Qui guanya i qui perd amb el rescat bancari?

 El govern del PP està presentant com un gran triomf el rescat europeu al sector financer espanyol. Però, quin és l’objectiu real d’aquest rescat? Un cop més, salvar els interessos dels banquers, tant espanyols com europeus amb els quals la banca espanyola està endeutada (sobretot alemanys, francesos i britànics). Una fallida del sector financer espanyol implicaria un terratrèmol amb conseqüències imprevisibles a tot el sistema capitalista europeu i mundial. Per això hi ha hagut una pressió enorme, començant pels EUA, perquè es procedís al rescat. En canvi, ni un euro d’aquests diners anirà a pal·liar les conseqüències socials de la crisi capitalista o ni tan sols a impulsar l’economia productiva. Anirà simplement a tapar el forat creat per l’esclat de la bombolla immobiliària i salvaguardar els interessos dels màxims responsables d’aquesta crisi, que s’han embutxacat milers de milions d’euros abans i després d’aquesta. D’on sortiran aquests diners? No hi ha dubte, de les arques públiques i mai més es recuperarà. Es tracta d’una socialització de pèrdues gegantina. I això és veritat tant si surt del pressupost públic espanyol com de l’europeu. Al final, el compte el pagarà la classe obrera a través de més retallades de la despesa social, acomiadaments massius al sector públic, pèrdua de drets i empobriment de la població.

D’altra banda, el fet que tots els governs tinguin en comú la política de fer recaure el pes de la crisi sobre la classe obrera no significa que no hi hagi tensions i enfrontaments entre ells i que mirin d’exportar els costos econòmics i polítics de la crisi als seus veïns. Rajoy va sortir exultant de la cimera perquè, segons ha senyalat, gràcies a la pressió feta conjuntament amb el govern italià i francès, ha aconseguit que el rescat vagi “directament a la banca”. Seguint les declaracions de Rajoy, suposadament, l’Estat espanyol no hauria de fer-se responsable de la devolució del crèdit concedit pel Fons Europeu, de fins a 100.000 milions. Fins i tot: no es va plantejar “cap exigència macroeconòmica” pel rescat per part de la UE o altres organismes. Aquesta insistència del PP per falsificar la realitat obeeix a la preocupació pregona del govern pel creixent malestar social provocat per les seves mesures; tem que un anunci de les conseqüències reals del rescat, que tothom pot identificar en la situació social i econòmica catastròfica de Grècia, actuï de catalitzador d’una explosió social.

Rescat “directe” a la banca? Diners públics salvats?

La realitat del que ha passat respecte del rescat bancari, segons es van coneixent alguns “detalls” de la cimera, és força diferent del que Rajoy ha presentat. Realment, la posició inicial de Merkel era negar-se ni tan sols a la possibilitat que el rescat fos directe al sector financer. Volia la màxima garantia de la devolució del préstec, responsabilitzant l’Estat de la forma més explícita possible. Què ha canviat? Que ara el rescat directe a la banca és una possibilitat. En canvi, d’entrada, i tal com estava previst abans de la cimera, el rescat es materialitzarà com un préstec del fons europeu al FROB, una entitat pública, i per tant, serà l’Estat el responsable de la seva devolució. Només posteriorment, “sempre que s’avanci en la unió bancària”, la responsabilitat de la devolució del préstec podria ser directament de la banca. Aquest avenç està associat a que el Banc Central Europeu (BCE) sigui el supervisor únic dels bancs europeus, a que es creï un fons de garantia de dipòsit únic per a tot Europa, un tema delicat i susceptible de forts enfrontaments d’interessos entre les diferents burgesies europees. El que és impensable és que la burgesia alemanya, la principal contribuent als fons de rescat, accepti el rescat de la banca espanyola, per més que també la banca alemanya es beneficiaria de l’operació, sense cap contrapartida que condicioni la política econòmica i pressupostària del govern espanyol. El mateix text subscrit pels 17 governs de l’Eurozona especifica que l’ajut a la banca espanyola “inclourà la condicionalitat adequada” a nivell d’entitat, sector o a “escala macroeconòmica”. Merkel ho ha dit clarament: “cap prestació sense contrapartides”. El president del Consell Europeu també va ser transparent: “No hi ha res gratis”. La conclusió òbvia és que el rescat serà condicionat a l’acompliment de les retallades de les despeses socials.

