El 10 d'Abril del 2018 es va complir el vintè aniversari de la signatura dels Acords del Divendres Sant a Belfast, que van posar formalment fi a una etapa de la història d'Irlanda del Nord coneguda com "Els problemes", un eufemisme per a referir-se a les dècades de conflicte sectari i enfrontament armat que van assolar Irlanda del Nord des dels anys 70.

Les figures clau involucrades en les negociacions que van donar lloc a aquests acords, com Gerry Adams del Sinn Féin, David Trimble del Partit Unionista de l'Ulster, l'expresident nord-americà Bill Clinton i l'exprimer ministre Tony Blair, es reuniran de nou a Belfast per a celebrar aquest "modèlic procés de pau". Tenint en compte que l'actual Govern de concentració nacional (des del DUP d'extrema dreta fins al Sinn Féin) continua trencat, aquestes celebracions es portaran endavant entre la vergonya i la desesperació.

Aquests mesos d'estancament i paràlisi entre els principals partits governants, el Partit Unionista Democràtic (DUP) i el Sinn Féin, posen en evidència que aquells Acords mai van estar a l'alçada de les circumstàncies de cara a portar pau, estabilitat i prosperitat a llarg termini a Irlanda del Nord. Vint anys després de signar-se els mateixos, els Acords del Divendres Sant (ADS) es troben a la vora de l'abisme, estant la seva definitiva ruptura potencialment implícita en la situació.

El relat oficial és que els Acords de 1998 van posar fi a una guerra sectària aparentment irracional. No obstant això, quan el moviment pels drets civils d'Irlanda del Nord va esclatar i va entrar en l'escena fa 50 anys, va atreure no només el suport massiu dels catòlics, sinó també inicialment de capes de joves protestants.

No va existir una direcció revolucionària

Amb una direcció revolucionària decidida, hi havia la possibilitat de tirar endavant un canvi decisiu. Però alhora que els fanàtics sectaris i els partits polítics nacionalistes i unionistes intentaven sembrar divisions sectàries entre els treballadors de cara a descarrilar el moviment, els líders laboristes i els dirigents sindicals no presentaven una alternativa de classe que permetés combatre aquesta escalada sectària.

A causa de la ràbia fruit de la brutal repressió estatal i de la profunda frustració davant el fracàs de les "polítiques" per a acabar amb la discriminació i la pobresa, molts joves catòlics de classe treballadora van recórrer a l'IRA oficial i provisional a principis dels anys setanta.

Des del principi, el Partit Socialista d'Irlanda del Nord (CIT a Irlanda) i el seu predecessor Militant, van plantejar que les campanyes armades republicanes resultarien contraproduents, dividirien encara més a la classe treballadora i no derrotarien el poder de l'Estat britànic, proporcionant-li a més una justificació clara per a augmentar la repressió. Alhora, els paramilitars protestants van dur a terme atacs i assassinats indiscriminats contra catòlics innocents.

En aquestes condicions, amb atemptats de bomba i enfrontaments armats diaris, amb una forta repressió estatal i una cada vegada major polarització sectària, aquells que, com Militant, advocàvem perquè els sindicats resistissin davant el sectarisme i la repressió, que organitzessin l'autodefensa de les comunitats de classe treballadora, i construïssin una alternativa política de classe per al conjunt dels treballadors, sovint semblàvem veus solitàries i aïllades. No obstant això, els treballadors catòlics i protestants van romandre units als centres de treball i en el si dels sindicats, i ni una sola vaga va ser trencada pel sectarisme, tot i els constants esforços per part de fanàtics de tots dos bàndols.

