Els responsables: el Govern feixista de Netanyahu, EUA i Europa
El territori palestí de Gaza ha passat de ser la major presó a cel obert del món a convertir-se en una fossa comuna on s'amunteguen milers de cadàvers. La matança de nens i nenes, d'homes i dones innocents a mans de la maquinària militar sionista en una planificada i sistemàtica neteja ètnica genocida, s'està duent a terme amb la complicitat de l'imperialisme nord-americà i europeu. És difícil valorar què repugna més, si el supremacisme sionista de Netanyahu, o la cínica hipocresia dels capitosts occidentals quan obren la boca per a justificar l'injustificable. La humanitat ha fet un pas més cap a la barbàrie de bracet d'uns Governs que tenen la gosadia de continuar parlant-nos de democràcia i drets humans.
Les imatges són dantesques. Els bombardejos israelians sobre Gaza han llançat més de 18.000 tones d'explosius, fins al moment d'escriure aquesta declaració, l'equivalent a 1,5 vegades la bomba atòmica tirada a Hiroshima. El saldo provisional deixa més de 10.000 morts, dels quals 4.000 són nenes i nens; milers de persones més encara sota la runa i que no poden ser rescatats per la falta de maquinària i combustible; més de 30.000 ferits, milers de mutilats, mig milió de cases destruïdes i 1,4 milions de palestins desplaçats.
Per si això no fos suficient, l'exèrcit sionista continua atacant hospitals, combois d'ambulàncies, escoles i fins i tot instal·lacions de l'ONU, que refugiaven centenars de persones, dones i nens, amb l’esperança que aquests espais fossin segurs; de fet gairebé 100 dels seus empleats han estat assassinats pels atacs sionistes. Washington i Brussel·les, que tant han insistit en el dret d'Israel a defensar-se, saben perfectament que aquesta agressió contra la població civil no respecta cap tipus de llei o convenció internacional. Però els és completament igual!
A tot això, cal afegir l’establiment d'un setge medieval que impedeix l'entrada d'aliments, medicines i combustible, que ha tallat de soca-rel el subministrament elèctric i les connexions per telefonia i internet. Més de dos milions de palestins, ¡el 40% nens i nenes!, estan sota l'amenaça de morir de fam, de set, o per malalties com el còlera. El setge ha portat 16 dels 35 hospitals de Gaza al col·lapse, i els que encara mantenen precàriament les seves activitats es troben en una situació crítica i poden suspendre-les en qualsevol moment. Israel està emprant armament prohibit, com el fòsfor blanc, i diferents fonts han denunciat la utilització de gas nerviós als túnels que utilitza Hamàs, és a dir, estan recorrent a la guerra química i biològica.
Una solidaritat internacionalista cada vegada més gran
Els plans de Netanyahu i dels seus aliats occidentals s'han topat amb un obstacle no previst. Acostumats durant dècades a perpetrar matances contra el poble palestí, pensaven que l'atac de Hamàs del passat octubre els donava carta blanca per fer qualsevol cosa. Però precisament la passivitat de l'anomenada "comunitat internacional", que no és més que complicitat oberta amb el genocidi, està provocant una explosió de solidaritat internacionalista d'una punta a l’altra del món.
Un aixecament multitudinari que sacseja tant els països àrabs com els EUA i Europa, que posa contra les cordes tots els Governs, la seva hipocresia i col·laboració necessària amb la barbàrie i que, malgrat la repressió, no ha parat de créixer i estendre's.
Tan sols el passat cap de setmana (4 i 5 de novembre) van marxar sobre Washington més de 300.000 persones, més de dos milions van abarrotar Yakarta, centenars de milers van omplir els carrers a les principals ciutats del món àrab i desenes de milers setmana rere setmana porten ocupant carrers i places a Londres, París, Berlín, Madrid, Barcelona i desenes d’altres ciutats europees. Aquest és el camí per frenar la massacre perpetrada per l'Estat sionista amb el suport de l'imperialisme nord-americà i europeu!
I això ho diem perquè l'agressió no s'aturarà sola. Després d'arrasar Gaza amb bombardejos des de l'aire, el mar i utilitzant l'artilleria terrestre, la següent fase de l'operació, la invasió terrestre del nord de la Franja, s'ha iniciat amb força. Una operació que aprofundirà la catàstrofe humanitària, organitzarà una expulsió massiva dels palestins dels seus territoris i reduirà Gaza a la meitat del que era.
