Hipocresia imperialista, què hi ha darrere de l’Estat Islàmic?
Gairebé no hi ha paraules per a qualificar l’espectacle de cinisme i mentides, de hipocresia i doble llenguatge, del que fan gala els dirigents de les grans potències en aquests dies. Els mateixos governs d’Europa i d’EEUU que s’omplen la boca parlant de “lluita contra el terrorisme” han sigut responsables d’una guerra imperialista rere una altra a l’Orient Mitjà i de crear tot tipus de milícies gihadistes, a cada qual més sanguinària. Democràcia, llibertat, Estat de dret? Res d’això.
Les intervencions militars del imperialisme van ésser la base sobre la qual es van desenvolupar tota una sèrie de grups afins al gihadisme més extrem a Iraq, utilitzats per les potències occidentals i els seus vassalls en la zona com a punta de llança contra tot aquell que amenacés els seus interessos. Van ser els EEUU i els seus aliats els que van erigir a l’Estat Islàmic per a derrocar el règim d’Al-Assad i colpejar a Rússia i a la Xina en la seva lluita per l’hegemonia mundial, i fer descarrilar el moviment de protesta que sorgí a la calor de la Primavera Àrab en el pantà de la guerra civil més reaccionària. Ara, el monstre gihadista, ple de confiança per les seves victòries a Síria, ha desenvolupat la seva pròpia agenda en contradicció amb els interessos dels seus antics mentors. Però aquest fet no impedeix al imperialisme seguir utilitzant una doble moral.
Poques hores després d’aquests brutals atemptats la cimera del G20 es reunia a la localitat turca d’Antalya, on tots els líders mundials expressavn el seu compromís per a combatre al ISIS i tallar les seves fonts de finançament. Mentre feien aquestes declaracions posaven i es fotografiaven juntament amb el president turc Tayyip Erdogan, el govern del qual és el principal benefactor i protector de l’Estat Islàmic, que compta a Turquia amb una base d’operacions fonamental tant per a realitzar tasques de finançament via contraban de petroli i objectes d’art com per a l’entrada d’armament i de nous membres per a l’organització, activitats que ha realitzat durant anys amb l’absoluta permitivitat de la policia i l’exèrcit turcs. Al president Erdogan, al que es ven com a model de “islamisme democràtic i moderat”, no només no se’l qualifica com a terrorista sinó que se’l premia pels bons serveis que presta al imperialisme, com ha fet recentment Angela Merkel prometent-li accelerar el procés d’adhesió de Turquia a la UE i regalant-li 3.000 milions d’euros per a mantenir controlats als refugiats sirians que fugen d’una guerra que ell mateix ha contribuït a crear. És difícil trobar un exemple més repugnant de hipocresia i doble moral.
L’altre gran aliat d’Occident en la zona és Aràbia Saudita, un dels règims més despòtics i brutals que existeixen en el món i una de les principals fonts de finançament dels grups integristes a través dels quals exporta la seva reaccionària visió del Islam. Són de sobres conegudes les grans sumes donades pels milionaris i prínceps de les monarquies del golf a l’Estat Islàmic i a moltes altres organitzacions gihadistes com l’Exèrcit de la Conquesta- paraigües sota el qual lluita a Síria Ahrar al Sham, grup rebel islamista- i el Front Al-Nusra- branca síria de Al Qaida-, que reben més d’un 40% dels seus recursos des d’Aràbia Saudita i Qatar.
Per descomptat, els crims i violacions dels drets humans del règim saudita són un petit detall, ja que es tracta d’un “amic” imprescindible que posseeix les principals reserves petrolieres del món. Per això mateix també Occident fa els ulls grossos davant l’agressió militar saudita contra Yemen, que ha causat milers de morts i un milió de desplaçats. Una intervenció que ha servit a més per a reforçar la presència a Yemen de “Al Qaida a la Península Aràbiga”, considerada la facció més perillosa de les adscrites a Al Qaida. Tot això és públic i notori, però no ha impedit als successius governs espanyols vendre armes a Aràbia Saudita entre 2003 i 2014 per valor de 725 milions d’euros, o que recentment el príncep saudita Fasil bin Hassan Trad ha sigut designat per a presidir una comissió d’experts independents del Consell de Drets Humans de la ONU.
