Amb prou feines uns dies després de celebrar-se la Conferència Internacional per la pau a Sant Sebastià, ETA ha anunciat el “cessament definitiu de la seva activitat armada posant en mans de la societat basca la consecució d'un escenari de pau i llibertat”. ETA afirma en el seu comunicat que “el camí tampoc serà fàcil. Davant la imposició que encara perdura, cada pas, cada assoliment, serà fruit de l'esforç i de la lluita de la ciutadania basca (...) Al llarg d'aquests anys Euskal Herria ha acumulat l'experiència i força necessària per afrontar aquest camí i té també la determinació per fer-ho”.
Aquest anunci representa una gran victòria per a la classe treballadora i la joventut. Com l'experiència ha demostrat, el combat pels drets democràtics nacionals d'Euskal Herria, inclòs el dret a l'autodeterminació, i en defensa de les condicions de vida de la majoria de la població basca només pot culminar amb èxit si es recolza en la lluita de masses i en la defensa d'un programa socialista conseqüent.
Lluita de masses
La decisió de l'esquerra abertzale d'apostar per la lluita política i rebutjar els mètodes estèrils de les accions armades ha estat clau en aquest procés. Una decisió que sorgeix en un escenari de grans mobilitzacions, vagues generals i participació activa dels treballadors i la joventut en la defensa dels seus drets. La constatació que els mètodes d'ETA només servien per augmentar la capacitat repressiva de l'aparell de l'Estat, perquè la dreta i la direcció del PSOE justifiquessin l'aprovació d'una legislació antidemocràtica, com la Llei de Partits, per afavorir la penetració de les idees del nacionalisme espanyolista entre àmplies capes de la població fora d'Euskal Herria, han provocat una reacció enèrgica entre la base militant de l'esquerra abertzale i del conjunt de la classe obrera de la resta de l'Estat.
Les mobilitzacions de masses dutes a terme els últims quinze anys en tot l'Estat per exigir-li a ETA que parés, per mostrar-li el camí com es cridava en les manifestacions: “ETA escolta així és com es lluita” i finalment per demostrar en la pràctica que la lluita col·lectiva és l'alternativa, ha tingut èxit. En aquest èxit han col·laborat les diferents revolucions dutes a terme a Amèrica Llatina, a Veneçuela, Bolívia, Equador i un llarg etc., la revolució àrab a Tunísia, Egipte, Líbia i com no, les grans mobilitzacions a Europa, a Grècia, França i també en l'Estat espanyol, on per descomptat han destacat de manera rellevant les mobilitzacions de masses a Euskal Herria. És necessari recordar que la classe obrera i la joventut basca s'han situat a l'avantguarda d'aquest procés, protagonitzant les grans vagues generals del 21 de maig del 2009, del 29 de juny de 2010 i del 27 de gener de 2011, a més de la multitud de manifestacions massives dutes a terme per la pròpia esquerra abertzale en solidaritat amb els drets dels presos polítics bascos, greument vulnerats, de les detencions massives i il·legalitzacions i de la retallada dramàtica de drets democràtics fonamentals amb l'excusa de la lluita contra ETA. Mobilitzacions que van tenir també un pas important amb la legalització de Bildu, i que es van plasmar en el gran èxit electoral de l'esquerra abertzale en les eleccions municipals del 22 de maig passat. Sí, la lluita de masses és el camí i sí, la classe treballadora i només la classe treballadora té la força necessària i la determinació per resoldre la qüestió nacional i aconseguir el socialisme.
El paper de la repressió i les accions armades
Els diferents governs que s'han succeït des de la caiguda de la dictadura franquista van utilitzar la repressió com a única forma d'afrontar el problema nacional basc. Primer va ser la guerra bruta i les accions del terrorisme d'Estat amb els GAL, que va provar el lluny que havien arribat sectors de la direcció del PSOE en la seva col·laboració amb els elements més reaccionaris de l'aparell estatal. Posteriorment, les decisions del PP, aprovant l'enduriment de la legislació penal i la dispersió dels presos, i justificant tot tipus de mesures antidemocràtiques a l'empara de la suposada lluita antiterrorista. Aquesta dinàmica va provocar que, en un moment determinat, milions de persones poguessin veure que la política del Partit Popular lluny de ser part de la solució ha estat i és part del problema.
