Read this article in english

No a la unitat nacional! Només la classe treballadora pot frenar la pandèmia

“Protegir l’economia i si això significa que alguns jubilats han de morir, doncs quina pena” Dominic Cummings, assessor principal de Boris Johnson.

El diumenge 12 d’abril, el Regne Unit va aconseguir la fita de 10.000 persones mortes per COVID-19. El nombre real és molt més gran. Els informes donen dades de 80.000 afectats, però son molt inexactes, ja que no s’estan realitzant tests massius. Amb al menys 44 sanitaris morts per coronavirus, als treballadors del Servei Nacional de Salud (NHS), els més exposats al contagi, no se’ls està fent cap test, com tampoc als treballadors dels serveis essencials. Això sí, la prioritat la té el paràsit monarca Carles d’Anglaterra o el president Boris Johnson, que fins fa dos dies es mofava de la malaltia.

Abans que la pandèmia esclatés, Gran Bretanya estava immersa en una profunda crisi política accentuada per les divisions en el si de la classe dominant arran del referèndum del Brexit i encara no resolta la crisi econòmica del 2008.

L’agitació social provocada pel COVID-19 i les mesures socials i econòmiques necessàries per afrontar aquesta pandèmia apunten directament a la necessitat de paralitzar l’activitat productiva capitalista. Però els capitalistes estan intentant col·locar una armilla salvavides al seu sistema i beneficis mentre aquesta greu crisi sanitària està tenint un efecte devastador a la classe treballadora, amb ja centenars de milers d’acomiadats i una caiguda dels ingressos mundials.

El NHS, que ha estat desmantellat fins els ossos per les retallades i privatitzacions aplicades pels governs tories, ara ha de lidiar amb una massiva onada de pacients infectats a la vegada que compta amb una falta total de personal sanitari degut també als contagis. Es calcula que el 20% dels treballadors i treballadores de la salut en algun moment patiran el COVID-19. Però això ja no és una estimació: a molts hospitals ja s’ha superat aquesta xifra. La falta de recursos, inclosos els EPP (equips de protecció pels personals), s’ha notat de forma dràstica inclús abans de l’etapa inicial de la pandèmia. Les infermeres i infermers de la UCI estan fent crides públiques desesperades per comptar amb mascaretes, protectors facials, i molts treballadors en primera línia del NHS estan treballant sense que els EPP estiguin garantits.

Els beneficis empresarials per sobre de les vides de les persones

Mentre aquesta és la realitat als centres de salut de tot el país, la classe dominant britànica està, com sempre, protegint els seus interessos. Només s’ha de veure un exemple. Mentre el Govern afirma que els majors de 70 anys no seran sotmesos als tests ni tindran accés a respiradors, els membres de la Família Real compten amb un tracte més que privilegiat i preferencial. El propi cas de Boris Johnson mostra les diferències de classe i els privilegis existents. Després de detectar-li el coronavirus, va passar quatre nits a cures intensives. L’atenció personalitzada que ha tingut el primer ministre gairebé ningú la tindrà. Mentre els treballadors del NHS denuncien que estan aixecant les restriccions de seguretat i que hi ha casos de tres o quatre infermers greus, amb ventiladors, atesos per un sol infermer o infermera, se’ls triplica la feina.

L’actitud del Govern ha estat escandalosa. Malgrat que fa més d’un mes i mig que el règim xinés va adoptar el confinament total per la regió de Hubei i la seva capital de Wuhan, ni la UE ni Gran Bretanya van fer res per prendre mesures preventives efectives i contundents per evitar l’expansió de la pandèmia. A més, quan el COVID-19 ja era una realitat i una amenaça a Europa i Londres, la resposta del Govern britànic va continuar sent la de descartar mesures dràstiques, mantenir les escoles obertes i parlar del desenvolupament “d’una espècie d’immunitat de grup”. Insultant. Setmanes més tard, la primera mesura del Govern ha estat protegir les empreses amb un paquet de 350.000 milions de lliures per salvaguardar els beneficis de les multinacionals privades. Al mateix temps, el responsable de la sanitat anglesa admetia que si no s’assolia els 20.000 morts “s’haurà fet bé”.

