Des de la crisi del 2008 assistim a un procés imparable: l'acceleració de l’ascens de la Xina com a nova potència mundial i el declivi de l’hegemonia dels EUA. Cosa que ha quedat en evidència en la gestió de la pandèmia, en la cada vegada més gran dependència econòmica d’Occident respecte de la Xina o en la humiliant derrota nord-americana a l'Afganistan. Els avenços del gegant asiàtic en àrees estratègiques com la tecnologia, amb el desenvolupament del 5G o la intel·ligència artificial, o les terres rares, on controla un 75% de la producció mundial, en són també un exemple contundent.
Provocacions de l'imperialisme nord-americà
Com a part de l'estratègia per enfrontar aquest avenç, Joe Biden va visitar per primera vegada a finals de maig els seus principals aliats a la zona, Corea del Sud i el Japó. Tres van ser les claus d'aquesta gira: l'anunci d'un nou tractat de cooperació econòmica, conegut com a Marc Econòmic Indo-Pacífic (IPEF), que integra un total de 13 països; una nova trobada del Diàleg Quadrilateral de Seguretat, coneguda com a QUAD i integrada pel Japó, Austràlia, l'Índia i els EUA per contrarestar la Xina a la regió; i la qüestió de Taiwan.
Precisament van ser les declaracions de Biden sobre Taiwan les que van marcar el caràcter d'aquest viatge, en afirmar que els Estats Units intervindrien militarment en cas d'agressió militar xinesa sobre l'illa. Unes declaracions que, amb el teló de fons de la guerra a Ucraïna, suposen un pas més en les amenaces de l'imperialisme nord-americà. Tot i que posteriorment les declaracions van ser matisades per la Casa Blanca, que va insistir que els EUA seguien respectant el principi “d’una sola Xina” (només 14 petits països reconeixen Taiwan), Washington segueix tensant la corda, com ho va fer amb l'expansió de la OTAN a Europa, en un intent de lligar curt els seus socis a la regió davant l'expansió xinesa.
No obstant, malgrat la propaganda, la carrera per l'hegemonia política i econòmica a la regió està lluny de decantar-se a favor seu. El nou tractat per a la cooperació econòmica, que a més dels EUA i el Japó integra Austràlia, Brunéi, Corea del Sud, Índia, Indonèsia, Filipines, Malàisia, Nova Zelanda, Singapur, Tailàndia i Vietnam, suposa escassos avenços i queda molt lluny de ser un tractat de lliure comerç, que es limita a estrènyer vincles en matèria d'estàndards d'inversió, energies renovables o la supervisió de les cadenes de subministrament.
Res a veure amb l'Associació Econòmica Integral Regional (RCEP), el tractat de lliure comerç més gran del món, aconseguit per la Xina, el Japó, Corea del Sud, Austràlia, Nova Zelanda i deu països del sud-est asiàtic que conformen l'ASEAN. El tractat, signat el 2020 i amb entrada en vigor el gener del 2022, engloba al voltant del 30% de la població i del PIB mundials.
Washington enfronta les mateixes debilitats en altres àmbits: al QUAD, l'Índia no només no ha condemnat la invasió russa d'Ucraïna, sinó que s'ha beneficiat de la compra de cru i manté amb Rússia importants acords per adquirir armament; el pacte militar dels EUA amb el Regne Unit i Austràlia (AUKUS) no va ser ben rebut per la majoria de països del sud-est asiàtic i va suposar un xoc frontal amb França per la cancel·lació de l'acord per a la venda de submarins a Austràlia per valor de 50.000 milions de dòlars.
La importància de Taiwan per a la Xina
De la mateixa manera que els EUA intenten mantenir el seu paper com a primera potència mundial, la Xina fa el mateix com a potència emergent. Una lluita per l'hegemonia mundial que es torna cada cop més aferrissada en un context de crisi del sistema capitalista.
Les pretensions de la Xina sobre Taiwan es remunten al final de la guerra civil (1927-1949), quan l'exèrcit de Mao va derrotar els nacionalistes burgesos de Chiang Kai-shek i aquests, al voltant d'un milió de persones, es van refugiar a la illa xinesa de Taiwan, on van establir una ferotge dictadura emparada pels EUA. Des de llavors, Beijing ha mantingut sempre la seva postura sobre “una sola Xina”, amb vista a una futura reunificació.
Malgrat la seva mida reduïda, i de comptar amb una població de poc més de 20 milions, la importància estratègica de Taiwan és fonamental per a les dues potències. Sense anar més lluny, encara que l'acostament dels EUA a la Xina a la dècada dels 70 va suposar el reconeixement de Beijing com el legítim Govern de la Xina en detriment de Taipei, els Estats Units han seguit subministrant armament a l'illa i segueix sent un dels seus principals socis comercials.
Actualment, Taiwan és el fabricant de semiconductors més gran del món, una indústria clau per a molts sectors productius com l'automoció, les telecomunicacions o la informàtica. TSMC, per si sola, produeix el 54% dels xips a nivell mundial, i UMC, l'altra companyia taiwanesa arriba al 7%. Molt per davant d'altres companyies com ara Samsung, amb un 19% de quota, o la nord-americana GlobalFoundries, amb un 7%. Una indústria que, a més de la seva importància estratègica, és enormement lucrativa: el 2021 el volum de negoci va assolir els 555.900 milions de dòlars, amb un creixement d’un 26,2%. N'és una prova les inversions milionàries que els principals fabricants estan duent a terme per posar en marxa noves fàbriques que puguin abastir la demanda.