A més de presentar aquest rescat com a socialment inofensiu, el govern del PP pretenia, segons les seves declaracions, trencar l’efecte de cercle viciós entre la crisi del sector bancari i el desequilibri dels comptes públics, i així rebaixar la “pressió dels mercats” sobre el deute públic, amb la prima de risc a un nivell que ha feia inevitable un segon rescat. Quin ha estat l’eix fonamental de la política del PP si no sotmetre més i més els pressupostos públics, actuals i futurs, als interessos del sector financer? Avals per milers de milions d’euros a emissions de la banca, capitalització i préstecs a través del FROB, compromís constitucional de pagament prioritari dels interessos del deute, que beneficia sobretot a la banca, i particularment a la banca espanyola... Tot això ja ha forjat un “cercle viciós”, establert de forma plenament conscient, interessada i meticulosa, entre els destins del sector financer i les arques públiques, independentment que el rescat “no computi com a deute”, en l’hipotètic cas que finalment el rescat sigui “directe al sector financer”. Un altre dels triomfs presentats per l’aliança Monti-Rajoy-Hollande enfront de Merkel ha estat aconseguir una “flexibilitat major” en la compra de deute públic sobirà per part del fons europeu de rescat. Realment aquesta mesura no és nova, ja en diferents moments crítics, relacionats sobretot amb la pujada de la prima de risc a Espanya i Itàlia, com és el cas actual, el BCE va intervenir amb la compra de bons. La diferència és que ara estarà acompanyada de la firma d’un memoràndum d’acord entre la UE i el país beneficiari de la intervenció. Segons el qualifica un article a El País, això representaria “un rescat en tota regla, tot i que sigui sense la presència de la Troika”.

Nou rumb de la UE?

La creació d’un fons de 120.000 milions d’euros per estimular l’economia va ser un altre dels punts estrella de la cimera. Aquest és l’eix central del “pla de creixement” que ha encapçalat Hollande, la posada en marxa del qual implica, representa, un “gir” en la política d’ajust dominant a Europa. El primer que salta a la vista és la quantitat de diners, ridícula en comparació amb els 4,6 bilions d’euros injectats pels països europeus als bancs des del 2008. El llast que representa per a l’economia real aquest drenatge de recursos públics no serà compensat ni molt menys amb una quantitat 38,3 cops inferior. El segon és que aquests diners ni tan sols existeixen. Només s’han posat 10.000 milions d’euros, la resta no se sap molt bé d’on sortirà. Potser d’una taxa sobre les transaccions financeres que encara no està aprovada i, previsiblement, comptarà amb reticències serioses per part de Gran Bretanya i altres països. Fa riure que a això algú ho pugui anomenar “nou Pla Marshall”, però fins i tot si s’assemblés en alguna cosa, tampoc seria la solució a la crisi. Amb l’objectiu de crear alguna expectativa, la burgesia transmet la idea falsa que de la crisi dels anys 30 es va sortir gràcies al “pla Marshall” i que ara es podria fer el mateix. Però la història va ser realment molt diferent: la “sortida” a la crisi iniciada el 1929 va ser la segona guerra mundial, la més gran devastació de vides i de riquesa social que mai ha passat a la història de la humanitat. Així és com “resol” les grans crisis el capitalisme: destruint brutalment les forces productives, condemnant a la misèria a la majoria de la població, fent que la roda de la història retrocedeixi en dècades. Sota el capitalisme, quan tots els factors de l’economia s’autoalimenten creant una espiral descendent (reducció del comerç mundial, caiguda de la inversió, depressió del consum, tendències proteccionistes a l’alça, increment del pes del deute sobre la facturació), la intervenció pública té efectes limitats i, finalment, crea noves contradiccions.

