Fora el Govern assassí de Piñera: pel socialisme i el poder obrer!
Xile viu una autèntica situació revolucionària. El que va començar fa dues setmanes com una protesta contra la pujada de les tarifes del transport públic, s'ha transformat en una lluita de barricades per fer front a la repressió salvatge de l'exèrcit i els carabiners i, finalment, en un moviment de masses d'una envergadura formidable: una vaga general històrica de 48 hores que ha paralitzat el país el 23 i 24 d'octubre, seguida de marxes multitudinàries que el divendres 25 van reunir, només a Santiago, a un milió i mig de persones.
Les masses de la classe obrera i el jovent a Xile, seguint el camí de les insurreccions populars a Equador, Haití, Sudan, Algèria, l'Iraq i en molts altres països, han demostrat la seva força en l'acció: només elles han pogut tombar l'Estat d'excepció i el toc de queda. La classe dominant xilena s'enfronta a una autèntica ofensiva revolucionària que ha nascut des de baix, i que posa en qüestió al capitalisme xilè com no es recorda des dels anys de la Unitat Popular.
“No son 30 pesos, son 30 años”
Aquesta consigna, corejada massivament a les barricades i manifestacions, resumeix molt bé què està passant a Xile. En poc més d'una setmana tot l'entramat institucional construït després de la caiguda de la dictadura de Pinochet, que va deixar sense depurar els crims de la Junta Militar, va assegurar les bases d'un capitalisme depredador, la supressió dels serveis públics i la privatització massiva, i va donar ales a la major desigualtat del continent, ha estat posat en qüestió per un aixecament popular sorprenent. Un aixecament que assenyala directament a tots aquells partits de l'esquerra que han col·laborat activament en apuntalar aquest règim, especialment al Partit Socialista (PS) i al Partit Comunista (PCCh).
El poder de les masses, quan estan determinades a arribar fins al final, “obra miracles”. Allò que els partits tradicionals de l'esquerra —amb les seves direccions reformistes tot el dia enfangades en els debats parlamentaris i taules de diàleg— no han estat capaces d'aconseguir mai, ho ha aconseguit arrencar a la classe dominant el jovent heroic i classe obrera xilena batent-se contra la repressió i l'ordre capitalista. Quina inspiració més extraordinària per tots els oprimits del món!
Després d'una setmana que passarà a la història, la gent continua als carrers, les aturades es mantenen en nombrosos sectors, i està en marxa una altra gran jornada de vaga nacional per aquest dimecres 30 d'octubre.
Els esdeveniments revolucionaris han agafat completament per sorpresa a la burgesia. Fins fa només unes setmanes, Xile era descrit pels grans empresaris i pel propi FMI com el model a seguir per la resta de països de l’Amèrica Llatina, com un exemple paradigmàtic de l'estabilitat i l'ordre capitalista. Però també és una lliçó per tots aquells que, des de l'esquerra, fins i tot des d'organitzacions que es reclamen “revolucionàries”, solament es lamenten recordant suposats temps passats millors, i culpen constantment a la classe obrera i el jovent pel seu “baix nivell de consciència”. Aquestes organitzacions plenes de “dirigents” escèptics i desmoralitzats, que posen nota a la classe obrera i els joves des de les seves taules de professor, també han estat incapaços de preveure res.
La vaga general tomba l'estat d'excepció i acorrala el Govern
Des del primer moment, el govern reaccionari de Piñera ha respost a l'aixecament popular amb una repressió salvatge, intentant tallar d'arrel les protestes mitjançant el terror.
Es parla oficialment de 20 morts per l'acció brutal dels milicos i les forces policials, encara que altres fonts assenyalen que són més. Les denúncies per tortures i violacions a les comissaries es compten per centenars, igual que els joves i treballadors que han estat hospitalitzats per les bales dels carabiners i militars. Fins al moment es comptabilitzen més de 5.000 persones detingudes. A les xarxes socials circulen desenes de vídeos que recorden les imatges de la repressió sagnant durant la dictadura de Pinochet, amb militars disparant i apallissant indiscriminadament als carrers a qualsevol persona que troben, aprofitant la impunitat que els hi va atorgar Piñera declarant l'estat d'excepció. No obstant això, la repressió no solament ha estat incapaç de frenar la mobilització de masses, sinó que l'ha convertit ràpidament en una autèntica insurrecció revolucionària.
L'èxit de la vaga general de 48 hores, les manifestacions multitudinàries del passat divendres 25 d'Octubre, i una situació de mobilització permanent als carrers, van posar en evidència la impotència del toc de queda i la incapacitat d'un Estat militaritzat per imposar-se. Finalment, Piñera va certificar aquesta realitat anunciant patèticament l'aixecament oficial de l'estat d'excepció i la retirada dels militars dels carrers. Una lliçó molt valuosa sobre els límits de l'Estat burgès, per molt armament que tingui, davant de les masses que decideixen aixecar-se i perden la por.