Aquesta dada, per si sola, podria explicar les ambicions xineses sobre l'illa, però potser encara és més important el seu emplaçament geogràfic. Taiwan està situada estratègicament a la zona de pas dels principals ports comercials xinesos: Xangai al nord i Hong Kong al sud, on es concentren tres dels principals ports: Shenzhen, Guangzhou i el propi Hong Kong. A més, per l'estret de Taiwan passa una de les principals rutes comercials del món, la que connecta Àsia amb Europa a través de l'Índic. Al valor comercial se suma el valor des d'un punt de vista militar, ja que la cadena d'illes formada per la prefectura d'Okinawa, pertanyent al Japó i que compta amb una base militar nord-americana, i Taiwan mateixa, dificulten la sortida a l'oceà Pacífic en cas d'atac.
La situació interna a Taiwan
A l'últim període, fins i tot dins del règim de Taipei s'han produït divisions al voltant de l'actitud cap a la Xina. L'arribada al poder de Ma Ying-Jeou (del Kuomintang) el 2008 va portar les relacions entre tots dos territoris al seu millor moment, arribant a assolir un Acord per a l'Establiment d'un Marc de Cooperació Econòmica (2014) per reduir les barreres aranzelàries.
Aquest acostament a la Xina va suscitar les protestes de milers d'activistes i estudiants, en un moviment conegut com els gira-sols. Un moviment que barrejava demandes democràtiques amb un rebuig a la pèrdua d'autonomia taiwanesa, i que va ser clau per a la victòria el 2016 del Partit Progressista Democràtic (PPD) amb un 56% dels vots. El PPD és un partit burgès oposat al Kuomintang, fundat el 1986 durant la dictadura, que combina una oposició frontal a la Xina amb una verborrea democràtica. El 2020 va revalidar la victòria amb el 57% dels vots, sustentada en una política nacionalista i en unes relacions cada vegada més tenses amb la Xina, cosa que ha generat un augment de la identitat taiwanesa en una part de la població. El 2016, el 60% de la població es veia exclusivament representat per la seva identitat taiwanesa, i el 2019, després de la dura repressió de les protestes a Hong Kong contra una nova llei de seguretat ciutadana, un 32% dels enquestats en un estudi de la Universitat Nacional Chengchi de Taiwan preferien avançar cap a la independència, el doble que el 2018.
Taiwan, peça clau de l'enfrontament EUA-Xina
La darrera provocació de Washington ha estat la visita a Taiwan de Nancy Pelosi, la presidenta demòcrata de la Cambra de Representants. Aquesta maniobra, més que una demostració de força, reflecteix la desesperació de la Casa Blanca, assetjada per la situació interna. La crisi econòmica avança (fa poc que els Estats Units han entrat en recessió tècnica) acompanyada d'una inflació desbocada, la popularitat de Biden està enfonsada a nivells històrics i al novembre se celebren les eleccions de mig mandat, on s'enfronta a la possibilitat d'un fort cop.
Com un signe dels temps, la resposta de Beijing ha estat molt més contundent que en vegades anteriors. En una conversa telefònica amb Biden el 28 de juliol, Xi Jinping li va dir textualment que “qui juga amb foc es pot cremar”. Aquesta afirmació corona setmanes de declaracions d’alts funcionaris xinesos que han arribat a posar sobre la taula una possible resposta militar. La pilota és ara a la teulada de Washington. Feu el que feu, està en pitjor situació davant de Beijing que abans d'aquesta provocació, fins i tot el Pentàgon ha dit que la visita “no és una bona idea”.
Tot i la retòrica bel·licista de Biden, no sembla probable, almenys a curt termini, una operació militar xinesa sobre l'illa. La intervenció imperialista russa a Ucraïna està sent seguida de prop per Pequín i, tot i que és favorable a Moscou, ha tornat a posar de manifest que la guerra és l'equació més complicada. En el cas de Taiwan, les dificultats per sostenir un suport econòmic i militar per part dels EUA serien molt més grans pel seu caràcter insular, però la possibilitat que la Xina es faci fàcilment amb el control no està garantida per endavant.
Tanmateix, les tendències de fons marcades per la crisi històrica del sistema capitalista, i que han donat lloc a un empitjorament en la lluita interimperialista per un nou repartiment del món, descarten que la pugna sobre Taiwan es pugui resoldre de manera amistosa. Com va assenyalar Lenin a la seva obra ‘L’Imperialisme fase superior del capitalisme’ [1]: “Quin altre mitjà que no sigui la guerra hi pot haver sota el capitalisme per eliminar les discrepàncies existents entre el desenvolupament de les forces productives i l'acumulació de capital, d'una banda, i el repartiment de les colònies i de les esferes d'influència entre el capital financer, per una altra?”.
La política cada cop més agressiva de l'imperialisme nord-americà està sent resposta per la Xina amb un increment de les incursions i maniobres militars sobre l'illa, posant de manifest que Beijing està disposat a utilitzar el mateix llenguatge. De la mateixa manera que la possible incorporació d'Ucraïna a l'OTAN ha suposat una línia vermella per a Moscou, la Xina considera Taiwan una qüestió de primer ordre.
Una guerra a Taiwan suposaria un nou salt qualitatiu en la lluita interimperialista de conseqüències incalculables. La classe obrera de l'illa i del món sencer no hi guanyarien res, com ja està passant amb el conflicte d'Ucraïna. Però demanar la pau mitjançant la diplomàcia, com ven hipòcritament aquesta esquerra governamental que es plega davant l'OTAN, és una farsa. La fi de les guerres durant l'època imperialista no vindrà de la mà dels qui les provoquen, sinó de la lluita decidida pel socialisme internacional i l'enderrocament revolucionari del capitalisme. Només la classe treballadora pot posar fi a l'escalada militarista i la barbàrie que creix dia a dia.
Notes:
[1] La Fundació Federico Engels té editat aquest llibre clàssic del marxisme, que podeu adquirir a aquest link.
