Sense cap dubte, a Equador s'ha viscut una insurrecció popular que ha posat contra les cordes al règim de Lenín Moreno. La batalla contra l'agenda neoliberal es va transformar en un autèntic aixecament revolucionari. 

Al març d'aquest any el president d'Equador tancava un acord amb el Fons Monetari Internacional (FMI) per obtenir un préstec de fins a 10.000 milions de dòlars (gairebé un 10% del PIB del país!). Les contrapartides no van trigar a aparèixer: l'1 d'octubre Moreno presentava el ja conegut ‘Paquetazo’, un pla salvatge de retallades socials i mesures d'austeritat, que incloïa l'eliminació del subsidi al preu dels carburants fins a triplicar-los.

La resposta de la població no es va fer esperar, i les protestes es van estendre ràpidament per tot el país. El contraatac de Lenín Moreno, declarant l'estat d'excepció, va encendre la metxa de la insurrecció sumant i unint al moviment obrer, als camperols pobres i les comunitats indígenes, i donant lloc a una gran vaga general el 9 d'octubre. L'empenta de les masses va ser tal que va forçar a Moreno a traslladar el seu de Govern de Quito a Guayaquil, mentre la capital va ser ocupada durant dies per desenes de milers de camperols i treballadors.

Un dur atac a la classe treballadora

Les polítiques capitalistes i neoliberals del FMI solament han sembrat pobresa extrema, precarietat, destrucció de l'economia, misèria i desesperació entre la població de tota Amèrica Llatina. Dins de les mesures imposades, la que més indignació va provocar va ser la retirada del subsidi als combustibles. I no és para menys. La xarxa de transport ferroviari i fluvial a Equador és summament escassa, tant per la falta d'inversió com per l'accidentada serralada dels Andes i la densitat de la selva. El més mínim increment en el preu del carburant suposa un alça en els preus dels productes de primera necessitat.

La reforma laboral també va fer esclatar en fúria la població: plantejava que els contractes temporals (que afecten al 60% de la població activa) podrien renovar-se amb una rebaixa salarial de fins al 20%. Per la seva banda, els funcionaris públics veurien reduïdes les seves vacances pagades de 30 a 15 dies, i haurien d'aportar el sou d'un dia de treball en forma d'impost extraordinari. Tot això en un país on el salari mínim oficial tot just arriba als 400 dòlars i el 35% de la població ingressa per càpita menys de 50 dòlars al mes. En el cas que es dugui a terme, aquestes mesures haurien suposat un cop fortíssim a les condicions de vida de la majoria de la població, i les seves conseqüències socials serien catastròfiques.

Les masses entren en acció

La pèrdua del control per part de l'estat va ser extraordinàriament veloç. El que va començar amb un atur de transportistes es va transformar immediatament en un aixecament generalitzat per tot el país, que va ser esperonat per l'anunci de la declaració de l'estat d'excepció i el desplegament de l'exèrcit a les principals ciutats.

La duresa de la repressió impulsada pel Govern es va viralitzar per les xarxes socials. Es van veure persecucions amb motocicletes a joves manifestants fins a aïllar-los un a un per poder copejar-los i detenir-los indiscriminadament. Ferits per trets de bales de goma en el cap i zones vitals. Fins i tot el llançament de dos joves per un pont a mans d'elements uniformats no identificats. La descripció d'aquests intents d'aixafar el moviment usant les forces repressives podria omplir pàgines senceres. El compte després de gairebé dues setmanes de protestes va ser de 7 morts, al voltant de 600 ferits i més d'un miler de detinguts.

Com ha ocorregut en moltes ocasions al llarg de la història, el fuet de la repressió no va fer més que encendre la revolució. La vaga general convocada pel Front Unitari dels Treballadors (FUT), la major central obrera, i la Confederació de Nacionalitats Indígenes de l'Equador (CONAIE) va paralitzar el país, bloquejant no solament carreteres, sinó províncies senceres, i prenent la ciutat de Quito, la capital.

