Els treballadors han de plantejar batalla
Tres mesos després de la celebració de les eleccions, i després d'àrdues negociacions, el Moviment 5 estrelles (M5S) i la Lliga van arribar a un acord per a la formació de govern. Un executiu d'extrema dreta -segurament el més reaccionari des de la caiguda de Mussolini- els eixos del qual seran la repressió contra la immigració, el xovinisme i el nacionalisme com a ideologia, i l'aplicació de polítiques d'ajust contra la majoria de la població.
A diferència dels processos polítics en països com Grècia, Portugal, França, Gran Bretanya o l'Estat espanyol, on el profund malestar social per la crisi capitalista es va plasmar en la irrupció d'organitzacions a l'esquerra de la socialdemocràcia (Syriza abans de la seva capitulació , Bloco de Esquerdas, França Insubmisa, Corbyn o Podem), el cas italià mostra una tendència diferent.
El gran descrèdit del sistema polític, que s'ha reflectit en una caiguda històrica dels partits tradicionals, es va expressar en una contundent victòria del populisme de dretes del M5S i un reforçament de l'extrema dreta, concretament de la Lliga, a les eleccions de Març . Uns resultats que mostren també la fallida del Partit Democràtic (PD) i les seves polítiques d'ajust i retallades, l'absència de mobilitzacions socials i obreres importants, i la crisi en què viu sumida l'esquerra italiana des de fa molts anys. Tots aquests factors, units a la profunda i perllongada crisi econòmica italiana, han fet possible que la demagògia reaccionària de nou encuny hagi tingut èxit.
Racisme i nacionalisme reaccionari
Luigi di Maio (M5S) i Matteo Salvini (Lliga) signaven, el passat 18 de Maig, el conegut com "Contracte de govern per al canvi". El punt estrella d'aquest programa consisteix en l'expulsió dels 500.000 immigrants "sense papers" que viuen al país, al que cal sumar més mesures d'assetjament contra aquest col·lectiu. Per a començar, utilitzar els recursos que fins ara s'assignaven a la seva acollida a un nou ús: gastar-los en la seva deportació. I per a continuar, obrir centres de detenció d'immigrants a totes les regions per tal d'agilitzar les expulsions, així com augmentar el nombre d'efectius policials.
No és cap casualitat que Salvini, ja com a ministre d'Interior, s'hagi dedicat a seguir sembrant i atiant el verí racista i xenòfob a les seves intervencions públiques: "S'ha acabat la bona vida [per als immigrants]; comencin a fer les maletes ". Ni que hi hagi amenaçat amb crear un cens de gitanos per a quantificar els que estan en situació irregular i expulsar-los, alhora que afirma que "als gitanos italians, desafortunadament, caldrà quedar-se'ls". Com tampoc ho és que hagi tancat els ports italians per a impedir l'arribada dels immigrants rescatats a la Mediterrània, com hem vist en el cas Aquarius i posteriorment amb altres vaixells. Es tracta d'una estratègia molt conscient per crear i alimentar un clima d'enfrontament i divisió entre els treballadors nadius i forans, d'assetjament i persecució, assenyalant a "l'estranger" com el boc expiatori i causant de tots els mals que es viuen a Itàlia. Un nacionalisme reaccionari la màxima del qual és "Itàlia el primer" i que, amb un discurs dur, decidit i amb accions concretes, els hi permet mantenir agrupada a la seva base electoral, i fins i tot augmentar-la.
L'altra pota fonamental de l'acord és la política econòmica i social, una mostra també del caràcter de classe d'aquest govern. Tota la demagògia populista de suposat contingut "social" propugnada pel M5S durant la campanya electoral, s'ha evaporat molt ràpidament. La seva principal promesa, implantar una "renda ciutadana" contra la pobresa, s'ha transformat en un subsidi de 780 euros per a aturats de llarga durada, exclusivament italians, per a un període màxim de dos anys, i sempre que no es rebutgi cap oferta de treball. No hi ha partida econòmica que l'acompanyi i el responsable de la Seguretat Social italiana ja ha avisat que "no hi ha diners".
D'altra banda, les anunciades rebaixes fiscals per a la població més pobra s'han convertit en una reforma fiscal en benefici dels més rics. S'introduirà un impost únic (flat tax) per a famílies i empreses -del 15% per a rendes fins a 80.000 euros i del 20% per a la resta- eliminant l'actual 43% a aquells sectors amb ingressos més alts. Tampoc s'ha inclòs la derogació de la contrareforma de la llei de pensions, ni de l'odiada contrareforma laboral (Job Acts) aprovades pels governs de Monti i del PD, respectivament. La contrareforma educativa, no només no es toca, sinó que el nou ministre del sector, de la Lliga, parla meravelles d'ella i defensa que els estudiants es converteixin en mà d'obra gratuïta com a forma d'inserció en el mercat laboral.
