El procés revolucionari ha arribat a una cruïlla, on ha de definir quin serà el projecte econòmic que desenvoluparà la Revolució Bolivariana; és a dir, com transformar les relacions de producció capitalistes.
Article del primer número de la revista marxista El Militante (Veneçuela), juliol del 2003.
La classe obrera veneçolana com a protagonista en la gestió de la producció.
“Participar, és participar en el poder o no és res”, Alberto Delfico. El debat ha començat. D'una banda sectors d’alts dirigents del govern i alguns sectors dels partits polítics que donen suport la revolució estan parlant d'un ”Projecte de Capitalisme Nacional” que desenvoluparia una burgesia nacional que al costat de l'Estat industrialitzaria el país. Tota la història del procés socioeconòmic veneçolà ha demostrat que no existeix una burgesia nacional interessada en el desenvolupament econòmic de la nostra nació. Creiem que és erroni pensar que es pot construir una burgesia progressista en l'època de major concentració de capital de l'imperialisme. Fins i tot si fos possible donar passos en aquest sentit serien aixafats pel capitalisme internacional, que no desitja ni permetrà un creixement autònom en la regió. Per altra banda altres sectors dels partits polítics, moviments, organitzacions populars, sectors sindicals i de treballadors aposten per noves maneres de producció i formes de gestió en les empreses, veritablement revolucionàries, que transformin les relacions de producció capitalistes. Tal vegada aquests sectors del poble tinguin encara moltes confusions i incoherències, però tenen una intuïció de classe que ha assolit dues grans victòries: l'aixecament popular contra el cop d'estat del 11 d'Abril de 2002 i la derrota del tancament patronal petrolier amb la presa per part dels treballadors de la nostra principal indústria petroliera i la seva engegada en producció. Aquestes tendències estan entrant en un fort debat ideològic i polític que acabarà definint el rumb de la Revolució Bolivariana. Per a nosaltres un projecte revolucionari, veritablement emancipador, s'ha de sostenir en un canvi de les relacions de propietat i de producció que permeti als treballadors i al poble en general dues coses fonamentals: Primer, que siguin els treballadors els quals decideixin la destinació social i l'ús dels mitjans de producció, comunicació i distribució i, segon, com organitzar el treball per a desenvolupar les capacitats de producció de manera col·lectiva i autònoma. Posseir els mitjans de producció no és només una possessió material o la propietat jurídica de l'empresa, és també posseir els mitjans de poder per a desenvolupar la producció social, d'acord a la participació i decisió presa democràticament per tots els treballadors.
El problema no és només participar, sinó sota quines condicions es participa, com es participa, és a dir com s'organitza la cooperació de les diferents institucions de la societat d'una manera democràtica. Els treballadors es pregunten per quina raó les màquines i les empreses han de pertànyer a algú diferent d'aquells que la posen en moviment dia a dia i per quina raó la força de treball és rebaixada a simple mercaderia. És llavors que en moments de crisis conjunturals, on existeix un descontentament acumulat durant dècades d'aspiracions insatisfetes i sumades a més al tancament patronal petrolier de desembre del 2002 promogut per la burgesia, quan els treballadors passen instintivament d'una impugnació potencial a una impugnació efectiva del sistema capitalista.
El nivell de consciència canvia; dóna un salt qualitatiu i busquen modificar i transformar les relacions socials de producció. Aquest gran salt d'una consciència corporativa, reivindicativa i una consciència política, els treballadors ho dirigeixen en un primer moment a les empreses i van directament contra l'organització del treball, les tècniques de producció i la divisió del treball, que formen la matriu material que reprodueix les relacions jeràrquiques en el treball i les relacions de producció capitalistes. Són, en definitiva, les que permeten la desigualtat social. A Veneçuela van succeir dos fets fonamentals que van sacsejar la consciència dels treballadors, transformant-la en una consciència impugnadora de la societat capitalista: a) la presa i posada en producció de la indústria petroliera pels treballadors i el poble al desembre del 2002; i b) la presa d'algunes empreses privades per part dels treballadors, que havien estat abandonades, tancades o trencades.
