Els seus beneficis són les nostres morts!

A les 11.37 hores del 14 d'Agost, un tram d'uns 200 metres del pont Morandi s’enfonsava a l'autopista A10 Gènova / Ventimiglia causant 43 morts i desenes de ferits, molts d'ells molt greus. El risc que una altra secció del pont caigués va oblidar a desallotjar immediatament els veïns de les zones properes, sent evacuades de les seves cases sis-centes persones.

Entre els morts hi ha camioners i transportistes, treballadors públics i d'altres empreses, així com joves i famílies que anaven a la platja. Des de Resistenze Internazionali volem expressar tota la nostra solidaritat amb les famílies i amics de les víctimes. Ens preguntem com és possible que, en un país on els ponts i aqüeductes construïts fa dos mil•lennis pels antics romans segueixen en peu, una estructura tan imponent, dissenyada per a durar segles, pugui haver-se esfondrat d'aquesta manera.

La privatització i l'afany de lucre estan darrere de la catàstrofe

Aquesta massacre podria i s'hauria d'haver evitat. L'ensorrament del pont Morandi no és el resultat de cap accident impredictible. El pont va col•lapsar com a resultat d'una política concreta, la de confiar la gestió de la xarxa d'autopistes italianes al sector privat, concretament a una de les famílies més representatives i amb pitjor historial del capitalisme italià: els Benetton. Les desastroses conseqüències d'aquesta desgràcia en les vides de centenars de persones tenen com a única causa l'afany de lucre del sector privat i les polítiques de privatització de la xarxa d'autopistes italianes.

Aquesta privatització va ser duta a terme per l'anomenat govern de "centre-esquerra" de Massimo D'Alema al 1999, tot i que el frenesí de privatitzacions ja havia començat durant els vuitanta i va ser dut a terme per governs tant de dreta com de "centre- esquerra". L'estat va atorgar la concessió dels 6.500 km d'autopistes al sector privat que, a canvi del pagament d'una tarifa anual simbòlica, s'han embutxacat des d’aleshores quantitats astronòmiques de diners a través del cobrament de peatges i de no invertir ni un euro en manteniment.

L'any 2000, la família Benetton va prendre el control de la major empresa concessionària, Autostrade per l'Italia, que gestiona la xarxa d'autopistes, inclòs el tram del pont Morandi. Ho va fer a través de l'empresa Atlantia SpA., un holding del qual els Benetton hi són accionistes majoritaris. Atlantia gestiona i controla autopistes i aeroports a tot el món amb inversions per valor de milers de milions de dòlars a l'Índia, Brasil, França i, des del 2018, també a Espanya gràcies a la compra d'accions a Abertis Infraestructures, que gestiona els peatges a les autopistes espanyoles. Aquest gegant empresarial ha ingressat en el que va d'any l'esgarrifosa xifra d'1,7 mil milions d'euros a través del cobrament de peatges.

La fortuna dels Benetton s'alimenta de les seves inversions a tot el món. Són coneguts els seus vincles amb les empreses de Bangla Desh on treballaven les víctimes de la tragèdia a Dacca a l'abril del 2013, quan es va ensorrar un edifici de vuit pisos matant a més de mil treballadores i treballadors tèxtils. També a l'Argentina la fortuna dels Benetton està involucrada en la privatització de terres agrícoles a la Patagònia en la "desaparició" de l'activista maputxe Santiago Maldonado al 2017.

En resposta als rumors sobre la possible revocació de la concessió en la gestió d'autopistes (que de no produir-se es mantindria fins el 2042), la companyia va declarar que considerava aquests rumors com atacs injustificats, subratllant que en cas de revocació exigiria el pagament del valor restant de la concessió, estimat en 20.000 milions d'euros.

En resum, estem tractant amb una família de capitalistes cínics i rapinyaires. Però el problema no són només els Benetton, sinó el capitalisme italià que, tal com funciona a tot el planeta, confia la gestió d'infraestructures bàsiques a empreses privades, privatitzant els guanys i socialitzant les pèrdues, i ara també els morts.

La demagògia del govern i la solidaritat del poble

El pont Morandi és un pont colossal, tot un símbol del boom italià de 1967. Una mitjana de vint milions d'automòbils viatgen anualment per aquest tram de carretera, que és a més el principal enllaç entre Gènova i l'oest de Ligúria, una ciutat molt tancada entre el mar i els Alps. Tots els genovesos, i molts més italians, han hagut de creuar aquest pont en diverses ocasions al llarg de la seva vida. Això explica les dimensions de la tragèdia que ha deixat a una ciutat i tot un país en estat de xoc i ha provocat una immensa onada de solidaritat amb les víctimes. El municipi de Nàpols, per exemple, va cancel•lar les festivitats de mitjans d'Agost i fins i tot hi ha rumors creixents sobre la possible cancel•lació de l'inici de la temporada de futbol.