Crisi política
Malgrat aquest programa pro-establishment, la formació de govern ha estat a punt de saltar pels aires després de la negativa del president de la República, Sergio Mattarella, al fet que prengués possessió com a ministre d'Economia Paolo Savona, a causa de les seves posicions euroescèptiques que "havien alarmat els inversors italians i estrangers".
Les seves declaracions qualificant l'euro com "una gàbia alemanya" quadren dins de la verborrea populista del nou govern, per a alimentar el nacionalisme italià i eclipsar les tensions de classe. Aquest és el sentit de les paraules de Salvini exigint que es "revisin" els tractats europeus "per a evitar els efectes perjudicials en els interessos nacionals".
No obstant això, el veto imposat per Mattarella revela en molta major mesura el pànic de la burgesia europea a què qualsevol espurna torni a desencadenar una onada de caos i inestabilitat a la zona euro, que a la voluntat real de Savona i els seus companys de govern de portar a Itàlia fora de l'euro. De fet, tant la Lliga com el M5E ja havien renunciat a un referèndum sobre l'euro durant la campanya electoral. Posteriorment, Salvini s'ha encarregat de matisar la seva pròpia retòrica antieuro declarant que la coalició "respectarà les regles i els compromisos" i que Europa "no té res de què preocupar-se".
Però el desenvolupament d'aquesta crisi política -saldada finalment amb l'elecció d'un altre ministre d'Economia, però amb Savona al govern- ha donat més munició a la demagògia de Salvini i el M5S. Davant l'alternativa de Mattarella de formar un govern tècnic encapçalat per un exdirectiu de l'FMI anomenat "míster tisores", Di Maio i la Lliga es van negar a reconèixer-ho, apel·lant al fet que "Itàlia no és una colònia, no som esclaus dels alemanys, els francesos, la prima de risc o les finances ", i amenaçant amb noves eleccions. És més, van passar a l'ofensiva convocant mobilitzacions per al 2 de Juny sota el lema "el meu vot compta", presentant-se com els màxims defensors de la democràcia enfront de "les elits" que pretenen decidir en lloc del poble. Finalment, Mattarella es va veure obligat a cedir.
Reconstruir una esquerra de combat i anticapitalista
Durant les setmanes de polèmica entre l'M5S, la Lliga i el president italià, el Partit Democràtic i la CGIL, el principal sindicat, no van tenir millor idea que fer una crida a manifestar-se "en defensa de la Constitució, el president i les institucions", alineant un cop més amb l'FMI, les polítiques d'austeritat i les retallades. En lloc de denunciar el caràcter reaccionari del nou govern, l'únic que fan és aprofundir encara més la confusió, i concitar el rebuig, entre amplis sectors dels treballadors, de la joventut i de les capes mitjanes empobrides per anys de crisi. D'aquesta manera fan el joc al populisme i l'extrema dreta, posant una catifa vermella sota els seus peus perquè continuïn ampliant la seva base social i electoral.
Els resultats de les recents eleccions municipals indiquen aquesta tendència ascendent, especialment en el cas de la Lliga, que ha obtingut alcaldies històriques del PD. Ja va ser la formació que més va créixer a la "zona rossa" a les generals de Març respecte a les de 2013, un 16,9%. En ciutats com Mòdena, Florència o Bolonya entre el 20-24% de votants que el 2013 van votar el Partit Democràtic han optat per la Lliga aquest any. Salvini és avui el polític més popular, i de realitzar eleccions ara fregaria el 30% de suport, 12 punts més que al Març.
Aquesta és la cara més immediata, i negativa, de la situació. No obstant això, no és el mateix utilitzar un missatge populista des de l'oposició que al govern. Una qüestió ineludible serà qui pagarà els plats trencats del gegantí forat de 349.000 milions d'euros en crèdits incobrables que té la banca italiana? Amb una economia profundament malalta i un deute públic del 132%, aquesta coalició de govern executarà nous atacs contra la classe obrera i la joventut italiana, i no només contra els immigrants. Aquesta dura experiència contribuirà a desemmascarar que la demagògia racista i nacionalista reaccionària mai serà una alternativa per als oprimits, siguin d'on siguin, i que només serveix als interessos de la burgesia i els seus polítics.
La situació política italiana presenta serioses amenaces i és una dura advertència. El moviment obrer ha de reaccionar amb urgència i contundència, aprenent les lliçons dels anys trenta. La tasca central és reconstruir una esquerra de combat, anticapitalista i internacionalista, que lluiti per a establir una presència ferma en el moviment obrer, estudiantil, entre les dones i els immigrants, que unifiqui els oprimits per sobre de distincions de raça, que impulsi la lluita de masses i aixecant un programa per a la transformació socialista de la societat. Una esquerra que treballi seriosament pel front únic dels sindicats de classe i alternatius, dels delegats combatius de la CGIL i dels moviments socials per a donar la batalla a l'extrema dreta i derrotar-los, tant a les urnes i com als carrers.
