Tots els esforços del capital grec i europeu han estat dirigits a garantir la victòria de ND, amb la intenció que així es pogués formar un nou govern d’unitat amb el PASOK, i si fos possible amb Dimar. La campanya electoral s’ha basat en el xantatge i la por. El missatge ha estat clar: la victòria de l’esquerra implicaria la fi de les “ajudes”, la bancarrota total, l’expulsió de Grècia de la UE i la seva sortida de l’euro, el caos i fins i tot la guerra civil.
En aquest sentit és molt significatiu l’editorial titulat Resistiu als demagogs amb el que es despatxava l’edició alemanya del Financial Times del 15 de juny, i en el que es deia: “L’edició alemanya del FT fa una excepció i dóna un consell als grecs per al vot (...) Resistiu a la demagògia de Tsipras i de Syriza (...). Us aconsellem votar per Nova Democràcia.” Això ha estat la cirereta a la campanya de suport sense fissures amb la que ha comptat ND per part de tots els grans mitjans de comunicació burgesos nacionals (les cadenes Ant1 i Skai, els diaris Ta Vina i Ta Nea o el principal periòdic del país Kathimerini, entre d’altres) al darrera dels quals es troben els interessos de les importants empreses turístiques, els armadors i les grans constructores de Grècia, així com dels grans bancs grecs.
La classe dominant ha enfocat les eleccions com un referèndum sobre la permanència o no en l’euro, ressaltant totes les implicacions desastroses de la tornada al dracma. Aquesta qüestió és important, perquè tot i que la immensa majoria dels grecs s’oposa als atacs i són perfectament conscients que les receptes imposades no fan més que dur-los al desastre, saben que la sortida de la zona euro, per si mateixa, no és cap panacea. Una Grècia capitalista fora de l’euro i la tornada al dracma no s’associa a millores socials sinó a inflació i a pèrdua del nivell de vida encara més gran. Aquesta és la carta que ha jugat, amb intensitat, la burgesia per mirar de revertir els resultats de les eleccions del 6 de maig.
La campanya de la por no s’ha limitat només a declaracions en els mitjans. Hi ha hagut una coacció directa als treballadors. Multinacionals com Eurobank van amenaçar amb abandonar el país en el cas que Syriza guanyés les eleccions. El director de l’asseguradora Alico va cridar als seus 350 empleats per dir-los que l’empresa volia “garantir treball per a tots”, però que en el cas d’una victòria de Syriza perdrien els seus llocs de treball. A aquesta campanya també es va incorporar de manera vergonyosa Dimar, escissió per la dreta de Syriza, la consigna principal de la qual va ser: “Un vot per SYRIZA és una tornada al dracma i al desastre econòmic”.
Finalment ND va aconseguir el seu objectiu, però amb un triomf pírric. La seva victòria ha estat magnificada per la premsa internacional, que ha tractat d’utilitzar aquests resultats com una prova de la legitimació dels seus plans d’ajust i que, malgrat tota la lluita i tot el malestar social, el “poble grec” ha apostat per l’”única sortida possible”, donant l’esquena a alternatives radicals d’esquerres. En canvi, la realitat és força diferent. Aquesta victòria per la mínima de la dreta donarà peu a la formació d’un govern molt debilitat i que no serà capaç d’evitar la inestabilitat i l’agudització de la lluita de classes al país.
Reagrupament electoral de la dreta
ND ha guanyat amb un 29,66% dels vots (1.825.644), molt lluny d’una majoria que el permeti governar en solitari, i amb una diferència de menys de tres punts percentuals sobre Syriza, que amb el 26,89% del vot (1.655.079) arriba a uns resultats sense precedents i incrementa un 10% el seu suport electoral respecte al maig. I això malgrat que l’abstenció ha estat fins i tot major que a les eleccions passades, arribant al 37,53% (uns 260.000 votants menys que al maig), un fet que ha afavorit a les forces de la dreta.
En aquesta “segona volta” electoral Nova Democràcia ha recuperat un part del vot que al maig se li va escapar cap altres opcions de dretes (633.580 vots), gràcies al tancament de files al voltant de Samaràs enfront de l’enemic comú: Syriza. Així, Grecs Independents per una mica més de 208.000 vots; Laos segueix caient (prop de 90.000); Drasi perd 38.000; i Alba Daurada 15.000, tot i que aquest últim partit, de tall feixista, manté el seu percentatge de vot amb el seu discurs racista i antiimmigrant, reflectint l’enorme polarització a la dreta de sectors de la petita burgesia. A més, Aliança Democràtica, partit dirigit per Dora Bakoyanis, expulsada per Samaràs en donar suport al primer pla de rescat i defensora a ultrança dels plans d’austeritat, va arribar a un acord amb ND per presentar-se junts (amb el lema de “salvar la pàtria de la presa del poder per Tsipras”), permetent que els 161.510 vots obtinguts al maig per aquesta formació (el 2,55%) hagin anat directament a ND. Aquest petit percentatge de vot és pràcticament el mateix que ha obtingut d’avantatge ND a Syriza, permetent a la dreta fer-se amb la victòria electoral.