Igualment va quedar clar que els atemptats d'ETA per a l'única cosa que servien era per afeblir la lluita pels drets democràtics d'Euskal Herría i donar excusa per a l'enfortiment de l'aparell de l'Estat i el progressiu minvament de drets democràtics fonamentals. Les agressions constants a la llibertat d'expressió, que es van concretar en el tancament del diari Egin i Egunkaria, els atacs a la llibertat de manifestació, al dret d'associació política, que van culminar en l'aprovació de la nefasta Llei de Partits, són exemples rellevants.
Després del tir en el cap a Miguel Angel Blanco i el segrest d'Ortega Lara seguit posteriorment de l'assassinat d'Ernest Lluch són les masses les que prenen els carrers massivament i es produeix un fet fins llavors insòlit: en la manifestació que es va celebrar a Barcelona es va increpar als membres del govern d'Aznar. Aquestes manifestacions que exigien a ETA que parés i que van tenir a Euskal Herria tanta força com en la resta de l'Estat mostraven a ETA quin era el camí: “ETA escolta, així és com es lluita”. Una idea que es va reforçar quan el PP va tractar de manipular obscenament els atemptats comesos per Al-Qaeda al març de 2004 a Madrid, acusant a ETA de la seva autoria. La seva obsessió per defensar els símbols de l'espanyolisme en benefici dels seus propis interessos, per amagar la seva nefasta política en la lluita contra el “terrorisme”, es va tornar en el seu contrari: la reacció de la majoria de la població treballadora davant aquest fet va ser taxatiu, i va accelerar la derrota de la dreta en les urnes.
La demagògia i el cinisme del Partit Popular
La dreta no ha pogut ocultar la seva desesperació i ràbia davant l'anunci realitzat per ETA i la nova estratègia adoptada per l'esquerra abertzale. Les seves declaracions que tot era un teatre, que els anteriors anuncis d'alto-el-foc permanent d'ETA no eren més que una versió de que ells van denominar “treva parany” i la seva defensa a ultrança de les il·legalitzacions, l'empresonament d'Otegi i altres dirigents que han promogut aquest procés, tenien com a objectiu obstaculitzar l'anunci dut a terme per ETA o ajudar al fet que es produís una escissió en el seu si que els permetés seguir alimentant la dinàmica repressiva. Altres factors, com la defensa del lucratiu negoci en seguretat privada a partir de la lluita contra ETA també pesava en les seves postures. Tot això embolicat en una cínica i calculada demagògia en defensa de les víctimes d'ETA, obviant lògicament a tots els morts i assassinats pel terrorisme d'Estat i als centenars de milers de bascos als quals se'ls han negat els seus drets polítics i ciutadans en aquests anys.
El PP defensa un sistema econòmic, el capitalisme que és horror sense fi, Quin tipus de penediment han fet ells i quina reparació han proporcionat als centenars de milers de víctimes del franquisme, un sistema dictatorial i terrorista que mai han condemnat? Però a més sota el seu sistema econòmic sofrim la violència de l'atur, els accidents laborals que seguen la vida o provoquen greus mutilacions a milers de treballadors tots els mesos de l'any, el seu suport a la massacre a l'Iraq, l’Afganistan, a la intervenció imperialista a Líbia i un llarg etc. Els marxistes sempre hem condemnat els mètodes d'ETA però mai per raons morals que sonaven en boca de la dreta a cinisme i hipocresia. Sempre hem defensat que és la burgesia espanyola en general i després del franquisme, l'aparell de l'Estat sense depurar i el PP en particular, els principals responsables de tot el que ha ocorregut. El seguidisme dels dirigents socialdemòcrates respecte a la dreta enfront del problema nacional d'Euskal Herria i en molts altres terrenys, ha empitjorat la situació durant més de quaranta anys.
L'actitud de la burgesia basca
Com hem explicat des del Corrent Marxista Militant en nombroses ocasions, la repressió dels drets democràtics nacionals d'Euskal Herria, i de la resta de les nacionalitats històriques, ha estat sant i senya en l'acció política de la burgesia espanyola al llarg de la història. Basant-se en els principis més reaccionaris, agitant l'amenaça del "separatisme" i la "unitat sagrada de la pàtria", la classe dominant espanyola i el seu aparell de l'Estat han negat sistemàticament els més elementals drets democràtics d'una part considerable de la població d'aquestes nacionalitats -des de l'ús i ensenyament de la llengua materna fins al dret a l'autodeterminació.
