Per una política revolucionària per derrotar l'oligarquia i l'imperialisme!
El 7 de setembre el corrupte parlament peruà dominat per la dreta i la ultradreta, que el 90% de la població rebutja, derrocà el president Pedro Castillo, escollit democràticament el juny de 2021 després de prometre un gir cap a l'esquerra. El cop, executat seguint les directrius de l'ambaixada nord-americana i sostingut pel també corrupte poder judicial i els caps militars i policials, ha provocat un aixecament revolucionari.
Desenes d'assemblees i organitzacions populars van convocar immediatament una vaga general indefinida. Centenars de milers de persones van ocupar els carrers, aeroports i altres vies de comunicació exigint la renúncia del parlament i del nou govern presidit per Dina Boluarte (vicepresidenta de Castillo que va donar suport al cop), i una nova constitució que substitueixi l'actual, elaborada sota la dictadura. El govern de Boluarte, amb el suport dels EUA i la UE, està responent amb un bany de sang.
Un altre Cop "made in USA" per aixafar el poble i beneficiar les multinacionals
A 2 de gener, els mitjans de comunicació peruans i internacionals –que fan tot el possible per amagar aquest cop i la magnitud de la repressió– reconeixien 30 morts i centenars de ferits i detinguts per la brutal actuació policial i militar. Podrien ser més. Associacions de drets humans denuncien l'ús de munició de guerra contra manifestants i l'entrada il·legal a locals de partits d'esquerra, sindicats i organitzacions camperoles per la policia, col·locant-hi armes per justificar la detenció de militants i activistes.
El paper del govern nord-americà en aquesta matança és evident. Abans que el parlament destituís Castillo, l'ambaixadora de Biden, Lisa Kenna, exagent de la CIA implicada en altres cops similars, es va reunir amb Boluarte, el Ministre de Defensa i diversos caps militars per assegurar-se el seu suport. A suggeriment de Kenna, un dels màxims responsables de la repressió, Luis Alberto Otárola –ministre de Defensa del govern colpista– ha estat recentment ascendit a primer ministre. Diverses mesures anunciades pel nou govern eren exigides des de fa mesos a Castillo per la patronal CONFIEP i el govern nord-americà.
Perú és el segon exportador mundial de coure i posseeix abundants recursos miners, gasífers i petroliers, i considerables reserves de liti (clau per les noves tecnologies). Durant els últims anys, la Xina s'ha convertit en el primer soci comercial del Perú i altres països llatinoamericans, desplaçant a els EUA en el seu propi "pati del darrere". Després de ser humiliat a l’Afganistan i fracassar la seva estratègia colpista a Veneçuela i Bolívia, Washington ha passat a l'atac contra la Xina, el seu màxim rival en la lluita per l'hegemonia mundial, i la seva aliada Rússia.
L'elecció de Castillo va sorprendre Washington. Més que a ell, tenien por a les masses que el van dur al poder. Un cop prematur podia provocar un esclat revolucionari i una nova derrota, així que van reconèixer la seva victòria mentre pressionaven perquè renunciés a mesures revolucionàries i utilitzaven els seus peons a l'aparell estatal i al govern per preparar el seu enderrocament.
La hipocresia de la socialdemocràcia
La renúncia de Castillo a basar-se en la mobilització de les masses per transformar la societat, la seva cerca d'acords amb empresaris, sectors de la dreta i multinacionals per gestionar el capitalisme, presentats com polítiques astutes pels aquests mateixos dirigents de la nova esquerra reformista que ara li donen l'esquena, van aplanar el camí al cop.
Aquest no només compta amb el suport de la Casa Blanca i els seus lacais habituals: la dreta i la ultradreta llatinoamericana i europea. De manera escandalosa, la socialdemocràcia internacional, amb Pedro Sánchez o el xilè Gabriel Boric al capdavant, ha tancat files amb Boluarte, posant-se al servei de l'imperialisme per amagar la massacre en marxa.
Aquest suport és el resultat de la seva acceptació del capitalisme com un únic sistema possible i la seva tendència a fusionar-se amb la classe dominant, cedint a totes les seves exigències en política interior i exterior. Les burgesies espanyoles i europees obtenen suculents beneficis de saquejar els pobles llatinoamericans, competint amb les nord-americanes en brutalitat, destrucció mediambiental o persecució i repressió sindical.
El suport de Sánchez a aquest cop és un capítol més de la seva vergonyosa submissió a l'Ibex-35, la CEOE i l'imperialisme nord-americà. I deixa en evidència el seguidisme dels seus aliats, començant pels ministres d'UP, que critiquen tímidament els colpistes mentre fan la vista grossa al seu reconeixement per part del govern en el qual participen.
La urgència d'aixecar una alternativa revolucionària
Diferents organitzacions socials han cridat a reprendre la vaga indefinida i les mobilitzacions contra el cop des del 4 de gener. Mentrestant, el govern colpista, aprofitant la treva decretada pels dirigents de l'esquerra i la seva falta d'un pla per prendre el poder, mobilitzava el 3 de gener la reacció per "la pau" i "contra les manifestacions violentes". La clau per derrotar aquesta contraofensiva colpista és dotar les masses d'un pla i un programa revolucionaris, basant-se en l'acció directa, estenent les assemblees populars i els comitès de lluita que han sorgit i unificant-los a nivell local, regional i nacional mitjançant delegats elegibles i revocables per sostenir i ampliar la vaga general indefinida fins a enderrocar el govern assassí.
Una tasca central és organitzar l'autodefensa armada de les masses i cridar la base de l'exèrcit (formada per fills de treballadors i pagesos) a trencar amb els alts comandaments –que són part de l'oligarquia–, i unir-se a la insurrecció. Les consignes "que se'n vagin tots", "tancar el parlament", etc. expressen conclusions revolucionàries molt avançades. Per a milions signifiquen acabar amb l'explotació i precarietat laboral, desigualtat extrema, discriminació dels pobles originaris, entrega dels recursos naturals a les multinacionals, degradació mediambiental, racisme, masclisme, LGTBI-fòbia...
Limitar les reivindicacions a la convocatòria d'una Assemblea Constituent o noves eleccions i mantenir intacte el poder de l'oligarquia i les multinacionals, com estan fent els dirigents de les principals forces polítiques i sindicals de l'esquerra, és un greu error. L'únic programa que garanteix la victòria és nacionalitzar, sota control obrer, la terra, els bancs i grans empreses, les mines, el petroli i el gas, per a planificar democràticament l'economia, oferint terra, treball, alimentació, habitatge, salut i educació digne a tothom.