Per part del PASOK, aquest arrossega una crisi sense precedents, segueix amb la seva particular sagnia de vots i en aquesta ocasió se’n deixa pel camí 77.678 que, probablement, en la seva gran majoria han anat a parar a Nova Democràcia.
La campanya de la dreta, a més de basar-se en la por a una eventual sortida de l’euro davant el triomf de l’esquerra, ha tingut un altre eix polític fonamental en la promesa de la renegociació del memoràndum per ampliar el termini d’acompliment de l’objectiu del dèficit firmat amb la troika. Pocs dies abans de les eleccions, Samaràs afirmava: “Volem canviar el memoràndum per crear llocs de treball, sense sortir de l’eurozona”. Així, han tractat de canalitzar l’extens malestar socials existent generant expectatives en la possibilitat de canviar la situació sense un enfrontament amb la Unió Europea, i s’ha postulat com el partit que pot fer-ho en les millors condicions. Enfront del “radicalisme” de Syriza i el seu enfrontament obert al memoràndum, ells sí podrien persuadir a la burgesia europea: “Europa no es negarà a renegociar (...) a través de pactes i amistats amb persones que juguen un paper important als seus països, podrem renegociar i beneficiar-nos de l’ambient creat per la petició d’Espanya d’ajuda econòmica”.
La debilitat del nou govern no es reflecteix només en l’ajustat suport electoral rebut, sinó també en el fet que ND és incapaç d’aglutinar un suport social sòlid al voltant del seu programa real –que no és cap altre que el de seguir al peu de la lletra amb els dictats dels mercats financers-, per més que ara mirin de maquillar-ho amb la recurrent “política de creixement”, a la que tots els governs apel·len però que ningú concreta. Merkel ha estat taxativa en la seva primera trucada a Samaràs després de la seva victòria, advertint-lo “que parteix del principi que Grècia respectarà els seus compromisos europeus”. Amb el mateix to, a l’inici de la reunió del G-20, a Mèxic, Merkel insistia: “L’important és que el nou govern perseveri en els seus compromisos. No es pot relaxar el ritme de les reformes”. El seu ministre d’exteriors, Guido Westerwelle, deia que “no hi haurà canvis substancials” en les imposicions d’austeritat a Grècia: “Si ara permetem que Grècia se salti les condicions que van acceptar en el passat, ens arrisquem a crear un problema amb els altres socis europeus que sí s’estan esforçant i treballant dur en les seves reformes”. Tots els “estímuls addicionals” estan condicionats a un estricte compliment del pla de retallades. Fins i tot en el cas que per la força dels propis fets els terminis de compliment del dèficit es retardin sobre allò pactat, per res canviaran les penoses condicions a les quals la crisi capitalista està sotmetent al poble grec.
Syriza concentra el vot d’esquerres
Malgrat la campanya brutal contra Syriza, els seus resultats han estat millors que al maig. Obté el 26,98% del vot, el que significa un increment, en poc més d’un mes, del 10,1% del seu suport i de 593.814 votants. Aquesta tendència revela la fortalesa del procés de radicalització cap a l’esquerra que s’està vivint a Grècia.
Syriza és força més votada en 16 districtes electorals i revalida la seva primera posició en el districte més poblat i important del país –el segon districte d’Atenes- amb 313.916 vots (el31,43%) superant a ND en més de cinc punts. És important assenyalar que en aquest districte l’abstenció ha estat significativament menor (29,19%) que la mitjana del país, mentre que a districtes en els que l’abstenció és fins i tot superior a la mitjana, com el 1r districte d’Atenes (40,9%) es fa amb la primera posició ND. Syriza també revalida la seva primera posició al segon districte del Pireu, amb el 36,3%, gairebé vint punts més que ND i el doble de vots. En el primer districte d’Atenes obté el 26,96% del vot, un 7,8% més que al maig; als districtes de Salònica augmenta un 12% i un 10% els seus resultats de maig. Als barris obrers d’Atenes, com Nea Ionia, va passar de 24,62% al 36,65%, i en el de Peristeri, del 24,9% al 37,71%. També al municipi de Patras, Syriza arriba al 35,86% dels vots, un increment de més de 10 punts.