És absurd negar el caràcter genocida del que està succeint. Per a la classe dominant israeliana i l'aparell de l'Estat i el seu Govern, la justificació d'aquestes atrocitats és pública i manca de complexos. Membres del Gabinet de Netanyahu, com el ministre de Patrimoni, Amihai Eliyahu, consideren que no existeixen civils a Gaza, només animals, i defensa la legitimitat d'usar la bomba nuclear per aniquilar-los. Quina diferència hi ha entre aquestes afirmacions i la "solució final" ideada pels nazis per exterminar el poble jueu? Cap.
Les declaracions en aquest mateix tenor d'alts càrrecs israelians, ministres, diputats, càrrecs militars, ambaixadors, metges, etc., molts d'ells del Likud i no només de les organitzacions sionistes més extremistes, no són una anècdota ni cap excepció, sinó el pa de cada dia tant a la premsa israeliana com a les xarxes socials, posant en evidència el caràcter supremacista, racista i colonialista que recorre les entranyes del'Estat d'Israel.
L'amenaça real del feixisme sionista
Tal com s'està esclarint, un dels objectius d'aquesta guerra per a gran part, si no la majoria, del Gabinet de Netanyahu i de l'estament militar israelià és provocar una segona Nakba: expulsar els palestins de Gaza a la península del Sinaí. Així ho ha posat en evidència un document filtrat de la intel·ligència israeliana [1]. Un pla per al qual necessiten la col·laboració de la dictadura militar egípcia d'Al Sisi, que per ara no està per la tasca, però al qual estan intentant temptar amb la condonació íntegra del deute extern egipci.
La deriva cada vegada més totalitària de l'Estat d'Israel, amb un Govern el discurs del qual ve marcat per elements obertament feixistes, explica el salt en la seva deshumanització de la població de Gaza, tal com van fer els nazis amb els jueus.
Els fets són contundents, i tanmateix, Biden, Sunak, Von der Leyen, Borrell, Macron, Scholz o Pedro Sánchez es neguen a esmentar la paraula genocidi, i ens parlen d'una suposada guerra entre Israel i Hamàs en què curiosament només una part, els palestins, posa les víctimes i només es destrueix Gaza. Ens parlen de la necessitat que es respecti la legislació humanitària internacional, com si Israel no se l’hagués ja passat pel forro, i ho fan per tenir una coartada de cara a les seves lucratives relacions econòmiques i militars amb el Govern feixista de Netanyahu.
Però no només és Gaza. La política xovinista i supremacista del Govern i l'Estat d'Israel ha animat i armat milers de colons fanàtics i els seus amics d'extrema dreta per llançar una campanya de pogroms a Cisjordània, assassinant ja més de cent palestins i intensificant les accions per expulsar-los de les seves terres i cases. També aquí volen provocar una nova Nabka!!
Les forces que dirigeixen el Govern pretenen consolidar Israel com una dictadura teocràtica, on la Torah sigui la llei i els drets democràticsmés bàsics dels seus propis ciutadans, tant àrabs com jueus, quedin completament suprimits. El mateix Netanyahu, en les seves aparicions públiques, justifica la intervenció militar com una guerra divina, de la llum contra la foscor, citant constantment els profetes bíblics, alhora que imposa una repressió salvatge, que inclou l'amenaça d'expulsió del país dels ciutadans àrabs-israelians, contra qualsevol que es declari pacifista, activista d'esquerres o simplement alci la seva veu contra l'opressió al poble palestí.
Aquesta deriva autoritària repleta de fanatisme religiós no ha sortit del no-res. L'oposició laica i l'esquerra socialdemòcrata israeliana, avui pràcticament desapareguda, però que va governar durant dècades el país a través del Partit Laborista [2], i els sindicats també, són molt responsables que s'hagi arribat fins aquest punt. En els últims anys, aquesta suposada esquerra ha alimentat i instigat la ideologia sionista de l'ocupació i un moviment dels colons cada vegada més extremista, que ha acabat per convertir-se en l'espina dorsal i armada de l'extrema dreta.
Són els mateixos que ara, tot i criticar Netanyahu i l'actuació dels colons a Cisjordània, assumeixen i justifiquen la incursió genocida a Gaza. Aquesta nefasta política d'unitat nacional no fa més que enfortir la ultradreta supremacista sionista, posant a més en el punt de mira el moviment de masses que ha ocupat els carrers contra la reforma de la justícia i el rumb totalitari del Govern.