No només Turquia i Aràbia sinó també els propis països europeus són actius col·laboradors en el finançament de l’Estat Islàmic. Ja al setembre de 2014 la ambaixadora de la Unió Europea a Iraq, Jana Hybaskova, denunciava davant la comissió d’assumptes exteriors del parlament europeu que diversos països comunitaris compraven petroli a ISIS, sense que s’hagi pres cap mesura al respecte fins ara. El fet és que l’Estat Islàmic s’ha convertit en el novè productor mundial de cru, i després de 8.000 atacs aeris efectuats per la coalició liderada per EEUU des que aquesta va començar a operar ni un sol d’aquests bombardeigs ha tingut com a objectiu les seves infraestructures petrolieres. Un negoci igualment lucratiu és el contraban d’objectes d’art i arqueologia provinents de Síria i Iraq: les peces menys rellevants acaben venent-se en conegudes pàgines web, mentre que les més importants són presa dels col·leccionistes internacionals.
Mesures repressives i atacs als drets democràtics
Amb l’excusa de combatre el gihadisme- que nodreix les seves files a Europa amb joves de barris pobres sense més perspectiva que caure en la delinqüència i viure sota un constant acossament policial- s’està projectant una brutal campanya de la por. L’objectiu és bastant transparent: retallar els drets democràtics i les llibertats polítiques, imposant una legislació cada cop més autoritària, i crear l’atmosfera que justifiqui entre l’opinió pública una nova intervenció militar. Es repeteix, en línies generals, el mateix guió del 2001 després de l’atemptat de les Torres Bessones de Nova York.
A França, Hollande i la burgesia no han perdut el temps: s’ha limitat el dret a reunió, es permet dissoldre associacions i organitzacions sense cap sentència judicial prèvia, i es dóna via lliure a registres domiciliaris i detencions durant diversos dies sense cap ordre judicial. En el cas de Bèlgica, el govern va imposar en la pràctica l’estat de setge a Brussel·les durant gairebé una setmana, amb l’exèrcit patrullant els carrers suspenent el transport en metro, tancant les universitats, instituts i col·legis, i obligant a la població a quedar-se tancada a casa. Una psicosi col·lectiva de temor i delació, de histèria, propícia per a que l’Estat i les forces policials facin i desfacin al seu parer. Per descomptat, la campanya d’acossament i difamacions contra la població musulmana augmenta, donant ales als atacs racistes i a les manifestacions xenòfobes de l’extrema dreta.
Aquesta escalada repressiva també és utilitzada contra els refugiats. No n’hi ha prou amb utilitzar la repressió policial, els gasos lacrimògens, les tanques amb ganivetes i els camps d’internament. Els governs europeus tracten de tapar la seva vergonyosa actuació criminalitzant als centenars de milers d’homes, dones i nens que fugen de la fam, adduint la possibilitat de que entre ells puguin infiltrar-se terroristes. En realitat els refugiats, de la mateixa manera que els morts de París, són també víctimes dels imperialistes i del monstre terrorista que aquests han construït. Ara més que mai hem de seguir prestant-los tot el nostre suport. És a partir de la solidaritat, la unitat i la mobilització dels treballadors per sobre de les fronteres i de qualsevol diferència ètnica i religiosa, com es pot donar una batalla realment efectiva contra el terrorisme, que és al mateix temps també una batalla contra el capitalisme i el imperialisme, en última instància els autèntics causants d’aquesta lacra.
Atrapats en el laberint
Estats Units suposadament porta més d’un any bombardejant a l’Estat Islàmic, però els resultats d’aquests atacs són molt pobres. La realitat és que front la carència d’una força militar fiable sobre el terreny els nord-americans s’han cuidat molt de debilitar al ISIS, ja que això significaria reforçar les posicions d’Al-Assad, i en conseqüència de Iran, Hezbollah i Rússia. Aquestes eren les mateixes raons esgrimides pel govern francès fins a finals de l’estiu per a justificar la seva decisió de no col·laborar amb els bombardejos, posant en evidència que el que veritablement importa per als imperialistes no és la “lluita contra el terrorisme”, sinó la defensa dels seus propis interessos econòmics i geoestratègics.