S’ha de dir que aquests resultats haguessin pogut ser fins i tot millors, el que equival a afirmar que podria haver guanyat les eleccions, si Syriza no hagués rebaixat el contingut del seu programa i el seu discurs. L’atractiu principal de Syriza va ser que era percebuda com una força alternativa al desastre provocat pel capitalisme, tenir una postura clara a favor dels interessos dels treballadors i defensar la formació d’un govern d’esquerres. En una entrevista a Tsipras al periòdic britànic The Guardian, just després de les eleccions al maig, va dir que el que hi ha en marxa és un conflicte que oposa als “treballadors i la majoria de les persones” i als “capitalistes globals, banquers, especuladors a les borses, els grans fons d’inversió (...) És una guerra entre els pobles i el capitalisme”. D’aquesta manera Syriza va connectar amb el sentir de centenars de milers de treballadors i joves.
Tot i que Syriza tenia com a punt central la ruptura amb el memoràndum i el rebuig a les retallades, al llarg de la campanya el seu missatge es va anar suavitzant i inclinant-se cap a posicions més reformistes. Si al principi el discurs de Tsipras tenia un caràcter més marcadament anticapitalista, al final l’èmfasi es posava en la negociació amb la Unió Europea, mirant de crear expectatives en la possibilitat d’un acord favorable per al poble grec sense plantejar-se la ruptura amb el sistema capitalista. Tsipras va arribar a afirmar que estava “molt content que més líders europeus admetin que l’austeritat no és la solució” i que “Espanya ha rebut ajut sense necessitat d’un memoràndum amb la UE” (La Vanguardia, 12 de juny), cosa que no respon a la realitat, perquè tot i que el catàleg d’exigències de nous atacs contra els treballadors espanyols encara no sigui oficial, existeix.
El fet de posar com a eix de la seva campanya la necessitat i la possibilitat de negociar un acord “millor” amb la Troika responia a l’objectiu de competir per un espai que en realitat ja estava ocupat per ND. La forma de contrarestar l’ofensiva de la burgesia –que identificava la victòria de l’esquerra amb la sortida de l’euro i l’apocalipsi final- no era presentant-se com un hàbil negociador amb la Troika, o creant expectatives en una Europa capitalista de “rostre humà”, sinó defensant un programa clarament socialista, diferenciat i coherent amb les necessitats de la majoria del poble grec, i per tant, de ruptura amb el capitalisme. Els dirigents de Syriza tenien a la seva mà proposar un pla alternatiu al de la Troika i defensar-lo sense ambigüitats: el rebuig del pagament del deute i dels plans d’ajust provocats pels “rescats”; la nacionalització de la banca i de les empreses estratègiques sota el control democràtic dels treballadors, amb l’objectiu de posar tots els mitjans econòmics en benefici de la majoria; la defensa de tots els llocs de treball i la renacionalització dels sectors i empreses privatitzades; la formació de comitès d’autodefensa dels treballadors i dels joves a barris, fàbriques i centres d’estudi per fer front a les agressions feixistes i l’impuls d’un moviment internacionalista, de caràcter socialista i revolucionari a tot Europa, per fer front a la inevitable contraofensiva de la burgesia davant d’un govern d’esquerres.
En lloc de defensar aquest programa, i explicar que l’única sortida per evitar la catàstrofe que amenaça el poble grec és la transformació socialista de la societat, apel·lant a la força de les masses mobilitzades, va enviar missatges tranquil·litzadors a la burgesia internacional i nacional, reunint-se amb representants del G-20 i de l’Alt Estat Major de l’Exèrcit.
El Partit Comunista (KKE) paga a les urnes la política sectària de la seva direcció
Un dels factors més mobilitzadors del vot a les principals opcions d’esquerres, Syriza i KKE, era la possibilitat real que es pogués constituir un govern d’esquerres i donar així un cop decisiu a les polítiques d’ajust i als governs que les sostenien. En canvi, l’eix principal de la campanya del KKE va ser, precisament, oposar-se a un govern d’esquerres, negant-se fins i tot a qualsevol tipus de negociació amb Syriza, que sí apostava per un acord. L’actitud del KKE va frustrar les expectatives de centenars de milers de treballadors i joves, i això el va dur a recollir un desastrós resultat electoral, perdent la meitat dels seus vots en un mes (de 536.072 vots, 8,48%, al maig, a 277.176, 4,5%, al juny).
El KKE havia d’haver defensat una política de Front Únic de l’esquerra: podria donar suport a un govern d’esquerres en totes les mesures progressistes que prengués, recolzar-lo enfront de les agressions inevitables que patiria per part del poder financer i, alhora, oferir una alternativa conseqüent i socialista a les limitacions que pogués tenir. Lògicament, l’aposta per un govern d’esquerres no tenia per què implicar la participació directa en aquest, l’acceptació del programa de Syriza o l’abandonament de qualsevol tipus de crítiques a les vacil·lacions de la seva direcció, que van ser molt evidents.
