Les tensions entre Polònia, Lituània, Letònia i Bielorússia pels refugiats, l'actitud agressiva de l'OTAN a tota la regió, la implicació i les maniobres de les principals potències mundials, la UE, els EUA i Rússia, han creat un còctel explosiu i un escenari molt perillós a l'Est d'Europa.
Els refugiats, que fugen de països destrossats per la guerra com Iraq, Síria, el Iemen, l’Afganistan o del continent africà, són utilitzats com a peons d'escacs per les mateixes potències imperialistes responsables de provocar el caos i les atrocitats de què escapen.
Des de finals d'estiu, milers han entrat a Lituània, Letònia i Polònia amb l'esperança de creuar les fronteres i arribar a països com Alemanya. Han aprofitat les facilitats donades pel règim bielorús que ha permès aterrar avions a la capital, Minsk, amb persones procedents d'aquests països i el seu lliure trànsit fins a les fronteres.
En aquest context, l'alt representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, el “socialista” Josep Borrell, no ha dubtat, al més pur estil Trump, a qualificar els refugiats d'amenaça, assenyalant que “Europa està en perill i els europeus no sempre en són conscients”[1]. Quina és la diferència entre aquestes paraules i els discursos de Vox i la resta de formacions d'extrema dreta i neofeixistes europees? Cap ni una!
La Unió Europea declara la guerra als refugiats
Seguint aquesta línia, la resposta dels governs lituà, letó i polonès ha estat la repressió més brutal i deixar morir de fred, gana i deshidratació a refugiats amagats als boscos. Han enviat milers de soldats a les fronteres, han tancat els refugiats en campaments, sense aliments, aigua potable, assistència sanitària, roba d'abric o tendes de campanya. Campaments de presoners als que no tenen accés la premsa ni les organitzacions humanitàries.
Els governs dels tres països han declarat l'estat d'emergència i han ordenat als militars tornar els migrants a punta de pistola a Bielorússia. S'han afanyat a reformar les lleis d'asil, en el cas lituà aprovant una de les lleis més dures del planeta. També van anunciar que destinaran milions d'euros a construir centenars de quilòmetres de filats a la frontera.
Però la resposta més bel·ligerant i histèrica ha estat la de Polònia. Ha desplegat més de 15.000 soldats i forces voluntàries paramilitars d'extrema dreta a la frontera. Un exemple del tracte que reben els migrants és el que ha passat a la ciutat polonesa de Kuznica on van arribar gairebé 4.000 refugiats el 8 de novembre passat. Van ser rebuts amb trets, gasos lacrimògens i canons d'aigua.
El mateix Borrell ha avalat aquestes actuacions i qualificat aquesta crisi de refugiats com a “guerra híbrida”, i posant-la com a exemple de per què la UE necessita una força militar d'intervenció pròpia.
La desproporcionalitat de la campanya de propaganda es veu a les xifres de migrants que estan arribant a Europa a través de Bielorússia. Segons la policia federal alemanya, des del començament d'any han arribat al país 7.000 refugiats. Aquesta és només una petita fracció de les 890.000 peticions d'asil registrades a Alemanya al punt àlgid de la crisi migratòria del 2015.
Però aquesta resposta no és estranya, si tenim en compte l'“humanitarisme” que demostren els líders de la UE amb els milers de migrants que cada any travessen la Mediterrània o que intenten arribar a Europa a través de Turquia o el Marroc. La UE no té cap problema amb els règims autoritaris d'Erdogan o Mohammed VI, als que paguen generosament milers de milions d'euros perquè continguin mitjançant una ferotge repressió els refugiats i els immigrants a les seves fronteres.
Tampoc tenen problema a mantenir camps de refugiats, autèntics camps de concentració amb condicions infrahumanes, a la mateixa Europa, com veiem a Grècia o al Pas de Calais a França. Prou cinisme!
Aquesta UE lloada pels nous dirigents de l'esquerra reformista com un exemple de “democràcia” i “humanitarisme” oblida aquestes suposades senyes d'identitat tan aviat com els interessos de la burgesia dels estats membres es troben en joc. La crisi amb Bielorússia i Rússia és part de la guerra sense treva que lliuren els diferents blocs imperialistes pel domini del món a costa de les i els oprimits. El problema no és la democràcia i els drets humans, sinó amb qui i com fer negocis.
La dictadura de Lukaixenko i el cinisme de la UE
L'any passat una onada de protestes i vagues van posar contra les cordes el dictador bielorús Aleksandr Lukaixenko[2]. En aquell moment la UE i els EUA van veure l'oportunitat d'acabar amb el més ferm aliat de Rússia a la regió i situar les tropes de l'OTAN a les fronteres russes, un dels grans anhels imperialistes des de la caiguda de l'URSS.
La maniobra no va sortir com esperaven i no només no van enderrocar Lukaixenko sinó que aquest va sortir enfortit recorrent a la retòrica antiimperialista i comptant amb el ferm suport de Vladimir Putin. Des de llavors han implementat una campanya contra Bielorússia, tot i que l'autèntic objectiu és Rússia.
