L'anunci de Fidel Castro que no continuava com president de Cuba, per raons físiques i d'edat, i l'elecció de Raúl Castro com a màxim representant del país ha tornat a situar el debat sobre el futur de la revolució cubana en el primer punt de l'ordre del dia.
La importància d'aquesta qüestió és evident. La restauració del capitalisme a Cuba, que és una possibilitat real encara que no l'única, suposaria un col·lapse brutal dels nivells de vida i dels indicadors socials a l'illa, a més d'un dur cop per als sectors més avançats de la classe obrera i de la joventut no només a Amèrica Llatina, sinó al món sencer. Assistiríem a una nova edició de la campanya ideològica de la classe dominant basada en una nova "prova" que qualsevol societat basada en una alguna cosa diferent al capitalisme està condemnada irremissiblement al fracàs.

Des de 1959, amb el triomf de la revolució, i sobretot des del moment en què es van nacionalitzar totes les empreses estrangeres i nacionals i es va suprimir el capitalisme a l'Illa, el 1962, Cuba ha estat una font de preocupació per a l'imperialisme nord-americà. La resistència de la revolució cubana a les devastadores conseqüències econòmiques de la caiguda de l'URSS i els altres règims de l'Est europeu a partir de 1991, amb qui Cuba mantenia el 80% de les seves relacions comercials va destacar encara més Cuba com un símbol de lluita antiimperialista i anticapitalista.

L'heroica resistència durant el “Període Especial”

Hi ha diverses raons que expliquen la resistència que ha tingut la revolució cubana a la restauració capitalista durant tant temps: els avenços socials derivats de la planificació econòmica, la conservació de l'esperit revolucionari en un sector important de la població i d'aquells que van participar en posicions de direcció, la pròpia hostilitat de l'imperialisme, etc. A aquests factors de caràcter objectiu cal afegir, sens dubte, el paper individual que va jugar Fidel Castro en diversos moments crítics de la història recent de Cuba. El marxisme no exclou la capacitat dels individus d'interferir en els processos històrics, lògicament dins d'uns límits. Un d'aquests moments claus va ser quan va enfrontar amb fermesa les tendències obertament procapitalistes que s'estaven desenvolupant en l'economia com a conseqüència de les mesures preses durant l’anomenat “Període Especial”, a mitjans dels 90, com la legalització de centenars de milers de negocis privats o el marge d'autonomia donada a certes empreses estatals per operar amb dòlars, decidir sobre les inversions i poder importar i exportar directament.
Les esmentades mesures, que van poder servir per sortir del pas en una situació de catàstrofe econòmica com la que es va obrir el 1991, van acabar sent una amenaça per a la revolució i les seves conquestes socials, i una amenaça també a l'autoritat dels propis dirigents de la revolució. Un alt executiu d'una empresa turística estrangera comentava, el 2004: "Fins i tot els funcionaris més lleials admeten que l'obertura de petits espais a la iniciativa privada i la descentralització empresarial van afavorir un nou “mode de pensar” més interessada en els diners que en la ideologia, i les autoritats han entès que això, al costat de la corrupció, és un càncer més perillós per a la revolució que els míssils d'EUA" (El País, 9-06-2004). Va ser en aquell context que Fidel Castro, el 17 de novembre de 2005, en un discurs pronunciat a la Universitat de l'Havana, advertia que la revolució no tenia garantida la seva irreversibilitat i que el principal perill era intern, esmentant la corrupció i la burocràcia com principals amenaces. Aquesta idea és absolutament correcta i està relacionada amb el caràcter transitori de la societat i de l'Estat cubà. L'economia nacionalitzada i planificada és un importantíssim avenç en relació amb el capitalisme, però en la mesura que la revolució no superi els seus límits nacionals, és inevitable que es generin tendències, externes i internes, que soscaven les bases polítiques i econòmiques de la revolució. Com li va ocórrer des del principi, la revolució es veu obligada a avançar per no retrocedir. Malgrat que el pitjor del Període Especial ha passat, l'ensorrament dels anomenats països de l'Est va trencar definitivament amb la possibilitat que la societat cubana pogués mantenir una estabilitat i un estatus-quo indefinit.
Cal partir del més elemental i concret: Cuba és un petit país, amb una economia relativament endarrerida i amb una inserció en l'economia mundial greument afectada per la desaparició abrupta dels seus socis comercials i per una ferotge política d'embargament econòmic per part d'EUA. El que resulta veritablement impressionant és que, en aquestes condicions, la revolució hagi pogut mantenir-se fins ara. Això ha estat possible no només per les seves conquestes socials sinó per les seves enormes reserves polítiques de suport entre les masses. L'exemple més clar el vam tenir en el Període referit Especial en el qual el poble cubà, malgrat la gana, del col·lapse del transport, de les apagades i de la manca de recursos per a qualsevol tipus d'activitat econòmica, va resistir i va mantenir viva la flama de la revolució. En un context d'enormes penalitats i de fortes pressions, l'autoritat moral de la direcció de la revolució, particularment de Fidel Castro, i la conservació d'un esperit combatiu a les masses van ser els factors decisius. Una de les claus per superar aquella duríssima prova va ser el predomini del sentiment col·lectiu davant les tendències a buscar una sortida individual i la cristal·lització d'interessos obertament capitalistes.
És molt important valorar aquest punt: si a Cuba no es va produir una restauració capitalista els 90 va ser per factors polítics i no econòmics: les masses es van créixer davant de l'adversitat, el record de les etapes heroiques de la revolució van emergir a la superfície, existia una gran autoritat moral i política dels dirigents i en ells va prevaler la decisió de resistir al capitalisme en lloc de cedir a les seves pressions. Els factors purament econòmics no eren molt encoratjadors: subsistir sota mínims era l'única perspectiva a curt i mig termini. Malgrat això la revolució va sobreviure, revelant una gran quantitat de reserves acumulades.