Però a més es proposen línies polítiques, com les del President Hugo Chávez Frías, en el sentit de crear cooperatives amb les quals “transformarem el sistema econòmic i social”. Aquesta situació ha vingut generant un fort debat entre dels treballadors, si bé de forma confusa, pel que fa a la manera de participació i la forma de gestionar les empreses. Així, els treballadors veneçolans, en funció de la pràctica històrica del moviment obrer mundial, han desenvolupat en aquest procés revolucionari les velles formes de gestió de les empreses que quedaran com a noves experiències per a l'emancipació dels treballadors del món. Quins són les formes de gestió que han desenvolupat els treballadors històricament en el món? Cooperatives, cogestió, autogestió o control obrer? Quins són les que trenquen amb la lògica capitalista? Quins serveixen en l'actual lluita dels treballadors veneçolans per a la transformació de la societat capitalista en una socialista? Tractarem, en forma resumida de resoldre encara que sigui parcialment aquestes preguntes, presentant les formes de gestió social mes importants desenvolupades pels treballadors; tenint en compte que existeix una continuïtat històrica de pràctiques gestionàries que expressen l'autoorganització autònoma dels treballadors en la seva lluita contra el Capital.
Les cooperatives: primera experiència obrera de gestió col·lectiva
La cooperació es desenvolupa amb la conformació de la classe obrera als inicis del segle XIX. La creació de mutualitats o associacions d'ajuda mútua és anterior al desenvolupament dels primers sindicats. Les cooperatives i mutualitats responien a la necessitat de millorar la qualitat de vida i la solidaritat de tots els associats, en un temps on la misèria i l'explotació assotaven a les classes desposseïdes. Les cooperatives obreres de consum o de producció van tenir el seu auge en el segle XIX, especialment a Anglaterra i França. Els principis fonamentals del cooperativisme, en aquesta època es van basar en: una democràcia interna, un home un vot, afiliació lliure, els fons pertanyien a tota la societat i la “neutralitat política”. En la primera meitat del segle XIX, s'inicia el procés d'expansió del capitalisme, motivat per la lliure competència. Aquest procés es va intensificar, duent a la conformació de monopolis i a una major concentració del capital. Marx, va visualitzar aquesta tendència del capital, per això va explicar com les cooperatives eren brots de la nova societat, dintre de la vella i que no podien sobreviure com illes en una economia capitalista. Només podrien sobreviure si s'estenien a tots els sectors de la producció i es coordinessin a nivell nacional; que en definitiva no seria altra cosa que l'articulació d'una economia planificada socialista.
El cooperativisme es lliscaria per dos corrents: una revolucionària, que es dirigeix cap a la superació de l'explotació i altra, reformista, que reforçarà el sistema capitalista i permetrà l'explotació de treballadors no associats a la cooperativa. Aquesta última tendència es reforçarà i potenciarà. El marxisme revolucionari no descartà la cooperativa com forma de participació democràtica dels treballadors però buscà altres formes de gestió obrera que permetin realment trencar amb la lògica capitalista, servint d'ensenyament i d'avanç qualitatiu en la consciència política i revolucionària de la classe obrera. Aquesta nova forma de gestió serà el control obrer. De tot aquest procés teòric-pràctic del moviment obrer i del socialisme en la construcció del cooperativisme, desenvolupat durant la primera meitat del segle XIX i la primera dècada del segle XX, podem concloure amb les següents reflexions: En el marc de la crisi capitalista, entenem la creació de cooperatives de producció, ja que poden eliminar la contradicció antagònica entre capital i treball al seu interior, sempre que estiguin dintre d'un pla de transformació revolucionari de les relacions socials de producció del capitalisme.