Enfront de la burgesia espanyola, la trajectòria de la burgesia basca o catalana no és molt millor. Els burgesos bascos i catalans sempre han rivalitzat amb els seus homòlegs espanyols per augmentar la seva quota d'explotació respecte als treballadors de les seves respectives nacionalitats. El seu nacionalisme ha estat sempre carregat d'un càlcul cínic i egoista en benefici dels seus interessos col·lectius com a classe. En la seva exigència de més transferències, competències fiscals, en matèria d'ordre laboral, d'habitatge, en el que es refereix a la sanitat o l'educació, la burgesia basca mai ha defensat als treballadors bascos ni a les seves famílies. Utilitzant de forma demagògica l'opressió nacional i els sentiments d'una bona part de la població basca, mai han tingut la menor objecció a l'hora de fer bons negocis amb l'oligarquia espanyola i, per descomptat, d'aplicar amb vehemència totes les lleis repressives contra els drets democràtics, recorrent a la força del seu aparell policial.
El PSOE-PSE enfront de la qüestió nacional
Després del triomf electoral de 2004, la direcció del PSOE encapçalada per Rodríguez Zapatero, va veure la possibilitat de reforçar el seu suport obrint negociacions que conduïssin a una sortida política per a la qüestió nacional basca. Van tenir a les seves mans una ocasió d'or per oferir una alternativa d'esquerres que ajudés a resoldre el problema però per a això, com ha dit el seu president a Euskadi Jesús Eguiguren, era necessari tenir el valor polític d'enfrontar-se al Partit Popular, una cosa que no han fet.
Després de negar-se a assistir a la Conferència Internacional de Pau, com li demanava Eguiguren, i marxar-se a Nova York on li va enxampar l'històric anunci d'ETA, Patxi López pretén haver tornat amb intencions de pintar alguna cosa en tot això. Però l'única forma d'aconseguir-ho seria un gir complet en la seva política, començant per impulsar l'eliminació de les retallades democràtiques aplicades per l'Estat: acostament immediat dels presos polítics bascos a les presons d'Euskal Herria; alliberament de tots els presos greument malalts o que ja han complert la seva condemna; eliminació de la Llei Parot que instaura de fet la cadena perpètua; derogació de la Llei de Partits i legalització immediata de Sortu; eliminació de totes les lleis que han retallat la llibertat d'expressió, associació i manifestació i, per descomptat, la depuració de l'aparell de l'Estat de tots els elements feixistes i torturadors. Això i la defensa del lliure exercici del dret d'autodeterminació de les nacionalitats històriques, seria una manera efectiva de defensar les aspiracions d'una majoria d'esquerres tant a Euskal Herria com en la resta de l'Estat.
Però òbviament no sembla que aquest vagi a ser l'escenari que propiciï Patxi López. De fet, una política d'aquest tipus també hauria de significar una ruptura definitiva amb el Partit Popular fins i tot a costa de no acabar el seu mandat i convocar eleccions anticipades. Al cap i a la fi, la seva legitimitat al capdavant del Govern basc està absolutament qüestionada en aquests moments i ho estarà encara més en el futur proper. Continuar al capdavant del Govern basc amb el suport del Partit Popular és condemnar al seu propi partit a sofrir una derrota històrica.
Aixecar aquest programa d'esquerres significa defensar una política d'independència de classe que lligui la resolució definitiva del problema nacional basc a la defensa dels interessos de la majoria de la població, dels treballadors, els aturats, la joventut, els pensionistes. Per això, en l'actual context polític, l'esquerra abertzale que ha connectat amb les il·lusions i aspiracions d'una part molt important de les masses, té una gran responsabilitat i ha de recolzar-se en la seva capacitat de mobilització per defensar conseqüentment l'única alternativa que pot portar l'autèntica democràcia i llibertat per a Euskal Herria: la lluita per la transformació socialista de la societat.
L'esquerra abertzale i el futur d'Euskal Herria
Enfront dels qui creien que les masses estaven manipulades i alienades pels mitjans de comunicació i que mai prendrien el destí a les seves pròpies mans, han fet falta quinze anys de tremendes mobilitzacions i experiències per demostrar tot el contrari. Des de les lluites contra la guerra imperialista a l'Iraq, en la qual milions de persones van abarrotar els carrers de tot l'Estat, fins a les grans manifestacions del 15M, ha quedat clar el desig de milions perquè es doni un canvi profund i radical de la societat.
