Cap confiança en l'oposició liberal proimperialista. La lluita de la classe treballadora amb un programa socialista és l'únic camí

L’aixecament social que es va desencadenar a Bielorússia el passat el 9 d'agost ha col·locat el règim bonapartista i burgès d'Alexander Lukashenko contra les cordes. El motiu que ha desencadenat la crisi va ser el descarat frau electoral, que va donar a l'actual president més del 80% dels vots davant un escàs 10% de la candidatura opositora. Des d’aleshores, la camarilla dirigent ha desplegat una intensa repressió que ha causat diversos morts, tortures indiscriminades i més de 7.000 detinguts, però que s'ha mostrat impotent per a frenar els centenars de milers de persones -al principi, majoritàriament joves, però amb una ràpida incorporació dels treballadors- que segueixen omplint els carrers de la capital, Minsk, i de desenes de ciutats del país.

Qui és Lukashenko i què ofereix l'oposició proimperialista?

Foto1
"Els candidats opositors, defensors de l'economia de mercat i agents de les potències imperialistes, han compartit la política de Lukashenko a l'hora de saquejar i explotar el poble bielorús"

Des dels mitjans occidentals s'ha llançat una intensa campanya per denunciar Lukashenko com un dictador que només recorre a la força per a aixafar al seu poble. Però les imatges de Minsk no són molt diferents a les que observem en nombroses ciutats d'Estats Units, on la Guàrdia Nacional i la policia realitzen operacions repressives diàries contra els manifestants de Black Live Maters seguint les ordres de Trump.

Per tant, el primer que hem de tenir clar és l'enorme hipocresia de les potències capitalistes occidentals, i el seu interès a guanyar una influència decisiva a Bielorússia, igual que van fer a Ucraïna. Però la denúncia enèrgica de les maniobres imperialistes no implica que haguem de defensar el règim despòtic de Lukashenko. Encara que la seva policia secreta es segueixi anomenant KGB, no dirigeix cap Estat obrer deformat, sinó un país on la burgesia bielorussa nascuda de les entranyes de l'antiga burocràcia estalinista ha pres el control de les estructures estatals i s'ha enriquit a mans plenes durant dècades. Igual que Putin, Lukashenko no és cap "comunista", sinó un rufià que encarna tots els trets més deplorables del nacionalisme i el capitalisme gran rus.

En contra d'aquest personatge es col·loquen els candidats opositors, acèrrims defensors de l'economia de mercat i agents de les potències imperialistes, però que durant molt de temps han compartit la política de Lukashenko a l'hora de saquejar i explotar el poble bielorús. El preferit en tots els sondejos electorals era el banquer Víktor Babariko. Els altres dos són Valeri Tsepkalo, exambaixador als EUA i defensor d'una agenda de privatització neoliberal radical, i el blocaire liberal Serguei Tijanovskiy, propietari de diversos clubs nocturns. Tots van ser finalment empresonats per Lukashenko i se'ls va impedir presentar-se als comicis. Però són ells els que estan darrere de la candidatura encapçalada per Svetlana Tikanovskaya.

Foto1
"De la mateixa manera que Putin, Lukashenko no és cap 'comunista', sinó un rufià que encarna tots els trets més deplorables del capitalisme i nacionalisme gran rus"

La consigna central de la campanya de Tikanovskaya va ser "som el 97%", tractant de posar de manifest l'aïllament de Lukashenko, aïllament que va augmentar no només per la crisi social i les mesures repressives, sinó també per la seva posició llunàtica i negacionista respecte a la pandèmia del coronavirus. Com altres "experts" de la seva mateixa espècie, el president va aconsellar beure vodka com a mesura preventiva, quelcom que no ha evitat que el nombre de contagiats superi els 70.000 en una població de 9,4 milions d'habitants.

