Unes setmanes abans de les eleccions generals del 4 de Març, el país segueix marcat per una profunda crisi econòmica i les seves serioses conseqüències socials. En el pla polític, la coalició de centredreta entre la Lliga Nord i Forza Italia de Berlusconi ha tornat a l’escena política nacional, el PD (Partit Democràtic) s’enfronta a una difícil situació segons les enquestes mentre el Moviment Cinc Estrelles (M5S) es consolida com a principal partit. En el terreny social, el reflux del moviment obrer ha continuat enmig d'un escenari dominat, amb rares excepcions, per la passivitat i la docilitat dels dirigents sindicals.

En aquest context el debat polític ha estat dominat pel gir a la dreta de l’opinió pública en dues qüestions importants, la immigració i la seguretat. Aquesta situació només es pot comprendre partint de la crisi política i organitzativa del moviment obrer italià, que segueix sent un dels elements centrals que determina la situació.

Una situació dominada per la crisi econòmica, l’absència de mobilització de masses significatives, el retrocés de les forces organitzades de la classe obrera i la desintegració de la classe mitjana, i que dóna lloc a un còctel potencialment reaccionari. D’una banda, el gir del discurs polític a la dreta porta a la legitimació d’organitzacions neofeixistes com Casa Pound i Forza Nuova, i d’altra banda, a l’augment d’agressions i atacs neofeixistes com el perpetrat per Luca Traini contra subsaharians la setmana passada a Macerata.

Una enquesta recent assenyalava que el 74% dels italians pensaven que el feixisme era un perill real. Òbviament, encara que avui no hi ha el perill immediat real d’una volta al poder del feixisme, si és indicativa aquesta enquesta de la percepció que té la població sobre l’amenaça del feixisme, també pel que fa a la permanència de fortes tradicions antifeixistes entre grans capes de la classe treballadora així com respecte a la inevitable polarització política que es desenvoluparà en el futur.

La tornada de Berlusconi i la crisi del sistema polític italià

El trist espectacle dels partits tradicionals ha allunyat a milions d’italians del combat polític. La política tradicional sembla cada vegada més un gran circ mediàtic en el qual qui més exagera més guanya i on qualsevol element de coherència o honestedat és trepitjat.

Matteo Renzi, la intenció del qual era eliminar el Senat i va prometre retirar-se de la vida política si era derrotat en l’esmenta’t referèndum sobre la reforma constitucional, el qual va perdre, està encapçalant ara la campanya electoral del Partit Democràtic (PD) i ell mateix es presenta per el Senat! Maria Elena Boschi, que volia eliminar aquelles regions amb un estatut d'autonomia especial, és ara el cap de llista a Bolzano, que té estatus regional especial! Salvini, líder de la Lliga Nord, es presenta en una aliança electoral amb Berlusconi de qui va dir que no en volia saber res més. Di Maio, assenyalat com el nou representant de l’"anti-establishment" i de la "anti-casta política" de l'M5S, va anar a la City de Londres per tranquil·litzar els mercats financers i convèncer-los de la seva responsabilitat, fins i tot declarant que estava disposat a formar govern amb el PD i Forza Italia.

L'expresident del senat i líder de Liberi i Uguali (una escissió de 'esquerres' del PD) promet educació universitària gratuïta, el M5S una renda "ciutadana”, Renzi creixement econòmic, i Berlusconi una pensió mínima mensual de 1.000 euros i, com ja va prometre fa 17 anys, un pont sobre l'estret de Messina!

Per a molts resultarà estrany que Berlusconi, 24 anys després de la seva primera victòria electoral, pugui ser un dels preferits d'aquesta campanya electoral. A més de tenir 82 anys i d'haver estat protagonista de durs atacs contra les classes populars, Berlusconi ha acumulat una llarga sèrie de condemnes per diversos crims que van des del frau financer a l'assetjament sexual.

La seva supervivència en l'escena política només es pot explicar com a conseqüència del fort desinterès que sent la gent comuna cap a la política i els partits, per la catastròfica pèrdua de suport a l'esquerra (i més específicament al PD) i per l'absència d'una alternativa política creïble que lluiti contra els atacs dels capitalistes europeus i italians contra els treballadors i la joventut. En el context d'aquest ambient anti-política que ha fet emergir el populisme tant de dretes com d'esquerres, Berlusconi és vist per alguns sectors com algú "responsable i raonable". I el mateix pot dir-se sobre el Partit Popular Europeu que recentment li va mostrar tot el seu suport. Però al mateix temps això reflecteix el desenvolupament d'un estat d'ànim i de moviments realment reaccionaris i perillosos.

