A les passades eleccions a la Generalitat, en la tardor de 2010, es va formar una coalició electoral independentista entorn l'expresident del Barça Joan Laporta. Solidaritat per la Independència es va formar, entre altres, amb una organització que es presenta a si mateixa com a “marxista-leninista” (PSAN), col·ligada amb individus escindits d'ERC i, fins i tot de Convergència, alguns d'ells arribistes sense escrúpols. Si Solidaritat va obtenir  un destacat resultat va ser perquè va recollir el vot d'un sector de l'esquerra  independentista catalana i d'antics votants d'ERC molt descontents amb la política dretana duta a terme per aquest en el Tripartit. Però aviat, desvetllant la vertadera naturalesa d'aquesta coalició, la seva “estrella” Laporta va desertar per presentar-se a les eleccions municipals amb ERC i Reagrupament (escisió dretana d'ERC) i, acte seguit, no ha dubtat en recolzar les històriques retallades de la despesa social imposades per CiU i recolzades pel PP. Aquest exemple és molt il·lustratiu del que suposa una aliança política amb la burgesia “independentista”. El yuppi Laporta, igual que l'Artur Mas, l'Oriol Pujol i altres agents de la burgesia catalana, defensen exclusivament els “drets democràtics” de la seva bitlletera.

Una vegada i una altra, diferents tendències d'esquerres s'han obstinat i s'obstinen constantment a buscar una aliança que anomenen “popular” (unió popular, front popular, unitat popular…) que aglutini a “tot el poble” per lluitar pels drets democràtics (o per defensar-los contra el feixisme com el front popular del 1936). Però què significa “tot el poble”? Quan es parla de la “unitat popular” de tot el poble, inevitablement es tracta d'incloure en la coalició a totes les classes, també a un sector de la burgesia (la llegendària burgesia progressista o la burgesia patriota, depenent de quin sigui l'objectiu del front). Al final inevitablement es subordinen els interessos específics de la classe obrera en honor d'una suposada “unitat” l’objectiu de la qual és aconseguir “allò que ens uneix a tots”.

No obstant, els interessos de classe al final exerceixen una poderosa dictadura. La història ho demostra: una vegada i una altra la burgesia anteposa els seus interessos com a capitalistes a qualsevol altre consideració, inclosos els drets democràtics.

Qui portarà endavant les tasques democràtiques?

En el passat, en els temps de la revolució francesa, la burgesia sí va jugar un paper revolucionari en la seva lluita contra la noblesa feudal. La Revolució democràtica-burgesa tenia com a objectiu liquidar les restes de feudalisme per garantir el desenvolupament del capitalisme. La reforma agrària, la independència nacional, l'Estat democràtic i laic… eren tasques que teòricament havia d'impulsar la burgesia revolucionària. Malgrat tot, als països més endarrerits mentre que la burgesia desenvolupava creixents interessos econòmics comuns amb l'antiga oligarquia feudal i  l'imperialisme (a través dels negocis, els matrimonis, les societats anònimes, el capital financer, etc.), una altra classe social naixia i es desenvolupava amb els seus propis  interessos: la classe obrera, gestada pel propi capitalisme i cridada a derrocar-lo i substituir-lo per un nou sistema social, el socialisme.

Efectivament, els treballadors no només lluitaven contra les restes del feudalisme, sinó també per una vida digne per ells mateixos: salaris dignes, condicions laborals segures, drets sindicals, educació i sanitat pública… Aquestes reivindicacions xocaven  inevitablement amb la burgesia, els beneficis de la qual, s'extrauen del salari no pagat al treballador. Inevitablement en aquest nou conflicte de classe, els capitalistes –temorosos de la força del jove proletariat- es van fusionar més i més amb les antigues oligarquies dominants: per la burgesia ja no es tractava d'eliminar les restes del feudalisme, sinó de mantenir l'status quo que garantia els seus beneficis i negocis utilitzant les eines d'opressió heretades de l'antic règim.

