l'alliberament nacional de Catalunya, molt menys en resoldre els problemes que pateix la immensa majoria del poble català. Puigdemont, i abans Mas, apliquen a Catalunya les mateixes polítiques d'atac als drets i salaris dels treballadors per engreixar els beneficis dels empresaris que Rajoy.
En alguns casos Mas i Puigdemont fins i tot han anat més lluny que Rajoy en les seves polítiques de retallades i atacs contra la classe obrera i la joventut. La privatització de l'educació i la sanitat està més avançada a Catalunya, la situació laboral dels interins és molt pitjor i les taxes universitàries són un 30% més cares. La despesa pública social de la Generalitat es va reduir en només 5 anys (2010-2015) un 17%. La despesa educativa va ser retallada en aquest mateix període un 17%, el sanitari en un 14% i el dedicat a habitatge va patir una retallada de ni més ni menys que un 60%. La classe obrera i la joventut catalana hem lluitat contra aquestes retallades, però el Govern ha utilitzat als Mossos d'Esquadra per reprimir les mobilitzacions veïnals, obreres i estudiantils, així com per a executar els desnonaments (que segueixen creixent).
Els dirigents del PDeCat són molt conscients del descontent social que existeix a Catalunya contra tota aquesta situació. Per això s'han negat durant mesos a organitzar mobilitzacions de masses a favor del dret a decidir i contra la repressió del PP, temorosos que aquestes podrien acabar exigint el dret a decidir sobre moltes més coses i expressar el rebuig a les seves polítiques. Aquesta també és la raó que Puigdemont estigui disposat a negociar amb el PP fins al "últim minut de la pròrroga" i hagi buscat mil excuses per no organitzar el referèndum. O que ara pretenguin limitar-lo a una reedició del 9N. Si no haguessin convocat res haurien hagut d'anar a unes eleccions anticipades on tant ells com el PP haguessin sortit molt tocats. El seu objectiu és un referèndum limitat que els permeti guanyar temps i intentar reconduir la negociació amb la burgesia espanyola.
De la mà de la burgesia catalana no hi haurà cap avenç seriós cap a l'alliberament social i nacional de Catalunya. L'única manera de fer realitat el dret efectiu d'autodeterminació de Catalunya és mitjançant la mobilització dels milions de joves i treballadors que defensem sincerament aquest dret. Perquè aquesta mobilització pugui aconseguir els seus objectius ha d'abastar a més les més àmplies masses de treballadors, incloent a aquells sectors que recelen del "Procés" perquè ho consideren una maniobra de les elits catalanes. Cal no oblidar que aquestes famílies oligàrquiques que dirigeixen el PDeCat sempre han menyspreat als centenars de milers de famílies immigrants que poblen els cinturons rojos de les grans ciutats, i que històricament han estat cobertes amb tot tipus de menyspreus racistes i classistes. Una mobilització així només s'aconseguirà unint la lluita pel dret a l'autodeterminació a un programa socialista audaç contra les retallades i l'austeritat, que defensi la nacionalització de la banca i els grans monopolis per garantir la creació de milions de llocs de treball, salaris dignes i habitatge públic assequible per a tothom.
Els burgesos del PDeCat mai acceptaran res semblant. Per això, si volem lluitar per un veritable alliberament de Catalunya el primer punt ha de ser fer caure tant al govern corrupte, reaccionari i espanyolista de Rajoy com al Govern, igualment corrupte i antiobrer, de Puigdemont.
Uneix-te a Esquerra Revolucionària per lluitar per una Catalunya Socialista!
L'únic que sosté l'PDeCat és la participació en el seu govern d'ERC i el suport parlamentari de la CUP. Per això cal que els dirigents de la CUP posen punt i final a aquesta nefasta política de col·laboració de classes, deixin de donar suport a la dreta catalanista i escoltin a la seva base social, que està farta de donar cobertura a les polítiques reaccionàries de Puigdemont.
Cal no oblidar que Podem i els seus aliats han guanyat les últimes dues eleccions generals a Catalunya. Si es forcessin noves eleccions autonòmiques, i es conformés un Front de l'esquerra que lluita per aconseguir un Govern que vinculés el dret real a decidir amb mesures anticapitalistes que donessin resposta a les necessitats de la joventut i els treballadors, l'entusiasme seria tan gran que no hi hauria força capaç d'aturar-lo. I no només a Catalunya. Es contagiaria als joves i treballadors de la resta de l'Estat.
Segons una enquesta de Metroscopia publicada per un mitjà tan poc sospitós de simpaties independentistes com El País, el suport a la resta de l'Estat a un referèndum a Catalunya ha crescut fins a un 38%. Això reflecteix un enorme rebuig al PP i al nacionalisme espanyolista, i també la gran simpatia dels joves i treballadors contra qualsevol intent de la burgesia centralista de reprimir el dret de Catalunya a decidir el seu futur. Una situació com la que viu Catalunya posa a prova a totes les organitzacions. Si el seguidisme dels dirigents de CUP i ERC respecte a Puigdemont és un greu error, no ho és menys la posició dels dirigents de Catalunya en Comú. En 2014 Ada Colau va defensar correctament el dret a decidir, plantejant que havia d'estendre a decidir sobretot: polítiques socials, econòmiques, .... Lamentablement tant en l'actuació pràctica en els ajuntaments del canvi (començant per Barcelona) com en la seva posició pública sobre el referèndum, els dirigents de Catalunya en Comú estan cedint a la pressió dels capitalistes i de l'opinió pública oficial. El problema és que ni la burgesia espanyola ni la catalana volen una Catalunya veritablement lliure, justa socialment i amb drets i condicions dignes per a la majoria. Fomentar il·lusions en qualsevol tipus de negociació entre PP i PDeCat és la més reaccionària de les utopies. Des de Esquerra Revolucionària fem una crida als joves i treballadors a organitzar-nos de manera independent per lluitar contra la burgesia espanyola liderada pel PP i la catalana representada pel PDeCat . Necessitem conquerir una república socialista catalana, no capitalista, sense retallades, desnonaments, ni corrupció, on la riquesa que els treballadors generem sigui gestionada democràticament en benefici de la majoria i no per omplir les butxaques dels capitalistes, siguin espanyols o catalans.
Uneix-te a nosaltres per lluitar per una Catalunya socialista i un món socialista!