En realitat, les intervencions militars del imperialisme han resultat ser un complet fracàs des que al 2001 Estats Units plantegés l’anomenada “guerra contra el terror”. Des de llavors hem assistit a almenys dues invasions militars (Afganistan i Iraq), junt amb multitud d’intervencions armades de caràcter menor tant a l’Orient Mitjà com a Àfrica. Quin és el resultat catorze anys després? Sotmetre a enderrocs a almenys cinc nacions- Iraq, Síria, Afganistan, Yemen i Líbia-, centenars de milers de morts, milions de refugiats i desplaçats i una extensió del integrisme islamista mai abans vista i que engloba des de Nigèria en la costa Atlàntica fins a l’Àsia Central. Només al 2014 la mateixa barbàrie que hem vist a París va afectar en el món a 18.000 persones que van ésser assassinades en atemptats terroristes, 16.000 d’aquestes a Nigèria, Somàlia, Kènia, Síria, Iran, Iraq i Afganistan.
Tot i aquestes desastroses conseqüències, François Hollande planteja ara actuar militarment contra l’Estat Islàmic convocant una nova “Unió Sagrada” de “tota la Nació”. Sarkozy, juntament amb l’extrema dreta del Front Nacional, ha aplaudit la iniciativa. Però no hem d’enganyar-nos: el seu objectiu va més enllà d’un suposat combat contra el terrorisme. Una guerra els permetria desviar l’atenció d’altres problemes domèstics apressants, com la crisi econòmica, l’atur de masses i les retallades socials; però no només això: a través d’una acció militar contundent el imperialisme occidental pretén recuperar la iniciativa a l’Orient Mitjà i altres zones per tal de frenar la creixent influència que Iran, Rússia i la Xina vénen guanyant. També el complex militar industrial- tan poderós a EEUU i Europa- pressionen en aquest sentit: han aconseguit suculents beneficis amb la creixent extensió dels conflictes bèl·lics i l’escalada de militarisme, i no és casual que el valor de les seves accions s’incrementés després de l’anunci d’Hollande de “declarar la guerra” a l’Estat Islàmic.
De totes maneres cal veure el procés de manera global, amb totes les seves contradiccions. El bloc occidental no està unit. Aràbia Saudita i Turquia tenen la seva pròpia agenda, i no renunciaran a les seves aspiracions hegemòniques en la regió. L’enderrocament d’un avió rus per part de l’exèrcit turc no és cap casualitat. Volen enviar un missatge a Obama i a EEUU per tal de dissuadir-los de qualsevol tipus d’aliança amb Rússia per a combatre a l’Estat Islàmic. I aquí està precisament la qüestió crucial: no és possible una intervenció en territori sirià com van fer en el passat a Afganistan o Iraq. Els imperialistes occidentals no poden sostenir una guerra d’aquest tipus sense un esclat social en les seves pròpies nacions i sense provocar un conflicte encara més devastador que impliqui a totes les potències a l’Orient Mitjà; d’aquí vénen els dubtes i les vacil·lacions de com impulsar la coalició occidental i amb quins objectius.
Cal aturar la guerra imperialista!
La postura del govern de Rajoy, i de la direcció del PSOE i de Ciutadans, defensa els mateixos principis bèl·lics però es veu condicionada pel temor a desfermar un gran moviment contra la guerra. Des de la dreta i la socialdemocràcia volen vendre’ns la vella idea de que estem tots en el mateix vaixell en la lluita “contra el terrorisme”. Una crida a la “unitat” que pretén silenciar el comportament criminal de les potències occidentals. Elles provoquen les guerres per a espoliar els recursos d’aquests països en benefici de les grans multinacionals, i després estem la majoria que som els que patim les conseqüències. Les bombes que es llancen a Síria, a Afganistan, a Iraq, esclaten finalment en els carrers de París, de Madrid o de Londres. Com diu la consigna: és la vostra guerra, són els nostres morts.
Les intervencions imperialistes a l’Orient Mitjà, el creixement del gihadisme reaccionari, els atemptats terroristes, les mesures repressives i la legislació autoritària, són fenòmens evidents de la completa ruptura de l’equilibri del sistema. El capitalisme està patint una crisi orgànica que s’expressa en tots els plans: en el enfonsament de l’economia mundial, en l’enorme agudització de la lluita de classes, en la crisi del parlamentarisme i la democràcia burgesa, en l’extensió de les guerres i el militarisme més agressiu, en els esclats revolucionaris i la contrarevolució... En aquests moments en els quals el capitalisme mostra la seva cara més horrorosa, no ens deixarem emportar per les mentides i la demagògia dels governs al servei dels grans poders econòmics i militars. Hem d’unir totes les forces per tal d’aixecar la bandera del internacionalisme proletari, i cridar a la mobilització massiva dels treballadors i la joventut amb un programa socialista per acabar amb la guerra imperialista i la barbàrie capitalista.
