Per la vaga general indefinida fins que caigui Macron i el seu govern!

Després de més de dos mesos de lluita, amb manifestacions multitudinàries, ocupació de centres d'estudi, vuit jornades de vaga general i vagues indefinides a nombroses empreses i a sectors sencers, la lluita de la classe obrera francesa contra la reforma de les pensions –que eleva l'edat de jubilació dels 62 als 64 anys, a més d'endurir els requisits per rebre una pensió– ha donat un gran salt endavant.

Una rebel·lió que desafia no només Macron, sinó les pròpies bases del sistema capitalista, s'estén per tot el país, recordant-nos la gran insurrecció obrera i juvenil del maig del 1968.

L'antidemocràtica decisió del president Macron d'aprovar la reforma per decret, evitant votar-la a l'Assemblea Nacional, ha estat l'espurna que ha provocat l'incendi. Un nou exemple de la completa farsa de la democràcia capitalista i les seves institucions, que quan ho necessiten no dubten a recórrer a mesures bonapartistes i autoritàries.

La nit del dijous 16 de març, després de conèixer la decisió presidencial, desenes de milers de treballadors i joves van sortir als carrers. Centenars de manifestacions espontànies, al crit de “Revolució”, van recórrer nombroses ciutats franceses. Es van aixecar barricades, es van bloquejar edificis governamentals, especialment les delegacions del govern als departaments, es van tallar carreteres, i els manifestants van fer front a la policia que, com és habitual en els últims dies, va actuar amb extrema violència contra els manifestants i va detenir a més de 300.

Les vagues s'estenen i s'endureixen, i posen Macron contra les cordes

Si Macron esperava que la seva decisió d'aprovar la reforma per decret tindria un efecte desmoralitzador entre la classe obrera i el jovent s'ha equivocat del tot. És clar que si s'ha decidit a fer servir aquest últim cartutx va ser perquè l'altra alternativa, l'única que li quedava, era fer marxa enrere i retirar la reforma. Com a resultat de la pressió exercida per les mobilitzacions obreres, nombrosos diputats de la dreta, inclosa una part del grup macronista, votaria en contra, deixant el president en una situació extremadament difícil.

Totes les enquestes indiquen que la gran majoria de la població francesa, el 93% de les i els treballadors, està en contra d'endurir les condicions de la jubilació i molts diputats de dreta han preferit no enfrontar-se als seus electors, evitant així el risc de quedar-se sense escó parlamentari. Els procediments parlamentaris francesos deixen oberta una via per tombar el decret, que és la moció de censura al govern. Sens dubte, Macron confiava que els diputats díscols de la dreta no s'atrevirien a tombar el govern i finalment evitarien unir els seus vots als de La France Insoumise, de manera que la reforma de les pensions quedaria definitivament aprovada.

Però amb aquesta arriscada aposta Macron només ha aconseguit que la fúria popular es dirigeixi no només contra ell mateix i el seu govern, sinó contra un sistema polític i institucional que, cada cop més, és percebut per una gran majoria de la població com un simple instrument al servei del capital financer.

Per això, a la jornada de divendres s'han estès les vagues i les protestes. Els talls de carreteres i vies fèrries, a l'estela de les mobilitzacions de les Armilles Grogues el 2018, s'han multiplicat. Els treballadors de la refineria de TotalEnergies a Normandia han decidit paralitzar completament la producció, una decisió que deixarà les benzineres franceses sense combustible en pocs dies. Els professors d'ensenyament secundari han fet una crida per paralitzar els exàmens de batxillerat que comencen la setmana que ve. Els escombriaires, que s'han convertit en una de les puntes de llança del moviment, mantenen les vagues indefinides malgrat les amenaces de militarització del servei que suprimiria el dret a la vaga. Aquesta és la democràcia dels capitalistes!

Els sindicats francesos agrupats a la Intersindical, amb CGT al capdavant, han respost a la provocació presidencial amb una nova convocatòria de vaga general, la novena, per dijous 23 de març. Però abans d'aquesta data és completament segur que les vagues en curs s'estendran i arribaran a noves empreses i sectors, i que les mobilitzacions dels joves es radicalitzaran i empenyeran el moviment cap a accions més i més contundents. Així s'ha reflectit a l'Assemblea celebrada a la Borsa de Treball de París amb 600 activistes sindicals i estudiantils exigint fer efectiva l'extensió de la vaga general indefinida i criticant la tebior dels dirigents sindicals.

El paper de Mélenchon i La France Insoumise

Un dels aspectes que cal ressaltar en aquests esdeveniments és el paper jugat per Jean-Luc Mélenchon i el seu partit, La France Insoumise. Mentre que els dirigents sindicals no han deixat de demostrar les seves reticències a emprendre una batalla decisiva contra Macron i ha estat evident que només la gegantina pressió des de baix els ha obligat a arribar molt més lluny del que inicialment es plantejaven, Mélenchon i el seu partit, especialment la seva branca juvenil, s'ha col·locat al capdavant del moviment.

És innegable que les arrels de LFI són les d'una organització reformista, que fins fa molt poc era assimilable a Syriza o Podem. Però la pressió de la lluita de classes els ha empès cap a una posició de desafiament frontal al sistema que, sens dubte, ha fet avançar el moviment i ha contribuït a dotar-lo d'un contingut polític més gran.

Des de l'inici de les mobilitzacions Mélenchon no ha parat de repetir que la clau de la victòria estava en la lluita als carrers i no pas en l'acció parlamentària i institucional. Les seves crides a bloquejar el país i la seva iniciativa d'organitzar una caixa de resistència per ajudar a mantenir les vagues indefinides van disgustar no només el govern, sinó també els dirigents sindicals, que es van veure obertament desbordats per la seva esquerra. LFI va convocar manifestacions multitudinàries i va jugar un paper central en la mobilització del jovent amb la crida a ocupar els centres d'estudi.

