Vam conèixer la notícia de la renúncia de Fidel a presentar-se com a president el matí del 19 de febrer, molt a prop de les escales de la Universitat de l’Havana, en un carrer des d’on van baixar desenes de manifestacions d’estudiants contra la dictadura de Batista. Eren les 8 del matí i estàvem buscant transport, com cada dia des de cinc dies abans, per dirigir-nos a la Feria del Libro de la Habana.

En arribar al nostre stand al recinte de la Feria, a la fortalesa militar de la Cabaña, vam comentar la notícia a la treballadora social que ens està ajudant. Ella té els trets inconfundibles d’una dóna jove que pertany a la classe dels oprimits: humild, desperta i orgullosa del seu país i de la seva revolució. Encara no coneixia la notícia quan li vam dir. Va sortir disparada de l’stand i al cap de poc va tornar amb un exemplar de Granma a les mans. Ens vam adonar que tenia els ulls plens de llàgrimes i ens va abraçar, a cada un dels quatre companys que estàvem a l’stand, en un profund gest de tristesa.

La renúncia de Fidel ha tingut un gran impacte emocional a Cuba, per més que tots intuïssin des de fa més d’un any que ja no podria jugar, després de la seva malaltia, el paper de màxim dirigent de la revolució cubana.

Fidel pertany a una generació extremadament jove, valent i audaç que en els anys 50 van decidir donar un sentit a la seva vida lliurant-la per sencer a l’alliberament del poble cubà de la seva opressió nacional i a la lluita per la justícia social. En un moment determinat, quan l’imperialisme i l’oligarquia local estava completament desbocada amb les seves accions de terrorisme i sabotatge contra la revolució, Fidel no va cedir i va empènyer la revolució cap endavant nacionalitzant totes les empreses multinacionals i nacionals ubicades al país. L’economia nacionalitzada, la supressió del capitalisme, va permetre que la població de la Illa arribés a nivells d’educació i salut completament impensables, encara avui (malgrat el bloqueig, la caiguda de la URSS i dels preus del sucre al mercat mundial) a qualsevol país capitalista de Llatinoamèrica, i que fins i tot es comparen favorablement amb els dels països capitalistes avançats.

Un altre dels mèrits de Fidel és el d’haver mantingut, en condicions extremadament difícils, una fèrria oposició a la restauració del capitalisme quan la burocràcia soviètica va destruir l’economia planificada i va restaurar el capitalisme als països de l’antiga URSS.

Per a milions de persones al món Fidel simbolitza una revolució que ha estat capaç de resistir, durant 50 anys, i en condicions d’extrema duresa, a la maquinària militar més destructiva de la Terra. La revolució cubana ha donat una dignitat al poble cubà mai assolida a les etapes modernes precedents, marcades per l’esclavitud i la més insultant desigualtat social.

És lògic que la seva figura susciti la major hostilitat per part dels poderosos. Per la mateixa raó és un deure revolucionari defensar-la enfront de l’imperialisme i el capitalisme.

La renúncia de Fidel es produeix en un context de tremenda ebullició política, en el que un segment important de la població és conscient d’estar en un punt d’inflexió a la història del país. Sobreviurà la revolució cubana a la renúncia de Fidel? Es preservaran les seves conquestes socials? Quina solució hi ha per incrementar la capacitat de compra dels salaris? Aquest és el rerefons polític de totes les opinions i sentiments que s’expressen sobre el futur de Cuba, encara que no sempre s’expressin d’una manera clara i conscient.

D’un any cap aquí, és a dir, des de l’última Feria Internacional del Libro de La Habana, hem percebut que, d’una forma més o menys generalitzada, es veu com a raonable la introducció de mesures de mercat (en realitat, de més mesures de mercat) per millorar el socialisme. Hem sentit aquestes afirmacions fins i tot per part de gent que sincerament vol fer avançar la revolució i que està radicalment en contra de la restauració capitalista. És sorprenent l’homogeneïtat de criteris que tenen moltíssims taxistes, que com a bons cubans no deixaven de donar conversa en el nostre trajecte diari d’anada i tornada a La Cabaña, respecte la necessitat d’aprofitar “allò bo del capitalisme, sense renunciar al socialisme”. D’on surten aquestes idees? Un cop vam preguntar directament a un d’ells què considerava que tenia de bo el socialisme, i la resposta era clara: l’educació i la sanitat gratuïtes i accessibles per a tota la població. “Allò bo del capitalisme”, en la seva imaginació, era disposar de més ingressos encara que a la pràctica seria tot el contrari, al menys per a la immensa majoria de la població. Aquestes són les idees de l’anomenada “via xinesa”, que a més a més són esperonades i aplaudides per la premsa burgesa a nivell internacional.

La revolució cubana té enormes reserves de suport polític i social, però és evident que per elles mateixes no són suficients per impedir amb seguretat una gradual restauració del capitalisme. Entre alguns sectors de la població hi ha una gran dosi d’ingenuïtat respecte del que és el capitalisme. La realitat és que la introducció del capitalisme tindria efectes devastadors a Cuba i la societat cubana retrocedria dècades.

També hem notat que el segment més compromès amb la revolució intueix aquest perill i mira d’inspirar-se en l’experiència històrica de la classe obrera mundial i en la teoria marxista, que vé a ser el mateix, per mirar de fer avançar la revolució. L’extensió de la revolució a altres països i la participació conscient de la classe obrera en tots els aspectes de la vida política, econòmica i social és la clau per al futur de la revolució cubana. No és cap casualitat que la figura de Trotsky hagi suscitat tant d’interès a la Feria del Libro, com es va evidenciar en l’acte de presentació de la Revolució Traïda.

Molts cubans han sentit que renúncia de Fidel simbolitza la fi d’una etapa històrica, però el nostre deure no és plorar sinó comprendre. El futur no està determinat d’avantmà i la preservació i aprofundiment de les conquestes històriques de la revolució dependran de la claredat teòrica i de l’audàcia dels sectors més avançats de la classe obrera i la joventut cubana.