Les cooperatives de consum, sense negar-li la seva importància, no és la solució més adequada, perquè només afecta a l'esfera de la circulació i representa un pal·liatiu que ajuda parcialment en la distribució de riquesa dels associats, però no va a l'arrel del problema: L'explotació de la classe obrera. Les cooperatives aïllades, en un règim capitalista de gran concentració de capital i altament monopolitzat seran escombrades i derrotades. Les cooperatives han d'arribar a un ampli desenvolupament nacional per a poder subsistir com opció revolucionària; però això només serà possible quan la classe obrera s'apoderi dels mitjans de producció i creï unes relacions socials col·lectives. La cooperativa és una forma col·lectiva d'apropiació. La propietat no és privada sinó social, però és una socialització que quan opera en el marc del sistema capitalista (mercat, lluita competitiva, etc.) i no trenca amb la seva lògica resulta contradictòria. L'associació dels treballadors és el seu propi patró, és a dir s'explota a si mateixa i no té altre patró que els mateixos associats. En el marc de la competència capitalista això durà, en molts casos, a què els treballadors augmentin voluntàriament el grau de la seva explotació per a “competir” amb altres empreses del mateix sector. La lògica del capital no sembla abolir-se, però els treballadors han tocat un element fonamental del capitalisme: Les relacions de propietat. Dintre de la cooperativa ha de ser col·lectiva, no només la propietat, sinó també l'organització jeràrquica del treball i les tècniques de producció. És a dir els treballadors han de controlar els mitjans de decisió per a evitar que es reprodueixin les relacions de producció capitalistes i les formes d'explotació. Les cooperatives requereixen de finançament i ajudes de l'Estat, no només per a iniciar les seves operacions sinó també per a invertir en noves aplicacions tecnològiques; aquestes ajudes no poden permetre que la cooperativa perdi la seva autonomia. Com expressava Marx, les societats cooperatives tindran valor mentre siguin creacions autònomes dels treballadors i no siguin protegides pel govern ni pels burgesos. Per a garantir la supervivència de les cooperatives és fonamental la estatització del sistema bancari i creditici que pot proporcionar crèdits accessibles a les mateixes. Les cooperatives de producció tindran importància en la lluita de la classe obrera si són part integrant de les societats de consum, ja que poden ser instruments per a assolir l'extinció de la llei del valor – treball. A més les cooperatives de consum poden ser importants en el suport de les lluites obreres i les vagues. Però les millores de les cooperatives seran insignificants mentre els mitjans de producció segueixin en mans dels capitalistes. Les cooperatives no són organitzacions de lluita directa i donen la il·lusió que poden resoldre l'explotació sense lluita de classes i sense expropiar a la burgesia. El procés del moviment cooperatiu ha crescut per tres vessants. Les cooperatives obreres que es desenvolupen cap a la superació de l'explotació i immerses en la lluita de classes; les cooperatives burgeses que exploten a treballadors que treballen per a les cooperatives en benefici dels associats; i les cooperatives reformistes que és aquella que es beneficia de la divisió internacional del treball, explota a altres obrers reforçant així el sistema capitalista.
El control obrer: gestió revolucionària en la producció
El control obrer és una proposta de gestió col·lectiva en l'empresa que té el seu desenvolupament a partir de la primera dècada del segle XX. En tot aquest procés històric la classe obrera va comprendre que la contradicció capital–treball és antagònica i que la burgesia ho resol, si la classe obrera no lluita per la seva emancipació, amb guerres que destrueixin a grans contingents de treballadors o amb el seu extermini per efecte de polítiques que produeixen un altíssim atur. És en aquest moment que la lluita dels treballadors depassa els objectius immediats, reivindicatius i es planteja l'organització de la lluita i la gestió obrera de les empreses, per a reorganitzar la producció d'acord als seus interessos. Existeix un canvi qualitatiu de la consciència en la classe obrera. Es passa d'una consciència corporativa a una revolucionària que impugna tot el sistema capitalista.
Podem extreure de tota l'experiència històrica del desenvolupament del control obrer les següents reflexions: El procés de desenvolupament del control obrer es dóna quan el país es troba en una conjuntura política–econòmica de crisi i de contradiccions entre les classes en pugna, i a més quan pugui existir un govern popular i revolucionari, unit als treballadors i sectors populars, i una burgesia que no accepta lliurar els seus privilegis i desenvolupa una política de sabotatge econòmic. Aquest sabotatge està dirigit a afeblir artificialment la producció, mitjançant la reducció del nombre de jornades de treball, el tancament, la fallida, l'acomiadament i la suspensió de treballadors en massa.