La completa absència d'una actualització unificada, la negativa rotunda de proporcionar tots els recursos humans i materials al NHS, per no parlar d'aturar l'activitat productiva no essencial ha estat la norma. Però no és cert, com al·leguen els mitjans de propaganda burgesa, que Boris Johnson "no tingués cap pla". Els governs capitalistes de les grans potències europees coneixien perfectament la gravetat del que estava passant. El Govern conservador sí que tenia un pla i l’ha intentat dur a terme: salvar la burgesia britànica, evitar la caiguda de l'economia utilitzant com a matalàs la vida de centenars de milers de persones.

Això mateix ho ha reconegut el diari The Sunday Times a l'informar que Dominic Cummings – considerat qui mou els fils del gabinet i l'assessor especial de Boris Johnson–, en una reunió de l'Executiu, va resumir en poques paraules seves intencions: "immunitat col·lectiva, protegir l'economia i si això significa que alguns jubilats han de morir, doncs quina pena".

La pressió social ha estat decisiva

El que realment ha canviat el rumb de l'estratègia de Govern és la pressió social de la classe treballadora i l'amenaça d'un aixecament que assenyalés la seva responsabilitat en aquesta crisi. El malestar i les protestes ja s'estenien per la geografia britànica abans de l'arribada de la pandèmia. La vaga de les infermeres a Irlanda de Nord, treballadors de la universitat a tota la Gran Bretanya, treballadors del transport a Londres i diferents parts d'Anglaterra, diverses vagues locals de treballadors de la recollida de residus a Birmingham, la vaga dels treballadors postals...

La classe dominant britànica –i en tot el món– ha iniciat una campanya agitant la "unitat nacional" per frenar la pandèmia. La realitat és que aquest discurs nacionalista i xovinista no ha impedit que les accions i protestes continuessin. Els treballadors i treballadores de l’Hospital de Lewisham, el primer hospital a Londres afectat per la crisi del coronavirus, van impulsar aturades per qüestions salarials, de salut i seguretat, forçant el Govern a fer concessions.

Un senyal molt revelador que el Govern va sucumbir a la pressió de la classe treballadora i el jovent va ser el tancament de les escoles i la prohibició de reunions massives. Si les escoles van tancar va ser per les accions dutes a terme per les famílies que van decidir no portar els seus fills i filles als centres escolars, i la negativa dels professors i professores a impartir classe en aquestes circumstàncies. Boris Johnson va decretar el tancament dels instituts i facultats dos dies després d'haver afirmat que aquesta mesura seria prematura.

Un paquet de rescat: pels treballadors o pels empresaris?

El Govern ha intentat camuflar el paquet de 350.000 milions de lliures al servei de les empreses com a mesures per a tota la població. Tot i que el Govern anunciés que "cobriria els salaris dels treballadors acomiadats", la majoria està patint una retallada salarial del 20%. Per descomptat, les empreses no hauran de tocar tots els beneficis obscens que han pastat durant dècades. Al mateix temps, Johnson ha ofert una pròrroga hipotecària als propietaris d'habitatges, però es va negar a congelar els lloguers i a prohibir els desnonaments.

L'activitat productiva no essencial segueix desenvolupant-se. Els treballadors de magatzems com ASOS, Amazon, o companyies telefòniques continuen treballat sense equips de protecció o sense poder respectar la distància entre els companys. Per descomptat, el Govern es nega a paralitzar la indústria dels serveis i la construcció.

