L'arma més important per a això, més que mai, és un programa revolucionari capaç d'unir a la majoria de la població de la zona, independentment del seu origen, enfront del grapat de poderosos (i de les seves titelles en l'aparell de l'Estat sionista) que utilitzen l'opressió nacional palestina per mantenir el poder.
La frustració davant l'atur, la misèria, el continu atropellament de la població palestina, és el que permet que qualsevol provocació sionista incendiï un terreny ja molt sec. Conscientment, el Govern ultrasionista de Benjamin Netanyahu va estimular una situació d'enfrontament a l'Esplanada de les Mesquites, on es concentren llocs sants jueus i islàmics. Aquesta zona és un símbol nacional palestí. Des de l'Estat israelià s'ha promogut una política de multiplicació del turisme religiós jueu a la zona, la qual cosa és coherent amb la seva política d'expansionisme cap a tot Jerusalem, expulsant d'ella a poc a poc a la població palestina i monopolitzant el control d'aquesta zona de simbologia compartida per a les tres religions monoteistes.
La provocació no va quedar únicament a estimular la invasió per part d'ultraortodoxos de l'Esplanada de les Mesquites. El Govern va prohibir les manifestacions, fins llavors pacífiques, enfront d'ells, i les va reprimir amb salvatgisme, mentre el ministre d'Agricultura, Uri Ariel (del partit ultrarreligios Llar Jueva), defensor de la demolició de la mesquita A l'Aksa, es passejava per la zona, emulant a Ariel Sharon quan va provocar al 2000 l'anomenada segona Intifada. No hi ha res casual, és tot una estratègia controlada.
Però això és només la punta. Els mitjans burgesos que intenten ser equidistants entre sionistes i palestins (per no parlar dels quals acusen a uns de terroristes i "llops solitaris" mentre consideren que les forces d'ocupació es limiten a intentar mantenir l'ordre) obliden una vegada i una altra les causes d'aquest conflicte: una ocupació de gairebé mig segle; un bloqueig criminal a Gaza, convertida en la major presó del món; el control dels recursos econòmics; i una impunitat total de les forces sionistes, que han envaït i bombardejat Gaza (l'última agressió massiva va ser fa un any), i intervingut a Cisjordània, sempre que han pogut... Aquest mateix any, abans de l'esclat actual, van morir 30 palestins en mans de la policia, Exèrcit o colons, i centenars han estat detinguts.
El 42% dels palestins recolza la lluita armada
Segons el diari israelià Haaretz, el 42% de la població palestina considera que l'única forma d'aconseguir l'alliberament nacional és la lluita armada. I és normal, tenint en compte la situació extrema que viu. A Gaza el 90% de la població és pobra (i un 70% depèn de l'ajuda humanitària), i el 65% a Cisjordània. El drama a Gaza és terrible: el bloqueig fa que la destrucció causada per l'Exèrcit israelià amb prou feines es pugui pal·liar; són centenars els morts per falta de tractament mèdic, el 75% dels nens pateix anèmia; s'estén la dependència de tranquil·litzants. A Cisjordània la construcció del mur ha arruïnat la vida de milers de famílies; 400 van ser desnonades i 12.000 viuen precàries i aïllades entre el mur i la Línia Verda (la frontera entre Israel i Cisjordània), mentre s'han expropiat 170.000 acres i arrencat cent mil oliveres. Israel i el seu mig milió de colons controlen les reserves d'aigua de les regions cisjordanes de Tulkarem, Kalkilia i Betlem. Aquestes són només algunes de les dramàtiques dades, que explica l'enorme ànsia de justícia d'una nova generació.
També explica que alguns sectors, no veient una altra sortida, hagin atacat amb ganivets, o atropellat, a civils jueus. Episodis que són magnificats per amagar les mobilitzacions i els enfrontaments amb la policia i l'Exèrcit de milers de palestins, tant de Cisjordània com de Gaza i també de les zones de majoria àrab-israeliana. Una lluita a la qual s'ha incorporat de forma massiva les joves palestines, la qual cosa té conseqüències molt positives.