El control obrer té com objectiu la regulació planificada de l'economia pels treballadors organitzats en diferents comitès que inclouen als empleats i personal tècnic. Els comitès tindran dret de fixar límits de producció i prendre mesures per a determinar el cost d'aquesta producció. Tindran accés a tota informació relativa al procés productiu, als llibres de comptabilitat de l'empresa i les finances, a les inversions, a com organitzar el treball de manera democràtica i participativa. No obstant això, el control obrer, després de prendre el camí del control de la producció, s'estendrà més enllà dels límits de les empreses individuals i els treballadors exigiran intervenir en les decisions de com organitzar el treball, les tècniques de producció i com trencar la jerarquització en l'organització productiva de tota la societat. El control obrer, d'acord a l'experiència històrica, és transitori. Per la seva essència, es presenta en un període de convulsió política i econòmica.
En generalitzar-se amb la presa de consciència dels treballadors, dels seus objectius i de la seva importància social, crearà les condicions favorables per a la presa de poder polític, la instauració del socialisme, amb les seves formes d’autogestió obrera per al desenvolupament del treball col·lectiu i productiu. L'estratègia del control obrer ha de ser un mitjà que permeti accelerar la lluita de classes en el seu conjunt i preparar a la classe obrera per a gestionar el govern, una vegada que prengui el poder polític. La lluita per la estatització sota control obrer, de les empreses en crisis, tancades o que estiguin ocupades és l'única forma de garantir la viabilitat d'aquestes empreses, alhora que significa un avanç per a imposar la socialització de la propietat i del treball sota control obrer i gestió dels treballadors, I és una forma de transició de la lluita revolucionària contra l'Estat capitalista. El control obrer és una lluita contra el despotisme capitalista a l'interior de l'empresa, però requereix l'articulació de totes les empreses sota control obrer per a transcendir i enfrontar l'oposició capitalista que lluita contra la seva construcció.
La cogestió: participació en la gestió dintre de la producció capitalista
La cogestió és la participació dels treballadors en la gestió de l'empresa, en conjunt amb els propietaris de l'empresa privada o els representants de l'Estat. La cogestió es desenvolupa a la fi de la segona guerra mundial com part de l'esforç bèl·lic en els països aliats occidentals. Després del conflicte, sobretot a Alemanya es generalitza l'experiència de la cogestió, perfeccionant-se amb lleis que van augmentar el poder de decisió laboral dels treballadors, sobretot en les grans empreses.
En els últims anys, en diversos països s'han desenvolupat experiències de participació en diversos nivells. A l’Amèrica Llatina gairebé tots els països tenen experiències de participació de cogestió, incloses en lleis i constitucions. Aquesta participació pot ser en els diferents nivells de l'empresa (junta d'accionista, junta directiva, gerència, etc.). També ve combinada amb la participació en els beneficis de l'empresa. La cogestió postula, a més, una intervenció en dos factors: intervenció en el nivell de concepció i en la fixació de la política global de l'empresa. Aquestes intervencions se situen a nivell dels consells d'administracions que poden ser paritaris o no. La cogestió és un sistema de coparticipació que “institucionalitza” la discussió obrero–patronal. Com s'observa la cogestió no impugna les relacions de propietat ni els mitjans de producció capitalista, per la qual cosa afavoreix la integració de la classe obrera al sistema de producció capitalista. El seu principal objectiu és fer als treballadors, a través dels seus representants, corresponsables de la seva pròpia explotació i així extreure més plusvàlua del seu propi treball. Això no significa que, sota una política revolucionària clara dels objectius de la classe obrera, no s'utilitzi aquest tipus de participació compartida com un instrument per a avançar en gestions obreres que formen al treballador. Això només serà possible amb el desenvolupament d'un sindicalisme classista i revolucionari, en el qual els representants dels treballadors siguin triats i puguin ser revocats per les assemblees dels treballadors i responguin de la seva actuació davant elles. Les formes actuals de participació en l'organització de treball com el toyotisme, la qualitat total, els equips autònoms de treballadors, a més de l'augment i enriquiment de les tasques en els llocs de treball, formen part dels nous sistemes de cogestió en la base dels treballadors. No posen en perill, ni tan sols en qüestió, els objectius definits per la direcció de l'empresa capitalista permetent la integració dels treballadors en la lògica capitalista de l'empresa.