El dissabte 18 d'agost moltes famílies de les víctimes es van negar a participar en el funeral d'Estat, demostrant l'abisme que existeix entre els ciutadans del carrer i les institucions i l'elit política, considerats responsables de la tragèdia. Aquest mateix dia familiars de les víctimes van denunciar la "desfilada de polítics" que havia anat arribant al lloc del desastre, assenyalant que "l'estat ha causat tot això i hi ha hagut una passarel•la política vergonyosa: no han de deixar-se veure", i llançant missatges a les xarxes com aquest: "No volem una farsa fúnebre, sinó una cerimònia a casa, a la nostra església a Torre del Greco. És un dolor privat, no necessitem desfilades. Des d'avui comença la nostra guerra per la justícia, per la veritat: això no ha de tornar a succeir”.

El dia del funeral, la ciutat de Gènova va despertar amb botigues i restaurants tancats en senyal de dol. Durant la cerimònia van estar presents el president de la república Sergio Mattarella, el primer ministre Giuseppe Conte i els viceprimers ministres Salvini i Di Maio que, conscients de l'impacte social de la tragèdia, han promès "aplicar justícia" i iniciar els procediments per a la retirada de la concessió de les autopistes al grup Atlantia. Els mitjans de comunicació van destacar els aplaudiments als representants del govern, però res més lluny de la realitat, aquests aplaudiments anaven dirigits als bombers, als homes i dones de protecció civil i a les i els treballadors de la sanitat que han estat treballant durant dies a les ruïnes del pont. La distància entre els discursos dels representants del govern i la solidaritat real de desenes de milers de persones amb les víctimes va ser palpable. Per a molts ciutadans aquest esdeveniment ha significat el col•lapse definitiu de la confiança en les institucions, i ha tingut i tindrà conseqüències socials i polítiques d'abast.

Nacionalització de totes les autopistes sense indemnització. Judici i càstig als culpables de la tragèdia

L'ensorrament del pont ha posat en serioses dificultats als principals partits polítics i l'establishment italià. S'ha sabut, per exemple, que els Benetton van finançar les campanyes electorals del Partit Demòcrata, anteriorment al govern, i del partit ultradretà Lliga Nord, dirigit per Salvini, viceministre i Ministre de l'Interior en l'actual Govern. O que Giuseppe Conte, actual Primer Ministre, va treballar com a assessor legal de Aiscat, l'associació italiana d'autopistes i túnels, i de l'A4 Brescia-Padova, defensant els interessos de les empreses privades.

No obstant això, la pressió social ha fet que Conte hagi parlat de la possible cancel•lació de la concessió de les autopistes a l'empresa actual, quelcom que podria implicar una situació tan escandalosa com que l'Estat hagués de "indemnitzar" a aquesta empresa per a realitzar aquesta revocació "fora de termini". D'altra banda retirar aquesta concessió per a donar-la a un altre grup privat no resoldria en absolut els problemes de manteniment ni els abusius costos dels peatges.

Una enquesta realitzada poc després de la tragèdia mostrava que el 81% dels italians estan a favor de la renacionalització de les autopistes. Aquest és el camí a seguir!, renacionalitzar el més aviat possible la totalitat de la xarxa d'autopistes sense cap tipus d'indemnització per als veritables responsables d'aquestes morts. Arrencar aquestes infraestructures de les urpes dels empresaris i procedir immediatament a la seva millora i manteniment. Les polítiques d'austeritat han tingut com a conseqüència que la inversió a les carreteres italianes hagi disminuït d’aproximadament 14 mil milions d'euros al 2007 a 5 mil milions de euros al 2015. El pont Morandi és el 12è pont italià que col•lapsa des del 2004.

En un intent de canalitzar la ira popular contra la Unió Europea Matteo Salvini va dir que aquest col•lapse es devia a les polítiques d'austeritat imposades per Brussel•les. Demagògia barata d'un govern de dretes per a intentar beneficiar políticament aquest accident i desviar l'atenció respecte a la responsabilitat directa i indirecta tant del seu partit com de les fortunes italianes implicades en aquesta tragèdia.

Des de Resistenze Internazionali entenem que només trencant amb la lògica de la llei capitalista del màxim benefici privat que dirigeix la vida política i econòmica del país serà possible evitar tragèdies similars en el futur. Només un model social en què l'economia estigui controlada per i al servei del poble pot garantir el bon funcionament i les inversions necessàries en infraestructures a curt termini. Aquesta és l’alternativa socialista per la qual lluitem exigint:

• L'establiment d'una comissió d'investigació independent, no governamental, comptant amb la participació de treballadors, víctimes i afectats, amb els seus propis representants, per a determinar la responsabilitat del que ha passat.
• Una compensació adequada per a les famílies de les víctimes i per a totes les persones desplaçades.
• La supervisió immediata de la seguretat de totes les infraestructures en risc, començant per tots els molls de formigó armat que han de ser reemplaçats per estructures de ferro.
• La retirada immediata de la concessió estatal de la xarxa d'autopistes italianes al grup Autostrade per l'Italia. Renacionalització sense compensació i sota el control i gestió dels treballadors del sector i els seus representants de tota la xarxa d'autopistes, i finançament públic adequat com a part d'un pla integral de les xarxes de transport.
• L'abolició del secret d'estat a totes les concessions estatals.
• L'abolició dels peatges a totes les autopistes.