La mobilització de joves i treballadors a Gran Bretanya ha recuperat intensitat des de l’arribada dels conservadors al Govern fa tan sols 18 mesos. D’aquesta forma, davant de l’increment salvatge de les despeses de matriculació universitària (que passa de les 3.000 lliures a les 10.000 l’any) al novembre de 2010 vam tenir la primera resposta massiva al carrer, a Londres, amb desenes de milers d’estudiants que van guanyar el suport del conjunt de la societat. Poc després, el març de 2010, centenars de milers de persones reprenien les mobilitzacions contra els plans d’austeritat aprovats per Cameron. Per últim, el 4 d’agost i davant l’assassinat per part de la policia d’un jove en una barri empobrit, es desfermava una veritable revolta, que es va estendre per tota Anglaterra, posant contra la paret al Govern i a la policia.

Les retallades

Amb aquesta situació prèvia és amb la que el Govern de coalició de conservadors i liberals aprovava una reforma de les pensions contra els funcionaris que ha posat en peu de guerra a tot el sector. L’agressió rebuda per part dels treballadors públics no té res a envejar de les que s’apliquen als països del sud d’Europa.

La reforma del sistema de pensions obligarà a treballar (dels 60 anys que actualment es jubila la majoria) fins als 67 anys, a incrementar les seves contribucions un 3% més del que ja aporten i reduir la quantitat final, que es calcularà amb una mitjana del salari obtingut en tota la vida laboral i no amb el rebut durant l’últim any.

A més a més, congelarà els salaris dels funcionaris el 2011 i 2012, amb un augment màxim de l’1% el 2013 i 2014, així com l’anunci de l’acomiadament de 400.000 al principi, 710.000 el 2017. En un any ja han acomiadat a 240.000 empleats públics. Tot això en un moment en el que la inflació ha pujat un 5%.

Davant d’una agressió d’aquestes característiques no és estrany que més de 2 milions de treballadors del sector públic participessin el 30 de novembre en una vaga general de 24 hores. Va ser convocada per 30 sindicats i tenia el suport del TUC. Van secundar la vaga professors, treballadors de sanitat, ajuntaments i ministeris. L’objectiu era frenar els plans del govern de que els empleats públics treballin més hores, reduir les seves pensions i incrementar l’edat de jubilació a 67 anys.

Tot i que el govern i la premsa han intentat minimitzar els efectes de la vaga, les xifres diuen una cosa molt diferent. Va ser la vaga més gran des del 1979. De fet, els intents per frenar la mobilització per part del Govern no han estat pocs. Així, Cameron va proposar una nova oferta als sindicats perquè desconvoquessin la mobilització. La modificació en concret passa per ajornar en el temps l’aplicació de les retallades, de manera que els funcionaris que es jubilin ara mateix ho facin en les condicions que hi ha fins ara, però, això sí, els que vinguin al darrera es veuran afectats de ple.

En canvi, aquesta oferta no ha servit de res i les relacions entre sindicats i Govern s’han anat tensant cada cop més, fins el punt que Cameron ha amenaçat amb una reforma sobre la llei de vaga, que entre d’altres coses, contindria l’eliminació de tots els alliberats a la funció pública.

30 de novembre, una Vaga històrica

A Anglaterra, Gal·les i Irlanda del Nord només van obrir el 13% de les escoles, però a Escòcia només ho van fer un 2%. Es van suspendre 60.000 intervencions quirúrgiques i cites sanitàries, l’aturada també va ser important a la policia, ambulàncies, centres d’atenció al client. S’ha posat com a exemple el funcionament dels aeroports per treure importància a la vaga, però Sky News informava que el secretari de premsa de Cameron estava entre els “voluntaris” a Heatrhow per mantenir obert el control fronterer. A Irlanda del Nord la vaga del transport públic va ser pràcticament total.

Desenes de milers van participar en unes 1.000 manifestacions. Diferents mitjans de comunicació van publicar enquestes sobre el suport a la vaga entre la població i es trobava entre el 60% i el 90%. A Manchester es van manifestar gairebé 30.000 persones (la manifestació més gran en dècades).

