La matinada del 3 de gener Estats Units assassinava el general Qasem Soleimani, home fort de la política exterior iraniana i considerat el número dos del règim després del aiatol·là Ali Khamenei. També queia Abu Mahdi al Muhandis, cap adjunt de les Forces de Mobilització Popular (FMP), la coalició de milícies pro-iranians a l'Iraq. Immediatament, el règim iranià prometia una "dura venjança". L'imperialisme torna a tirar gasolina al polvorí de l'Orient Mitjà.

Cinc dies després, 22 míssils impactaven contra dues bases iraquianes amb presència de tropes nord-americanes, alhora que Khamenei assegurava que "no és suficient" i brandava la seva demagògia nacionalista assenyalant com el seu objectiu l'expulsió de les tropes dels EUA de la regió, i el parlament iraquià exigia la seva retirada del país.

La recrudescència de la disputa interimperialista per l'hegemonia regional amb els EUA i l'Iran -recolzada per la Xina i Rússia- com a protagonistes principals, i la irrupció del moviment de masses a la zona contra les seves pròpies oligarquies corruptes, aixecant reivindicacions econòmiques i socials de classe i trencant amb les divisions sectàries, estan en el rerefons de la situació.

La lluita per l'hegemonia regional

La invasió de l'Iraq el 2003 va tenir un resultat desastrós per a l'imperialisme nord-americà: Iran va ser qui va sortir enfortit, amb una influència decisiva en el Govern iraquià, i amb els EUA havent de basar-se en ells per sortir de l'Iraq i acabar amb la sagnia de recursos que significababa l'ocupació. El mateix ha passat amb la reducció de les tropes nord-americanes del nord de Síria, deixant el camí obert per a l'avanç de Turquia o l’Iran.

Aquesta situació va empènyer Trump a reforçar els seus aliats a la zona (Israel i l’Aràbia Saudita) per intentar contenir la creixent influència iraniana. Això és el que està darrere de la retirada de l'acord nuclear per part de l'Administració Trump el 2018, restablint les sancions econòmiques com a principal via per debilitar el país persa.

Des d’aleshores la tensió no ha cessat, ja que Teheran ha respost amb diferents atacs -amb Soleimani com a principal artífex- a interessos nord-americans a la regió. L'últim d'ells, i desencadenant de l'actual situació, es va produir el passat 27 de desembre a l'Iraq: trets de morter contra una base militar es van saldar amb un contractista nord-americà mort. En resposta, l'endemà passat els EUA va bombardejar 5 bases de Kataib Hezbol·là (una de les milícies xiïtes iraquianes recolzades per l'Iran) a l'Iraq i Síria, amb un balanç de 25 morts. En protesta, l'1 de gener una multitud de milicians pro-iranians va entrar a la superprotegida Zona Verda de Bagdad, sense cap resistència, i va assetjar durant hores l'ambaixada nord-americana. Finalment, el divendres 3, Trump ordenava l'atac en què moria Soleimani.

Aquesta acció, i l'anunci del Pentàgon de l'enviament de 3.500 militars, -en contradicció amb les paraules del president nord-americà: "és l’hora de sortir d'aquestes ridícules guerres sense fi”- és l'intent de Trump de donar un cop sobre la taula i tractar de mostrar múscul davant els seus rivals en el tauler internacional. De cara a casa, amb l'impeachment en marxa i en any electoral, podria servir-li, segons els seus càlculs, per desviar l'atenció de la crisi interna.

Tampoc cal perdre de vista que aquest atac a Bagdad permet a l'imperialisme atiar novament els odis sectaris i tractar així de descarrilar les rebel•lions socials en marxa en aquests països en benefici de les diferents camarilles i dels Governs tant de l'Iraq com l'Iran. Els imperialistes prefereixen el caos, la destrucció i la guerra abans de permetre la victòria d'un moviment revolucionari que es converteixi en un referent i posi contra les cordes el seu sistema de dominació.