Totes aquestes experiències tenien igualment la seva expressió als carrers d'Euskal Herria. Durant anys, els esforços que l'esquerra abertzale feia per ampliar la seva base social eren dilapidats amb la següent acció armada d'ETA. ETA ha arribat a veure's com un obstacle objectiu per avançar i per això també la base de l'esquerra abertzale li ha exigit que pari, que ho deixi i així ha ocorregut.
L'atemptat de la T4 a Madrid, on van morir dos treballadors llatinoamericans i que va desbaratar el procés de negociació obert amb el Govern de Zapatero, va enxampar per sorpresa a la pròpia esquerra abertzale i a bona part del col·lectiu de presos que havien confiat en un acord. La fi d'aquell procés de negociació va marcar un abans i un després.
ETA ha abandonat definitivament la lluita armada perquè al seu aïllament propiciat per l'auge de la lluita de masses, s'ha sumat l'actitud política de l'esquerra abertzale i els seus presos, que l'hi han exigit de forma expressa, clara i decidida. Per aquesta raó és l'esquerra abertzale la que ha aconseguit capitalitzar el nou rumb emprès cap a la lluita política. Els èxits electorals de Bildu i els que s'espera que obtingui la nova coalició Amaiur són una bona mostra d'això.
El futur d'ETA no estava determinat pel nombre de militants o la capacitat que posseís en un moment determinat, sinó pel suport social de la població basca a les seves accions. ETA porta 43 anys defensant els mètodes armats, i aquests han entrat definitivament en crisis, en una crisi terminal. Si ha declarat el cessament definitiu de la seva activitat no és perquè el dret del poble basc de decidir el seu futur i a canviar el model social actual manquin de suport polític. La qüestió és que l'experiència ha deixat clara que aquests objectius no es poden aconseguir per la lluita armada individual sinó a través de la mobilització i la lluita de masses. Debilitat de l'esquerra abertzale? Amb més d'1.100 regidors? Quan existeix la possibilitat que aconsegueixin o superin electoralment al PNB? Això és debilitat? El suport que té l'esquerra abertzale en el terreny electoral és un recolzament al seu gir cap a la política, una reafirmació que la qüestió nacional basca és abans de res un problema de naturalesa política i no un problema policial i també que la classe treballadora i la joventut basca i amplis sectors de les capes mitjanes expressen amb el seu vot a l'esquerra abertzale el seu rebuit cap la societat actual.
L'Esquerra Abertzale es troba davant una disjuntiva històrica. Després de dècades de lluita, d'enormes sacrificis, d'un lliurament increïble per part de la seva militància a la causa d'Euskal Herria i del socialisme, l'experiència està demostrant que només hi ha una sortida per resoldre satisfactòriament la qüestió nacional basca: adoptar un programa socialista i revolucionari i recolzar-se en l'única classe que compta amb la força i la determinació per culminar amb èxit la tasca, la classe treballadora. La insistència a buscar pactes i aliances amb la burgesia basca i les seves organitzacions, ja siguin el PNB o Eusko Alkartasuna, o intentar recolzar-se en organismes internacionals, formats per experimentats polítics de la burgesia, per establir una alternativa viable al problema nacional d'Euskal Herria és una aposta condemnada al fracàs.
L'esquerra abertzale ha demostrat que té al seu darrera la força, el suport, i la voluntat de centenars de milers per defensar una alternativa d'esquerres conseqüent. La massiva manifestació del passat dissabte 22 d'octubre a Bilbao ha deixat clar, una vegada més, que no necessitem a la burgesia basca ni a les seves organitzacions per aconseguir el dret a d'autedterminació i un canvi radical de la societat.
L'opressió nacional a Euskal Herria és una conseqüència directa de l'existència d'un sistema malalt i en descomposició: el sistema capitalista. Sota el capitalisme i de la mà de la burgesia, ja sigui l'espanyola o francesa, o la burgesia de les nacionalitats oprimides, és impossible resoldre cap dels problemes i aspiracions ni del poble basc, ni dels altres pobles del món. El fracàs d'aquesta política de col·laboració de classes es pot apreciar en tota la seva magnitud a Irlanda del Nord, on els dirigents del Sinn Fein integren avui dia un Govern de Coalició amb els unionistes, apliquen les polítiques d'ajustos i retallades que els exigeixen els capitalistes britànics i irlandesos, i depenen més que mai del suport financer de Londres. Aquest no pot ser el camí que s'ofereixi a la base de l'Esquerra Abertzale i a la classe treballadora basca. Cal corregir els mètodes de lluita i també el programa. Per descomptat, l'abandó de l'activitat armada és un gran pas endavant que pot permetre un objectiu realment important: l'alliberament dels presos. Però per aconseguir que Euskal Herria sigui autènticament lliure, perquè pugui conquistar el dret d'autodeterminació i resoldre els apressants problemes de desocupació, habitatge, deteriorament de la sanitat i l'educació pública, millorant les condicions de vida de la majoria de la població treballadora, és necessari plantejar en primer lloc la lluita pel socialisme.