L’assalt a les pensions dels treballadors públics és l’últim d’una sèrie d’atacs. Després de congelar els salaris van arribar els acomiadaments massius. En un any s’han acomiadat a 240.000 empleats públics. Dos terços de la força laboral, tant del sector privat com del públic, han patit retrocessos en les seves condicions laborals, congelacions o reduccions salarials. El 2010 els salaris reals van caure un 3% al mateix temps que la inflació es dispara, actualment un 5%. Això representa una pèrdua de poder adquisitiu important. En el seu últim informe, l’OCDE pronostica una nova contracció econòmica, augment de l’atur i “el debilitament de l’economia probablement tingui un impacte proporcionalment més gran sobre l’ocupació que a l’última recessió”.

L’economia britànica s’apropa a l’abisme de la recessió

La vaga coincideix amb l’anunci de l’empitjorament de la situació econòmica. Un dia abans d ela vaga el Ministre d’Economia, George Osborne, va reconèixer que l’economia creix menys de l’esperat i que això implicarà estendre el pla d’ajust econòmic, entre d’altres coses que els 400.000 acomiadaments anunciats al sector públic passaran a 700.000. A més a més d’ampliar la congelació salarial fins a l’any 2014.

Les jornades prèvies a la mobilització s’han viscut amb cert pànic per part del Govern, com així ho han reconegut alguns mitjans de comunicació, davant del seriós deteriorament que un dia abans de la jornada de vaga es donaria a conèixer sobre l’estat dels comptes i finances públiques.

D’aquesta forma “l’Oficina per a la Responsabilitat Pressupostària” anunciava una revisió optimista sobre el creixement previst per a aquest any, que era de l’1,7%, reduint-lo al 0,9%, així com una rebaixa del 2,5% previst per a 2012, que es quedarà en un raquític 0,7%. La caiguda monumental a les previsions té encara més impacte quan els responsables d’aquest organisme recorden que les previsions que ara es modifiquen van ser aprovades fa tan sols sis mesos.

Aquestes dades han fet que el Govern anunciï que els plans d’ajust s’hauran de perllongar tres anys més del previst, així com que es produirà un increment de l’endeutament públic en 128.000 milions d’euros més del calculat pel Govern inicialment.

Aquesta situació, a més de ser el preàmbul de nous atacs contra els treballadors, representa un seriós contratemps per al Govern conservador, que esperava poder reduir el seu endeutament fins als 38.600 milions el 2015, any d’eleccions, una cosa que ja està completament descartada, i que se situa, en aquests moments, en els 92.500 milions d’euros per a aquest any.

Els responsables financers són conscients de la gravetat d’aquesta situació, i així ho declarava el director de l’Institut d’Estudis Fiscals fa unes setmanes: “L’economia serà el 2016 un 13% més petita del que esperàvem fa un parell d’anys i més d’un 3% menor del que pensàvem fa sis mesos. És un canvi extraordinari respecte del que s’esperava (...) la gent serà molt més pobre. I no tornarà fins el 2015 a tenir els nivells de vida que tenia el 2001”.

Amb totes aquestes dades sobre la taula, el Ministeri d’Economia admetia que Gran Bretanya està a un pas de la recessió i que s’espera una gran pujada de l’atur en els propers mesos, justament en un moment en que l’atur juvenil es troba al voltant del 22%.

Com dèiem, la revelació d’aquestes dades, així com la mobilització dels treballadors del sector públic se suma a l’efervescència social que existeix des de fa mesos a la Gran Bretanya. Ara fa un any de les històriques mobilitzacions estudiantils en contra de l’augment de les taxes universitàries. Aquest any, de nou, milers d’estudiants van sortir al carrer per manifestar-se i celebrar l’aniversari d’aquesta lluita i protestar novament contra les retallades educatives. Les organitzacions estudiantils van donar suport públicament a la vaga dels treballadors públics. Com en altres països s’està estenent el moviment dels “indignats” amb acampades a diferents ciutats, la més notable de les quals, la de Londres, va obligar al tancament de la Catedral de Sant Pau, el primer cop que passa des de la Segona Guerra Mundial.