Fortalesa del moviment i debilitat de la burgesia: una autèntica situació prerrevolucionaria

Si ben Quito ha estat l'escenari de mobilitzacions massives i de l'ocupació de l'Assemblea Nacional per part dels manifestants durant unes hores, a les províncies de Pastaza, Napo, Morona Santiago i Azuay l'ocupació de les seus de Governació va ser permanent, i va haver-hi conats d'Assemblees Populars Autònomes on, segons diferents informacions, van participar milers de persones. A d'altres províncies, l'accés va ser controlat per consells de camperols pobres i indígenes. La radicalització del moviment va ser tal que, en resposta a l'estat d'excepció, la CONAIE va proclamar el seu propi en aquestes regions, arribant a frenar l'avanç de les forces repressives i fins i tot a detenir i desarmar a desenes d'efectius.

Per la seva banda, el Govern es va mantenir atrinxerat en Guayaquil. L'elecció d'aquesta ciutat, tradicionalment conservadora, no va ser casual: és la segona en importància i el principal port del país, compta amb una àmplia capa de petita burgesia blanca lligada al comerç, beneficiària del ‘Paquetazo’ i que va mostrar la seva disponibilitat a defensar al Govern mobilitzant-se en la “defensa de la pau i la llibertat”. No obstant això, aquestes manifestacions van ser un fracàs absolut, reunint a uns pocs centenars. Això reflecteix l'enorme debilitat de l'Executiu de Lenín Moreno i de la classe dominant equatoriana. És més, l'aïllament internacional de Moreno és un altre indicatiu d'això. Excepte el colpista veneçolà Juan Guaidó, i Pedro Sánchez, han estat molt poques les veus en defensa del Governo equatorià, que va arribar a estar a la vora del precipici. Segons el periòdic de la burgesia equatoriana L'Univers, nombrosos diputats de l'Assemblea Nacional van valorar forçar la sortida de Moreno.

D'altra banda, l'expresident Rafael Correa va mostrar un suport tímid a l'aixecament, que no va trobar ressò en el moviment, arribant al punt que amplis sectors del moviment camperol i indígena es van desvincular directament de Correa. Encara que a les ciutats i el camp molts simpatitzants correístes van participar activament en les mobilitzacions, l'aparell agrupat entorn del seu partit, Força Compromís Social, estaven atemorits a no poder controlar la mobilització i que aquesta es tornés en contra seva. De fet, l'expresident només va poder agrupar a uns quants joves universitaris al voltant del periòdic en internet La Kolmena, que fora de les xarxes socials no va tindre cap paper real en els successos.

Amb una pèrdua de suport creixent entre les masses, Correa va cridar a la bestreta electoral alhora que va insinuar la seva intenció de presentar-se. Lluny de generar simpatia, les masses van reaccionar al seu anunci amb escepticisme. Enmig de la crisi orgànica del capitalisme mundial, la guerra comercial, i la caiguda del preu del petroli, sense qüestionar-se els fonaments del sistema capitalista no hi hauria cap diferència entre la gestió de Lenín Moreno i un nou Govern de Correa.

En la mateixa línia, és important assenyalar que encara que Moreno i els seus esbirros van fer esforços descarats per assenyalar al Govern de Veneçuela com a instigador i director de les protestes, Nicolás Maduro i el seu gabinet, van mostrar un suport netament simbòlic a les mobilitzacions per guardar-se l'esquena de cara a la base chavista honesta i lluitadora. De fet, no van tenir cap interès en què la situació a Equador es mantingués fora de control i arribés més lluny. Un procés revolucionari en el continent pot suposar un catalitzador per reactivar l'organització i lluita de la classe treballadora veneçolana, que no oblida com les conquestes socials i econòmiques de la Revolució Bolivariana han estat soscavades per l'aparell burocràtic del PSUV. L'actual Govern Madur té una estratègia centrada a defensar els privilegis i negocis de la casta de buròcrates, arribistes i militars a la qual representa, garantir els tractes als quals han arribat amb l'imperialisme xinès, i no estendre una revolució social que els pot afectar directament.

Una victòria incompleta: la presa del poder era possible!