El desenvolupament i creixent predomini del capital financer –fins l'absolut domini mundial que avui té- ha accentuat aquestes tendències. Només cal fer un cop d'ull als països que en els anys 50 i 60 van conquerir la seva independència de les metròpolis colonials: avui en dia la seva dependència de l'imperialisme és absoluta i les seves  respectives burgesies no són més que els agents locals de les multinacionals i les corporacions bancàries.

Però el país clàssic on es va donar aquesta fusió va ser precisament l'Estat espanyol, i no només en la burgesia espanyola: la burgesia catalana no dubtava per una banda en agitar amb els drets democràtics catalans, per després salvar al rei -i al capitalisme- de la revolució obrera. Així va succeir el 1874, el 1909, el 1917, el 1919 y el 1923 quan la burgesia catalana va recolzar la dictadura de Primo de Rivera. I durant els anys 30, Francesc Cambó, fidel representant de la burgesia catalana, va finançar i recolzar el cop de Franco. Duran, Mas i Pujol no deixen de ser els hereus polítics d'aquesta gent i no dubtaran en el futur en recórrer a mètodes tan contundents com els dels seus antecessors. Els drets democràtics per la burgesia catalana no són més que una eina que empren per dividir i enfrontar els treballadors i joves catalans amb els de la resta de l'Estat, així com per a obtenir privilegis econòmics del govern de Madrid.

Si la burgesia ja no compleix amb les seves tasques històriques, quina classe social pot lluitar per les reivindicacions democràtiques? La classe obrera, aliada amb la resta de les capes oprimides de la societat. Però només a través de una lluita que, per tenir èxit, inevitablement transcendeix els límits del capitalisme, vinculant les reivindicacions democràtiques amb les socialistes, és a dir, amb la transformació revolucionària de la societat.  

Les dues etapes i el Front Popular

El reformisme, és a dir, la creença de que poc a poc, de manera gradual, el capitalisme pot reformar-se a sí mateix sense necessitat de transformacions revolucionàries, té el seu origen en un període històric de desenvolupament capitalista excepcional anterior a la primera guerra mundial i el seu punt de recolzament en la còmode burocràcia sindical i política de les organitzacions obreres.

Aviat aquests sectors van desenvolupar una teoria antimarxista pels països de capitalisme endarrerit: La “Teoria de les dues etapes”. Segons la qual, en aquests  països correspondria en primer lloc una etapa de revolució democràtic-burgesa en la que la classe obrera havia de recolzar a la burgesia. Segons ells, només després de dècades de pacífic i idíl·lic desenvolupament capitalista podria plantejar-se l'objectiu del socialisme; això sí, en un llunyà horitzó. Per descomptat, aquesta teoria no té en compte en absolut l'antagonisme entre capital i treball i la fusió que ja llavors existia entre la burgesia, l'antiga oligarquia feudal i l' imperialisme.

Els “fronts populars”, com aliança interclassista entre proletaris i “burgesia progressista” no neixen per tant als anys 30, són molt abans. A Rússia per exemple, el govern provisional burgès que va substituir el govern del Tsar el febrer del 1917 estava sostingut pels menxevics i socialrevolucionaris (els reformistes de l’època). L’essència d'aquest front era la subordinació del proletariat a la burgesia: ajornar totes les reformes democràtiques i continuar amb la guerra imperialista.

Lenin des del principi va combatre aquesta coalició interclassista. Explicava que lligar a la classe obrera al carro de la burgesia no només no duria amb si cap dret democràtic, sinó que posava en greu perill a la revolució. De fet, la burgesia, utilitzant les seves posicions en el govern provisional, va intentar una i altra vegada aixafar les masses. Només quan els bolxevics van prendre el poder i van expropiar als capitalistes, van poder dur endavant les tasques democràtiques: la reforma agrària, el dret de les nacions a l’autodeterminació, la separació Església-Estat, etcètera. Quan posteriorment Stalin va adoptar la teoria reformista de la Revolució per Etapes, contradeia l'experiència viva de la revolució bolxevic.

