Mans Fora de Veneçuela.- La victòria electoral de Chávez el passat 3 de desembre es va donar en un dels moments àlgids de mobilització popular i va obrir una etapa nova, remarcada per tota una sèrie de mesures anunciades pel president, com la formació del PSUV, la nacionalització de les empreses estratègiques; tot això en una pugna oberta contra la burocràcia estatal i reafirmant el caràcter socialista que hauria d’adquirir la revolució bolivariana. Des d’aleshores han passat ja 3 mesos. Com va el desenvolupament pràctic de les mesures anunciades? 

Yonie Moreno- El primer que cal plantejar és que el gir a l’esquerra de Chávez, com era d’esperar, ha comptat amb el sabotatge i l’oposició dels capitalistes. A principis d’any es va donar una pujada generalitzada de preus per sobre dels límits que el govern té estipulats per a determinats productes bàsics i que els empresaris no van respectar. La inflació va pujar un 2% al gener. Això va ser conseqüència de l’escassetat de productes bàsics. L’índex d’escassetat de productes del BCV (Banc Central de Veneçuela) va passar del 9,2% al desembre al 14,3% al gener. El problema és que el marge de benefici es va reduir per als capitalistes amb les mesures del govern. Això mostra com les lleis del mercat imperen sobre els bons desitjos del govern, intentant regular preus. Els capitalistes van deixar de produir o guardaven les seves mercaderies per a vendes millors en el futur. A això se li va sumar el sabotatge conscient instigat per la patronal i l’imperialisme.         

Aquests mesos de gener i febrer van mostrar una de les contradiccions que han mogut la revolució des de l’inici: les mesures de Chávez, encara que no sobrepassin el capitalisme, en el context actual de crisi del capitalisme veneçolà i internacional entren en contradicció amb els interessos dels capitalistes i obstaculitzen el desenvolupament normal del capitalisme veneçolà. El govern de Chávez porta una política de reformes en benefici del poble. En canvi, no hi ha marge per a cap política de reforma en la situació actual des del punt de vista dels capitalistes. Els banquers, els industrials i els especuladors reclamen més i més atacs per als treballadors amb la finalitat d’augmentar els seus guanys, reclamen privatitzacions i retalls a tot el planeta. Això també ho voldrien per a Veneçuela, i ho van fer durant una època. Quan va arribar Chávez al poder van creure que aquest seria el seu titella. En canvi, en un moment determinat, van veure que la situació se’ls escapava de les mans, que Chávez no duia la política necessària per als seus interessos. Aquesta va ser la causa que s’insurreccionessin el 2002 quan Chávez va aprovar la llei habilitant i la cadena de lleis que van seguir. Aquestes lleis no sobrepassaven el capitalisme. El moviment de masses va derrotar el complot. Van perdre i ara tenen el problema que tant el govern com l’aparell de l’Estat (que segueix sent burgès) va escapar del seu control directe. També que les masses estan dempeus i vigilants. En canvi l’economia, com han demostrat aquestes setmanes, segueix en mans dels capitalistes.         

El president Chávez porta una política de redistribució de la riquesa petrolera cap als més pobres. Prop del 40% del pressupost nacional es destina a despesa social. Això és un dels nivells més alts del món. També porta tota una sèrie de polítiques que, sense sortir dels marcs del capitalisme, beneficien a les masses i perjudiquen als empresaris. Un exemple és el control de preus per tota una sèrie de productes bàsics. Aquesta no és una mesura socialista, en canvi en el context actual ataca els marges de beneficis dels empresaris i aquests responen no produint, sabotejant l’economia, apujant preus i generant escassetat. Una altra mesura és que el control de canvis està regulat i hi ha uns límits per canviar bolívars per dòlars. Aquesta política la va implementar el govern per impedir la sortida de dòlars del país, la fuga de capitals. Cal recordar que s’estima que en els últims 40 anys per aquest camí van sortir de Veneçuela prop de 300.000 milions de dòlars cap als bancs internacionals. Era el mètode tradicional de saqueig dels capitalistes i de l’imperialisme. Aquesta mesura impedeix la fuga de divises i és beneficiosa per als treballadors i el poble, ja que la riquesa es queda dintre del país. En canvi és una restricció a la lliure circulació de capitals i dificulta l’acumulació de beneficis i que els empresaris puguin posar en lloc segur els seus guanys. Si a tot això li sumem el discurs de Chávez i les propostes de nacionalitzacions tenim tot el quadre. Totes aquestes mesures, entre d’altres, en benefici del poble tenen com a contrapartida la inversió productiva nul·la dels empresaris veneçolans que se suma a la històrica vaga d’inversions dels capitalistes criolls. 

