El 23 de febrer moria el pres cubà Orlando Zapata després de 80 dies de dejuni voluntari. La seva mort va ser el tret de sortida d'una campanya dels mitjans de comunicació burgesos de tot el món per a desacreditar a la revolució cubana.

Segons aquests mitjans, Orlando Zapata era un pres polític que es va posar en vaga de fam per a reivindicar millores en les condicions carceràries dels altres presos polítics. S'ha afirmat que pertanyia al grup de 75 dissidents detinguts i jutjats el 2003. Alguns periodistes han declarat que fins i tot va ser torturat durant la seva vaga de fam i que el govern cubà va deixar que morís. Després de la seva mort, un altre pres, Guillermo Fariñas va iniciar la seva 23ª vaga de fam i a partir del 15 de març li va tocar el torn a les protestes de les Damas Blancas, les familiars dels 75 de 2003. Aquestes dones van organitzar durant tota la setmana una marxa diària pel centre de L'Havana reivindicant la llibertat dels presos polítics. En tots aquests esdeveniments des dels telenotícies i les editorials dels periòdics s'insistia en una idea: a Cuba no es respecten els drets humans. Zapatero també es va sumar al cor dels "demòcrates" exigint a Cuba que respecti els drets humans. L'actor Willy Toledo va sofrir en les seves carns tot un linxament mediàtic per tractar de contradir la versió "oficial" del que havia succeït a Cuba.
Fins a aquí els plantejaments, i el llenguatge, de les grans corporacions de la informació, que mai han ocultat el seu odi a la Revolució cubana. Però què va succeir realment?

Zapata, Fariñas i les Damas de Blanco

Per a començar Orlando Sabata no era un pres polític, sinó un pres comú. De fet els càrrecs pels quals estava a la presó no semblen propis d'un activista polític pro drets humans com se l’ha tractat de presentar. Actualment estava en presó condemnat a 25 anys perquè el 2004 se’l va acusar de desordre públic, desacatament i resistència. Però la seva carrera delictiva comença el 1990, a partir de llavors va ser jutjat i condemnat per delictes com pertorbació de l'ordre, danys, resistència, dos càrrecs d'estafa, exhibicionisme públic, lesions i tinença d'armes blanques... ja dintre dels penals es va caracteritzar per agressions als funcionaris de presons.

Quant a l'assistència sanitària que va rebre, la pròpia mare de Zapata, en converses mantingudes amb un grup contrarevolucionari de Miami fetes públiques per la televisió cubana, va dir que els metges cubans "vinieron a analizar la salud de Zapata y nos explicaron que era muy crítica, crítica, y que están haciendo todo lo posible para salvar a Zapata, que ya tenían preparado un riñón por si acaso le fallaba el suyo, que ellos van a luchar hasta lo último. Y estaban los médicos del CIMEQ, los mejores médicos, tratando de darle la vida a Orlando".

Orlando Zapata no formava part del grup de 75 dissidents condemnats el 2003. El seu vincle amb la contrarevolució va començar dintre de la presó. Tot sembla indicar que la vaga de fam va ser instigada i encoratjada pels grups contrarevolucionaris de Miami.

Pel que fa a Fariñas, alguns extractes de l'entrevista concedida a El Pais el 2 de març, són bastant eloqüents sobre les característiques d'una persona que duu a les seves esquenes 23 vagues de fam: P.- ¿Usted quiere morirse? R.- (Silencio)... Sí, me quiero morir. Ya es hora de que el mundo se percate de que este Gobierno es cruel, y hay momentos en la historia de los países en que tiene que haber mártires (...) P.- ¿Usted quiere convertirse en mártir conscientemente? R.- Hasta los psicólogos del Ministerio del Interior dicen que es mi perfil: yo tengo alta vocación de mártir (...)".
Finalment, mereix la pena parlar sobre les Damas de Blanco. Les components d'aquest grup reben una compensació de 1.500 dòlars al mes (cent vegades més que el salari mig cubà) per part d'una organització contrarevolucionària de Florida. Al maig de 2008 les principals dirigents de les Damas de Blanco van mantenir una videoconferència amb el llavors president d'EEUU George Bush ferm partidari del derrocament (armat si calia) del govern cubà. Martha Beatriz Roque, una de les principals Damas de Blanco, s'ha pronunciat obertament a favor del manteniment del bloqueig. També va afirmar durant una conversa telefònica gravada pels serveis d'intel·ligència cubans que poc li importava si EEUU envaïa Cuba.