Ara, quan la lluita està fent un nou salt, és més important que mai insistir en aquest punt, en la necessitat d'estendre les vagues mitjançant l'acció directa, ocupant els centres de treball i d'estudi, i organitzant comitès de lluita i assemblees massives que organitzin i vertebrin aquesta batalla. Només així, i no mitjançant maniobres parlamentàries o referèndums, es podrà tombar la reforma i acabar amb Macron i el seu govern.

Alhora que LFI se situava al centre mateix de la mobilització, l'extrema dreta es desinflava a ulls vista. Marine Le Pen i el seu partit, l'Agrupació Nacional, asseguren estar en contra de la reforma de les pensions, però s'han oposat amb totes les seves forces a qualsevol tipus de protesta i han condemnat rotundament les vagues, exigint ara als escombriaires que acabin amb la seva aturada indefinida. Ha quedat clar davant la immensa majoria de la classe treballadora que l'oposició de Le Pen a les reformes no era més que un gest demagògic. Es tractava de fer discursos parlamentaris bonics i buits que no impedirien que la majoria presidencial imposés la retallada de l'edat de jubilació, però que podrien servir Le Pen per augmentar la seva quota de vots.

La mobilització als carrers, unida al paper de LFI, han deixat despullada Le Pen i la seva oposició de filtre a la reforma. Un cop més queda palès que davant la mobilització de la classe obrera la suposada força de l'extrema dreta es desinfla com un globus punxat.

L'altra branca de l'extrema dreta, la que encapçala Eric Zemmour, ha vist la situació tan desesperada que no ha dubtat a enviar els seus grups de matons a atacar els manifestants, emparats per la policia. El caràcter real del feixisme, el paper de grup de xoc al servei dels capitalistes, torna a quedar de manifest.

Cal una alternativa revolucionària, armada amb el programa del comunisme

Nombrosos comentaristes han evocat les jornades del maig del 1968, quan la classe treballadora i el jovent francès van protagonitzar un aixecament revolucionari que va desafiar la continuïtat del sistema capitalista. Aquest aixecament va poder ser derrotat gràcies a una combinació de repressió salvatge, mobilització de la petita burgesia rural i importants concessions a la classe treballadora. En tot això va jugar un paper decisiu el Partit Comunista Francès, que comptava per aquell temps amb una enorme força i dirigia amb mà de ferro el principal sindicat de França, la CGT. Com va passar després de la Segona Guerra Mundial, l'estalinisme va jugar al paper de fre de l'impuls revolucionari de les masses.

Les condicions han canviat molt. La força de la petita burgesia rural s'ha diluït pel desenvolupament del capitalisme mateix i l'estalinisme és avui una força residual. També la situació del capitalisme francès és completament diferent de la del 1968. En aquell moment, en ple apogeu de la postguerra, els capitalistes podien realitzar importants concessions a la classe treballadora sense posar en perill els seus beneficis. Avui, quan la crisi iniciada el 2008 torna a amenaça amb un altre col·lapse financer, la disposició dels capitalistes a cedir davant la pressió de la lluita de classes és molt diferent de la del 1968. Com demostra la decisió bonapartista de Macron, la burgesia francesa està disposada a donar una batalla frontal contra la classe obrera. No hi ha dubte, com ho demostren les imatges que arriben des de França, que els treballadors i els joves estan fermament decidits a portar la lluita fins al final. Tal i com va passar el 1968, la mobilització ha posat sobre la taula la qüestió del poder. Qui mana en aquesta societat? Una minoria de plutòcrates disposats a arrasar el món per mantenir els seus privilegis? O la immensa majoria de la població, que viu exclusivament del seu treball?

La resposta a aquesta pregunta es dirimeix ara mateix als carrers de França, als centres de treball i d'estudi. La disposició a la lluita és total, i només cal dotar-la d'uns objectius polítics clars. Les institucions de l'Estat burgès són al servei incondicional dels grans capitalistes. Qualsevol intent de reforma d’aquestes institucions està abocat al fracàs. Per això ara és imprescindible oferir al moviment una alternativa revolucionària, que proposi l'expropiació de la banca i els grans monopolis per posar-los al servei de les necessitats de les famílies treballadores, el jovent i els oprimits. Aquest és el programa que la França Insubmisa ha d'adoptar i que provocaria l'entusiasme de milions de lluitadors. No es tracta de crear una nova república burgesa, o una Assemblea constituent basada en els mateixos paràmetres capitalistes. Es tracta d'enderrocar el sistema i organitzar la societat de manera genuïnament democràtica i socialista, basada en el control i la gestió directa de la classe obrera sobre l'economia i les decisions polítiques transcendentals.

El primer pas ha de ser pressionar les direccions sindicals perquè la vaga general, que de fet ja està en marxa, es convoqui formalment, amb caràcter indefinit i amb un objectiu clar: que Macron i el seu govern caiguin i siguin substituïts per un govern que representi la majoria treballadora. Ara mateix, mentre acabem de redactar aquest article, una gran multitud intenta entrar a l'Assemblea Nacional, fortament protegida per la policia. Aquest és el camí!

La classe treballadora de tot el món contempla amb admiració la fermesa de la classe treballadora francesa. Un desenvolupament revolucionari a França, que emprengui una acció decisiva contra el capitalisme, aixecaria una onada d'entusiasme i suport a tot el món. L'hora de la revolució socialista ha tornat a sonar.