En lloc d’aquesta orientació, l’èmfasi de la seva campanya electoral es posava de manifest en cartells com: “Nova Democràcia i el Pasok no són alternativa. No confiïn en Syriza”. En una entrevista amb Elisseos Vagenas, membre del CC del KKE i responsable de relacions internacionals, a la pregunta de per què ha rebutjat la invitació de Syriza de formar un govern d’esquerres, va respondre: “Considerem que un ‘govern d’esquerres’ no només és incapaç de resoldre els problemes del poble, sinó que fins i tot les empitjorarà. Per descomptat, ara això no ho entenen tots els treballadors i altres capes com els petits empresaris que es veuen destruïts per la crisi. Syriza ha estat elegida per una part de la burgesia que la veu com la força principal en un govern que farà la feina bruta de la crisi capitalista, que s’encarregarà d’una possible fallida” (http://es.kke.gr ).
Com ha estat evident per a qualsevol que hagi seguit la campanya electoral grega, la burgesia ha posat tota la carn a la graella per impedir la victòria de Syriza. La burgesia comprenia perfectament que, al marge de les debilitats del seu programa i les declaracions conciliadores dels seus dirigents, al darrera d’una victòria de Syriza estava la pressió de la classe obrera i la joventut i la seva voluntat d’un canvi social profund.
La direcció del KKE ha estat incapaç de comprendre la naturalesa de classe del suport creixent de Syriza i, en lloc de rectificar i intentar establir un diàleg amb les masses i especialment amb la base electoral d’aquesta formació, aportant els seus punts de vista i demostrant amb arguments i fets que el seu programa és més conseqüent per acabar amb el capitalisme, ha aprofundit en els seus missatges sectaris, incomprensibles per a molts treballadors i joves. Aquesta política sectària ha aïllat al KKE de sectors fonamentals del moviment obrer i la joventut, dificultant la possibilitat d’influir en ells.
Un cop coneguts els resultats, la direcció del KKE ha aprofundit en aquesta línia equivocada a l’interpretar el seu descens electoral com un signe d’immaduresa de les masses, de “contenció del radicalisme de classe”, com diuen literalment al seu balanç electoral. D’aquesta manera, els dirigents estalinistes del KKE consideren que el suport electoral al seu partit és el que mesura la maduresa revolucionària de les masses i de la situació política grega. Però és justament a l’inrevés: el que ha passat és la direcció del KKE, malgrat l’enorme voluntat de lluita demostrada per la seva base militant i els activistes sindicals del PAME, ha estat incapaç d’orientar-se en una situació de crisi revolucionària amb una política genuïnament marxista, s’ha mostrat impotent per fer créixer la seva influència política entre àmplies capes de la joventut i el moviment obrer, que veien en les eleccions una oportunitat per donar un cop dur a la reacció de dretes. Estem plenament d’acord en què no és possible acabar amb el capitalisme a través del parlament burgès. Però això no implica defensar una postura ultraesquerranista contra Syriza, i posar al mateix sac al seu líder, Tsipras, i al cap de ND, Samaràs. Aquests resultats, que són un cop dur a la política de la direcció del KKE, provocaran un debat en el seu si i posaran al cap de molts militants interrogants sobre la política a seguir.
Després de cinc anys de recessió i salvatges retallades socials que han portat a l’economia grega a contraure’s gairebé el 70% en una dècada; quan l’atur arriba al 25% (més del 50% entre els joves); quan no hi ha ni xeringues ni gases als hospitals, i la gent fa cues per rebre menjar; mentre tots els dies es tanca un negoci i els salaris i pensions s’han retallat entre un 25 i un 30%; quan el passat mes de maig s’ha abolit la negociació col·lectiva, que afecta a dos milions de treballadors, i l’Estat només té diners per sobreviure fins el juliol, la primera missió que té assignada el govern de Nova Democràcia, que comptarà amb el suport de PASOK i Dimar, és l’aplicació d’un nou i brutal pla de retallades d’11.000 milions d’euros, condició necessària per al desbloqueig dels 31.000 milions d’”ajuda” de la UE a Grècia. El xoc entre un govern dèbil i un moviment de masses en ascens està servit.
Les eleccions no canvien la perspectiva ni els objectius de la revolució grega. La classe obrera grega no romandrà passiva i, de manera inevitable, es produiran nous episodis d’aquesta gran confrontació entre capitalistes i treballadors. Els esdeveniments tornaran a posar en evidència la necessitat de posar fi al malson capitalista, expropiant la banca, els monopolis i el capital imperialista, sota el control democràtic dels treballadors, per organitzar la societat sobre bases socialistes.