El caràcter “reversible” de la revolució

En realitat, l'economia de qualsevol país que ha trencat amb el capitalisme però que encara no ha pogut trencar el seu aïllament, inevitablement s'ha de mantenir en un equilibri inestable en el qual el perill de restauració capitalista existeix. És a dir, la revolució té un caràcter "reversible". Mentre la revolució no aconsegueixi un suport extern és perfectament legítim maniobrar, cedir en determinats aspectes, guanyar temps, etc., sempre que no es perdi de vista l'aspecte central: la consciència de les masses, la necessitat de mantenir i alimentar les seves mires àmplies, el seu sentit col·lectiu de fer front a les adversitats, el seu "orgull plebeu", com diria Trotsky, el seu esperit internacionalista. Si falla aquest aspecte, i sobretot si la voluntat de mantenir viva la flama de la revolució falla per dalt, la revolució queda greument compromesa.
Sens dubte, en aquest equilibri inestable en el qual ha de resistir la revolució els factors internacionals pesen, per a bé o per a malament. La irrupció de la revolució veneçolana, en el marc d'un profund gir cap a l'esquerra a tots els països d'Amèrica Llatina, va tornar a situar la lluita pel socialisme com una perspectiva viable, influint també a sectors a la cúspide del moviment que actuen guiats per l'empirisme.
Les mesures recentralizadotes preses a l'inici de l'actual dècada a Cuba (limitacions als negocis privats i a l'autonomia de les empreses estatals, la prohibició del dòlar) no són alienes al profund canvi que es va produir en el panorama polític llatinoamericà.
A Cuba, abans de la malaltia de Fidel Castro, es va aprovar a proposta seva inscriure el caràcter socialista de la revolució en la constitució; es va llançar una duríssima campanya contra la "contaminació capitalista" i es van depurar molts casos de corrupció en funcionaris de l'alta administració econòmica de l'Estat, massa mimats pels regals de les empreses estrangeres i el contacte amb les divises; eren clars senyals per a navegants.
Tanmateix, malgrat les esmentades mesures i per sobre dels girs conjunturals cap a un costat o cap a un altre, el corc de la contrarevolució ha continuat operant de manera imperceptible, però molt extensa i profunda. L'escassetat, la permanència de la doble circulació monetària (que implica cobrar el salari en pesos i haver de comprar molts productes en CUC, el valor del qual és 24 vegades major), ha generalitzat l'hàbit de "decidir", és a dir, recórrer al mercat negre per comprar i vendre. Òbviament, quanta més àmplia sigui una responsabilitat econòmica d'un administrador, major és el seu marge per "resoldre". En el passat, aquesta pràctica tenia el contrapès del sector més conscient i compromès amb la revolució, així va ocórrer en els moments més durs del Període Especial. Avui aquest contrapès pràcticament no existeix, i tot el món ha assumit que "resoldre" és una mesura completament legítima. Això al seu torn ha provocat un col·lapse de la productivitat del treball, ja que el poder adquisitiu del salari es redueix a la seva mínima expressió. L'expectativa de sortida individual ha guanyat terreny sobre la col·lectiva, que sol es pot sostenir sobre una compressió política internacionalista irradiada constantment per la direcció, i per la participació efectiva de la població en totes les esferes de l'activitat econòmica i social. Fins i tot amb una orientació correcta en aquest sentit les masses no poden mantenir-se en una tensió tan alta, sacrificant el present pel futur per temps indefinit. Finalment, si les expectatives de profund canvi social no es materialitzen, la rutina, l'escepticisme, l'individualisme i la despolitització acaben guanyant terreny.
El que fa particularment perillosa la situació a Cuba des del punt de vista dels interessos de la revolució és que els canvis que s'estan propiciant per dalt tenen un caràcter clarament liberalitzador i s'emmarquen en un context en el qual els dics de contenció contra les tendències procapitalistes estan molt erosionats, pels factors apuntats anteriorment.