L’autogestió: propietat social i gestió col·lectiva en la producció
L’autogestió és una de les formes de lluita dels treballadors per a la construcció d'una societat socialista. No és només un canvi en la gestió de l'empresa sinó és la transformació total de les relacions socials de producció capitalista, de manera que els treballadors posseeixin els mitjans de producció i de poder i decideixin sobre la gestió, acumulació i administració de l'empresa. És l'apropiació social dels mitjans de decisió i poder per part dels productors directes. L’autogestió propugna la gestió directa i democràtica dels treballadors, en les funcions de planificació, direcció i execució. Rebutja i qüestiona el poder dels propietaris dels mitjans de producció, distribució i consum capitalista.
A l'empresa, l’autogestió significa que els treballadors a través de les assemblees i altres formes democràtiques de decisió col·lectiva, posseeixen tot el poder dintre de la comunitat establerta per a la producció o distribució de béns i serveis, mitjançant una planificació democràtica.
Les empreses autogestionàries presenten, no obstant això els mateixos problemes que les cooperatives. Aquestes empreses aïllades dintre del sistema capitalista són fàcil presa de les grans empreses privades i de les transnacionals. No poden existir illes d’autogestió en el context del capitalisme, sotmeses a la competència i a l'alta concentració de capitals que escanyen als més febles. Les diferents experiències demostren que la falta de plans financers, que són absorbits per la banca i l'empresa privada, la col·loquen en una situació de supervivència, en el millor dels casos, o en l'extinció definitiva. Altre problema és com realitzar la “transferència tecnològica” quan aquesta és controlada per l'imperialisme i les transnacionals, precisament per a subordinar a les empreses en general. No obstant això, la seva perspectiva de futur en una societat socialista les fan una experiència formativa important per a la classe obrera. L’autogestió no és un canvi en la gestió de l'empresa, ni un pas transitori al control obrer en el sistema capitalista, és la transformació total de les relacions de producció capitalista i l'apropiació dels mitjans de producció i decisió; perquè la propietat col·lectiva serà una ficció sinó duu a més una gestió i planificació col·lectiva i democràtica.
Estat, nacionalitzacions, estatització i relació amb les formes de gestió de la producció
L'Estat Capitalista veneçolà es desenvolupa a partir de la segona dècada del segle XX, amb el descobriment i creixement de la indústria petroliera. Això li imprimeix velocitat al desenvolupament econòmic veneçolà en aquesta etapa, impulsant-se la creació d'Empreses de l'Estat.
Aquestes són formes col·lectives de propietat capitalista, són una superació de la propietat privada a l'interior del propi sistema capitalista. El que permet intervenir en l'economia. Així l'Estat es constitueix en una palanca important per al desenvolupament, especialment en els països endarrerits, amb formes precapitalistes que encara subsisteixen. Això és una demostració més del caràcter endarrerit, parasitari i retrògrad de les classes dominants locals que són incapaços de jugar cap paper progressista. Però si l'Estat i les seves empreses formen una propietat col·lectiva com segueix sent capitalista? Els motius són diversos. En primer lloc, perquè aquest Estat respon als interessos del capital nacional i internacional i per tant orienta la producció i desenvolupament d'aquestes empreses sota aquest punt de vista. I a més, perquè les relacions de producció que existeixen a nivell de l'organització jeràrquica del treball estan profundament marcades per les estructures del capital. El problema de la superació del capitalisme planteja a més el tema de la estatització de les empreses. La estatització se'ns pot presentar com si la propietat privada és abolida al passar a un tipus de propietat pública.