Netanyahu i els seus aliats s'han convertit en l'avantguarda militaritzada d'un mateix fenomen global del qual formen part Trump, Bolsonaro, Meloni, Milei..., però que a Israel s'ha fet més real i tangible. L'amenaça de dictadures bonapartistes amb trets feixistes acusats, en el cas d'Israel tocada d'una arrel fanàtica sionista, no es pot menystenir. No només pretenen eliminar del mapa el poble palestí; volen aixafar qualsevol resistència i oposició d'esquerra provinent del jovent i el moviment obrer.
Però Netanyahu i els seus s'enfronten a obstacles que no han sabut calibrar adequadament. En primer lloc, s'estan topant amb unamobilització massiva a escala global i, en segon lloc, amb brots opositors molt importants dins d'Israel fins i tot amb les operacions militars en marxa.
La guerra unilateral i genocida que ha llançat no evitarà que la crisi del Govern i de l'Estat sionista continuï aprofundint-se i que les contradiccions de la societat continuïn expressant-se en línies de classe.
El cinisme de l'imperialisme occidental i el gran joc al Pròxim Orient
Aquesta actuació criminal no seria possible sense el recolzament polític, econòmic i militar dels EUA, la UE i les principals potències europees. Un recolzament que, malgrat la xerrameca sobre les lleis humanitàries internacionals, no cessa, tal com demostren els 14.300 milions de dòlars d'ajuda militar a Israel aprovats recentment pel Congrés i l'Administració Biden.
Després de l'atac de Hamàs, tant EUA com la UE es van llançar a justificar qualsevol actuació israeliana sota l'excusa del seu "dret a la legítima defensa". Així ho van fer, entre d'altres, Von der Leyen o el mateix Pedro Sánchez. Però les dures imatges dels bombardejos a Gaza, de nenes i nens morts i ferits, de barris arrasats, i l'actuació despietada de l'Estat sionista han despertat la indignació de les masses a tot el món, obligant els Governs occidentals a recular en els seus discursos, que no en els fets.
Les manifestacions massives en desenes de ciutats nord-americanes i britàniques, a París, a Barcelona o a Madrid, i fins i tot a Berlín, malgratla brutal repressió del Govern socialdemòcrata alemany, de la criminalització de la bandera Palestina i la il·legalització de col·lectius de suport; l'acció directa de la classe obrera ocupant estacions o aeroports, com el d'Atenes, bloquejant empreses israelianes o que fan negocis amb l'ocupació sionista, o negant-se a carregar material militar per a la guerra a Gaza, com han plantejat els sindicats belgues, estan suposant una enorme pressió per als Governs imperialistes occidentals.
Ara, davant el temor per aquest aixecament de masses, EUA i els Governs europeus pressionen Netanyahu perquè contingui ¡una mica! la seva intervenció militar, obri corredors humanitaris i consideri els civils palestins com a éssers humans. Tanmateix, quan els teus aliats són nazis sionistes supremacistes, aquests tímids consells cauen en sac foradat, com no podia ser d'una altra manera.
Ja hem explicat en anteriors materials que l'atac de Hamàs no es podria haver preparat durant un any i executat sense el coneixement del Mosad, de la CIA i de la cúpula militar nord-americana i israeliana, tal com han posat en evidència els serveis secrets egipcis, que van avisar tant Israel com els EUA. Però l'imperialisme nord-americà, igual que Netanyahu per motius interns, necessitava desviar l'atenció sobre el desastre que ha d’empassar-se a Ucraïna. Volien donar un cop sobre la taula i tractar de recuperar terreny al Pròxim Orient després d'haver encaixat derrotes molt dures a l'Afganistan i Síria, de la punyalada que li ha assestat l'altre aliat l’Aràbia Saudita, després de restablir relacions amb l'Iran sota el patrocini de la Xina, i dels avenços evidents del gegant asiàtic a la zona.
Però ara de nou tot sembla torçar-se. Res li surt bé al decadent imperialisme nord-americà. No només s'ha tallat l'intent de restablir relacions entre Israel i l’Aràbia Saudita, una operació de molt calat, sinó que països que ja ho havien fet a través dels anomenats Acords d'Abraham, com Emirats Àrabs Units o Bahrain, podrien veure's obligats a trencar-les.