El que anuncia i s'espera de Raúl Castro

Raúl Castro, des que assumís una major rellevància política en la direcció del país, arran de la malaltia de Fidel Castro, ha projectat una imatge de ser un "pragmàtic" més preocupat per l'eficiència econòmica que per la política. És el primer que comenta un cubà mig, sobretot si és taxista o és en disposició de poder llogar la seva casa. Fidel és més "idealista", es preocupa més "per la política" i "els assumptes internacionals" i Raúl és més sensible als "problemes quotidians i concrets de la gent".
És significatiu que en el seu primer discurs com a president del país, el 24 de febrer, no fes ni una sola menció a la revolució veneçolana, el destí de la qual és sens dubte determinant per al poble cubà i la seva revolució. En aquest mateix discurs Raúl Castro va apuntar algunes mesures econòmiques i polítiques molt importants. Va vincular "qualsevol canvi referit a la moneda" amb què "el nivell de vida de cadascú estigui en relació directa amb els ingressos que rep legalment, és a dir, amb la importància i quantitat de treball que aporti a la societat". Aquesta última frase inclou en realitat dues idees diferents. Se suggereix que els ingressos legals seran suficients com per no haver de recórrer a negocis a més dels cursos legals (i potser que alguns d'aquests negocis es legalitzin) però suggereix també una major legitimació de la desigualtat salarial, en funció de "la importància i quantitat de treball que aporti a la societat". En una economia de transició els incentius monetaris són certament necessaris. Però la manera més efectiva d'augmentar la productivitat del treball i combatre el robatori i la corrupció és que els treballadors mateixos se sentin amos (com a classe, no com individus) dels mitjans de producció i participin en la presa de decisions que els afecten. Això només es pot aconseguir amb un autèntic control obrer i participació dels treballadors en la gestió de l'economia.
També relaciona els "canvis en la moneda" (tot el món entén amb això una pujada del poder adquisitiu del pes davant el CUC, és a dir, una pujada del poder adquisitiu dels salaris) amb el futur de "les gratuïtats i els milionaris subsidis que actualment suposen nombrosos serveis i productes distribuïts de forma igualitària, com els de la llibreta d'abastament, que en les actuals condicions de la nostra economia resulten irracionals i insostenibles".
També va anunciar en el seu discurs l'eliminació de l'excés de prohibicions i regulacions en les pròximes setmanes, començant per les més senzilles. Tot el món sap que es refereix a viatges a l'estranger, determinats negocis, etc. Una altra de les mesures anunciades anteriorment és una major liberalització de la producció agrícola privada que comercia a preus de mercat.
Aquestes mesures són harmòniques amb la política de "perfeccionament empresarial" impulsada per Raúl Castro fa ja diversos anys, primer en les empreses lligades a l'exèrcit i després esteses a totes les empreses públiques cubanes, l'objectiu fonamental de les quals és l'"eficiència".
No hi ha espai per aprofundir en el calat que poden arribar a tenir aquestes mesures, però és evident que totes apunten cap a una "obertura" de l'economia i a la potenciació d'incentius monetaris en funció de l'eficiència i de la rendibilitat. Sens dubte l'eficiència és fonamental en qualsevol economia, inclosa una economia nacionalitzada. La qüestió està en determinar en quin punt crític els criteris d'eficiència, combinats amb altres factors polítics i interessos socials, poden portar finalment el descarrilament de la revolució pel camí de la restauració gradual del capitalisme, com ha ocorregut a la Xina.
És públic i notori que el model xinès, que no és un "model de socialisme" sinó un model de capitalisme, exerceix un gran atractiu sobre determinats sectors de la direcció política cubana. De fet, la consideració que "mesures de mercat" són necessàries per "perfeccionar el socialisme" s'ha fet bastant comuna en una àmplia capa d'economistes cubans, fins i tot entre molts d'aquells que, honestament, veuen amb horror la possibilitat d'una Cuba capitalista.