Davant aquesta situació insostenible, i després de diversos dies suplicant el diàleg amb els dirigents de les mobilitzacions, el president Lenín Moreno va anunciar després d'una breu reunió amb membres de la CONAIE la derogació del decret 883, el famós ‘Paquetazo’, encara que no va haver-hi cap dimissió ni destitució en el seu equip de Govern. Al seu torn, aquesta mesura va ser acompanyada per una sèrie de promeses d'inversió social. De manera immediata, les direccions de la CONAIE i FUT van cridar a la desmobilització i l'ordre va tornar a Quito tan ràpid com va desaparèixer, enmig de certa perplexitat per part de les masses que es van aixecar i van resistir heroicament.

Sense cap dubte, el pas enrere del Govern i el FMI és una victòria espectacular, que ha estat fruit única i exclusivament de la lluita combativa del poble equatorià, que demostra quin és l'única manera de frenar els atacs a la classe treballadora. El pànic de la burgesia a perdre-ho tot ha fet que cedeixin una part. Si bé poden prendre altres formes, les mesures i retallades per satisfer al FMI tornaran més ràpid que tard, a més de noves accions per impedir un nou aixecament. La primera s'ha produït aquest 23 d'octubre, amb l'anunci per part del Ministeri de Justícia de processar a Jaime Vargas, dirigent de la CONAIE, per les protestes.

La debilitat de l'estat i la força de les masses en acció van tornar a posar el debat del poder damunt de la taula. Mitjançant la via dels fets, les assemblees de camperols, indígenes i treballadors estaven demostrant, al llarg de tot el país, com una revolució socialista no solament és factible, sinó que és una possibilitat realitzable a dia d'avui.

La guàrdia indígena va imposar l'ordre revolucionari a la ciutat frenant tot tipus de saquejos i provocacions. Les assemblees populars van detenir i van jutjar a agents armats implicats en la repressió salvatge cap a la població, alhora que gestionaven la distribució d'aliments i medicaments en els campaments que havia distribuïts per tota la ciutat de Quito. En la pràctica, encara que de forma confusa i breu, la població va dirigir una gran part del país, superant a l'estat capitalista.

La direcció del Front Unitari de Treballadors i de la CONAIE es van limitar a exigir la retirada de les mesures de Lenín Moreno i la dimissió d'alguns alts càrrecs implicats amb la repressió. Tampoc van ser pocs els dirigents que van apel·lar al fet que una delegació de l'ONU intervingués per frenar la repressió i que es “respectessin” els drets humans.

La consigna més repetida en els dies de l'ocupació de Quito no va ser una altra que “Fora Lenín”. La possibilitat de tirar al conjunt del Govern va ser una realitat incontestable. Però no solament això. Així com van sorgir de manera espontània embrions d'organismes de doble poder a les províncies de major població indígena i camperola, tal com hem explicat, la viabilitat de consolidar-los i estendre'ls al moviment obrer i coordinar-los per tot el país estava aquí.

Aquesta hauria estat l'única manera d'assegurar, no solament el fre al ‘Paquetazo’, sinó també, l'aplicació d'un programa socialista per trencar amb el capitalisme i la dependència imperialista, i unificar a les masses: educació pública gratuïta i de qualitat; treball digne, estable i segur per tots i totes, amb salaris decents; derogació de totes les contrareformes laborals; nacionalització de la banca, els monopolis i els latifundis baix control obrer i camperol; plens drets econòmics, socials i polítics a les comunitats indígenes; suspensió dels acords amb el FMI i anul·lació del deute contret per l'Estat amb els poders imperialistes

Sense cap dubte, els 12 dies de protestes quedaran gravats a foc en la consciència col·lectiva de les masses equatorianes i de tota la regió. Milions de persones hem vist amb total simpatia i entusiasme l'aixecament del poble lluitador de l'Equador, que ha coincidit amb les explosions socials de masses a l'Iraq, Líban, Hong-Kong, Argentina, Uruguai, Catalunya, etc. Així com el sistema es trontolla, és urgent construir un partit revolucionari conseqüent capaç de portar fins al final la batalla.

Per la Federació de Repúbliques Socialistes d'Amèrica Llatina!

Uneix-te a Esquerra Revolucionària Internacional!