El 27 de setembre van esclatar nous combats entre Armènia i l'Azerbaidjan per la disputada regió de Nagorno Karabakh –Alt Karabakh, autodenominada República d'Artsaj des del 2017–. Si bé s'han repetit les provocacions i xocs periòdics des de l'alto el foc de 1994, en aquesta ocasió es tracta dels més violents i de major abast, amb ús massiu d'artilleria pesant i míssils, drons i aviació. Encara que no hi ha xifres clares de baixes, totes les fonts les compten per centenars, entre elles molts civils, víctimes de bombardejos indiscriminats a ciutats de tots dos països i del mateix Nagorno Karabakh.
Per què en aquesta ocasió assistim a una guerra tan virulenta? Perquè el combustible fonamental ha estat proporcionat per actors externs, fonamentalment per Turquia, que ha decidit convertir aquest xoc en un enfrontament obert amb Rússia.
Un conflicte històric producte de la intervenció imperialista i de l'estalinisme
La regió és reconeguda internacionalment com a part de l'Azerbaidjan però la majoria de la seva població és armènia, i va proclamar la seva independència en 1991, després d'un referèndum.
El Caucas ha estat històricament una àrea per la qual han lluitat diferents potències. A la seva posició geoestratègica es va sumar el descobriment d'importants matèries primeres: minerals, gas i petroli. La zona és un autèntic mosaic cultural i ètnic, i l'imperialisme ha utilitzat a consciència els conflictes nacionals i el xovinisme per a aconseguir els seus objectius.
La Revolució russa de 1917 va constituir una oportunitat per a solucionar el problema nacional al Caucas. La classe obrera de diferents nacionalitats va crear la Comuna de Bakú (la capital àzeri) en 1918. La intervenció de l'imperialisme britànic i de Turquia va provocar la guerra armeni-àzeri de 1918-20, finalitzada amb l'entrada de l'Exèrcit Roig. El naixent poder soviètic es va enfrontar a anys de divisions sectàries, massacres i desplaçaments forçosos aixecant la Federació Transcaucàsica en 1922. No obstant, el responsable de l'aplicació de la política bolxevic cap a les nacionalitats era Stalin. En 1923, aplicant una política que poc tenia a veure amb el bolxevisme i l'internacionalisme, Nagorno Karabakh va passar a formar part de l'Azerbaidjan.
Dècades de política estalinista d'opressió cap a les nacionalitats van tenir com a conseqüència un esclat de la qüestió nacional durant el col·lapse de l'URSS. A partir del 1988, el conflicte de Nagorno Karabakh va renéixer amb plena força. La proclamació de la independència el 1991 va marcar l'inici d'una guerra fins a 1994, amb un saldo de 40.000 morts.
Des de llavors, el conflicte s'ha mantingut dins d'uns límits. Tant l'oligarquia armènia com l'àzeri han atiat la tensió quan ho han considerat necessari, utilitzant el xovinisme i el verí nacional per a desviar l'atenció dels seus problemes domèstics. En l'àmbit diplomàtic, el garant de l'alto el foc ha estat l'anomenat Grup de Minsk, format pels EUA, França i Rússia, sent aquesta última l'evident protagonista.
L'objectiu de Rússia tot aquest temps ha estat clar: recuperar la seva influència decisiva en els territoris que van formar part de la Unió Soviètica. Així, en el marc de tensions recurrents, encara que a primera vista sembli un aliat únicament d'Armènia —on té una important base militar—, no ha descuidat les relacions amb l'Azerbaidjan, a qui també ven armes, conreant una relació en la qual Moscou apareix com a peça imprescindible.
El paper de Turquia
En l'últim període, l'Azerbaidjan s'ha convertit en un important exportador de petroli i gas natural. Això li ha permès una major independència de Moscou, diversificant els seus clients i també els seus proveïdors d'armament. Per exemple, Turquia va importar un 22% més de gas àzeri al juliol d'enguany en comparació amb 2019 mentre que va reduir un 28% el gas rus. D'altra banda, les importacions d'armes de l'Azerbaidjan van créixer un 15% entre 2014 i 2018, amb un repartiment per proveïdors entre 2015-2019 que col·loca Rússia amb un 31% i a Israel amb un 60%.
La política exterior de Turquia està sent cada vegada més agressiva. Això té la seva base en dos fets: la crisi econòmica i la decadència de l'imperialisme estatunidenc, que està deixant més espai per a potències regionals. El gir bonapartista d'Erdogan és la forma que va adoptar el capitalisme turc per a sortir del seu punt mort. Però això té la seva pròpia dinàmica. La crisi econòmica es va traduir en la pitjor derrota d'Erdogan en gairebé vint anys en les últimes eleccions. L'únic combustible que li queda és el xovinisme, una cerca frenètica d'“èxits” fora que puguin servir-li per a distreure l'atenció de les masses a Turquia.