Tots aquests factors han creat una opinió general, molt arrelada en la població, que es poden preservar sense problemes totes les conquestes de la revolució, com la sanitat i l'educació gratuïta, el cost gairebé irrisori de l'habitatge, el gas, la llum i altres necessitats bàsiques, amb mesures liberalitzadores que portin "el bo del capitalisme". D'aquesta manera, encara que la revolució cubana manté una gran reserva de suport i les seves conquestes són apreciades per la població, existeix una gran dosi d'ingenuïtat i s'aprecia un gran desarmament ideològic davant la dinàmica que pugui comportar en el futur mesurades liberalitzadors més profundes que comprometin seriosament aquestes conquestes.
D'altra banda, en si mateix, el creixement de l'economia cubana, que ha sofert una profunda transformació en els últims anys, no evita el perill de la restauració. Encarrilat per un context polític i social determinat el creixement econòmic pot accentuar els processos de diferenciació social que després portin que el sector que més s'ha beneficiat d'ell exigeixi una adaptació del sistema polític als seus interessos particulars. Amb tota la cautela que cal tenir amb el que publica la premsa burgesa sobre Cuba, és significativa la dada segons la qual al conglomerat d'empreses controlades per les Forces Armades Revolucionàries (FAR) se li atribueix el 89% de les exportacions, el 59% dels guanys procedents del turisme i el 66% de les vendes en divises (La Vanguardia, 26-2-2008). Segons un article titulat “Situació actual i perspectives', publicat en una revista cubana orientada als inversors estrangers, "el sector turístic sens dubte ha exercit una notable influència sobre l'economia nacional en els últims 17 anys (1990-2007). Els ingressos captats per aquesta activitat van créixer vuit vegades, en tant que els visitants ho van fer en sis i les habitacions en tres. La demanda d’insumo nacionals en aquest sector ha passat del 18% el 1990 a més del 68% el 2007, el que ha influït notablement sobre la indústria, les construccions, el transport i altres branques productives i de serveis". El sector terciari tenia un pes del 77,1% de l'economia el 2006 davant el 57% que tenia el 1989. En el mateix període la indústria ha passat del 33% al 18,2% i l'agricultura del 10% al 4,7%. Avui, més del 70% dels ingressos externs, més del 60% de l'ocupació i més del 60% de les inversions es generen en aquesta esfera de serveis (Cuba Foreign Trade, 3/2007).
La dinàmica i les proporcions adquirides per determinades branques de la producció, que poden competir més fàcilment al mercat mundial, no necessàriament van en la mateixa direcció dels interessos de la majoria de la població i de reforçar les bases socials de la revolució. Per exemple, l'escàs desenvolupament agropecuari provoca que el 80% dels productes necessaris per al consum bàsica hagin de ser importats, amb el consegüent encariment. Evidentment una economia bloquejada es veu obligada a prendre mesures que maximitzin els seus ingressos en divises, però aquí entra un aspecte central perquè tota economia planificada funcioni: la participació conscient de la classe obrera en la presa de decisions. Sense ella, no és difícil imaginar com es poden cristal·litzar interessos socials divergents, sobretot una economia tan feble i tan sotmesa a les pressions del mercat mundial com la cubana. Segons la mateixa revista citada, "fins a la dècada dels 80 les operacions de comerç exterior estaven concentrades entre 30 i 50 empreses estatals. Al tancament de 2006 més de 360 empreses estaven autoritzades a realitzar operacions i societats mercantils de capital cubà o de capital mixt". Tenint en compte la importància que té el monopoli del comerç exterior en una economia planificada, quant menys, és xocant l'afirmació que fa la revista després de fer un repàs sobre la normativa relacionada amb el tema: "Per tant, al comerç amb Cuba regeix el principi d'autonomia de la voluntat de les empreses, amb les quals cal, negociar directament sense intervenció d'altres instàncies administratives o de govern."
Un altre factor a tenir en compte en tota la situació és l'actitud de l'imperialisme. Un sector s'ha adonat perfectament que davant del sistemàtic fracàs d'intentar enderrocar la revolució per la via directa el millor és aixecar l'embargament i deixar que les relacions d'ordre capitalista es covin i es desenvolupin a l'illa, propiciant en un moment determinat les condicions per a una tornada definitiva al capitalisme. Aquesta és l'aposta del diari nord-americà The Washington Post. Representants tan significatius de la burgesia espanyola com Carlos Solchaga, aposten també per la via indirecta, amb l'esperança de què l'obertura econòmica acabi derivant en mesures com la llibertat de contractació assalariada i la formació d'empreses privades.