A la dècada dels 80, la campanya de l'IRA havia perdut impuls. Si bé l'Estat britànic no va poder derrotar a l'IRA, sí que va poder contenir la campanya de l'IRA Provisional a través de la repressió militar i de l'espionatge. Durant la dècada dels 90, molts sectors de l'esquerra van quedar desorientats per la forma en què es va tirar endavant i va resoldre el "procés de pau" a Irlanda i pel paper jugat al mateix pel Sinn Féin. Tant Gerry Adams com Martin McGuinness, els dirigents del Sinn Féin, volien arribar a un acord que impliqués un "repartiment del poder" a Irlanda del Nord, renunciant a l'objectiu històric tant de la completa i immediata retirada dels britànics com d'una Irlanda unida. En els 20 anys transcorreguts des d'aleshores, els dos dirigents s'han acomodat al Govern d'unitat nacional amb els protestants passant a administrar l'austeritat capitalista.

Totes les parts van haver d'acceptar compromisos importants de cara a arribar a un acord: l'amnistia i excarceració de presoners de tots dos costats, el "desmantellament" dels arsenals d'armes de tots els grups paramilitars, i la "desmilitarització" britànica van ser només alguns dels aspectes més polèmics i van trigar anys a dur-se a terme. D'altra banda, els Acords també van consagrar el final de la discriminació institucionalitzada, un procés que ja s'estava duent a terme en gran part com a conseqüència de l'oposició implacable de la classe treballadora catòlica de tornar a qualsevol forma de desgovern unionista.

Status quo capitalista. Augment de la divisió sectària

Va ser el Sinn Féin qui va impulsar principalment la signatura dels Acords del Divendres Sant. El col·lapse dels règims estalinistes a Rússia i Europa de l'Est va accelerar el procés en moviments com l'ANC a Sud-àfrica, l'OLP a Palestina o l'IRA, de cara a arribar a un acord amb l'status quo capitalista.

A Irlanda del Nord, després de dues dècades de conflicte i davant l'estancament militar, es va produir un "cansament per la guerra" a ambdós costats. Entre 1969 i 1998, unes 3.289 persones van morir com a resultat del conflicte: la proporció equivalent de víctimes respecte a una població com la de la Gran Bretanya hauria estat de 100.000 persones.

L'Acord de Sunningdale de 1973 -les principals disposicions eren molt similars a les dels Acords del Divendres Sant- havia resultat impossible per als sectors més "extremistes", tant per al DUP d'Ian Paisley i altres grups unionistes -que van promoure una "aturada unionista" que va provocar l'ensorrament de l'esmentat acord- com per l'IRA Provisional, que va denunciar l'acord com un intent de vendre's a les posicions que pretenien mantenir dividida Irlanda. Però després de vint anys d'estancament sectari, campanyes paramilitars i repressió estatal, i davant el rebuig cada vegada més gran de la violència per part de la classe treballadora, van forçar finalment un acord.

Els polítics de l'establishment perpetuen el mite que la "pau" a la dècada dels 90 es va aconseguir en gran part fruit de les negociacions per dalt, però l'anhel per a la fi del conflicte es va expressar de manera més enèrgica i consistent des de baix, tal i com reflectia la gran popularitat que va adquirir el lema de la nostra organització, el Partit Socialista d'Irlanda del Nord, "que no tornin!", que va inspirar i va atrapar la imaginació de molts sectors de la classe treballadora.

A mesura que les organitzacions paramilitars anaven establint inestables treves i l'alt al foc, milers de treballadors catòlics i protestants van sortir a protestar, sovint protestes iniciades per militants de la nostra organització, el Partit Socialista, des de Comitès d'Empresa i sindicats, en contra d'un nou retorn al conflicte sectari. Una iniciativa del nostre partit, Jovent contra el Sectarisme, va organitzar marxes de milers d'estudiants d'ambdues comunitats per tota Irlanda del Nord.

En aquell moment ja vam assenyalar que el procés de pau i els Acords del Divendres Sant no generarien pau i prosperitat duradores, com molts sí afirmaven. De fet aquests acords van institucionalitzar el sectarisme, arribant-se a establir que els membres de l'Assemblea Legislativa (Parlament d'Irlanda del Nord) declaressin oficialment que si eren "nacionalistes" (catòlics), "unionistes" (protestants) o "altres". Malgrat tot això, el Partit Socialista va demanar un "sí" crític en el referèndum celebrat de cara a aprovar els acords, ja que una pau relativa, almenys, donaria a la classe treballadora una oportunitat molt millor de cara a desenvolupar polítiques socials i de classe.