Onada de vagues. La classe obrera posa el seu segell en els esdeveniments

Després de diversos dies de protestes, el 13 d'agost es va produir un punt d'inflexió. Milers de treballadors de fàbriques de tot el país es van posar en vaga i van participar en grans manifestacions. El moviment de vagues va començar a Minsk, en la principal planta automobilística de país, BelAZ. Successivament es van anar sumant a la vaga centenars d'empreses tant de l'Estat com del sector privat. Fàbriques de metal•lúrgia, electrònica, tecnologia de la informació, farmacèutica, ceràmica, fertilitzants, automòbil, construcció, petroli, tèxtil, ciment, química, processament d'aliments, telecomunicacions o mineria. Aquesta onada va culminar el 17 d'agost amb una vaga total i la producció industrial pràcticament paralitzada.

Els intents de Lukashenko de donar-se un bany de masses i suport popular, i afermar el discurs oficial que les protestes són fruit de la "ingerència estrangera" per a desestabilitzar el país, van fracassar completament. Durant una visita a la fàbrica estatal de Tractocamions de Minsk, escollida expressament per ell, va ser escridassat pels treballadors allà convocats. Un reflex de la debilitat en què es troba el president bielorús, i que també s'observa en les accions organitzades a favor del règim, molt minoritàries.

Al sector industrial s'han unit els treballadors de sanitat, professors, músics o de la televisió pública, entre d'altres. La participació massiva de la classe obrera no té precedents des de la separació bielorussa de l'antiga URSS. I això és un element molt important en la situació.

Per tractar tallar d’arrel la situació, Lukashenko ha recorregut a la seva peculiar versió del pal i la pastanaga. D'una banda, s'ha intensificat la repressió per intentar aturar les protestes. Ha desplegat a l'exèrcit a la zona occidental del país on es troben les indústries més importants i també ha tret els tancs al carrer. I d'altra ofereix "diàleg" a l'oposició, a la qual convida a "aprovar una nova constitució (...) ratificar-la en un referèndum, i aleshores, amb la nova constitució, si voleu, tenir eleccions parlamentàries, presidencials i municipals" (aquestes van ser les seves paraules en el seu discurs a la fàbrica de Minsk). És la vella maniobra d'un règim a la vora de l'abisme que pretén guanyar temps i desviar la fúria dels treballadors cap al parlamentarisme i la negociació amb una camarilla a la qual coneix molt bé.

Foto1
"Durant una visita a la fàbrica estatal de Tractocamions de Minsk Lukashenko va ser escridassat pels treballadors allà convocats"

Les dificultats perquè en aquest conflicte s'escolti una veu de l'esquerra classista són òbvies. Durant anys, Lukashenko ha carregat durament contra l'esquerra revolucionària i controlat fèrriament els sindicats, aplicant al peu de la lletra el que s'ha après sota el període estalinista. Però això no vol dir que seccions de la classe obrera no estiguin traient conclusions importants de la seva pròpia experiència. Al principi les demandes dels treballadors es limitaven a exigir la dimissió de Lukashenko i la repetició de les eleccions. No obstant això, segons augmenten les protestes han afegit reivindicacions amb un biaix classista i revolucionari. Un exemple és el pamflet publicat pel comitè de vaga més gran del país que entre altres reivindicacions exigeix la creació de sindicats independents, prohibir la privatització de les empreses industrials i agrícoles, derogar la reforma de les pensions, simplificar el procés de revocació de diputats i funcionaris, i crear consells de treballadors i l'autogestió obrera a les fàbriques.

Aquestes demandes xoquen frontalment no només amb el règim capitalista de Lukashenko, sinó també amb les pretensions de l'oposició burgesa i de l'imperialisme occidental. Per a la Unió Europea l'objectiu no és la defensa de la democràcia sinó els beneficis que poden aconseguir els seus bancs i multinacionals amb les privatitzacions de les empreses públiques bielorusses, i el control d'un país estratègic enfront de la Rússia de Putin.

Què està en joc?

Bielorússia fins fa relativament poc era un dels països més estables de la regió. Lukashenko va arribar al poder el 1994, i si després del procés de restauració capitalista s'ha mantingut tants anys és perquè va aconseguir que la privatització i la transició econòmica al capitalisme es realitzés conservant un sector públic significatiu, especialment la indústria pesada, en el qual es podia recolzar. Això es va combinar amb la creació de zones econòmiques lliures on es va garantir a centenars d'empreses estrangeres que no pagarien impostos i podrien explotar a una mà d'obra qualificada a canvi de salaris molt baixos.