L’economia mundial cap a la depressió

 Lògicament, la burgesia mundial està preocupada. El seu sistema fa aigües per tot arreu. Temen que l’economia entri en una fase de depressió profunda, amb tots els efectes socials, econòmics i, sobretot, polítics que comportaria. La crisi de l’euro va ser el tema estrella a la reunió del G-20 a Mèxic. Europa és la baula més feble de la cadena capitalista mundial, està en vies d’una nova recessió i representa el 60% del total de les importacions mundials. A més, cap dels blocs econòmics està en condicions de fer de locomotora de l’economia mundial. Curiosament, els EUA, que es presenten com el model de creixement enfront d’Alemanya, per la seva política monetària flexible, té indicis clars d’alentiment econòmic i els efectes socials de la crisi capitalista estan sent igualment devastadors per a la majoria de la societat. L’economia del Brasil està estancada (entre el gener i el març va créixer només un 0,2%). La Xina també segueix una tendència descendent, experimentant en el primer trimestre de 2012 la taxa de creixement més baixa en tres anys.

 Tota l’agitació al voltant de la necessitat del creixement revela la desesperació de la classe dominant per la seva impotència total davant la persistència de la crisi. A més a més, la disjuntiva de retallades o creixement, o la necessitat de “combinar ambdues coses”, també un component propagandístic grandíssim al servei dels interessos d’una o altra burgesia, i és emprada per totes per mirar de confondre a la classe obrera.

 La base dels enfrontaments a la UE

La base de l’enfrontament entre els diferents governs a la cimera europea és el xoc creixent d’interessos de les diferents burgesies europees, en un context de greu crisi econòmica i financera. La burgesia francesa i la dels països perifèrics clamen per “més Europa”, que és un eufemisme per exigir una “mutualització immediata del deute” (eurobons). Però això és una manera d’exportar els problemes al capitalisme alemany, i fer-lo avalista de tots els deutes dels països més dèbils de l’eurozona. La burgesia alemanya condiciona qualsevol pas que la comprometi encara més en matèria de deute a l’enfortiment efectiu del seu control sobre la política econòmica dels altres estats, al que anomenen, també com un eufemisme, major “unitat política” de la UE. Des del punt de vista dels interessos de cada burgesia nacional, aquestes postures tenen la seva lògica, tot i que globalment portin a una situació de crisi política permanent a la UE. Però en cap cas hi ha una política més favorable als interessos dels treballadors que una altra, al marge que cada burgesia mira de presentar-la d’aquesta manera a les seves respectives classes obreres, o que dirigents del PSOE, com Rubalcaba, estiguin disposats a fer front comú amb el PP i es congratuli dels resultats de la cimera. Merkel mira de convèncer als treballadors alemanys que la culpa de la crisi del deute la tenen els malbaratadors del sud, i els governs del sud culpen a la rigidesa alemanya de l’encariment del finançament dels deute públic, que bloqueja una hipotètica sortida de la crisi d’aquests països.

 Malgrat tot el soroll, les mesures que es van prendre a la cimera europea no canvien res l’objectiu estratègic de totes les burgesies europees de carregar-se les restes de l’Estat del benestar del vell continent. Aquest objectiu persistiria fins i tot en la hipòtesi que es produís una recuperació econòmica, que en tot cas no es veu a curt i mig termini.

 Estabilització de la crisi financera?

 Respecte de les mesures preses a la cimera destinades a “tranquil·litzar els mercats”, la seva naturalesa no varia substancialment de les que s’han pres des de l’inici de la crisi. Es tracta de preparar un nou cop de mànega de liquiditat per salvar el sistema financer i evitar el seu col·lapse a curt termini. Les conseqüències també seran semblants a les anteriors. Després de moments d’”eufòria” dels mercats, tornaran la inestabilitat, els problemes i les contradiccions, acumulats i augmentats. Entre els tres països rescatats oficialment, Grècia, Irlanda i Portugal, i els dos que ja ho estan de facto, Espanya i Itàlia –perquè haurien col·lapsat des de fa mesos sense l’assistència del BCE-, més Xipre, arrossegat per la crisi grega, ja sumen el 42% de la població i el 32% del PIB de l’eurozona. Entre els sis, sumen un deute públic de gairebé quatre bilions d’euros, que ha de ser sostingut per països que teòricament estan “sans”, especialment Alemanya i França. La situació és cada cop més crítica perquè els rescats no porten a l’estabilització, només alenteixen el camí cap a la suspensió de pagaments; alhora, la situació dels països creditors és cada cop pitjor. Fins ara Alemanya compensava la caiguda de les seves exportacions a la resta d’Europa amb un increment cap a la Xina i altres països, però la demanda del gegant asiàtic està disminuint. El problema més greu és la dinàmica de l’economia real, que com hem senyalat, és ben lluny de “veure la llum al final del túnel”.