Des del començament, les institucions creades per aquests acords es van veure afectades d'inestabilitat i crisi, i diversos esdeveniments, com les disputes per les desfilades entre les dues comunitats, van amenaçar amb fer caure el Govern constantment. Després de la suspensió pel Govern britànic de l'Assemblea Legislativa (Parlament), un nou acord, l'Acord de St. Andrews, va restablir el poder compartit al Maig de 2007.

No obstant això, en lloc d'unificar i reunir les dues comunitats, es va produir una institucionalització del sectarisme que va portar al fet que s'imposessin els extrems oposats de l'espectre polític, el DUP i el Sinn Féin, enfront dels partits nacionalistes (catòlics) i unionistes "moderats".

DUP i Sinn Féin. Un Govern basat en l'austeritat i la corrupció

Una dècada de Govern compartit entre els dos partits (DUP i Sinn Féin) ha suposat una intensificació de les polítiques de privatització, de les retallades en educació i salut, així com l'intent fallit per a imposar un impost sobre aigua. Mentre s'acontenten i treballen junts de cara a dur a terme les retallades i polítiques d'austeritat del govern dels tories, el DUP i el Sinn Féin impulsen enfrontaments sectaris entre ells mateixos respecte a diversos assumptes vinculats a l'etapa de "Els Problemes", sent útil aquesta situació per a tots dos de cara a desviar l'atenció de les seves impopulars polítiques d'austeritat i per a reforçar el seu suport sectari.
Per a molts dels seus votants, però, aquest poder compartit no ha produït "dividends de pau". Més del 25% dels nens a Irlanda del Nord viuen en la pobresa, els serveis públics han estat degradats i retallats, quilòmetres de "murs de pau" encara divideixen a les comunitats catòliques i protestants de la classe treballadora, i drets bàsics, com el matrimoni entre persones del mateix sexe i el dret a l'avortament (al qual s'oposen tant el Sinn Féin com el DUP) són denegats.

Els escàndols i la corrupció han assetjat constantment al Govern. La direcció del DUP ha estat involucrada en l'escàndol "Efectiu per cendres", vinculat a un programa d'incentius de cara establir sistemes de calefacció amb energies renovables, i que ha suposat malbaratar al voltant de 700 milions de lliures de diners públics en benefici de grans amics empresaris. El Sinn Féin va trigar a afrontar aquest escàndol i va ser només com a conseqüència de la ira generalitzada entre els catòlics quan va plantejar durant un temps trencar amb el Govern d'unitat nacional amb el DUP.

El Brexit i el debat sobre la frontera

Des del col·lapse de l'executiu, nous factors, com el Brexit, han desestabilitzat encara més la situació. Tots els partits s'oposen a tornar a una situació de "frontera dura", que no només conduiria probablement a una situació de dislocació econòmica, sinó que també representaria una arma poderosa de propaganda per als dissidents republicans.

El govern tory advoca per un acord de lliure comerç amb la UE o un "sistema duaner de mercaderies d'alta tecnologia" evitant així aquesta situació de "frontera dura", però queda per veure com pot anar això davant la presència de més de 200 passos fronterers.

Theresa May va accedir a la demanda de la UE d'un acord que suposés un "reconeixement" de cara a mantenir d'alguna manera a Irlanda del Nord a la Unió Duanera si no es trobés una cap altra sortida, encara que els termes del mateix es mantenen en l'ambigüitat a propòsit. El DUP, recolzat per la facció pro-Brexit del Partit Tory, s'oposaria ferotgement a qualsevol "excepcionalisme" per a Irlanda del Nord.

En aquesta tensa atmosfera, el Sinn Féin està fent campanya per fer una "enquesta fronterera", assenyalant alegrement Gerry Adams que "l'Acord del Divendres Sant [...] permet la reunificació irlandesa en el context d'una votació democràtica: el 50% més un".