No obstant això, la propietat capitalista no se sosté sobre el treball personal sinó sobre l'apropiació del treball aliè. És l'apropiació capitalista dels mitjans de producció, poder i distribució que comporta la propietat dels capitalistes sobre el producte del treball aliè. La estatització de les empreses ha estat considerada com una reforma de l'estructura que suposaria la socialització de la propietat, és a dir un dur cop a la propietat privada i al capitalisme, però d'acord a la pràctica històrica això no ha estat així.
La reforma de l'estructura de la propietat privada a una propietat estatal no instaura un nou model econòmic, diferent al capitalisme ni tan sols per si mateixa, al socialisme. Això es deu al fet que l'Estat i les seves empreses cal analitzar-les d'acord a dos factors que considerem, són fonamentals: les relacions i els mitjans de poder, és a dir quines són les classes socials que controlen els poders públics i el context nacional i internacional en el qual, a pesar de les nacionalitzacions no es suprimeix el mercat mundial i manté la divisió internacional del treball. A més les relacions que existeixen a nivell de la divisió i de l'organització del treball a l’interior de les unitats de producció són de caràcter capitalista.
Això ho podem observar en la nacionalització de la indústria petroliera en els anys 70. La propietat privada va passar a una propietat col·lectiva o pública però es va mantenir intacta l'organització jeràrquica del treball, la divisió del treball i les tècniques de producció, que representen la matriu fonamental que reprodueix les relacions de producció capitalista. El que va provocar que es creés tecnoburocràcia unida a la burgesia criolla i al capital internacional, fins a desembre del 2002, on aquesta casta va ser derrotada i expulsada de PDVSA. Però, atenció, sinó existeix gestió obrera i control dels treballadors per a canviar les relacions socials de producció capitalista aquesta tecnoburocràcia es pot reproduir. A Veneçuela el procés revolucionari i el paper totalment reaccionari de la burgesia ha posat en dubte el model d'organització capitalista de l'economia. L'única manera d'avançar i defensar el procés revolucionari, és impulsar i permetre totes les formes de gestió obrera i popular. A més iniciar una forta transformació de l'Estat que impliqui la participació i la presa de decisions dels treballadors en totes les esferes de l'Estat, i que substitueixi l'Estat dels capitalistes per un Estat dels treballadors.
Propostes per a desenvolupar una política de gestió obrera a Veneçuela
Després de les argumentacions expressades, producte de l'experiència històrica de les formes de gestió obrera, hem d'exposar algunes línies que serveixin per a la discussió i el debat entre els treballadors, els seus sindicats i organitzacions populars, que permetin generar una política de gestió obrera i popular a Veneçuela. Algunes de les consideracions serien: La situació conjuntural que presenta el nostre país, producte del tancament petrolier, el sabotatge a PDVSA i el tancament o fallida d'empreses ha produït en dos mesos la perduda de 553.515 llocs de treball. Ara existeix un agregat en l'estratègia de la burgesia, un “sabotatge de baixa intensitat” en el sector de l'economia amb el desproveïment d'alguns productes, el tancament d'empreses i el desenvolupament d'un mercat negre de divises. Aquesta situació exigeix per part de les organitzacions polítiques, socials i sindicals d'un aprofundiment de la consciència dels treballadors i sectors populars que permeti consolidar la Revolució Bolivariana. Considerem que per a aconseguir això ha de desenvolupar-se una política de participació i gestió obrera i popular.
Considerem que les organitzacions sindicals i la nova central UNT ha de desenvolupar una Plataforma Político-Sindical orientada en tres eixos fonamentals: Una estratègia sociopolítica i econòmica, una estratègia de gestió obrera i popular en la producció i una estratègia per al desenvolupament del país.