Els seus acords comercials, bases i intervencions militars s'expandeixen des del Pakistan fins a l'Àfrica, entrant en conflicte amb altres poders regionals com l'Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units o amb potències imperialistes com França. I el Caucas és una zona natural d'expansió per a Turquia. Ja en 2009 va formar el Consell de Cooperació dels Estats de Parla Túrquica, al costat de l'Azerbaidjan, el Kazakhstan i Kirguizistan.
En l'últim període ha protagonitzat intervencions “exitoses” a Síria i a Líbia. No obstant, malgrat els seus assoliments sobre el terreny, Erdogan no ha aconseguit imposar els seus interessos en cap dels conflictes en els quals està immers.
A Síria conserva les posicions que va ocupar per a frenar la possibilitat d'una entitat kurda en la seva frontera sud (la pastanaga que li va oferir Putin); però això es combina amb un augment de la pressió del règim d'Assad i dels atacs aeris russos sobre la província d'Idlib. Aquesta és l'última gran batalla de la guerra siriana i Putin exigeix a Erdogan que s'impliqui en la derrota de les milícies islamistes.
A Líbia, després de ser clau en la derrota de l'ofensiva de Haftar i en assegurar el Govern de Trípoli, Erdogan va amenaçar amb avançar cap a l'est del país però va haver de passar a un segon pla: les negociacions, i tot el que suposa la diplomàcia, s'estan duent a terme al Caire entre altres actors internacionals: França, Itàlia, Emirats Àrabs Units, Egipte i Rússia.
Després d'aquest revés, va incrementar la tensió al Mediterrani oriental amb Grècia (i de nou amb França) arribant a nivells no vists des dels 90, amenaçant amb una nova guerra. Aquest envit s'ha saldat amb la retirada dels vaixells turcs i una taula de negociació sense condicions, davant l'amenaça de sancions per la UE, a més d'un altre enfrontament amb Rússia.
En la complexa relació que mantenen Putin i Erdogan, l'aspirant a sultà no està aconseguint el que volia de l'ós rus i ha decidit pujar l'aposta. Aquest és l'element decisiu en el conflicte actual de Nagorno Karabakh. A l'estiu, abans de l'ofensiva àzeri del 27 de setembre, Turquia va realitzar maniobres militars a l'Azerbaidjan però una part dels militars turcs no van tornar a casa. Almenys cinc F-16 amb les seves dotacions corresponents, drons i els seus operadors i un nombre indeterminat de tropes i equips es van quedar en territori àzeri. Igualment, centenars de mercenaris islamistes sirians han estat traslladats per Turquia per a participar en la guerra.
La complicada situació de Putin
L'inici de l'ofensiva àzeri ha aprofitat un moment en el qual es multipliquen els problemes per a Putin, col·locant en una posició molt incòmoda a Moscou. Als conflictes que manté oberts a Ucraïna, Síria i Líbia s'ha sumat aquest estiu l'onada de protestes a Bielorússia contra el règim de Lukashenko.
Per si no fos prou, el 4 d'octubre esclataven protestes a Kirguizistan, després d'unes eleccions considerades fraudulentes per l'oposició i que han obligat a dimitir al seu president pocs dies després que el mateix Putin afirmés que “farien tot per a secundar-lo com a cap d'Estat”.
Mentre Rússia tractava d'enfortir la seva posició com a actor clau a l'escena internacional, s'ha afeblit la seva influència prop de casa. I altres s'estan aprofitant d'aquesta situació. De fet, aquest nou envit de Turquia a Putin ja no es produeix en escenaris llunyans, sinó al Caucas, el pati posterior històric de Rússia. A això se suma la cada vegada major col·laboració militar de Turquia amb Ucraïna, el president de la qual Volodímir Zelenski va ser rebut per Erdogan a Istanbul el 16 d'octubre, en un nou gest de desafiament a Rússia.
Hi ha més exemples a més del turc: a Kirguizistan s'està construint el corredor de transport Xina-Kirguizistan-Uzbekistan, un projecte secundat per Pequín i que minarà el monopoli actual de Rússia sobre el trànsit de mercaderies per via terrestre de la Xina a Europa. I existeix el risc de nous conflictes en els pròxims mesos, amb les eleccions a Moldàvia, Geòrgia o al Kazakhstan.
Altres potències implicades
En la guerra de Nagorno Karabakh s'aprecien les característiques actuals de les relacions internacionals. Els principals implicats són Turquia i Rússia, però no són els únics. En un segon pla es troben l'Iran, Israel i França. L'imperialisme estatunidenc, igual que en altres conflictes oberts, no està fent cap paper. No obstant, França sí que està aprofitant la seva posició de membre del Grup de Minsk. En l'últim període ha xocat obertament amb Turquia en fronts com Síria i sobretot Líbia, expressant la competència directa de París i Ankara per dos escenaris: el Mediterrani oriental i les antigues colònies franceses a l'Àfrica.