Però aguaitant després dels problemes concrets d'aquesta polèmica, hi ha també en la crisi actual factors i canvis de gran magnitud i impacte, com el canvi demogràfic que està tenint lloc, que convertirà els catòlics en majoria a Irlanda del Nord en un futur proper. Això amenaça un dels pilars -d'una majoria protestant establerta- fundacionals del propi Estat d'Irlanda del Nord, destacant la inestabilitat i fragilitat dels Acords del Divendres Sant.

Els catòlics del nord tenen des de fa molt de temps legítimes aspiracions nacionals i, per descomptat, tenen dret a decidir el seu futur, però el pur "majoritarisme" plantejat des del Sinn Féin no donarà lloc a aquesta Irlanda unida, pacífica, estable i pròspera que anhelen.

El Sinn Féin rebutja els temors reals que té la classe obrera protestant de convertir-se en ciutadans de segona classe en una Irlanda capitalista unida, així com la ferotge reacció que es pot produir per part de la mateixa respecte a qualsevol moviment en aquesta direcció.

Un comentarista de Dublín, Fintan O'Toole, va argumentar a més a més a l'Irish Times que no es pot pressuposar que els irlandesos del sud, que també han de realitzar un referèndum per a decidir sobre la frontera, votaran "per una forma d'unitat que doni lloc al sorgiment d'una minoria protestant rabiosa i alienada dins d'un nou estat amargament disputat ".

Situació de paràlisi. Necessitem la unitat de la classe treballadora

Dues dècades després, les institucions sorgides dels Acords del Divendres Sant estan suspeses i les seves normes i disposicions, basades en el fet d'haver assumit una situació de sectarisme sense fi, només agreugen dia a dia aquestes divisions. En molts sentits, ens trobem davant d'una continuació de l'etapa de Els Problemes però "per altres mitjans", com es veu en el controvertit cas de la implementació de la Llei sobre l'Idioma Irlandès.

Els Acords no han portat la pau i la justícia universals, i fins i tot en moltes àrees desfavorides continuen els atacs paramilitars de baix nivell i les pallisses, igual que la repressió estatal britànica.

La líder del DUP, Arlene Foster, planteja la necessitat d'un període de govern directe des de Londres, qüestió a la qual s'oposen amb contundència els nacionalistes (catòlics), especialment tenint en compte que el DUP està apuntalant els tories. Els nacionalistes exigeixen obrir una etapa de "govern directe conjunt" entre Londres i Dublín, al qual, al seu torn, s'oposa amb vehemència els unionistes.

És més probable per tant que la situació actual, amb una forma "suau o lleugera" de govern directe, continuï durant algun temps abans que els governs britànic i irlandès intentin un nou acord, un segon Acord de St. Andrews Mark.

Res d'això s'assembla a la pau, estabilitat i prosperitat promeses fa 20 anys. L'absència a més a més d'un acord obre un perillós buit. Qualsevol nou executiu que restableixi el poder compartit entre els dos partits només podrà actuar mitjançant evasives en molts assumptes, preparant el camí per a una major inestabilitat i crisi.

Només la lluita unitària de la classe obrera, amb polítiques socialistes, pot mostrar una sortida a l'austeritat, la pobresa, la injustícia i les divisions sectàries.

"Compartir el poder" de manera genuïna des d'una perspectiva socialista implica que la classe treballadora, tant catòlica com protestant, es reuneixi per a acordar democràticament nous acords i solucions. Una societat socialista, basada en cobrir les necessitats de totes les persones, veuria el final de tota coacció contra qualsevol d'ambdues comunitats, superant-se així tots els temors i la desconfiança històriques.

Aquesta forma de "compartir el poder" és la solució -la base d'una nova Irlanda socialista- que el moviment obrer ha d'adoptar tant a Irlanda com a Gran Bretanya, vinculant-la a la constitució d'una federació socialista voluntària i igualitària entre aquestes illes i Europa .