El dimecres 8 de març, Grècia va quedar paralitzada per la vaga general més massiva de l'última dècada. Aquesta ha estat, fins ara, el punt àlgid d'una onada de mobilitzacions molt important que amenaça de convertir-se en tota una rebel·lió social després del brutal accident ferroviari del passat 28 de febrer.
Les imatges del xoc entre un comboi de mercaderies i un altre de passatgers –que feien el seu recorregut per la línia Atenes-Tessalònica– van commocionar tot el país. El resultat: 57 morts, 56 desapareguts i desenes de ferits, molts dels quals romanen a la UCI. Però aquesta commoció ràpidament es va transformar en indignació i ràbia.
Milers de persones van prendre els carrers de les principals ciutats de Grècia poques hores després de l'accident al crit de “sou assassins, sou hipòcrites, el sistema que heu organitzat ens treu la vida” i assenyalant l'autèntica causa d'aquesta matança: la privatització dels serveis ferroviaris, la manca d'inversió, les retallades, la precarietat laboral, la manca de personal i l'afany de multiplicar els beneficis encara que hi pugui morir molta gent.
En aquest ambient de rebel·lió s'ha forjat la vaga general del 8 de març. A aquesta jornada, convocada en un primer moment per la Confederació dels Sindicats d'Empleats Públics (ADEDI) per exigir “que acabin les polítiques de privatitzacions” al sector ferroviari i “es depurin les veritables responsabilitats pel crim homicida”, es van unir la Federació Panhel·lènica de Mariners (PNO), la Federació Grega de Mestres de Primària (DOE), alhora que la Federació Panhel·lènica d'Empleats Ferroviaris (POS) i altres sindicats del sector van acordar prolongar la vaga que ja mantenien des de l'1 de març fins al 10.
Poques hores després que ADEDI fes pública la convocatòria de vaga, tots els sindicats de classe o sectorials es van sumar a l'aturada, excepte la Confederació General de Treballadors Grecs (GSEE), del sector privat. Però malgrat l'actitud d’esquirolatge de la direcció del GSEE, el país hel·lè va quedar paralitzat i el seguiment de la vaga va ser majoritari.
La circulació de trens es va mantenir completament paralitzada. La web de l'empresa ho deixava clar: “Tots els itineraris de tren a Grècia romanen 'temporalment suspesos'”. Així mateix, l'important port del Pireu va mantenir interrompuda tota la seva activitat; cap mena de vaixell va salpar de les seves instal·lacions aquell dia.
La majoria de les escoles van tancar, i a diverses regions els estudiants de secundària, des de dilluns, ja estaven en vaga i mantenien ocupats els instituts. Els hospitals públics només van prestar serveis d’urgències; centenars de judicis van ser suspesos a la majoria dels tribunals i els ferris que uneixen Atenes amb les illes no van realitzar cap dels viatges previstos. El transport públic va estar paralitzat a les grans ciutats. A Atenes, l'excepció van ser els treballadors del metro que van anunciar que treballarien un parell d'hores perquè tots els i les treballadores poguessin participar en la manifestació convocada a la capital.
Les 79 manifestacions organitzades per tot el país van ser multitudinàries. A Atenes, desenes de milers de persones van trigar gairebé quatre hores a completar un recorregut que en convocatòries passades no dura més de dues. També a Tessalònica la mobilització va ser històrica. A Patras, Volos, Heràclion o Mitilene no es veien manifestacions tan grans des del final de la dictadura el 1974. A Làrissa, ciutat d'uns 160.000 habitants i la més propera a l'accident, 10.000 persones van sortir al carrer.
El Govern grec plora llàgrimes de cocodril mentre reprimeix les mobilitzacions
Els intents del Govern dretà de Nova Democràcia i del seu primer ministre, Kiriakos Mitsotakis, de calmar els ànims i desviar l’atenció dels autèntics responsables han caigut en sac foradat.
No ha servit de res que poc després de l'accident ja haguessin trobat al cap de turc de torn, en aquest cas el responsable de l’estació de Làrissa; o que Mitsotakis hagi demanat perdó a les víctimes i els seus familiars i s'hagi compromès a posar en marxa un comitè d'experts encarregat “d’examinar en profunditat les causes de l'accident”. Tampoc ha tingut el resultat esperat que el ministre d'Infraestructura i Transport, Kostas Karamanlis, hagi dimitit, ni la promesa “d'analitzar els perennes retards en l'execució de projectes ferroviaris”, ni que s'hagi apel·lat a la unitat per superar una tragèdia “sense precedents”.
Els treballadors i el jovent grec estan donant la resposta que es mereixen la hipocresia i el cinisme que despleguen sense rubor els representants polítics dels capitalistes grecs. I és que mentre el Govern plora llàgrimes de cocodril, entona un hipòcrita “mea culpa” i fa tota mena de promeses, envia la policia contra els manifestants. Gran part de les mobilitzacions que s'han dut a terme abans de la vaga general del 8 de març han estat reprimides salvatgement pels antiavalots. Aquests s'han emprat a fons colpejant els manifestants i utilitzant gasos lacrimògens i bombes atordidores.
Això és l'únic que ha d'oferir a la classe treballadora grega la dretana Nova Democràcia, al capdavant d'un Govern al servei dels capitalistes.