No obstant això, l'aposta és molt arriscada i pot aconseguir novament el contrari del que persegueix. D'una banda, les manifestacions a l'Iraq i l'Iran contra l'atac dels EUA i en homenatge a Soleimani han estat massives: més d'un milió de persones a Teheran i centenars de milers en desenes de ciutats. Així, el règim iranià surt temporalment enfortit, fent pinya al voltant del Govern i desviant l'atenció dels problemes interns apel•lant a l'enemic exterior. D'altra banda, en la situació econòmica, social i política que viuen els EUA la fugida cap endavant d'una intervenció de major intensitat a l'Orient Mitjà tindria efectes directes en la lluita de classes. Un símptoma han estat les manifestacions amb milers de persones celebrades el 4 de gener en més de 80 ciutats nord-americanes exigint la retirada dels EUA de l'Iraq i sota el crit de "No a la guerra i a les sancions contra l'Iran", reflectint els límits de l'imperialisme.

La resposta de Trump als míssils llançats per l'Iran ha estat molt continguda -de fet, els nord-americans havien estat avisats de l'atac pel Govern iraquià- i centrada en endurir les sancions. Tot indica que ni Trump ni el reaccionari règim iranià volen una guerra oberta, però tots es veuen obligats a fer moviments per mantenir el seu domini i afeblir els seus enemics, i això té la seva pròpia dinàmica.

L'aixecament de masses trenca l'equilibri imperialista

No menys important per entendre l'espiral bèl•lica deslligada és assenyalar la irrupció del moviment de masses al Líban i l'Iraq, que ha trencat l'equilibri imperialista a la zona. Els dos països estan vivint un aixecament popular sense precedents en dècades, l'eix és el qüestionament de tot el règim polític sectari establert per l'imperialisme així com la ingerència de l'Iran -a través de Hezbollah en un cas i de les milícies pro-iranianes en el cas iraquià- juntament amb l'exigència d'unes condicions de vida dignes, i que ha aconseguit la dimissió dels primers ministres dels dos països. Això és precisament el que va empènyer l'Iran a orquestrar diferents atacs contra objectius nord-americans a l'Iraq, per intentar canviar l'eix de les mobilitzacions.

Aquesta onada de protestes ha arribat també a l'Iran, deslligant a mitjans de novembre el moviment de masses més important en els últims 40 anys contra el règim reaccionari i teocràtic dels aiatol·làs. L'entrada en escena de la classe treballadora iraniana al front de la lluita, particularment el jovent obrer en gran part a l’atur o subocupada, i les nul•les il•lusions en el sector reformista liberal del règim són dues característiques clau en la situació i revela també la crisi i el taló d'Aquil•les del Govern iranià. Dialècticament, l'hegemonia iraniana a l'Orient Mitjà, lluny de ser un factor d'estabilitat interna, s'ha convertit en una font de problemes per al règim.

La magnitud de la mobilització va obligar al Govern a emprar a fons la repressió ja que en algunes ciutats, com Shiraz, va perdre el control sobre elles. S'estimen al voltant de 1.500 morts i en milers, els ferits i detinguts.

Fora els imperialistes de l'Orient Mitjà

L'única garantia per a conjurar l'amenaça d'una guerra imperialista i sectària és l'acció independent de la classe treballadora i les masses oprimides de tot l'Orient Mitjà, començant per l'Iraq i l'Iran, que exigeixi la retirada de les forces d'ocupació imperialistes i els governs titelles en què es recolzen.

Enfront de la barbàrie que l'Iran, els Estats Units i els Govern reaccionaris representen per a les masses, la tasca urgent dels joves i treballadors és la de construir un partit revolucionari que unifiqui al conjunt dels oprimits en la lluita contra els seus opressors, independentment de la seva nacionalitat o credo, i els doti d'una alternativa revolucionària. Un partit que defensi l'expulsió de l'imperialisme, enderrocant les oligarquies en què es recolza, i l'expropiació de les palanques fonamentals de l'economia posant-la sota el control democràtic de la població.