El passat 15 de novembre van esclatar per tot el país massives protestes després que es conegués l’anunci del reaccionari Govern de Rohani de triplicar el preu del carburant. A més de 100 ciutats i a 29 de les 31 províncies, la indignació dels manifestants -majoritàriament joves aturats- es va transformar ràpidament en talls massius de carreteres, crema de centenars de bancs i edificis oficials, i enfrontaments amb la policia, l’exèrcit i els Guardians de la Revolució que han disparat amb munició real.
El moviment es va estendre amb rapidesa a nombroses ciutats de país, fent trontollar el règim. La ciutat de Shiraz, al sud del país i amb 1’5 milions d’habitants, és un exemple clar. Després de l'aixecament del 15 de novembre, va quedar sota el control de les masses insurrectes durant dos dies. Només amb desenes de morts i centenars de detinguts el Govern va poder recuperar el control.
El règim reaccionari dels mul·làs, aterrit per la determinació de les masses, va intentar frenar-les. D’una banda, els mitjans de comunicació van silenciar les protestes i, davant el perill que Internet es convertís en un altaveu i ajudés a l'extensió de la lluita, l'Executiu va decidir clausurar la connexió a Internet durant cinc dies. A dia d'avui, aquesta restricció segueix en vigor. D'altra banda, es va recórrer a la repressió més salvatge. Amnistia Internacional ha informat de l'existència de més de 200 morts, 2.000 ferits i més de 7.000 detinguts, tot i que segons diverses fonts les xifres són més elevades.
Tant per l'abast i massivitat de les mobilitzacions com per la ferocitat amb què ha reaccionat el règim ens trobem davant les majors mobilitzacions de descontentament de les masses iranianes dels últims 40 anys.
Hi ha un altre aspecte decisiu que ressalta la importància d'aquestes protestes: la irrupció de la classe treballadora al capdavant de la mateixa, particularment el jovent obrer en gran part sense feina o parcialment a l’atur. Es tracta d'un salt qualitatiu respecte a altres mobilitzacions. El 2009, l'anomenat "moviment verd" va estar encapçalat principalment per la petita burgesia que va arrossegar darrere seu a sectors de la classe obrera. La direcció d'aquest moviment estava en mans del sector reformista liberal del règim que va canalitzar el descontentament de les masses, però que no tenia cap alternativa real als problemes apressants dels treballadors i la població més oprimida. Ara, després d'anys d'experiència acumulada, les il·lusions en aquest sector reformista estan dissipades i el descontentament social, esperonat per la crisi econòmica, ha irromput amb enorme força precisament a les ciutats i barriades obreres.
Sancions econòmiques i crisi social
El règim dels mul·làs estava molt tranquil ja que al 2016, com a conseqüència de la signatura del Pla d'Acció Integral Conjunt, es van aixecar les sancions econòmiques a l'Iran a canvi del fre en el desenvolupament del seu programa nuclear. El PIB va fer un salt del 13% impulsat per les exportacions de gas i petroli i les inversions estrangeres, principalment del capital europeu. No obstant això, l'arribada de l'Administració Trump va suposar un gir de 180 graus, determinat, no tant per la voluntat del president dels EUA sinó per l'enfortiment de l'Iran com a potència regional (després de la invasió imperialista del 2003 i el resultat final de la guerra a l'Iraq i de la crisi interna de el règim saudita). Un procés que va en paral·lel a la pèrdua d'influència de l'imperialisme nord-americà, per la qual cosa Trump necessita reforçar als seus aliats a la zona i contenir la creixent influència iraniana a l'Orient Mitjà.
Aquí es posen de manifest les diferències entre els diferents blocs imperialistes, alguns dels membres de la Unió Europea amb interessos a l'Iran -fonamentalment França i Alemanya van adoptar un mitjà especial de pagament per tal d'eludir les sancions dels Estats Units al país persa; no obstant això, moltes empreses europees han deixat d'operar a l'Iran a causa de la por de trobar-se fora de la llei als EUA: és el cas, en els últims mesos, de Daimler, Peugeot i el grup petrolier Total. L'estratègia de l'imperialisme europeu ha estat un complet fracàs, imposant-se la política de Trump.
La fi de l'acord sobre el programa nuclear de l'Iran i les sancions imposades a gairebé tots els sectors productius per part dels Estats Units, sumat a la caiguda del preu del petroli van conduir al 2018 a una crisi fiscal de l'Estat que, un cop més, van pagar les masses.
El 2018 l'Iran exportava 2’5 milions de barrils de petroli diaris. Aquesta xifra va passar a ser d’entre 400.000 i 500.000 barrils al maig del 2019, provocant una brusca caiguda de l'economia: a finals de 2018 la crisi ja es deixava sentir amb un retrocés del PIB respecte a l'any anterior del 4’8%, i l'FMI preveu per 2019 una altra caiguda del 9’5%, la recessió més important des del 1984.