Al juny la UE va imposar sancions econòmiques a Bielorússia que afecten parts importants de la seva indústria petroliera i manufactura. Segons publicava al maig la revista russa Nezavisimaya Gazeta, les sancions costarien a l'economia bielorussa 5.000 milions de dòlars. “Fins i tot encara que les sancions colpegin només la meitat de les exportacions bielorusses a Europa, el resultat directe seran unes pèrdues d'uns 3-4.000 milions de dòlars”. Una desfeta econòmica que com sempre pagaran els treballadors que ja viuen i treballen en condicions molt precàries. Actualment, la inflació és del 8,5%, el 61,8% de la població viu amb menys de 700 dòlars mensuals i gairebé 400.000 amb menys de 250 dòlars.
Les motivacions del president bielorús no són innocents i tampoc no estan relacionades amb la filantropia o les simpaties cap als refugiats. Els utilitza al front intern per desviar l'atenció del malestar creixent de la població amb la seva política i en l’àmbit internacional per fer xantatge a la UE, que retiri les sancions econòmiques, i obtenir fons amb l'excusa de mantenir sota control les seves fronteres.
El 17 de novembre Merkel i Lukaixenko van arribar a un principi d'acord i van decidir iniciar negociacions entre Bielorússia i la UE. Lukaixenko està seguint l'exemple d'Erdogan a Turquia que utilitza el control de la migració cap a la UE per obtenir acords econòmics molt lucratius. Un cop més el patiment de milers de refugiats és utilitzat com una pilota de ping pong entre les diferents camarilles capitalistes.
El suposat interès de la UE pels drets humans i la democràcia a Bielorússia no és més que una cortina de fum. Es va veure aquest estiu quan el règim bielorús va ordenar l'aterratge d'un avió per aturar el periodista Andriy Biletski, fet que van aprofitar per imposar noves sancions econòmiques i denunciar l'atac a la llibertat de premsa a Bielorússia. Van obviar dir que Biletski és un destacat neonazi i un dels fundadors del Batalló Azov, una organització paramilitar feixista ucraïnesa. En canvi aquests defensors de la “democràcia” no van denunciar el dictador Lukaixenko quan aquest va acomiadar, reprimir i empresonar centenars de vaguistes i dirigents sindicals que havien participat en les protestes del 2020 o quan va reformar les lleis laborals convertint-les en les més restrictives del món.
Davant el nacionalisme, la xenofòbia i l'extrema dreta, necessitem una política d'independència de classe!
Tant Lukaixenko com el govern polonès o la mateixa UE utilitzen el xovinisme, el nacionalisme i la xenofòbia per desviar l'atenció respecte als seus propis problemes interns. La pandèmia i la crisi capitalista han incrementat el malestar i la ràbia entre amplis sectors de la classe treballadora i la joventut.
Les protestes i vagues contra Lukaixenko van poder ser frenades fruit de la dura repressió i de la pandèmia, però en les darreres setmanes el moviment obrer sembla que es comença a recuperar. L'1 de novembre el Sindicat de Treballadors de Bielorússia va convocar una vaga general per exigir l'alliberament dels presoners polítics, la fi de les represàlies contra el moviment sindical, l'autorització de sindicats independents, el dret a la llibertat d'expressió i l'ajust de els salaris i les pensions a la inflació.
D'altra banda, el govern d'extrema dreta polonès del Partit Llei i Justícia ha hagut d'enfrontar protestes massives el mes d'octubre passat contra la llei de l'avortament, després de la mort d'una embarassada que es podia haver salvat amb un avortament. A més, durant la primera meitat d'aquest any hi va haver lluites obreres importants en sectors com l'energètic, els empleats públics, la sanitat o la mineria que indiquen una recuperació del moviment obrer polonès després de dècades de letargia.
El govern polonès està utilitzant la crisi dels refugiats com una excusa per intensificar la repressió contra la població polonesa i com un instrument de pressió a la UE que havia anunciat sancions contra Polònia pel caràcter antidemocràtic del règim polonès i la seva ingerència al sistema judicial. Tot i la censura i la propaganda reaccionària del govern també hi ha molta solidaritat amb els immigrants. S'han produït diverses manifestacions de suport amb consignes com Vergonya o Ningú és il·legal.
La política de les diferents burgesies europees intentant canalitzar el creixent descontentament social amb les seves polítiques socials i econòmiques cap al nacionalisme i el xovinisme només serveix per avivar les idees racistes i xenòfobes dels partits i grups feixistes. Avui són utilitzats contra els migrants, però demà seran utilitzats contra el moviment obrer.
La defensa dels refugiats i els migrants no poden quedar en mans dels mateixos que mercadegen amb el seu patiment. Aquesta és una tasca que correspon a la classe obrera que és l'única força social capaç de contrarestar la reacció feixista, defensar els drets democràtics i lluitar contra el sistema capitalista.
--
Notes
[1] Josep Borrell: “Europa está en peligro y los europeos no siempre son conscientes de ello” (El País, 10/11/2021)
[2] Bielorrússia · El règim de Lukaixenko contra les cordes (Esquerra Revolucionària, 04/09/2020)