Multinacionals com Sports Direct i Wetherspoons s'han negat a complir amb les mesures de salut pública i es van negar a tancar les seves botigues afirmant que la roba esportiva i els bars són llocs de treball claus. La hipocresia i el cinisme dels empresaris no té límit. Tot i això, la pressió dels treballadors els ha obligat a baixar la persiana i han hagut d'acceptar les seves reivindicacions salarials.

El paper dels sindicats i la direcció del Partit Laborista

Trotski va subratllar que la crisi històrica de la humanitat es redueix a la crisi de la seva direcció revolucionària. Mai aquestes paraules han cobrat més sentit. Com està succeint en molts altres països, les direccions sindicals britàniques estan col·laborant a propagar la campanya “d’unitat nacional".

Els líders del Trade Union Congress (TUC) han recolzat les mesures del Govern contribuint a blanquejar aquesta situació com quelcom inevitable, i no denunciant la catàstrofe social i sanitària que realment és ni assenyalant als seus responsables. Han arribat a admetre que "Rishi Sunak (canceller d'Hisenda, equivalent a un ministre de Finances) ha mostrat un gran lideratge", també dirigents del TUC van fer una crida a "sindicats i empresaris a treballar conjuntament per ajudar a coordinar l'esforç nacional".

Un altre exemple que ha provocat una gran indignació ha estat el paper que el Royal College of Nurses, el sindicat d'infermers, ha jugat. Abans de l'inici de la pandèmia, el Govern de Jonhson va anunciar que els i les estudiants d'infermeria –que paguen 9.000 lliures a l'any de matrícula– s'incorporarien de manera anticipada a treballar. Ara, aquests estudiants estan sent pressionats perquè s'incorporin de forma immediata al NHS. Si no ho fan se'ls fa xantatge amb pagar un any més de taxa addicional, més anys de pràctiques i havent de complir amb els exàmens escrits quan la pandèmia disminueixi. I tot això amb l'assentiment de les direccions sindicals!

No han dit ni una sola paraula sobre que les mesures socials i de salut necessàries haurien d'haver estat organitzades i coordinades per un consell democràtic integrat pels treballadors, incloent comitès de treballadors elegits i responsables a cada lloc de treball i comunitat, representants dels sindicats, personal mèdic de primera línia i experts i membres de la comunitat.

En un moment on només la pressió sindical per baix, la lluita i la solidaritat poden salvar la vida de la classe treballadora, els sindicats britànics juren al Govern i la burgesia britànica que mantindran la pau social.

Per descomptat, el Partit Laborista també està jugant el paper de mur de contenció per frenar la ràbia i indignació de les masses. Més enllà d'algunes declaracions sobre la importància que "es facin més proves del Covid-19", estan mantenint un silenci ensordidor, col·locant-se, en la pràctica, al costat del Govern i apuntalant la unitat nacional per evitar assenyalar la responsabilitat dels tories i els anteriors governs laboristes. Això, que ha estat així en els últims dies de Corbyn al capdavant del laborisme, encara és més escandalós amb el nou líder.

Keir Starmer, el nou líder laborista més a la dreta, va ser recolzat explícitament pels grans mitjans de comunicació al servei dels capitalistes i per la pròpia patronal durant les primàries del partit, i per ara està complint religiosament amb el seu paper. A les hores de ser escollit va prometre "treballar amb el Govern de Johnson" i, recentment, en comptes de demanar un augment del pagament dels treballadors del NHS, va recolzar una campanya per donar-los medalles! Starmer i l'aparell laborista estan completament plegats a la classe dominant i prefereixen condemnar a desenes de milers a la mort abans que pertorbar el "pacte social".

Els conservadors van aprovar ràpidament una legislació d'emergència que, a més de la quarantena i el distanciament físic, incloïa mesures explícites contra els treballadors durant un període de dos anys. Així es prolongaran els poders policials molt després d'haver superat la pandèmia. Aquesta data de venciment està destinada a contenir els esclats i protestes socials que vindran.

Per un pla per a protegir la vida de la classe obrera!

