L'aixecament popular que es va iniciar a Sri Lanka el mes de març passat ha desembocat en una autèntica revolució.
Centenars de milers de manifestants han sortit als carrers a Colombo, capital del país, i, desbordant les forces militars i policials que el protegien, han assaltat el palau presidencial. El president Gotabaya Rajapaksa ha hagut de fugir i el seu parador és oficialment desconegut, tot i que la premsa índia informa que ha abandonat el país en un vaixell de guerra.
La crisi econòmica i l'aixecament revolucionari
Les causes de l'aixecament srilanquès les expliquem detalladament a un article publicat fa sis setmanes. En aquest material, de lectura obligada en aquests moments, s'explica com la crisi econòmica, la pitjor que ha patit el país des de la seva independència, ha empès a la misèria i la desesperació milions de famílies obreres i camperoles. La manca de combustible, els talls continus d'electricitat i les pujades estratosfèriques dels preus dels aliments i altres productes bàsics han esgotat la paciència de la població de Sri Lanka. Un procés que es repetirà inevitablement a molts altres països.
La crisi va ser aprofitada per l'FMI per intentar imposar, d’acord amb els partits governants i amb la burgesia srilanquesa un brutal pla d’ajust. Els tenidors estrangers de deute, comportant-se com autèntics carronyaires, van veure una oportunitat d'or per extreure encara més beneficis, i es van negar rotundament a concedir el més mínim alleugeriment.
Després de dies de protestes espontànies i multitudinàries, els sindicats van convocar el 28 d'abril la primera vaga general des del 1980, exigint, entre altres reivindicacions, la renúncia del president. El 6 de maig la vaga general es va repetir i a partir d'aquell dia un bon nombre de sectors productius de Sri Lanka ha seguit en vaga indefinida.
La resposta del govern va ser la repressió sagnant, utilitzant tant la policia i l'exèrcit com les bandes feixistes que ja havien sembrat el terror a l'època de la guerra contra el poble tàmil, una minoria nacional durament oprimida. Però la repressió no va espantar els manifestants. Ans al contrari. La protesta va guanyar en intensitat i finalment va obligar a dimitir el primer ministre.
La repressió indiscriminada, com hem vist repetidament en situacions revolucionàries prèvies, té l'efecte d'esquerdar la disciplina de les forces armades. A les imatges que arriben ara mateix des de Sri Lanka es veuen membres de l'exèrcit i la policia unint-se als manifestants. L'aparell d'estat està en greus problemes, esquerdant-se, i els elements de doble poder avancen desafiadors. Les condicions per imposar un govern que de debò representi els treballadors, els camperols i tots els sectors oprimits de la població del país, han arribat a un punt evident de maduresa. Un govern que podria expropiar els capitalistes nacionals i imperialistes, els terratinents, i sobre la base dels comitès revolucionaris que ja han sorgit, generalitzar-los, unificar-los i obrir el camí al socialisme.
Tot el poder a la classe treballadora! Per un govern revolucionari amb un programa socialista!
Aquest govern, l'únic capaç de canviar les coses, no es pot basar en el mateix aparell d'estat que durant dècades va servir per oprimir i explotar la immensa majoria de la població. La classe treballadora d'Sri Lanka, amb unes tradicions revolucionàries formidables, ha de recolzar-se en els seus propis òrgans de poder. Ha de prendre el control dels centres de decisió econòmica, de la banca i els monopolis mitjançant la seva nacionalització sense indemnització, la gestió de les comunicacions i la resta de les infraestructures.
Amb l'economia sota control democràtic de la classe obrera i les seves organitzacions, les decisions podrien ser immediates: congelació dels preus dels productes bàsics, increment dels salaris, expropiació dels rics, posar fi a les maniobres dels especuladors i acaparadors mitjançant l'acció directa, organització de milícies obreres i populars fent una crida efectiva als soldats, substitució dels tribunals burgesos per òrgans de justícia revolucionària…
Aquest mateix matí, mentre part dels manifestants prenien el palau presidencial, una altra part es va dirigir al Banc Central. És una decisió correcta, però per controlar el poder financer no n'hi ha prou amb ocupar un edifici. Cal fer un pas més i organitzar comitès obrers a tots els centres financers per controlar els fons, evitar la fuita de capitals i promoure la nacionalització del sector. Aquesta és la tasca de totes les organitzacions que es reclamen revolucionàries. És el moment d'estar a l'alçada de les circumstàncies i complir el mandat del poble insurrecte.