 Fins i tot l’opció del rescat, en un moment determinat, no seria factible dins de la Unió Europea, per la dimensió dels països afectats. No és casualitat que la mesura principal del G-20 fos augmentar la dotació de l’FMI fins els 400.000 milions. No està descartat que sigui necessari un segon rescat per a l’Estat espanyol. Segons dades del Banc d’Espanya, durant els quatre primers mesos de 2012 hi va haver una retirada d’inversions del país per 121.200 milions d’euros. A l’abril es van retirar dipòsits bancaris per valor de 31.000 milions. No només el sistema financer està amenaçat de col·lapse, també les administracions autonòmiques (el venciment del deute de les quals ha passat de 5.000 milions el 2006 a 35.000 aquest any) i altres empreses privades no financeres, atrapades per l’endeutament i la caiguda del consum (se sap des de fa poc que les concessionàries d’autopistes tenen un forat de 3.000 milions).

 Crisi sense solució sota el capitalisme

 La cimera ha tornat a posar en evidència els dos únics escenaris que la burgesia i el capitalisme poden oferir per a Europa. Com deia un comentari periodístic recent, la Unió Europea es debat entre un final espantós i un espant sense fi. Per un costat, la crisi agreuja les tendències cap a la desintegració d’Europa; per l’altre, la pressió de la competència internacional pel mercat mundial empeny a evitar-la, tot i que sense resoldre les contradiccions i els xocs d’interessos interns. L’euro és una moneda única a diferents Estats i economies, sovint amb interessos contraposats. Aconseguir la “integració plena” no és una qüestió tècnica, d’”arquitectura” o de concepció intel·lectual, sinó d’homogeneïtzar els interessos nacionals de les diferents burgesies, de crear, en última instància, una nació europea. En canvi, el període de formació de nacions homogènies correspon al període ascendent del capitalisme. Ara som en la seva fase decadent, i dins d’aquesta, en una crisi profunda de sobreproducció que està agreujant tendències contràries, cap al nacionalisme econòmic, amb el seu reflex corresponent en el pla polític. La ruptura de l’euro tindria conseqüències dramàtiques i fins a cert punt imprevisibles en tota la situació econòmica i política mundial. La tornada a les monedes nacionals obriria les comportes cap a una guerra proteccionista dins d’Europa, provocant un col·lapse encara més gran de l’economia europea i mundial, que lògicament afectaria de ple a l’economia alemanya. Cap sector de la burgesia mundial vol aquesta perspectiva, però la veritat és que aquesta possibilitat no està en absolut descartada. En canvi, totes les passes per conjurar aquesta ruptura, a més d’insuficients, febles, inestables, són profundament reaccionàries des del punt de vista dels treballadors, perquè estan associades a garantir els interessos del sector financer en detriment de totes les conquestes socials de les últimes dècades. Lenin va dir que la unitat d’Europa sota el capitalisme era una utopia reaccionària. Mai aquesta idea ha estat tan vigent i ha penetrat tant el fons de la crisi que estem vivint al vell continent.