Aquest nou esclat al Pròxim Orient, que amenaça amb una escalada militar a tota la regió, no pot deslligar-se del canvi de correlació de forces mundial i de la pugna interimperialista que lliuren EUA i la Xina per la supremacia. EUA ha mobilitzat porta-avions i soldats a la regió a una escala sense precedents. Però no es tracta només de poder militar, sinó de la debilitat política que sacseja la superpotència nord-americana, agreujada per l'extrema polarització política i social, i l'auge de la lluita de classes al seu propi territori. El seu creixent aïllament internacional, i el d'Israel, és innegable, i va ser confirmat després de la votació a l'ONU a favor d'un alto el foc on només van esgarrapar 14 vots en contra.
EUA i Europa, campions del colonialisme i de l'imperialisme, i de les majors atrocitats durant el segle XX i part del XXI, no poden donar lliçons a ningú. Però seria d'una ingenuïtat absurda confiar en els Governs burgesos àrabs que fa ja molt de temps van trair i van abandonar la causa palestina, o en aquells que utilitzen demagògicament la lluita del poble palestí per promoure els seus propis interessos imperialistes i geoestratègics a la zona, com el règim autoritari d'Erdogan a Turquia, que manté en la pitjor de les opressions el poble kurd, o la dictadura capitalista dels aiatol·làs a l'Iran, que no ha deixat de massacrar una i altra vegada la seva classe obrera i de reprimir amb violència brutal els drets de la dona i els aixecaments populars dels últims anys.
Aquests règims reaccionaris i les seves sucursals politicomilitars a la zona, com Hezbol·là al Líban, estan cuidant-se molt de no impulsar una escalada contra Israel, negant qualsevol vincle amb l'atac de Hamàs i reduint la seva solidaritat a discursos retòrics i accions menors a la frontera. Una decisió condicionada per les seves aliances amb l'emergent imperialisme xinès, i que posa en evidència que la lluita per l'alliberament del poble palestí no vencerà mai si es doblega davant dels interessos de les potències regionals i els bàndols imperialistes en conflicte.
El poble palestí té dret a la resistència armada, però per vèncer l'únic camí és la revolució socialista
Des d'Esquerra Revolucionària hem defensat i defensarem incondicionalment el dret del poble palestí a defensar-se davant la brutal agressió del règim sionista. La lluita armada contra l'ocupació i contra la reclusió i l'extermini a Gaza és legítima, igual que ho va ser l'aixecament del gueto de Varsòvia contra els nazis. Però perquè sigui realment popular i efectiva s'ha de lligar de veritat a la mobilització de masses, als mètodes de lluita de la classe obrera, com la vaga general, i ha de posar l'accent en la solidaritat internacionalista. La causa palestina només pot vèncer, si adopta un programa revolucionari i socialista dirigit contra la classe dominant israeliana i el seu Estat terrorista i també contra la corrupta burgesia àrab, inclosa l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), que s'ha convertit en espahí de l'imperialisme nord-americà i subcontractista policial de l'ordre sionista.
Per aquestes raons, per tota l'experiència històrica acumulada, l'esquerra que es reclama revolucionària, a Palestina i internacionalment, no pot mantenir una actitud de seguidisme acrític cap a Hamàs. El fet que aquesta organització lideri en aquests moments la resistència armada a Israel no ens ha de tancar els ulls al fet, molt concret, que la seva política integrista i la seva submissió a l'Iran dels mul·làs és un clar obstacle per construir una Palestina lliure i socialista.
Hamàs va ser finançada en els seus orígens per Israel per combatre les tendències esquerranes del moviment palestí i durant molt de temps qualificada com un actiu per Netanyahu i altres ministres sionistes feixistes com Smotrich [3]. La seva oposició al paper col·laboracionista amb Israel de l'ANP i d'Al Fatah després dels Acords d'Oslo i de Madrid, li va donar suports creixents entre el jovent més militant i un ampli sector de la població a Gaza. Aquests acords no només no van establir un Estat palestí, sinó que van convertir l'ANP en un agent econòmic i policial d'Israel per garantir la seguretat als territoris palestins, reprimint el seu propi poble i generant una burgesia palestina que s'ha enriquit fruit dels seus negocis amb la burgesia sionista i àrab.
