L'1 d'octubre va començar el major aixecament popular de les masses iraquianes de les últimes dècades. Les imatges que arribaven a través de les notícies i les xarxes socials eren colpidores: milers de joves s'enfrontaven desarmats a la munició real de la policia i l'exèrcit. La salvatge repressió dels primers quinze dies va deixar més de 150 morts, més de 6.000 ferits i centenars de detinguts.

Han passat setze anys des de la invasió imperialista que va desallotjar Saddam Hussein. El 60% dels 40 milions d'iraquians té menys de 30 anys i l'atur juvenil se situa entre un 25% i un 40%, segons algunes fonts. La majoria de la població només ha conegut les condicions de vida de malson de la postguerra. Segons xifres oficials, "des de 2004, prop de 450.000 milions de dòlars de fons públics s'han esvaït a les butxaques de polítics i empresaris".

"El poble vol la caiguda de el Règim"

Les consignes del moviment desemmascaren el règim capitalista iraquià: contra l'atur, contra la corrupció rampant, contra l'estat deplorable dels serveis públics, contra el Govern d'un país amb les cinquenes majors reserves de petroli del món que és incapaç de proporcionar electricitat a la seva població, contra el sectarisme i la ingerència de potències estrangeres -apuntant tant als EUA com a Iran- i, mostrant el cansament generalitzat cap a tot l'aparell institucional, es va recuperar la consigna de la primavera àrab de 2011: "el poble vol la caiguda de Règim”.

Aquest terratrèmol social va començar a Bagdad i es va estendre ràpidament cap al sud majoritàriament xiïta, emfatitzant el caràcter no sectari del moviment, quelcom que reflecteix les lliçons apreses d'anys de sectarisme promogut per l'imperialisme i les diferents potències regionals que han utilitzat el verí de la divisió religiosa.

Davant el fracàs de la repressió, les primeres setmanes el Govern va intentar jugar la carta de la negociació. Va anunciar vagues reformes en un intent que les masses desallotgessin els carrers. Després d'una treva tàcita de dues setmanes, el divendres 25 de octubre van tornar a prendre els carrers, amb forces renovades i amb una disposició encara més gran d'arribar fins al final. La repressió va tornar també de forma brutal: gairebé vuitanta assassinats en tres dies i milers de ferits.

L'1 de novembre, commemorant un mes de mobilitzacions, va tenir lloc a Bagdad una de les manifestacions més massives que hi ha hagut des de la caiguda de Saddam. La posició dels revolucionaris a la plaça Tahrir a Bagdad s'ha enfortit, fins i tot han avançat cap a la zona verda, el districte blindat on s'allotja el Govern. Al sud la lluita també s'ha endurit: a Karbala, 18 manifestants van ser assassinats en una sola nit per milicians encaputxats, sospitosos de formar part de les milícies pro-Iran; a Um Qasr, el Govern intenta reprendre el control del principal port petrolier de país, que des de fa dies està paralitzat.

Al Sadr i les milícies pro-Iran

Tots els actors, nacionals i internacionals, estan intentant posicionar-se davant una explosió social que ningú havia previst. D'aquests, dos són especialment interessants, pel paper que han jugat i el que poden desenvolupar a partir d'ara.

D'una banda hi ha el moviment del clergue xiïta Muqtada Al Sadr, amb una base de masses que va començar entre la població xiïta més oprimida però que ha crescut utilitzant una retòrica nacionalista iraquiana no sectària. Es va presentar al costat de el Partit Comunista a les últimes eleccions i van ser la candidatura més votada. Però encara que hagi pogut ser un termòmetre de l'ambient entre les masses en diferents moments, Al Sadr està molt lluny de ser un revolucionari.

Està intentant connectar amb les masses que han passat per sobre d'ell. Va assistir a una manifestació a Najaf però va ser rebutjat. Ha aconseguit que els seus milicians entrin desarmats a la plaça Tahrir a Bagdad "per defensar els manifestants", encara que molts van mostrar la seva hostilitat a qui ha estat un suport decisiu pel Govern.

Ara ha demanat la dimissió del primer ministre, alertant el risc d'una guerra civil si no ho fa. No li resultarà fàcil: el moviment no vol només la dimissió de Mahdi, vol un canvi radical en les seves condicions de vida, i aquest canvi comença amb "la caiguda de el règim".

D'altra banda, les milícies pro-Iran van formar la coalició Fatah, que és el segon grup parlamentari. Fatah i Al Sadr han estat els principals sostenidors de l'actual Govern. Quan Al Sadr va exigir la dimissió de Mahdi, en un primer moment Fatah es va unir a aquesta l'exigència, quelcom que deixava sense suports al primer ministre. No obstant això, l'Iran ha mogut fitxa i va defensar amb fermesa l'actual Govern, igual que ha fet al Líban a través de Hezbollah. Fatah està amenaçant cada vegada més clarament amb "posar ordre" si les protestes no acaben. Segons diferents mitjans, durant els primers dies de la rebel·lió, el general Qasem Soleimani, responsable de l'activitat de la Guàrdia Revolucionària iraniana a l'exterior, va assistir a una reunió amb responsables de seguretat a Bagdad en què va dir: "a l'Iran sabem com tractar els manifestants". Després d'aquesta reunió, es van generalitzar els trets al cap i al pit i van fer la seva aparició milicians encaputxats.

El règim iranià ha acusat a "agents" recolzats pels EUA, l’Aràbia Saudita i Israel de ser els responsables de la situació a l'Iraq, exactament igual que ha fet al Líban. Té motius per alarmar-se. D'una banda, un moviment de masses està qüestionant la seva posició a l'Iraq -clau i acuradament construïda. D'altra banda, aquesta rebel•lió no sectària -que ja sacseja l'Iraq i el Líban- podria estendre’s a l'Iran i revifar les mobilitzacions que va protagonitzar la classe obrera iraniana al 2017-18 contra l'atur, la caiguda del nivell de vida i les retallades socials generalitzades, en un moment en què les sancions dels EUA a l'Iran estan colpejant durament la seva economia, amb efectes dramàtics per a les masses.

Per una alternativa revolucionària

La revolució iraquiana està vinculada a l'ascens de la lluita de classes en el món àrab. Començant per l’Algèria i el Sudan i continuant amb la rebel·lió al Líban. El capitalisme s'encamina a una crisi econòmica que tindrà conseqüències molt profundes, més encara en zones com l'Orient Mitjà. Els diferents moviments dels treballadors, els joves, els pobres, les dones..., en aquests països durant els últims anys demostren com el moviment aprèn de la seva experiència, de les seves derrotes, però és necessari un pas més. Ni la burgesia d'aquests països ni l'imperialisme tenen res a oferir, excepte corrupció, misèria i guerres.

Una de les consignes més corejades en les manifestacions a l'Iraq ha estat "Ni polítics ni religiosos", reflectint el rebuig a tota la classe dominant. Cap partit ha pogut erigir-se com a portaveu de les masses i fins ara això ha estat un factor molt positiu. Però des de tots els àmbits -Govern, partits oficials, autoritats religioses, imperialisme... - intentaran segrestar la revolució.

Per fer front a això cal aixecar una alternativa revolucionària, basada en la classe obrera, el jovent i els oprimits, l'única força que s'ha demostrat capaç de posar cap per avall el règim capitalista iraquià.