L'ascens del Moviment Cinc Estrelles (M5S)

El rebuig cap els partits del sistema polític tradicional por explicar per què, tot i els escàndols i la seva clara incompetència, el M5S encara segueix al capdavant a les enquestes, fins i tot assenyalant que serà el partit més votat a les eleccions. Aquest sentiment anti-política i la bretxa que existeix entre la gent comú i els centres de poder són tan grans que n'hi ha prou amb declarar-se com algú honest per aconseguir suports.

La demanda d'alguna cosa nova i la ràbia existent contra el govern estan permetent a les forces de l'oposició créixer sense moure un dit. Els programes i les reivindicacions polítiques són secundaris respecte al fet de ser simplement honest o aparèixer com un opositor del sistema polític tradicional. La manera autoritària de dirigir el Moviment pel duo Grillo i Casaleggio júnior, la mala gestió administrativa de Roma per part de l'alcaldessa del M5S Virginia Raggi, o l'acomiadament de treballadors de l'ajuntament de Livorno pel M5S, no resulten tan importants en una situació on l'electorat es mou conscientment cap a l'opció "menys dolenta". Des del punt de vista social, el fet que el M5S s'orienti clarament cap a la petita burgesia en una situació en què aquesta no només pateix una crisi material sinó també ideològica, explica que continuï sumant èxits.

Davant aquesta situació, no és sorprenent que les eleccions semblin ser l'últim en el que pensen molts italians. Entre el jovent, només un de cada dos menors de 25 anys diu que anirà a votar, demostrant el poc interès en la farsa política tradicional, i els podem culpar? Esperaven que els últims governs suposessin una renovació després de les desastroses experiències dels governs de Berlusconi i del govern tecnòcrata de Mario Monti. La derrota del centredreta i el creixement del M5S va representar per a molts un senyal d'esperança i optimisme que implicaria canvis importants. Però finalment no va ser així.

A les poques setmanes d'entrar al parlament el M5S va patir una forta sacsejada a conseqüència d'una crisi interna profunda que va portar a escissions, abandonaments i traïcions. L'absència d'una perspectiva de classe clara i els intents per evitar qualsevol estructura de control intermèdia així com qualsevol instrument tradicional de representació, han creat un partit sense línia política, sense estructures democràtiques, i dominat via internet per una fosca companyia consultora, Casaleggio Associati . D'altra banda, el M5S ha estat totalment absent des del punt de vista de les mobilitzacions socials. No ha convocat ni organitzat vagues o manifestacions de protesta contra la introducció de la nova Llei del Treball (la "reforma" del mercat laboral) o contra la Buona Scuola (la "reforma" educativa). Al mateix temps, en un clima general de por a l'empitjorament de les condicions socials i econòmiques, de creixement dels sentiments xenòfobs, i de declivi general a la consciència, el M5S ha triat alimentar aquestes pors i sentiments endarrerits que contribueixen a generar divisions entre els sectors més empobrits de la societat.

El Partit Democràtic en crisi per les seves polítiques de dretes

El PD, que no va aconseguir la majoria a les eleccions del 2013 que es preveia que obtindria, ha hagut de canviar de rumb. La direcció tradicional, que procedia del Partit Comunista, ha estat substituïda per un grup de quaranta encapçalats per Matteo Renzi sense cap vincle amb la història del moviment obrer italià. La consolidació de Renzi en la direcció del PD ha portat a la confirmació definitiva d'una línia política que és completament hostil als interessos de la classe treballadora.

Els intents tradicionals d'intervenir entre les grans empreses i la classe treballadora s'han substituït per una defensa pura i simple dels interessos materials d'un sector de la burgesia italiana, el sector més exposat al mercat internacional.

El primer govern Renzi ja clarament va revelar aquest canvi de rumb amb la introducció de durs atacs a la classe treballadora i amb el desmantellament de les seves organitzacions tradicionals. Això va incloure l'abolició de l'article 18 de l'Estatut dels treballadors, una conquesta històrica de la classe treballadora italiana a les batalles de 1969-1977.

En l'àmbit de la política interior, el PD ha anat fins i tot més enllà del que esperava la centre dreta. Al decret Orlando-Minitti s'institucionalitza negar drets bàsics de forma sistemàtica a determinats sectors de la població. La introducció de DASPOs, que criminalitza als vagabunds, és una terrible mesura de classe que combat als pobres en comptes de combatre la pobresa. L'abolició del dret d'apel·lació en els processos legals relacionats amb la immigració, és una mesura fonamentalment racista que posa en evidència a un sistema judicial caracteritzat per negar els drets humans fonamentals.

Pel que fa a la política exterior, Renzi i el primer ministre Gentiloni també han demostrat ser lleials executors dels interessos de la classe capitalista italiana. Els acords assolits amb els clans libis per empresonar immigrants subsaharians i la recent decisió d'enviar tropes italianes a Níger demostren que la defensa dels drets humans és l'última preocupació d'una classe política que viu dels diners i donatius de grans grups econòmics, com l'empresa energètica Eni, principal patrocinadora de l'operació a Níger.