MFV.- Com va reaccionar el govern davant el sabotatge i l’escassetat d’inicis d’any? 

Y.M.- Per un costat va aprovar la llei de defensa de la república que habilitava per expropiar i incautar qualsevol producte acumulat, així com prendre les indústries que especulessin. Chávez va amenaçar amb expropiar els escorxadors de carn i les cambres frigorífiques i altres indústries si continua l’escassetat d’aquests productes. De fet, va expropiar un (Fricapeca) a Zulia, on els treballadors feia temps que reclamaven l’expropiació. Aquesta cambra frigorífica feia gairebé dos anys que estava tancada i en la seva època va ser la segona més gran de tota l’Amèrica Llatina. Alhora va comprar a l’estranger aliments i a través del MERCAL (xarxa de mercats depenent de l’Estat que cobreix més del 50% del subministrament de productes bàsics) va suplir amb producte importat la falta de producte nacional. Així temporalment va poder frenar el sabotatge dels empresaris i estabilitzar els preus.         

El govern davant d’aquesta situació de sabotatge pot fer vàries coses: cedir a la pressió dels empresaris, incrementar la pressió sobre aquests o el que plantegem a la Corrent Marxista Revolucionària (CMR): expropiar al conjunt dels capitalistes, expropiar les palanques fonamentals de l’economia que suposen 2/3 del PIB, per organitzar l’economia, per planificar democràticament l’economia en benefici de tots en funció de les necessitats socials i no del benefici dels empresaris. Mentre el govern no faci això últim els capitalistes seguiran sabotejant l’economia. El que mostren els últims mesos és que l’economia veneçolana està controlada per la burgesia i no pel govern del president Chávez. Al final es va arribar a un equilibri a costa de proveir el mercat veneçolà de productes portats de l’estranger i pagats amb els ingressos petrolers. El govern en aquesta situació, a principis del mes de febrer va comprar la CANTV y l’Electricidad de Caracas. Encara que Chávez va assenyalar que primer s’expropiés i després es veuria el preu d’aquestes empreses, la nacionalització no es va desenvolupar d’aquesta forma. La pressió del sabotatge econòmic i dels sectors reformistes dintre del govern es va fer sentir. El govern va comprar les empreses a aquestes multinacionals a un preu raonable. Els mercats van respirar alleugits.          Des de la CMR defensem que el millor hagués estat expropiar sense indemnització. La indemnització ja s’ha cobrat amb escreix tots aquests anys en que aquestes empreses estaven en mans d’aquests grups multinacionals enriquint-se a costa del poble i els treballadors veneçolans. Però el govern no va voler anar fins al final. Fins a cert punt a les multinacionals se les va obligar a vendre sota l’amenaça d’expropiació. I això és el que van fer.         

Per a la CMR tot i amb indemnització aquestes nacionalitzacions són una mesura progressista a la que donem suport. Però no ens hem de quedar aquí: en primer lloc el control d’aquestes empreses nacionalitzades ha d’estar en mans dels treballadors. Si la burocràcia estatal es fa càrrec de totes aquestes nacionalitzacions serà un desastre. Hi haurà un sabotatge continu per part de l’aparell estatal que té mil i un vincles, visibles i invisibles, amb la burgesia i amb l’imperialisme.         