Crònica d'una tragèdia anunciada
El 31 d'octubre passat, del Sindicat Panhel·lènic de Personal de Tracció va instar un procediment extrajudicial per exigir a la direcció de l'empresa “el restabliment immediat de la infraestructura ferroviària, els sistemes de control remot, els senyals lluminosos i la seguretat de la xarxa que s'ha deteriorat durant anys” perquè aquestes mesures garantissin la “salut i seguretat” dels treballadors. La direcció de l'empresa, lluny d'oferir solucions a aquestes greus irregularitats, va amenaçar de denunciar per un delicte de calúmnies els representants del sindicat.
El 7 de febrer, el Moviment Sindical Unionista Democràtic dels Ferrocarrils, va assegurar que “si no es prenen mesures per protegir els llocs de treball i la seguretat en la circulació dels trens, els accidents no s'acabaran”.
Aquest no ha estat l'únic avís. Jristos Katsiulis, president del comitè per a la instal·lació del sistema de senyalització ferroviària, va dimitir l'abril del 2022 i va denunciar que en diversos trams de la línia Atenes-Tessalònica s'havien suprimit els semàfors. A més, va lamentar que “es permetés la circulació de trens en aquest tram a 200 quilòmetres per hora, sense que hi hagi cap indicador de l'estat de la línia, ni tan sols en cas de trencament, amb tot allò que això implica per a la seguretat de la circulació de trens”.
Els sistemes que havien d'automatitzar la circulació a les vies van ser comprats el 2000 i es van anunciar com a part de la modernització del país per als Jocs Olímpics del 2004. Gairebé dues dècades després, mai no s'han posat en funcionament.
Per la seva banda el president del Sindicat de treballadors de l'empresa estatal de ferrocarrils, OSE, Nikos Tsikalakis, va denunciar que “en un organigrama en què el mateix Estat ha estimat que hi hauria d'haver 2.100 empleats, avui amb prou feines n'hi ha 750 treballant a tota Grècia”.
Suculents beneficis privats a costa de desmantellar els serveis públics
La companyia de transport ferroviària Hellenic Train és una de les múltiples empreses públiques gregues que es van privatitzar arran de l'esclat de la crisi del deute al país. L'any 2017, la llavors TrainOSE va ser adquirida per 45 milions d'euros per la companyia estatal italiana Ferrovie Dello Stato Italiane.
Els ferrocarrils de Hellenic Train són operats per la companyia italiana, però aquesta fa un negoci perfecte ja que les infraestructures ferroviàries gregues, inclosos els sistemes de seguretat, segueixen depenent de la companyia estatal OSE. A això cal sumar que "Hellenic Train rep 50 milions d'euros a l'any de l'Estat com a subsidi sense complir amb la responsabilitat d'operar els trens amb garanties de seguretat", tal com denunciava el KKE (Partit Comunista de Grècia) que ha jugat un paper rellevant en l'impuls de la mobilització.
Però la situació calamitosa en què es troba la infraestructura ferroviària grega és un element més del deteriorament generalitzat d'uns serveis públics que sempre s'han caracteritzat per tenir una infraestructura antiga, obsoleta i insuficient, i que s'han enfonsat després d'una dècada més de polítiques d'austeritat i de privatitzacions.
Mentre un grapat d'especuladors espremen la riquesa que els treballadors grecs creen amb el seu esforç, les condicions de vida de la població col·lapsen. Els salaris continuen estancats en poc més de 700 euros mensuals en un context d'inflació gairebé desbocada (els preus dels aliments i del transport pugen a un ritme del 15%). El 40% de les famílies gregues no supera els 12.000 euros anuals d'ingressos, mentre que un 40% més rep entre 12.000 i 30.000. En aquestes condicions, el 35% dels grecs no poden pagar a temps les factures d'aigua, llum, gas, etc. i el 29,3% de la població es troba en risc de pobresa o d'exclusió social.
Amb la rebel·lió obrera que s'està produint les últimes setmanes al Regne Unit i França i amb una tensió social cada vegada més palpable estenent-se per tota Europa, els esdeveniments del país hel·lè estan provocant més encara el nerviosisme al si de les diferents burgesies i els seus representants polítics. Tots maniobren per intentar apagar com més aviat millor l'incendi grec i així evitar que es descontroli.
Des de la UE, Von der Leyen s'ha compromès a brindar tot “el suport tècnic que la Unió Europea pot prestar a Grècia per modernitzar els seus ferrocarrils i millorar la seva seguretat”. Nova Democràcia i amb ella la burgesia grega, es mostren molt preocupades pel fet que Grècia ha de celebrar eleccions generals aquesta primavera, o com a molt tard, aquest estiu, comicis en què aquesta formació podria patir una important reculada.
Sigui com sigui, sembla que tot indica que la lluita de classes a Grècia entra en una etapa d'auge. En aquest nou cicle l'avantguarda obrera aconseguirà curar-se les ferides de les derrotes passades i de la traïció de Syriza i tornarà a recuperar la confiança en les seves pròpies forces. L'experiència tornarà a posar a l'ordre del dia, davant de milions de treballadors i treballadores, la necessitat d'acabar amb aquest sistema podrit i construir una nova societat sobre bases socialistes.