Segons el centre estadístic de l'Iran, la inflació s'ha disparat fins a l'actual 47%, sent d'un 63% pel menjar i el combustible i, respecte el 2018, el preu del metre quadrat de l'habitatge s'ha incrementat un 82%, mentre el rial ha perdut el 60% del seu valor. A això cal sumar que el 40% de la població, en un país amb més de 80 milions de persones, té menys de 25 anys i pateix una taxa d'atur juvenil del 26% -una xifra molt més elevada en realitat ja que les estadístiques consideren empleats a aquells que des dels 15 anys treballen almenys una hora setmanalment– i un terç dels iranians viu sota el llindar de la pobresa. En aquest context social, una nova volta de rosca en les condicions de vida de les masses s'ha convertit en el detonant d'una explosió social, i ho serà de nous esclats.
Però la crisi no és igual per a totes les classes socials per igual. Lluny de l'ascetisme hipòcrita que prediquen els mul·làs, semblant al de l'Església Catòlica a Occident, la realitat és que el malbaratament dels rics és insultant. L’Iran és el major importador de Porsche a l'Orient Mitjà, fins i tot per sobre de l'Aràbia Saudita. Prop de 4.000 grans famílies iranianes de la classe dominant, vinculades a l'aparell burocràtic de l'Estat, viuen actualment al Regne Unit on tenen ben protegit tot el que roben al poble. Es calcula que en durant els últims tres mesos han sortit del país 30.000 milions de dòlars per contraban, i són continus els escàndols de saqueig del patrimoni per part de buròcrates i milionaris iranians -entre els quals abunden els mul·làs, com no podia ser d'una altra manera- que surten a la llum a la premsa internacional.
Les masses iranianes només poden confiar en les seves pròpies forces
Quan van esclatar les manifestacions, el secretari d'Estat nord-americà, Michael Pompeo, va sortir en defensa de les mateixes: "Els Estats Units està amb vosaltres". Això ha donat peu al règim iranià per reafirmar-se en la seva tesi que darrere d'aquesta explosió social hi ha "una conspiració estrangera" -com ha dit el líder suprem, Ali Jamenei-, alimentant la seva demagògia nacionalista.
L'imperialisme nord-americà tracta per tots els mitjans d'afeblir els seus contrincants en la lluita interimperialista pel control d'àrees d'influència en el mercat mundial. De la mateixa manera que a Hong Kong tracta de recolzar-se en el moviment de masses per fer valer els seus interessos davant el règim xinès, a l'Iran persegueix el mateix per fer-se amb una base social que doni suport a les seves posicions.
No obstant això, la realitat és concreta: són les àmplies masses de la classe obrera i el jovent iranià les que estan col·locant el seu segell a aquestes mobilitzacions i el seu contingut és completament contrari tant als interessos defensats per l'oligarquia i teocràcia iraniana com als de l'imperialisme nord-americà. L'aixecament popular a l'Iran és un nou episodi de la recrudescència de la lluita de classes que estem vivint a nivell mundial.
Tot i les paraules utilitzades contra els EUA i els seus principals aliats, l’Aràbia Saudita i Israel, per mantenir una base de suport entre les masses i confondre els treballadors, els camperols i el jovent iranià, el règim autoritari, teocràtic i capitalista dels mul·làs va gastant els seus trucs i erosionant la seva base social a passos de gegant, especialment en l'actual context de crisi econòmica.
Preludi de noves explosions
Un símptoma d'això és que el Govern, cada vegada més i amb més virulència, ha de recórrer a l'aparell repressiu de l'Estat com a única manera de mantenir el poder; una mostra de la seva debilitat. Un altre aspecte significatiu és que les manifestacions a favor del règim han tingut un suport reduït. El 25 de novembre, malgrat tota la publicitat i facilitats per a la convocatòria, menys de 100.000 persones es van agrupar a Teheran, una ciutat de 15 milions d'habitants. Cal ressaltar que el 30 de desembre del 2009, el règim aconseguia mobilitzar centenars de milers de seguidors a les contramanifestacions en resposta al "moviment verd".
Tot i que el règim es vanaglòria d'haver sufocat ràpidament les mobilitzacions i que tot ha tornat a la normalitat, és pura propaganda. La veritat és que les causes que han desencadenat aquesta explosió social continuen presents en la situació i continuaran aguditzant-se. Aquesta important batalla no ha caigut en sac foradat, les masses estan traient conclusions revolucionàries, com reflecteixen aquestes declaracions d'un manifestant a la ciutat de Shiraz: "Durant dos dies, el poble es va fer amb el control de Shiraz i no va passar res dolent. Regnava la pau. Que la ciutat estigués en mans del poble va ser un fet molt important. Vaig veure com seria el país fossin els ciutadans qui el dirigissin".
Aquesta derrota parcial i el replegament temporal davant la brutal repressió patida serà només una treva abans que noves i més poderoses revoltes es produeixin a l'Iran, desenvolupant un moviment revolucionari de masses com a l'Iraq o el Líban i tornant a posar sobre la taula les tradicions de la revolució socialista de 1979.