Terrorisme d'Estat
Tota la histèria anti-palestina deslligada pel Govern, els mitjans i els seus aliats a tot el món, utilitzant de forma nauseabunda aquests atacs aïllats, no pot amagar el fet que, enfront de 7 jueus, han mort en tota la repressió de l'Estat 42 palestins (de moment), dels quals només un terç eren (i això segons la policia) atacants. Aquestes 42 víctimes inclouen a un nen de 13 balejat a Betlem per la policia, a un altre a Ramallah, o a una embarassada i la seva filla de dos anys, assassinades en el criminal bombardeig sobre Gaza, el 10 d'octubre. I no inclou a Mila Abtum, migrant eritreu identificat falsament pels jueus presents com a autor dels trets a l'estació d'autobusos de Beer Sheva; Abtum, ferit ell mateix pels tirs, va ser apallissat per la multitud, que el va intentar linxar, i va morir a l'hospital, simplement per la seva aparença.
El major terrorista de la zona és el Govern sionista, que no només manté l'ocupació i utilitza una repressió massiva contra el poble palestí perquè se sotmeti, sinó que estimula els pitjors prejudicis entre la població jueva. Palestins i àrabs israelians són atacats amb ganivets o atropellats pel simple fet de ser-ho per part de l'extrema dreta israeliana, sacsejats per la propaganda del Govern, però aquests fets no es destaquen en els mitjans.
La resposta de Netanyahu davant l'ona de mobilitzacions i els atacs ha estat més del mateix. Demolició dels habitatges dels suposats atacants o els seus familiars, prohibint a més que tornin a construir en el terreny, i expropiació del seu patrimoni; generalització de la "detenció administrativa", és a dir, de l'empresonament indefinit sense judici; permís per a la utilització de bales reals contra manifestants que tirin pedres i càstig d'anys per a ells; i bloqueig dels barris palestins de Jerusalem. El primer ministre ha assegurat que "no hi haurà límits per a l'actuació de les forces de seguretat".
Els bloquejos dels barris àrabs d'Issawiya, Shur Baher, Silwan i Ras l'Amud, i el camp de refugiats de Shuafat, pretenen crear guetos per als palestins, i són part de la violència quotidiana contra tota la població palestina. Fins i tot, al barri de Jabel Mubaker, va arribar a iniciar-se la construcció d'un mur de separació (un nou mur), encara que va ser paralitzada davant les protestes dels ministres més ultradretans, que no volen renunciar a cap dels barris àrabs de Jerusalem per a la colonització jueva i que, com a alternativa, van proposar situar franctiradors en les teulades del barri... Són els mateixos que pressionen per dissoldre militarment l'Autoritat Palestina...
Per un programa revolucionari per a l'alliberament nacional i social
Aquesta onada de lluita palestina no ha estat fomentada ni està dirigida per la direcció d'Al Fatah ni per Hamás. Mahmud Abbas, president de l'Autoritat Palestina, no té més alternativa que les impotents declaracions de l'ONU i les seves organitzacions adjacents i que demanar a les potències imperialistes, i especialment a Estats Units, que pressionin a Israel.
"L'escalada no va començar amb l'assassinat de dos colons israelians, va començar molt temps enrere (...). Tots els dies hi ha palestins assassinats, ferits, arrestats. Tots els dies la colonització avança, el bloqueig del nostre poble a Gaza continua". Així s'expressa Marwan Barghouti, activista de la primera Intifada empresonat des de fa tretze anys i segurament el dirigent palestí més valorat. Barghouti felicita a una generació que "no ha esperat instruccions per defensar el seu dret i el seu deure de resistir aquesta ocupació. Ho està fent desarmada, enfrontant-se a una de les majors potències militars". També defensa que "no pot haver-hi negociacions sense un clar compromís israelià per retirar-se per complet del territori palestí ocupat al 1967, la fi de les polítiques colonials (...), l'autodeterminació i la tornada [dels refugiats], i l'alliberament de tots els presoners". Tot un programa mínim per a la lluita, únic camí per a la victòria. Al que afegim: aconseguir aquestes condicions implica acabar amb el poder de la classe dominant israeliana sobre tota la zona i sobre el propi Israel; mentre la burgesia israeliana existeixi necessitarà del servei del seu aparell d'Estat i de la ideologia sionista. Per això és determinant un programa revolucionari, que pugui unificar als treballadors, siguin palestins o israelians, per expropiar a aquesta paràsita burgesia els seus recursos, controlar-les democràticament i compartir-les. Per l'alliberament del poble palestí, contra l'ocupació, per una Federació Socialista de la zona!