L'Iran té una extensa frontera amb l'Azerbaidjan i el 25% de la seva població són àzeris ètnics. Malgrat haver fet costat a Armènia en el passat, ha mantingut una posició molt cauta en aquesta ocasió. De fet, en les últimes setmanes ha variat la seva posició, fent declaracions més favorables a l'Azerbaidjan, reflectint la difícil situació del règim: l'Iran està immers en la tercera onada del coronavirus, enmig d'una profunda crisi econòmica i l'últim que volen els aiatol·làs és que la qüestió nacional pugui transformar-se en un altre problema.
Israel s'ha convertit de manera silenciosa en un important aliat de l'Azerbaidjan en els últims anys. Una part considerable del seu gas natural és àzeri i ha incrementat exponencialment la venda d'armes al país caucàsic. Un altre factor és l'ús de la intel·ligència israeliana de la frontera àzeri amb l'Iran, des d'on pot monitoritzar part de l'activitat iraniana i fins i tot realitzar incursions.
Com a curiositat, Israel i Turquia s'han trobat a l'Azerbaidjan com a “aliats” igual que fa dècades, a pesar que a l'Orient Mitjà estiguin avui dia en camps oposats.
Cap a una guerra més àmplia al Caucas?
Què pot ocórrer en les pròximes setmanes? Alguns analistes parlen del perill que el conflicte escapi de les fronteres de Nagorno Karabakh i doni peu a una guerra més àmplia. És evident que ni Rússia ni Turquia volen una cosa així, però també és cert que una guerra se sap com comença però no com acaba.
D'una banda, Rússia està tractant de refredar el conflicte. Ha negociat ja dos acords d'alto el foc totalment infructuosos i segueix en aquesta via. En virtut de l'acord de l'Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva (una espècie d'OTAN transcaucàsica) es garanteix la defensa d'Armènia, però aquest acord no s'aplica a Nagorno Karabakh. L'objectiu rus és controlar tant Armènia com l'Azerbaidjan. Parla de garantir la seguretat d'Armènia però no pot perdre més influència sobre l'Azerbaidjan pel camí.
D'altra banda, Turquia està actuant com en la resta de conflictes: ruixant tot de benzina. Les declaracions xovinistes d'Erdogan i de la premsa oficial són constants, utilitzant la consigna “un poble, dos països” per a referir-se al vincle turc-àzeri, en un conflicte en el qual està molt present el record del genocidi de més d'un milió i mig d'armenis per l'exèrcit turc en 1915.
Malgrat les seves amenaces, no sembla factible la conquesta de tot Artsaj per l'Azerbaidjan. És una zona muntanyenca molt més favorable per als defensors que per als atacants, i a això s'afegeix l'arribada de l'hivern. Tot indica que Bakú i Ankara estan intentant avançar el més possible abans que s'arribi a una taula de negociació. Han recuperat part dels territoris àzeris conquistats per Armènia en 1994 i el següent objectiu podria ser l'únic passadís terrestre entre la República de Artsaj i Armènia.
Rússia, per part seva, sembla estar jugant a la sobrecàrrega de Turquia: massa fronts oberts i un escenari econòmic que no li permeti allargar molt aquesta situació. La moneda turca ha tornat a desplomar-se, superant les vuit lires per dòlar a finals d'octubre. En aquesta línia, Putin pot pressionar més en diferents escenaris. A Síria, en els últims dies l'exèrcit turc s'ha retirat d'un dels dotze llocs d'observació que mantenia a Idlib i s'informa de plans per a retirar-se d'altres tres. Al Mediterrani, Rússia s'ha alineat amb Grècia, Xipre i França. A la mar Negra, Moscou va anunciar el 10 d'octubre unes històriques maniobres navals amb Egipte mentre el ministre rus d'Exteriors aclaria que Turquia “no és un soci estratègic encara que en algunes àrees la col·laboració sigui estratègica”.
Una cosa sí que és segura: el capitalisme no oferirà cap solució per a les masses, ni a Armènia ni a l'Azerbaidjan. Faci el que faci cada potència imperialista, s'entaulin les negociacions que s'entaulin, la classe obrera i la joventut en aquests països només obtindran més guerres i més xovinisme.
L'Azerbaidjan és un exemple molt gràfic d'això: un país amb grans riqueses naturals dominat per un règim bonapartista burgès que saqueja i malgasta aquesta riquesa. El seu president, Ilham Alíev —en el càrrec des del 2003, després d'heretar-lo del seu pare, que va governar des del 1993—, i la camarilla que l'envolta no han dubtat a anar a la guerra per a distreure el creixent descontentament social.
La situació actual del Caucas no té res a veure amb odis ancestrals ni enfrontaments religiosos, és el producte directe de la intervenció de l'imperialisme i les diferents oligarquies lacaies, i d'ells no podem esperar res.
Només amb una política revolucionària, que es basi en l'internacionalisme proletari, es podria parar la guerra en primer lloc i establir les bases per a una convivència pacífica a Nagorno Karabakh i a tot el Caucas.