Ara hi ha una petita treva, però el conflicte tornarà a aguditzar-se en una escala superior més tard o més d’hora per la contradicció entre les necessitats de les masses i el desig de Chávez de millorar les condicions de vida dels veneçolans, sobretot dels més pobres, i la incapacitat del mode de producció capitalista per a cobrir-les. Chávez reflecteix les aspiracions d’una vida millor de la immensa majoria. El problema de Veneçuela és que el capitalisme és incapaç de desenvolupar l’economia del país. És un obstacle al desenvolupament de la nació. Chávez fa crides als empresaris raonables que vulguin ajudar a treure endavant el país perquè inverteixin, “para que le echen pichón” com es diria en crioll. I alhora amenaça d’expropiar-los. Expropia i nacionalitza algunes empreses i diu que cal produir no en funció del benefici sinó de les necessitats, parla contínuament contra el capitalisme, que Veneçuela ha d’anar cap a la revolució socialista, que cal llegir a Marx, etc. I sobretot, Chávez estimula la lluita i l’organització de les masses.         

Més tard o més d’hora el conflicte tornarà a esclatar entre els empresaris i el govern però sobre una base superior. Així, les coses s’hauran de resoldre o bé expropiant a la classe capitalista o bé capitulant a les pressions d’aquesta. Per ara el govern pot maniobrar entre aquests dos pols per l’efecte de la renda petrolera que tapa els forats que produeix el sabotatge econòmic dels capitalistes. Però l’efecte de la renda petrolera no durarà sempre i ja està generant enormes contradiccions en l’economia. Qualsevol canvi, encara que sigui petit, en el creixement de l’economia mundial, amb els seus efectes en els preus del petroli i el dòlar, tindrà grans repercussions en l’economia veneçolana.  

MFV.- Quin significat té el llançament del Partit Socialista Unit de Veneçuela després de les eleccions? 

Y.M.- El gir a l’esquerra de Chávez també ha tingut efectes en el si del moviment bolivarià. La CMR en el seu últim document de perspectives assenyala com a principal contradicció de la revolució la lluita entre els reformistes i els revolucionaris com expressió de la lluita de classes, que passa en aquests moments, després de les successives derrotes de l’oposició, a l’interior del moviment bolivarià. Si aquesta divisió en línies de classe, a esquerra i dreta no s’ha produït fins ara ha estat la tremenda autoritat de Chávez. En canvi, la proposta de crear el Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV) ha tensat massa la corda. Tres partits que abans conformaven el bloc del canvi (la coalició electoral amb la que Chávez concorria a les eleccions) el PCV, el PPT i Podemos es van manifestar en contra de dissoldre’s dintre del PSUV com ja havien fet el MVR, la UPV i el MEP. Això ha generat una polèmica en el si d’aquests partits i dels dirigents d’aquestes organitzacions amb Chávez. Una de les més fortes ha estat amb el dirigent de Podemos i governador de l’Estat Aragua, Didalco Bolívar. Chávez li ha llançat vàries crítiques, dient que Didalco és socialdemòcrata i no socialista i que això són coses diferents. Referint-se en general a aquests partits, Chávez va assenyalar que considerava que pràcticament estaven amb l’oposició. Això és la mort política per a aquestes organitzacions. Si es neguen a entrar al PSUV és per consideracions burocràtiques i per por a perdre les seves quotes de poder als ministeris, governacions i alcaldies. També temen que la formació del PSUV estigui dominada per la burocràcia del MVR.         

En el PSUV es donaran enormes lluites entre els elements revolucionaris i els reformistes i burocràtics. Les direccions del PPT, Podemos i PCV veuen la fusió com un perill per a les seves posicions enlloc de veure-hi una oportunitat per crear un partit revolucionari amb un programa socialista a Veneçuela. La lluita dintre del PSUV no està decidida. Serà una lluita entre reforma i revolució, i serà en els propers mesos un dels camps de batalla més forts contra el reformisme. Chávez mira d’impulsar des de la base la construcció del partit. I vol que sigui l’esperó contra el burocratisme i sigui autènticament democràtic. A partir del mes d’abril es començaran a formar els batallons (espècie d’agrupacions) del PSUV a tot el país. Aquests decidiran quin programa i quins seran els dirigents del PSUV. A partir de l’agost començarà el congrés que durarà la resta de l’any amb el debat de quin programa i com s’ha d’organitzar el PSUV, tot això fins a cap d’any.         