L'actuació de les Damas de Blanco era una provocació que buscava conscientment la repressió del govern per a així aixecar una nova carta d'acusació contra la revolució. Va ser orquestrada i dirigida per l'imperialisme. De fet en els vídeos de les marxes es distingeixen a destacats diplomàtics alemanys i txecs. No obstant això els està sortint malament: sobre la" repressió" que han sofert les Damas de Blanco per part de la policia cubana, les imatges parlen per si soles. Només hem de comparar l'actuació de les dones agents traslladant a aquestes gusanas a un autobús, amb les intervencions "democràtiques" de la policia espanyola o de qualsevol altre país capitalista, dissolent manifestacions, copejant o disparant contra els manifestants, piquets, etc.

Però qui són els genuïns "dissidents" cubans, condemnats el 2003? Els mitjans de comunicació els presenta com presos polítics o presos de consciència, és a dir, individus empresonats perquè tenien diferents idees polítiques. No obstant això, en el seu moment van ser empresonats (només romanen uns 50 en la presó) no per delictes d'opinió, sinó per la seva col·laboració directa amb EEUU, espionatge i terrorisme. No podem oblidar que EEUU manté un dur bloqueig econòmic sobre l’illa, que està en la llista de països que "donen suport el terrorisme" a pesar que reconeixen que "ja no dóna suport a moviments armats a Amèrica Llatina i tampoc en altres regions". En la pràctica el gegant nord-americà manté una guerra oberta no declarada amb Cuba. Només entre els anys 2007 i 2008, EEUU va destinar 45,7 milions de dòlars per als anomenats "dissidents", i altres 100 per a organitzacions nord-americanes que actuen, en molts casos, com intermediaris amb els contrarevolucionaris.

Doble criteri

Però empresonar a espies i traïdors no és patrimoni exclusiu de Cuba. El Codi Penal espanyol, per esmentar un exemple entre molts, castiga amb pena de 4 a 8 anys a qui " mantuvieran relaciones de inteligencia o relación de cualquier género con gobiernos extranjeros (...) con el fin de perjudicar la autoridad del Estado o comprometer la dignidad o los intereses vitales de España". La premsa burgesa espanyola cita constantment a Amnistia Internacional quan aquesta parla de Cuba, però s'obliden d'esmentar els informes d'aquesta ONG sobre la situació en l'Estat espanyol, en el qual s'evidencia que els maltractaments de persones detingudes a les mans d'agents de l'Estat és una pràctica estesa i persistent.

Els marxistes hem de reivindicar el dret de Cuba a defensar-se de les agressions de l'imperialisme. No podem oblidar que mentre que els mitjans de comunicació disparen dolls de tinta contra la revolució cubana i els suposats "presos polítics", EEUU manté a la presó als Cinc herois de Miami. La seva missió era la de penetrar en els grups reaccionaris anticubans que operen impunement a Miami i treure a la llum els seus plans contra la revolució cubana. Van ser sentenciats en un judici a penes d'entre 15 anys fins a doble cadena perpètua i són mantinguts a la presó malgrat que un munt de jutges de la Cort d'Apel·lacions de Atlanta va anul·lar el 2005 les condemnes i el procés realitzat.

De quina democràcia estem parlant?

Realment l'únic objectiu d'aquesta campanya orquestrada per l'imperialisme és accelerar la contrarevolució capitalista a Cuba. Als imperialistes, el que els molesta de Cuba no és que hi hagi més o menys democràcia, ni més o menys repressió.

'imperialisme nord-americà és la maquinària més repressiva i salvatge de la història de la humanitat, i no està en condicions de donar lliçons de democràcia a ningú. El que els molesta de Cuba és que la illa no estigui sotmesa als seus interessos polítics i econòmics; i el fet que la revolució cubana i la supressió del capitalisme en la illa representi un referent per a milions de treballadors i joves en tot el món, particularment a l’Amèrica Llatina. Amb aquesta referent és amb el que volen acabar i això és el que mou totes les seves accions. Aquest el punt central i qualsevol altra interpretació de la campanya que està desenvolupant l'imperialisme duu a una postura equivocada i reaccionària.

A més, de quina democràcia estem parlant? La democràcia burgesa no és més que una cortina de fum en la qual es pot opinar de gairebé tot, sempre que les decisions veritablement importants les prenguin els consells d'administració de la banca, els monopolis i les multinacionals. Aquesta no és la" democràcia" que defensem per a Cuba.

El control obrer en les fàbriques, la revocabilitat dels càrrecs de l'Estat a tots els nivells, la rotativitat en les funcions administratives, informació i participació de les masses en totes les esferes de decisió, la lluita contra l'increment de les diferències salarials... idees clara i extensament desenvolupades per Lenin en L'Estat i la revolució és el model en el qual ens inspirem. El Che emfatitzava molt en la importància de la participació i la necessitat de combatre fèrriament el burocratisme, dedicant molts dels seus escrits, discursos i gestos a lluitar per aquest punt. La lluita per la democràcia obrera i per l'extensió de la revolució socialista és l'única via per a desenvolupar la revolució, solucionar els problemes que afecten a la majoria dels cubans.