Però l'autoritat de Hamàs també s'ha vist colpejada allà on han governat, tant per la seva incapacitat per resoldre els apressants problemes de la població com pels nivells de corrupció que ha alentit. En una enquesta realitzada a Gaza abans de l'atac de Hamàs, un 44% va plantejar no tenir cap confiança en el Govern integrista, i un 23% "no gaire confiança", mentre el 72% dels enquestats assenyalava que existia molta o bastant corrupció. En el cas de produir-se eleccions, que porten anys suspeses, només el 24% votaria per Hamàs, el 12% ho faria per Abbas i l'ANP, mentre que Marwan Barghouti, dissident d'esquerres d'Al Fatah empresonat per Israel des de fa 20 anys i figura destacada de la primera i la segona Intifades, podria recollir un gran resultat [4].
Hamàs és una organització integrista amb un programa extremadament reaccionari i actua com a corretja de transmissió del Govern burgès i teocràtic dels mul·làs a l'Iran. No pot oferir, per tant, un camí efectiu per a l'alliberament social i polític del poble palestí, tret que considerem que els polítics que governen a Teheran són un model a imitar.
En important recordar les conseqüències nefastes dels enfocaments "pragmàtics" i "realistes" quan es parla de la qüestió nacional palestina. La majoria de l'esquerra internacional, la socialdemòcrata i una quantitat important d'organitzacions d'arrel estalinista o trotskista, es va plegar davant d’Al Fatah i la trampa occidental dels "dos estats". Cal ser realistes deien, alhora que mostraven una completa desconfiança cap a la capacitat revolucionària de les masses palestines.
Però com han evidenciat els fets, mai han existit ni mai existiran dos estats mentre Israel segueixi dirigida per una burgesia sionista i colonialista que base el seu model de dominació en l'extermini del poble palestí.
La batalla del poble palestí pel seu alliberament nacional i la independència va unida indissolublement a l'alliberament social. No es tracta d'una lluita religiosa, com afirma Hamàs, sinó de classes. Una Palestina independent només serà possible amb la revolució socialista, i això implica establir ponts i vincles de lluita amb els sectors més avançats de la classe treballadora israeliana, amb el moviment d'esquerres, feminista i democràtic que també percep com una amenaça la deriva totalitària i fanàtica del Govern de Netanyahu i els colons. Només així es podrà vèncer l'amenaça del feixisme sionista i la seva política d'ocupació i neteja ètnica!
Com que la història ha demostrat en nombroses ocasions, la lluita militar tan sols és una part de l'equació. Els moviments d'alliberament nacional a Algèria, a Cuba o al Vietnam enfrontaven una aclaparadora inferioritat davant la maquinària de guerra francesa o nord-americana. Tanmateix, el seu caràcter revolucionari els va convertir en una referència per a la classe obrera i els oprimits de tot el món, i això va ser clau per construir moviments massius i combatius de solidaritat internacionalista, que van acabar sent fonamentals per a la derrota de l'imperialisme. Així va ocórrer també a Palestina amb la primera i la segona Intifada, que va posar contra les cordes el règim sionista com mai abans.
La solidaritat que recorre el món és un pas extraordinari, però s'ha de completar amb la defensa d'una alternativa revolucionària i socialista que posi sobre la taula l'expropiació de la burgesia colonialista d'Israel, la destrucció de l'Estat sionista i el derrocament de les burgesies àrabs. Aquesta és la via per garantir efectivament el dret d'autodeterminació del poble palestí, la fi de la colonització i l'opressió imperialista, i la tornada de tots els refugiats. Una Federació Socialista d'Orient Mitjà és l'única opció realista perquè les masses palestines puguin viure amb dignitat i llibertat.
Si volem parar el genocidi, si volem acabar amb la barbàrie en totes les seves formes, cal unir els oprimits sota la bandera del socialisme.
Notes:
[1] Expulsar tots els palestins de Gaza, recomana el Ministeri de Govern israelià
[2] El Partit Laborista va dominar la política israeliana en les tres primeres dècades des del sorgiment de l'Estat d'Israel, governant ininterrompudament des del 1948 fins al 1977.
[3] ABANS DE PROMETRE ANIQUILAR HAMAS, ELS FUNCIONARIS ISRAELIANS EL VAN CONSIDERAR UN ACTIU