La CMR considera una de les prioritats la construcció del PSUV i que aquest es doti d’un programa socialista que posi fi a l’anarquia capitalista sobre la base de la nacionalització de la banca, la indústria i les multinacionals per poder dur a terme una planificació democràtica de l’economia. El PSUV ha de ser també l’instrument per acabar amb l’estat burgès i el burocratisme. Per això la classe treballadora s’ha de posar també al capdavant de la formació del PSUV.         

Ja veurem com acaben les coses i si aquests partits s’uneixen al PSUV o no. Si no ho fan tindran enormes dificultats. Tot i així, això no és més que el començament de la diferenciació interna en línies de classe dintre del moviment bolivarià que afectarà a totes les agrupacions dintre d’aquest. 

MFV.- Un altre tema candent és la situació dels treballadors de Sanitarios Maracay i la seva lluita per la nacionalització de l’empresa. Quines novetats hi ha en relació amb això i, més en general, fer-nos unes pinzellades sobre la situació sindical, la UNT, el FRETECO, etc. 

Y.M.- Recentment els treballadors de Sanitarios Maracay van comprar matèria prima amb el que van aconseguir de la venda de sales de bany temps enrere. Això els donarà per produir uns sis mesos. Hi va haver tensió entre els treballadors perquè els ingressos no eren suficients per donar un salari just, a penes una bossa de menjar i 30.000 bolívars a la setmana. Tot i així els treballadors porten aguantant 4 mesos. Quina prova millor de l’alt nivell de consciència dels treballadors veneçolans! Però tot té un límit. Ara esperen poder augmentar la producció, les vendes i poder lliurar una retribució més gran. Tot això a l’espera que el govern es manifesti sobre la qüestió de l’expropiació, que és la seva única sortida. L’empresa, tot i ser sota control obrer, no pot competir en el mercat capitalista. Després de la marxa del 8 de febrer el Ministeri de Treball va enviar una delegació per visitar l’empresa amb càmeres i tot. Des d’aleshores els treballadors no han rebut cap més notícia.         

La burocràcia reformista posarà tots els obstacles per impedir que l’empresa es nacionalitzi. Hi ha enormes contradiccions entre el que diuen els ministeris i el que fa i diu Chávez. Com a exemple d’aquestes contradiccions que hi ha dintre de l’aparell de l’estat, hi ha l’entrevista que els treballadors de Sanitarios Maracay van aconseguir amb un alt càrrec del ministeri de finances. Aquest els va assenyalar que el govern no estava interessat en nacionalitzar empreses excepte les que van ser privatitzades i que la línia del govern era implementar empreses mixtes. Va assenyalar que els treballadors de Sanitarios potser es podrien acollir a la fórmula de la cogestió de l’estil d’Invepal o Inveval. Aquest alt càrrec deia això en les setmanes en que Chávez expropiava l’empresa Fricapeca i l’hospital oncològic Padre Machado. Evidentment aquesta no és la millor manera de tranquil·litzar els empresaris per crear empreses mixtes.         

Al mateix temps el sabotatge de la burocràcia al control obrer segueix. A Inveval els treballadors s’han mobilitzat per demanar que PDVSA els subministri vàlvules per treballar ja que la petrolera estatal els està negant i això significarà que no hi ha treball. Els treballadors han fet tots els esforços. El que falla en la cogestió és la  burocràcia, la ineficàcia i el sabotatge.       

La burocràcia estatal, els reformistes són enormement dèbils, el terra tremola sota els seus peus. En canvi, treuen la seva força del fet que la classe obrera per ara no s’ha posat al capdavant d’aquesta revolució, de la paràlisi de la classe treballadora en escometre els seus objectius revolucionaris, de posar-se al capdavant dels oprimits del país. Però això pot canviar en qualsevol moment.         