Mentre els recursos productius del país segueixin en mans dels capitalistes nacionals i els seus amos imperialistes serà impossible enfrontar amb èxit la situació de misèria que pateix la gran majoria de la població. Tampoc no s'ha de confiar ingènuament en l'onada de suport actual dels membres de les forces armades a la revolució. Són els soldats els que s'uneixen als germans i germanes de classe. Però què passa amb la casta dels oficials i caps? Sens dubte ja estaran fent plans per recuperar el control de la situació i ofegar la protesta en sang, probablement amb la col·laboració d'alguna potència imperialista. L'única manera d'evitar-ho és dissoldre l'actual exèrcit per substituir-lo per una milícia dels treballadors i treballadores, distribuint armes perquè la revolució pugui ser defensada pels seus protagonistes.
La profunditat de la crisi capitalista i la descomposició del sistema de dominació tornen a posar en l'ordre del dia l'actualitat i la necessitat urgent de la revolució socialista i una estratègia per vèncer. Després de la primera onada de revoltes que va seguir al desencadenament de la crisi del 2008, entre elles la Primavera Àrab, un bon nombre de règims dictatorials es va ensorrar a tot el món. Però el canvi es va quedar en reformes polítiques purament cosmètiques que al cap de poc temps van quedar anul·lades i traïdes. Els fonaments econòmics i socials no van canviar, els problemes que havien provocat els aixecaments es van continuar aprofundint i, finalment, l'impuls de rebel·lió es va anar esgotant sota la immisericorde pressió de la necessitat quotidiana i les maniobres de la classe dominant i les potències occidentals.
Avui, les masses de Sri Lanka estan protagonitzant una revolució social en línies clàssiques, encara que el factor conscient d'aquesta revolució, el partit, no és present i és imprescindible construir-lo en el transcurs de la lluita. Els propers dies i setmanes seran decisius, però una cosa és clara: les bones paraules i les promeses de les diferents camarilles de polítics burgesos no condueixen enlloc. La població vol un canvi real i el vol ara, i només el programa de la revolució socialista podrà oferir una solució decisiva a les demandes.
Sri Lanka és el primer episodi d'una onada revolucionària mundial
Res del que ha passat fins ara a Sri Lanka és excepcional o particular d'aquell país. Els problemes que afronten els oprimits srilanquesos són els mateixos que estem afrontant la classe treballadora i la població pobra a tot el planeta.
És inevitable que esdeveniments com els de Sri Lanka es repeteixin en els propers mesos de llarg a llarg del globus. La crisi afecta l'essència del sistema capitalista que, en aquesta conjuntura, es demostra incapaç no ja de millorar les condicions de vida de la població, sinó ni tan sols de mantenir una situació que per a centenars de milions de persones ja està al límit de la vida.
La resposta del capitalisme en la seva crisi estructural l'hem vist fa uns dies a la Cimera de l'OTAN: un augment desmesurat de la despesa militar, i preparar-se per esclafar qualsevol intent d'acabar amb els privilegis inadmissibles de l'elit burgesa.
També nosaltres, treballadors i treballadores, joves, tots els que amb la nostra feina generem la riquesa social, aquesta riquesa que una ínfima minoria de potentats usurpa, hem de preparar-nos per a les properes batalles.
La nostra arma decisiva és la mobilització revolucionària i l’organització. La crisi del capitalisme, amb la seva amenaça cada cop més imminent de guerra i destrucció, exigeix una resposta socialista. Ara és necessari i urgent preparar l'esquerra revolucionària capaç d'intervenir en els esdeveniments amb un programa i un pla d'acció que asseguri el triomf de la mobilització popular. La resposta massiva a la crisi capitalista ha començat a engegar-se i la nostra obligació és construir l'organització que faci possible la victòria. Per un futur socialista per a la humanitat!