L'estabilitat econòmica va permetre al règim mantenir un notable grau de protecció en sanitat i educació, ocupació i en infraestructures socials. Aquestes són les condicions que li van fer guanyar un suport popular important, especialment en les zones agràries de gran pes també en l'economia bielorussa. Lukashenko, no va perdre el temps durant aquests anys, i es calcula que ha amassat una fortuna personal de 9.000 milions de dòlars.

La tranquil•litat es va acabar el 2011 amb l'arribada de la crisi econòmica: la inflació es va descontrolar, l'atur va augmentar significativament, i les privatitzacions van refermar-se de la mateixa manera que les retallades i contrareformes a canvi dels préstecs de l'FMI: elevació de l'edat de jubilació, eliminació de les prestacions socials... Actualment el salari mitjà és de 420 euros, un dels més baixos d'Europa. Segons dades oficials, des de l'inici de la crisi el 8% de la població ha marxat a Rússia o la UE a la recerca d'ocupació. Tot i que la taxa oficial de pobresa és d'un 5%, es calcula que realment al voltant d’un 20% de la població és pobre.

D'aquesta manera el règim bonapartista burgès de Lukashenko ha anat perdent suport social, encoratjant i empitjorant les disputes entre els diferents sectors de la classe dominant i de l'aparell de l'Estat, i donant ales als que aposten per executar plans de privatització salvatge, liquidar l’economia estatal i alinear-se amb l'imperialisme occidental per allunyar-se de la influència russa.

L'imperialisme rus no és cap aliat de la classe obrera bielorussa

L'altre factor que va permetre l'estabilitat bielorussa i ara s'ha tornat en el seu contrari és l'extrema dependència econòmica de Rússia. En l'últim període les relacions entre Moscou i Minsk han estat molt tenses, fins al punt que uns dies abans de les eleccions la policia bielorussa va detenir 33 mercenaris russos als quals Lukashenko va acusar de preparar actes terroristes per a desestabilitzar el país.

Des de 1997 els dos països han format una unió política i econòmica, i Bielorússia es va beneficiar de l'accés a un mercat de gairebé 150 milions de persones. L'aspecte més important d'aquest acord va ser que Rússia venia gas i petroli a preu de cost que després eren revenuts pel Govern bielorús en el mercat internacional, proporcionant-li cada any enormes beneficis.

Les relacions van anar deteriorant-se progressivament a partir del 2014, quan Lukashenko es va distanciar de Putin al defensar la integritat territorial d'Ucraïna i no reconèixer l'annexió de la península de Crimea a la Federació de Rússia. Aquesta decisió va ser interpretada lògicament com un pas cap a l'acostament a la UE, qui a més a més va aixecar les sancions econòmiques imposades al règim de Lukashenko.

Una altre fita en les tensions amb Rússia es va produir a la tardor de 2019, quan el Govern bielorús es va negar a integrar-se dins de la Federació Russa. Com a represàlia, Rússia va retallar les ajudes econòmiques, fins que al febrer d'aquest any va retirar les subvencions al petroli. Precisament l'eliminació d'aquestes ajudes i la caiguda del preu del cru han estat el cop de gràcia per a l'economia bielorussa.

Per descomptat, la preocupació de Putin davant la rebel•lió en curs no té res a veure amb el benestar del poble bielorús. Com va succeir a Ucraïna, Bielorússia és per a Moscou un peó més de la seva lluita amb l'imperialisme occidental pel control i influència a la regió. La pèrdua d'Ucraïna ha estat un cop dur per a Putin, que no tolerarà una nova retirada en un territori que en realitat segueix considerant part de Rússia. Putin -que havia adoptat un perfil baix en els primers dies de protestes, fins i tot demanant la posada en llibertat dels presos polítics encara que reconeixent els resultats electorals- està oscil•lant cada vegada més a apuntalar el règim de Lukashenko, qui sembla decidit a no abandonar el poder fàcilment.