La lluita de Sanitarios Maracay mostra el potencial del proletariat veneçolà. L’expropiació de Sanitarios Maracay dependrà de fins a quin punt s’estén la lluita per la presa i ocupació d’empreses. Són necessaris 10, 100,… Sanitarios Maracay. Molt especialment és necessari que la direcció de totes les corrents de la UNT estenguin la lluita i que aquesta no quedi aïllada. Sanitarios Maracay ha de ser un exemple per a la resta de la classe treballadora que ha de seguir el seu camí. Cal expropiar revolucionàriament als capitalistes, posar a funcionar les empreses, coordinar les fàbriques i la seva producció des de baix, no esperar a que la lenta i ineficaç burocràcia ho faci. Els obrers han de seguir l’exemple de Sanitarios, prendre la iniciativa i començar a organitzar l’economia sobre noves bases.         

Desafortunadament, la direcció de la UNT segueix tancada en el debat de la data de les eleccions per a la central, i no en implementar la lluita pel control obrer i la presa de fàbriques. Des de la CMR estem a favor que es facin eleccions dintre de la UNT perquè s’elegeixi democràticament una direcció després de més de 3 anys des que aquesta es va constituir. En canvi hi ha sectors reformistes burocràtics dintre i fora de la UNT que no volen que es facin aquestes eleccions i pretenen tenir paralitzats els treballadors. 

MFV.- Com superar aquest obstacle? 

Y.M.- La UNT només es podrà constituir si s’organitza com un instrument dels treballadors per a la presa del poder i no com un sindicat reivindicativista. La lluita obrera a Veneçuela passa del contracte col·lectiu a la lluita per qui posseeix el control de les empreses i de l’activitat econòmica del país. La presa del poder és l’objectiu central de la classe treballadora en aquesta revolució i l’única sortida perquè aquesta sigui victoriosa: estendre l’ocupació d’empreses, formar comitès de fàbrica per realitzar el control obrer i coordinar-los amb els consells comunals per formar soviets.         

Si se supedita aquest objectiu central a que hi hagi o no eleccions de la UNT, si es fa de les eleccions el centre al voltant del qual gira tota la resta, aleshores la classe treballadora estarà paralitzada aquest any també com ho va estar en els anteriors. Desafortunadament la C-CURA, que agrupa al voltant d’Orlando Chirinos als sectors més combatius de la classe treballadora, segueix encallada en la qüestió de les eleccions. La majoria de la UNT no es guanyarà a les urnes, sinó en la lluita al carrer. El sector de la UNT que es posi al capdavant de la lluita pel socialisme a Veneçuela, no en paraules sinó en fets, serà el que guanyi la majoria en el si de la classe obrera. Com deia  Trotsky a la seva història de la Revolució Russa: “La majoria no es conta. Es conquereix”. Aquesta és una lliçó que no hauria d’oblidar la direcció de la C-CURA. De seguir en aquesta línia continuarà la paràlisi i l’escissió de la UNT es consumarà sent un seriós revés per als treballadors veneçolans i que comptarà amb refocil·lament de la burocràcia i els capitalistes. Aquesta és una amenaça seriosa per als treballadors i per a la revolució, que per triomfar necessita que el proletariat es posi al seu capdavant. De no corregir aquest rumb també és possible que la direcció de la UNT en un moment determinat pugui ser sobrepassada pel moviment dels treballadors. 

MFV.- Per últim, com ha estat la gira de Chávez per l’Amèrica Llatina? Quines han estat les repercussions més significatives dintre i fora de Veneçuela? 

Y.M.- L’imperialisme està molt preocupat pel que succeeix a Veneçuela. Si poguessin redoblarien esforços per tombar Chávez i aixafar la revolució. Però tenen el problema que estan empantanats a l’Iraq i això no els deixa les mans lliures per a Veneçuela. El que defensa a Veneçuela és el caràcter internacional de la revolució. La visita de Bush va ser un fracàs. Mentre Chávez feia alhora una gira amb mítings de masses a l’Argentina, Bolívia, Haití, Bush era rebut a cops de pedra al Brasil, Colòmbia i Guatemala. No es va arribar a cap acord remarcable a la gira. L’imperialisme ha pretès iniciar un contraatac en el terreny diplomàtic contra la revolució veneçolana. I en aquest intent ha comptat amb un rebuig massiu de la població a tots els països on Bush posat els peus.