Per una política d’independència de classe

Els treballadors hem de tenir un punt de vista i un programa completament independent d’un sector o altre de la burgesia en les seves disputes internes. És evident que Merkel, en representació dels interessos de la burgesia alemanya, i en especial del seu sector financer, ha estat la principal defensora de la política de retallades socials aplicada a Europa. Però, és que potser el PP a l’Estat espanyol, o el govern de Monti a Itàlia, amb el seu enfrontament a Merkel a l’última cimera europea, representen una alternativa millor des del punt de vista dels interessos dels treballadors, un “front” en el qual ens hem de recolzar per lluitar contra els ajustos? Rajoy ha esdevingut un fervorós partidari del creixement econòmic, dels eurobons i de “més Europa”. En canvi, el seu govern aplica contra els treballadors la política de retallades socials i de drets més greu de les últimes dècades. Com va dir el líder del PP a la cimera europea, seguirà aplicant les retallades de totes totes, no només per compromís amb els seus socis europeus, sinó per “convicció pròpia”. És a dir, perquè aquests atacs no són només una exigència alemanya, sinó també de la patronal espanyola. Aquesta deu ser l’única veritat que ha dit Mariano Rajoy des que està al govern. No podem oblidar que Monti, que va aparèixer a la cimera com el principal protagonista de l’enfrontament amb Merkel, és un president “tècnic” imposat pel sector financer alemany i que acaba d’aprovar una reforma laboral duríssima contra els treballadors italians, eliminant l’article 18 de l’estatut dels treballadors, una reivindicació històrica de la patronal italiana, que lògicament també és partidària d’acabar amb drets i reduir la despesa social “per convicció pròpia”, al marge del que digui Merkel. Fins i tot Hollande, que ha estat el principal defensor de la “política de creixement”, i que ha estat elegit pel gran rebuig a la política d’ajustos que va començar a dur a terme Sarkozy i sobre el govern del qual hi ha importants expectatives de canvi, no va qüestionar el pacte fiscal europeu que ha havia promès revisar durant la campanya electoral, i fins i tot va admetre “que França hauria de fer ajustos en els seus comptes públics”. És inevitable que, al marge de les intencions d’un govern, si aquest accepta el capitalisme com a únic sistema possible, acabi per acceptar la seva lògica i actuar segons les seves necessitats, amb totes les seves conseqüències.

 Cap a la revolució europea

La situació social a Europa ja és dramàtica. Abans de la crisi ja hi havia 85 milions d’europeus per sota el llindar de pobresa. El 2009, segons estadístiques oficials, 115 milions de persones estaven risc de pobresa, el 23% de la població, als que cal sumar uns altres 100 o 150 milions que estan a prop d’aquesta situació. Mentrestant, en els últims 15 anys els actius dels tres milions de milionaris europeus ha crescut més que la suma total dels deutes dels països europeus. A l’Estat espanyol ja hi ha gairebé 6 milions d’aturats i es preveu un milió més entre el 2012 i el 2013. Hi ha mig milió de famílies desnonades. 10 milions de persones, el 22% de la població malviu amb 500 euros al mes i 2 milions amb 300. A les empreses s’està produint una ofensiva brutal contra les condicions laborals i salarials dels treballadors. Els costos laborals unitaris han caigut un 4,2% des del gener. L’ofensiva del govern a la sanitat i l’educació està sent salvatge i els seus efectes no han fet més que començar a sortir a la llum. El pròxim curs els centres públics començaran les classes amb una falta de recursos i professorat molt gran. Es parla ja d’una pujada de l’IVA, d’un nou empitjorament de les pensions i, possiblement, un enduriment de les condicions d’accés a la prestació d’atur. La dinàmica és la mateixa que la de Grècia, ho pintin com ho pintin. Des de l’inici de la crisi econòmica hem assistit a forts moviments de protesta dels treballadors i dels joves a gairebé a tots els països. En alguns, com a Grècia, la situació és ja prerevolucionària. A França, el 2010 es va arribar a una situació similar. Això és només el principi. A l’estat espanyol, i malgrat la resistència dels dirigents de CCOO i UGT a una mobilització contundent i continuada de la classe obrera, assistirem a un nou curs polític marcat per la lluita de la joventut i la classe treballadora. La lluita de classes ha tornat al vell continent i prendrà cos en una classe obrera forta, que no està en absolut derrotada i que farà honor a les seves tradicions. L’única alternativa a la crisi capitalista és la transformació socialista de la societat. L’única forma d’unir a tots els pobles d’Europa en un projecte comú és amb la Federació Socialista d’Europa.

Uneix-te a la Corrent Marxista Militant!