L'intent de Renzi i Gentiloni de modificar la Constitució en una direcció presidencialista va ser rebutjat per milions d'italians que no es van deixar enganyar per la propaganda del govern ni per la histèria de la patronal Confindustria. Va ser una resposta popular i espontània davant l'arrogància del govern, i va revelar tant al govern com a les grans empreses l'enorme abisme que hi ha entre la gent comú i els centres del poder.

Polítics de tots els colors han intentat maldestrament adjudicar-se aquest triomf espontani que es va imposar des de baix, inclosos Bersani i D'Alema (exprimer ministre), que immediatament després del referèndum van abandonar el PD per intentar restablir la seva innocència política. Atès que és impossible per al PD pretendre aparèixer com una genuïna força d'esquerres, s'ha generat un nou espai que ha permès el naixement d'una nova força política, impulsada per Bersani i D'Alema, Liberi i Uguali (Llibertat i Igualtat). Tot i els intents dels seus promotors de presentar-la com una nova força que trenca amb el neoliberalisme, aquesta formació està composada pels principals representants dels governs d’'esquerres' dels últims darrers anys. L'intent de reconstruir l'esquerra italiana al voltant de personalitats com D'Alema, Bersani i Grasso, que han estat compromesos en tot moment amb les polítiques anti-obreres de governs anteriors, només pot acabar amb una derrota total.

Sorgeix una nova força, Potere al Popolo

En aquest context, la iniciativa del centre social Je so 'Pazz (centre ocupat a l'edifici de l'antic Hospital General Psiquiàtric on es realitzen activitats socials) de Nàpols impulsant Potere al Popolo (Poder per al Poble), és un intent valent i audaç de reconstruir al voltant d'un programa anti-neoliberal una representació política per als treballadors i la joventut, enviant un missatge d'esperança i resistència als centenars i milers exclosos de la política tradicional italiana. Per aquesta raó Resistenze Internazionali (CIT a Itàlia) ha decidit afiliar-se i donar suport a aquest projecte, per contribuir amb les nostres forces al naixement d'una nova organització política capaç de representar a la nostra classe.

Algunes organitzacions polítiques tradicionals de l'esquerra com Rifondazione Comunista i el PCDI estan implicats activament en el projecte, però aquesta iniciativa també han atret milers de joves no organitzats a l'activitat política. Resistenze Internazionali (RI) està convençuda de la necessitat de treballar per la reconstrucció d'una alternativa de classe al nostre país, treballar perquè Potere al Popolo es converteixi en aquesta força política capaç de mobilitzar al 99% de la població en una lluita anticapitalista. Molts dels que participen centren les seves il·lusions en la possibilitat de reformar el sistema, per exemple, defensant que s'apliqui realment la Constitució. En alguns casos fins i tot, alguns dels que tenen aquests plantejaments van ser responsables de decisions polítiques que van precipitar a l'esquerra italiana cap a l'abisme on actualment es troba.

Però sigui quin sigui el resultat de les eleccions del 4 de Març, RI continuarà treballant d’una manera decidida per a construir des de baix una nova organització política que pot fer de nou a la nostra classe protagonista en la lluita, donant estructura i organització a les lluites i mobilitzacions socials, i vinculant i unificant les diferents formes de resistència amb la lluita per una societat sense prejudicis, sense discriminació i sense explotació del 99%. Per RI el poder per al poble significa una societat en la qual els interessos de la aclaparadora majoria de la població predominin sobre els beneficis privats d'un grapat de capitalistes.

Les grans multinacionals, nacionals i internacionals, estan molt preocupades per la situació italiana. Saben molt bé que la inestabilitat política i el baix creixement econòmic poden empènyer el país a una nova crisi, especialment a una nova crisi bancària, que tindria conseqüències tant a nivell europeu com a nivell internacional.

Dels possibles escenaris de govern que poden sorgir després de les eleccions, un govern de dretes amb Forza Itàlia, la Lliga Nord i Fratelli d'Italia (Germans d'Itàlia), una coalició entre Forza Itàlia i el PD, un govern M5S-Lliga o un govern tecnòcrata, cap opció serà realment viable.

La persistència de la crisi econòmica, la crisi dels partits capitalistes tradicionals i l'enfonsament de la classe mitjana, estan creant les condicions per a una revolta generalitzada de la població contra les elits i el sistema capitalista. La direcció, el contingut polític i la forma d'aquesta revolta dependran en última instància de la presència o absència d'una força anticapitalista de masses amb veritables arrels socials. Resistenze Internazionali treballa per a construir aquesta organització.