La lluita pels drets democràtics nacionals, inclòs el dret d'autodeterminació, i per la transformació socialista de la societat van indissolublement unides: són la mateixa lluita. Buscar la solució al problema nacional basc en el marc del capitalisme i l'acord amb la burgesia, sigui basca, espanyola o francesa, és un atzucac. Una Euskal Herria independent però capitalista, no ofereix cap solució a la majoria de la població que estaria sotmesa a l'explotació més feroç per part de la burgesia basca i mundial, inclosa l'espanyola. És necessari defensar una política internacionalista basada en la unitat dels treballadors i de la joventut basca, per sobre de fronteres nacionals, amb els nostres germans de classe de l'Estat espanyol i francès per lluitar pel derrocament del capitalisme. Només amb una Federació Socialista de Nacionalitats Ibèriques i amb la Federació Socialista d'Europa, Euskal Herria podrà ser lliure i l'opressió nacional un mal record del passat.
La qüestió nacional ha polaritzat gairebé per complet la vida política durant anys. En nombroses ocasions, les qüestions de classe han quedat difuminades després d'una cascada de demagògia reaccionària. Darrere de l'agitació patriotera del nacionalisme espanyol, o de la cínica propaganda de la burgesia basca, s'ocultaven els plans reaccionaris de la classe dominant en la seva agressió permanent als drets dels treballadors i a les seves condicions de vida. L'explotació a les fàbriques ha augmentat escandalosament, les jornades laborals s'han perllongat, la precarietat s'ha estès com una xacra... mentre, els salaris i la capacitat adquisitiva dels treballadors i les seves famílies, tant a Euskal Herria com en l'Estat espanyol i francès, s'han reduït considerablement, i els serveis públics essencials, com l'educació i la sanitat, estan baix atacs permanents i sotmesos a plans de privatització.
En una cosa sempre han estat d'acord la burgesia espanyola, francesa i la burgesia basca: les tres han col·laborat sense majors problemes a l'hora d'engegar tot tipus de lleis i mesures que els permetés explotar més i millor als treballadors amb la finalitat d'obtenir la major quantitat possible de plusvàlua. Sobre aquesta base, la burgesia ha acumulat els seus insultants beneficis. És hora per tant que la classe treballadora i la joventut d'Euskal Herria, unida als seus germans de classe de l'Estat espanyol i francès, posi el segell en els esdeveniments enarborant la bandera del socialisme internacionalista i d'una política d'independència de classe. Solament amb aquest programa, basant-nos en la lluita de masses, serà possible aconseguir el dret d'autodeterminació i aixecar una alternativa viable a la resolució del problema nacional a Euskal Herria i en les nacionalitats històriques integrades en l'Estat espanyol.
Els treballadors i joves marxistes de Militant i el Corrent Marxista Revolucionari (CMR), cridem a la joventut i a la classe treballadora d'Euskal Herria i de la resta de l'Estat a perseverar en la lluitar, defensant una alternativa socialista revolucionària per resoldre el problema nacional.
· Derogació de totes les lleis antidemocràtiques, llei de partits i la resta de la legislació que ha endurit el codi penal
· Legalització de l'Esquerra Abertzale
· Acostament dels presos a Euskal Herria i la fi de la política de dispersió
· Enfront de la crisi del capitalisme, contra l'atur massiu, contra els atacs a les conquestes socials: nacionalització de la banca i els grans monopolis econòmics, sota el control democràtic de la classe obrera
· Contra de tot tipus d'opressió, de classe, nacional o racial. Pel dret a l'autodeterminació d'Euskal Herria i de les nacionalitats històriques. Per la Federació Socialista de Nacionalitats Ibèriques i la Federació Socialista d'Europa.