Després d'una conversa telefònica entre tots dos presidents el 30 d'agost, han quedat en veure’s en "un futur pròxim". A més, Putin s'ha compromès a donar suport financer a Bielorússia i ha respost favorablement a la petició de crear "una unitat de seguretat de reserva" per intervenir Bielorússia "si la situació es descontrola". La possibilitat d'una intervenció militar russa no es pot descartar, però les conseqüències d'un acte semblant són impredictibles i podria comportar més dificultats que avantatges a Putin. El Govern capitalista de Moscou es troba navegant per aigües molt turbulentes des de fa anys, i això podria comportar mobilitzacions en contra seu dins de les seves pròpies fronteres.

Per una política d'independència de classe, pel socialisme

En aquest context, la participació massiva i decidida de la classe obrera preocupa a tots els sectors de la classe dominant bielorussa, però també al Kremlin, a la UE, a l'OTAN i a l'imperialisme nord-americà.

El moviment de vagues va sorgir de la pròpia iniciativa dels treballadors, que han posat el seu segell en els esdeveniments dotant-los d'un caràcter molt diferent al que va tenir el Maidan ucraïnès, en el qual predominaven inicialment els elements petit burgesos i obertament feixistes al final.

Foto1
"La participació massiva i decidida de la classe obrera preocupa a tots els sectors de la classe dominant bielorussa, però també al Kremlin, a la UE, a l'OTAN i a l'imperialisme nord-americà"

És molt significatiu que els líders de l'oposició demanessin als treballadors "moderació" i que tornessin als seus llocs de treball. Al veure que les seves paraules queien en sac foradat van recórrer a crear un Comitè de Coordinació per a la transferència de poder, amb una mica més d'una trentena de membres, i la composició està copada majoritàriament per executius d'empreses.

En paral·lel, estan sorgint nombrosos comitès de fàbriques i assemblees que impulsen les vagues des de baix i amb un caràcter descentralitzat. La publicació electrònica Bieloruski Partisan, assenyala que "moltes fàbriques estan en ebullició, branden les seves reivindicacions, creen comitès de vaga".

És un moment crucial per a la classe obrera bielorussa, és una oportunitat d'alliberar-se no només de Lukashenko i la seva camarilla, sinó també dels oligarques que s'han enriquit saquejant l'Estat bielorús.

Lamentablement, el Partit Comunista Bielorús (PCB) és un simple apèndix del règim, mentre que Un Món Just, format a partir d'una escissió del PCB i que compta a les seves files amb molts joves, es limita a defensar unes eleccions "honestes, un tribunal popular i llibertat per a tots els presoners polítics". Està imbuït d'il•lusions reformistes i se supedita a l'oposició "democràtica" burgesa.

La classe obrera bielorussa està demostrant la seva força i capacitat de resistència i ofensiva. No pot confiar ni en Lukashenko, ni en Putin, però tampoc ho pot fer a l'oposició proburgesa que només pretén lliurar el país a l'imperialisme europeu o nord-americà per al seu posterior saqueig. Ha de dotar-se d'un programa d'independència de classe que defensi la renacionalització dels sectors privatitzats sota el control dels treballadors i la fi de la corrupció en les corporacions estatals. Ha de rebutjar les polítiques d'austeritat i privatització, anul•lar l'augment de l'edat de jubilació, defensar l'educació i sanitat públiques de qualitat, i el restabliment de tots els beneficis i prestacions socials perdudes amb la restauració capitalista.

Juntament a aquestes reivindicacions, l'avantguarda obrera ha d'oposar-se rotundament a la intervenció imperialista d'Occident o de Rússia, lluitar per la llibertat d'organització i manifestació, i de tots els presos polítics. I el més important, crear els seus propis organismes de lluita i sindicats independents, com a part d'un procés per construir un partit revolucionari que aixequi la bandera de la transformació socialista de Bielorússia.


Nova data del sorteig: 21 de novembre

se-rifa.png

 

Degut a la crisi del coronavirus aplacem el sorteig de la nostra rifa al dissabte 21 de novembre.

Escriu-nos i compra la teva papereta per a donar suport a la nostra lluita!

PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01