A l'Estat espanyol vivim la conseqüència nefasta d'aquesta política. El Front Popular conformat per les eleccions de febrer del 1936 va servir de cobertura als elements més reformistes de les organitzacions obreres per decapitar el programa socialista “per no espantar als socis republicans”. Un cop d'ull al programa subscrit no deixa lloc a dubtes: “(…) Els republicans no accepten el principi de la nacionalització de la terra i la seva entrega als camperols, sol·licitat pels delegats del partit socialista. (…) Els republicans no accepten el subsidi d'atur sol·licitat per la representació obrera. (…) No accepten els partits republicans les mesures de nacionalització de la Banca proposades pels partits obrers(…) La República que conceben els partits republicans no és una República dirigida per motius socials o econòmics de classes (…)” Es convertia realment en un Front per frenar la Revolució. De fet els ministres republicans jugaran un paper nefast després del cop d'Estat de Franco tractant d'ocultar l'alçament militar, negant armes als treballadors i cercant un acord desesperat amb els militars rebels.

L'etapisme va estar novament present a la guerra civil sota la fórmula de “primer la guerra i després la revolució”. La línia argumental central era que la classe obrera per si sola era dèbil per poder derrotar al feixisme i per tant, havia d'ajornar-se la revolució per guanyar el recolzament de la burgesia democràtica internacional. El paper durant la guerra civil del Regne Unit i de la democràtica República francesa (governada alhora per un Front popular de socialistes, comunistes i burgesos radicals) és de sobres conegut.

La idea del “poc a poc” que sustenta a l'etapisme, és profundament antihistòrica. Realment les transformacions socials són brusques. Les reformes democràtiques, com explica la Rosa Luxemburgo, són subproductes de la lluita revolucionària, processos on l'objectiu de les masses és acabar amb el capitalisme. El dia de demà, a la calor de processos revolucionaris, potser que hi hagi sectors de la burgesia que estiguin disposats a fer fora el rei o a concedir l'autodeterminació a Catalunya. Però una situació així només es donarà quan el que realment estigui en joc sigui la pròpia supervivència del capitalisme i l'expropiació dels explotadors. Aleshores sorgiran burgesos, “amics de la democràcia”, disposats a prometre la lluna en un cove i enganyar i dividir els treballadors.

Defensar reivindicacions democràtiques al marge de la lluita pel socialisme alimenta inevitablement les il·lusions en que és possible un altre capitalisme més democràtic, més just i més humà. Això sí que és utòpic.

És dèbil el proletariat?

Darrera del Front popular i la Revolució per etapes està la suposada debilitat del proletariat. Els reformistes tenen una desconfiança orgànica de la capacitat dels treballadors de transformar el món i dirigir una nova societat. Tot i així, la realitat és tossuda: allí on els processos revolucionaris han arribat més lluny ha estat  precisament on la classe obrera ha actuat amb més decisió i independència de classe.

I no només ens referim a l'exemple de la Revolució Russa de 1917: a l'Estat espanyol va ser la classe obrera la que va derrotar el cop militar malgrat els ministres republicans i els espantats dirigents obrers. I recentment al món àrab, mentre els intel·lectuals escrivien proclames al Facebook, eren els treballadors els que tombaven a Mubarak i Ben Alí paralitzant la producció i organitzant grups d'autodefensa als barris i fàbriques.

La classe obrera és avui en dia més poderosa que mai. Tant numèricament com, i sobretot, pel paper social que juga en la producció: tota l'economia mundial depèn de la classe obrera. La paüra que la burgesia sent per una vaga general no es deu tant als diners que aquell dia deixen de guanyar, sinó sobretot perquè una vaga general demostra el vertader poder que té la nostra classe.

Sí tenim força; el que falta és una direcció revolucionària que faci conscient als treballadors d'aquesta força. Els dirigents obrers s'esforcen en transmetre debilitat i desconfiança perquè són conscients de que l'altre camí empenyeria i engrescaria als treballadors a una batalla contra la dictadura del capital financer i pel socialisme. L'interclassisme forma part de la mateixa estratègia: en lloc de vincular la lluita pels drets democràtics a la lluita per les reivindicacions socials, en lloc de buscar com aliats als oprimits de la resta de l'Estat i de tot el món, es recorre a una inexistent burgesia progressista. El resultat: acudits com Joan Laporta i vertaderes tragèdies com la derrota de la guerra civil.