L'eix estratègic de gestió obrera i popular en la producció és fonamental per a transformar al treballador de la seva condició d'assalariat a la condició de productor col·lectiu. Impulsar la planificació democràtica no com a mera participació per a legitimar les decisions de l'Estat, sinó assumint els treballadors el poder real tant a nivell de la planificació regional i local. Pel que fa a les cooperatives, com a formes de gestió obrera, considerem que a pesar de ser una forma de propietat social i col·lectiva tindran grans debilitats quan s'enfronti al mercat capitalista i a la competència entre les empreses. No obstant això no neguem la seva implementació, però requereixen d'un Pla Nacional Polític-productiu expressat en els següents fonaments: (a) els objectius polítics-productius a desenvolupar; (b) els tipus de cooperatives que es crearan per al desenvolupament econòmic del país, siguin aquestes de producció, consum o serveis; (c) el pla de finançament; (d) la creació d'un nou teixit social en la producció i distribució dels béns que generi i, (e) les formes d'articulació de les cooperatives (federació de cooperatives productives d'una mateixa branca, integració de les cooperatives de producció i de consum que permetrien ser utilitzades per a la solidaritat dels treballadors, creació de cooperatives intersindicals, creació de xarxes cooperatives etc.).
El Govern ha d'implementar polítiques de finançament i crèdit per a les inversions i canvis tecnològics que requereixin les cooperatives, però és important que conservin la seva autonomia, tant productiva com econòmica, però a més no ha d'estar deslligada de la lluita política contra les condicions generals del capitalisme. En el marc d'un Pla productiu nacional, el Govern ha de potenciar, promoure i protegir totes les formes de gestió obrera i popular. Però aquestes no han d'estar sota el control de l'Estat, sinó sota el control dels treballadors i el poble. L'altra forma de gestió de la producció, el control obrer, es genera en conjuntures de crisis polítiques i econòmiques i té per objectiu la regulació de la producció i el control de les decisions per part dels treballadors. El control obrer ha de ser la política fonamental en l'eix estratègic de gestió obrera i popular i haurà de ser implementada pels sindicats de base i els seus treballadors. S'han d'impulsar els Comitès de Treballadors, sobre la base de cinc direccions: (1) controlar l'organització jeràrquica del treball i crear una nova democràtica i participativa; (2) exercir el control en la divisió de treball a nivell de l'empresa i en els sectors de l'economia; (3) controlar les finances, comptabilitat i inversions de l'empresa; (4) generar el control sobre els acomiadaments i tancaments d'empreses i, (5) controlar els mitjans de decisions en l'empresa. S'han d'ocupar totes les empreses privades abandonades, tancades, trencades o semiparalitzades, creant els Comitès de Treballadors que impedeixin el tancament de l'empresa per part del patró i procedir al seu control obrer. Implementar, com fase següent a l'ocupació de l'empresa, els tràmits necessaris per a la estatització de l'empresa ocupada sota control obrer.
En les empreses de l'Estat, principalment de transport, bàsiques i petrolieres, s'impulsaran els Comitès de treballadors que implementaran el control obrer a diferents nivells, podent estar combinat amb participació majoritària dels treballadors (cogestió). Això permetrà afrontar el poder de la tecnoburocràcia en les empreses de l'Estat. Els directors laborals que planteja l'actual Llei del Treball, han de ser ampliats en forma paritària en les Juntes Directives i Juntes d'Accionistes, havent de ser elegits pels treballadors i que no siguin personal de confiança ni directors. Aquests podran ser revocats pels treballadors.
Es crearà una Assemblea de Directors Laborals de totes les empreses de l'Estat a fi d'articular una política socioeconòmica que afavoreixi la qualitat de vida dels treballadors i impulsin formes de gestió obrera i popular a nivell nacional. Els Comitès de Treballadors s'articularan en Coordinacions Regionals de Control Obrer i aquests una Coordinadora Nacional de Control Obrer. Aquests organismes implementaran polítiques nacionals i regionals.
Per a concloure hem de tenir present que si no es transforma la propietat i sí la gestió de l'empresa, estarem emmarcats en el sistema capitalista. Si transformem la propietat i la gestió de l'empresa no està en mans dels treballadors, estaríem encara en la lògica del capitalisme. Només revolucionant les relacions de propietat i les formes de gestió en la producció i en la societat, estarem en el desenvolupament d'una nova manera de producció i a les portes de l'emancipació definitiva del gènere humà