Un futur per decidir

Amb tot, el futur de la revolució no està escrit. Hem assenyalat els perills que sotgen la revolució perquè pensem que és un deure revolucionari i l'única manera de trobar una forma de preservar i aprofundir en les conquestes de la revolució cubana. Una revolució que, d'altra banda, compta amb enormes reserves de suport, reals i potencials, basades en els seus sectors més conscients. Hi ha un enorme ferment polític a Cuba, un ferment que apuntarà en diverses direccions el resultant final de les quals encara no és determinat. El despertar revolucionari del continent llatinoamericà, la crisi econòmica del capitalisme mundial estan tocant fibres molt importants en la societat cubana.
Els mitjans de comunicació burgesos estan ansiosos per utilitzar qualsevol element de crítica o de tensió a l'Illa per proclamar "la fallida de la dictadura de Castro" i l'inici de "transició a la democràcia". Quant cinisme! Els mateixos cubans tenen una bona mostra de la "democràcia occidental" en la base militar de Guantánamo.
En la seva desesperació per detectar "símptomes imminents" del fracàs del socialisme es veuen obligats a manipular el sentit de les crítiques dels estudiants de la Universitat de Ciències de la Informació de la l'Havana (UCI) divulgades en un vídeo, i que han creat una enorme expectació tant dins com fora de Cuba. Alguns mitjans fins i tot "van informar" que els estudiants "havien estat detinguts". Res d'això no va succeir. Eren mentides deliberades dels mitjans de comunicació burgesos. El més interessant de tota la qüestió relacionada amb els estudiants de l'UCI és que totes les seves crítiques i preguntes es feien, com ells mateixos van remarcar, des del punt de vista de la defensa de la revolució i del socialisme. Moltes de les seves propostes, deliberadament ocultades en els mitjans de comunicació burgesos, anaven en el sentit d'establir un major control i participació de la població sobre els plans econòmics i sobre els seus representants polítics. Tot això demostra que molt malgrat els anys d'inèrcia i de rutina, existeixen bases per al desenvolupament de genuïnes idees revolucionàries i socialistes, que sens dubte trobaran també un fort punt de suport en aquells sectors més veterans de la revolució que encara no ha dit la seva última paraula. Un altre exemple d'això és l'extraordinària reunió de commemoració de la Revolució d'octubre a la Universitat de l'Havana, en la que els 500 estudiants presents van acabar cantant la Internacional.
En última instància el futur de la revolució cubana té un programa basat en dos punts centrals: la participació directa de les masses en la vida política i econòmica del país i l'extensió de la revolució socialista en altres països del món. No hi ha terceres vies. No existeix "socialisme de mercat", ni capitalisme de rostre humà; ni existeix cap alternativa a la democràcia obrera, l'economia planificada i l'internacionalisme que no sigui el sistema capitalista en putrefacció. La restauració del capitalisme a Cuba suposaria una regressió tan brutal per a la societat cubana que el Període Especial semblaria un vertader paradís. N'hi ha prou amb mirar el que està ocorrent al Salvador, a Hondures, a Guatemala o a Haití, on la criminalitat, la brutalitat repressiva i la degradació moral i econòmica són propietàries de la societat. Aquest és el camí que també estan emprenent els països capitalistes desenvolupats.
La sort de la revolució cubana encara no és determinada i dependrà en última instància de l'audàcia i la claredat teòrica i política de tots aquells que desitgen un futur sense classes, sense privilegis i comandat per la majoria de la societat en benefici d'aquesta immensa majoria. Aquest futur és possible i està a les nostres mans.