Els resultats electorals van donar majoria absoluta a Boris Johnson el desembre passat, però aquest Govern es troba travessat d'enormes contradiccions i s'enfronta a una crisi històrica. Fins i tot amb la lamentable posició de les direccions sindicals i els laboristes, que desarma la classe obrera, la seva resposta arribarà i el suport electoral als tories marxarà.

Ja ho estem veient: malgrat els atacs i la propaganda de la classe dominant, els treballadors s'estan organitzant. Les vagues s'estan estenent per tot el Regne Unit, alguns exemples són els dels treballadors de neteja a l'hospital de Lewisham o sanitaris de Wirral. Al mateix temps, davant l’abandó i la incompetència de les administracions, els treballadors han desenvolupat xarxes d'ajuda mútua per protegir la gent gran i les persones més vulnerables. Alguns estan prenent forma d'embrió com a grups d'acció política, encara que els organismes oficials –els consells– estan tractant de controlar-los. Un desenvolupament revelador.

En aquesta greu crisi sanitària es posa de manifest més que mai el veritable rostre del capitalisme britànic, i internacional, l'avarícia patronal que envia a la classe treballadora a una mort segura. D'altra banda, la solidaritat de classe s'accentua de forma inspiradora. Davant la negació del Govern de dotar amb recursos i mitjans al NHS, més de 700.000 persones s'han presentat voluntàries per ajudar al personal sanitari. Només el poble salva el poble! Aturar la pandèmia i evitar una matança de la classe obrera passa per la construcció d'una societat diferent, una societat socialista.

Per a això és necessari defensar, entre d'altres, aquestes reivindicacions:

● Prohibició dels acomiadaments i pagament del salari complet per a tots els treballadors. Que els capitalistes posin els seus beneficis!

● Reversió de totes les retallades, privatitzacions. Inversió massiva en el NHS. Control democràtic del NHS per part de personal sanitari, els pacients i les comunitats. Nacionalització de tots els sectors productius de material mèdic i de la sanitat privada. Nacionalització del sector farmacèutic, gratuïtat de totes les medicines necessàries per enfrontar el coronavirus i la resta de les malalties.

● Els sindicats, comitès, delegats i assemblees de fàbrica han de garantir equips de protecció adequats, i posar fi a l'activitat productiva no essencial. S'ha d'aprovar immediatament un augment salarial per a tots els treballadors essencials: NHS, supermercats, mestres, etc. incloent un pagament de risc del 200% com a inici de la reversió de totes les retallades i atacs a les condicions laborals.

● Habitatge adequat per a tothom: Prohibir els desnonaments i allotjar les persones sense llar! Els consells de tot el país han d’allotjar a totes les persones sense llar i les més vulnerables en les seves àrees, no per amabilitat sinó per aturar el contagi dels acomodats. Això mostra que la crisi d'habitatge i la manca d'habitatge no són conseqüències naturals, sinó una elecció política de la classe dominant.

● Derogació de les lleis antidemocràtiques d'emergència i la seva durada de 2 anys: són un clar atac contra el dret a organització i de la vaga de la classe obrera. Totes les mesures de salut pública, com el bloqueig i el distanciament físic, han de ser acordades i coordinades pels consells de treballadors, no per la classe dominant.

● Control democràtic i distribució de subministraments essencials organitzats per la classe treballadora i les comunitats, no per interessos privats. Càstig exemplar als especuladors.

● Nacionalització de la banca, els grans monopolis industrials i miners, de telecomunicacions, agroalimentaris i elèctriques sota control democràtic dels treballadors per establir un pla socialista de la producció que posi els drets de la gent i les seves vides per sobre de tot.


Nova data del sorteig: 21 de novembre

se-rifa.png

 

Degut a la crisi del coronavirus aplacem el sorteig de la nostra rifa al dissabte 21 de novembre.

Escriu-nos i compra la teva papereta per a donar suport a la nostra lluita!

PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01