La força de les mobilitzacions ha estat de tal envergadura que no només ha replegat als militars a les seves casernes, sinó que el Govern de Piñera no ha tingut més remei que retirar la pujada del transport i proposar un “Pla Social” de millores en les pensions, en el salari mínim, en el preu dels medicaments o en les tarifes elèctriques. Fruit d'aquesta situació, el Congrés, dominat per partits de la dreta, aprovava sense pràcticament oposició la jornada laboral de 40 hores. L'acció revolucionària de les masses ha imposat, en qüestió de dies, el que els dirigents reformistes de l'esquerra han mendicat al parlament durant anys i mai han estat capaços d'obtenir.
Piñera ha passat d'assenyalar que “el país estava en guerra” contra els joves i els treballadors en lluita, a haver de demanar perdó. Aquestes declaracions reflecteixen, en si mateixes, l'autèntica correlació de forces entre les classes i què pensa la burgesia xilena.
Sí, per a les elits econòmiques, per als alts comandaments militars, els quals durant dècades han engreixat els seus privilegis amb una democràcia vigilada i tutelada pels hereus de la dictadura pinochetista, la situació és espantosa: un poble insurrecte ha dit prou a les seves fortunes obscenes, a la corrupció i a una desigualtat endèmica que manté a la immensa majoria del poble en la pobresa i la precarietat. L'ambient de rebel·lió ha aconseguit tal magnitud, que fins i tot alguns grans empresaris del país, inclòs Piñera, han manifestat la seva disposició a acceptar un impost al 1% més ric, una de les reivindicacions del moviment.
La lluita ha posat al Govern de dretes contra les cordes. Piñera ha substituït a vuit ministres per evitar la seva pròpia dimissió i que les masses obtinguin així una nova victòria que animi encara més al moviment. Això ho pot fer gràcies a l'inestimable suport dels expresidents socialistes Ricardo Lagos i Michelle Bachelet —que es van fer ressò de la propaganda oficial intentant criminalitzar la lluita—, i de la complicitat d'una comunitat internacional que promociona cops d'estat a Veneçuela però manté el seu suport a un assassí, esperant que pugui frenar aquesta explosió revolucionària.
Com és obvi, aquests moviments desesperats només pretenen salvar la pell dels homes pro-règim, fer canvis menors perquè en l'essencial tot segueixi igual, i aconseguir l'objectiu principal del moment: que les masses abandonin els carrers, que els treballadors i el jovent s'oblidin del seu poder, reconduint la crisi revolucionària cap a les calmades aigües de la institucionalitat burgesa.
Organitzar la vaga general indefinida fins a tombar Piñera. No al Diàleg Nacional amb els repressors!
Un punt d'inflexió, sens dubte, ha estat la vaga general de 48 hores impulsada pels sectors més combatius de la classe obrera i el jovent, desenes de moviments socials i organitzacions de l'esquerra i que, malgrat les seves nombroses vacil·lacions, va haver de convocar finalment la direcció de la Central Única de Treballadors (CUT) per la pressió des de baix.
La vaga general va paralitzar completament el país conduint milions als carrers. El procés de convocatòria va ser molt significatiu. Mentre Piñera va decretar l'estat d'excepció i el toc de queda, i els dirigents de la CUT, el PS i el PCCh cridaven al “diàleg” i a que el règim s'assegués a negociar, el jovent als carrers entaulava la lluita contra els milicos i carabiners, aixecava barricades i paralitzava amb talls les principals artèries de les ciutats. A centenars de barris populars la població s'organitzava per resistir l'assalt de les forces repressives, mentre els morts, els ferits i els detinguts es començaven a comptar per desenes, centenars i milers. La classe obrera es va contagiar immediatament d'aquest ambient insurreccional, i diferents sectors van ser declarant-se en vaga posant el seu segell en els esdeveniments: portuaris, professors, sanitaris, miners… forçant a la direcció de la CUT a oficialitzar l’aturada, primer solament pel 23 d'Octubre, i finalment també pel 24 d'Octubre. Ara de nou, fruit de la pressió, es planteja una nova vaga nacional pel dimecres 30 d'Octubre.
Però la direcció de la CUT, en lloc de recolzar-se en el triomf aconseguit pel moviment i donar continuïtat a la lluita amb un pla contundent que inclogui la vaga general indefinida fins a aconseguir la renúncia de Piñera, es limiten a cridar a un “diàleg nacional” demanant al Govern que “retorni la democràcia a l'Estat de Xile”. A quin Govern? El mateix que ha declarat l'estat d'excepció? Al responsable de més de 20 morts, milers de ferits i detinguts, de tortures i violacions? El govern que mata de gana al poble?
En el mateix sentit, la direcció i els parlamentaris del Partit Comunista de Xile s'han erigit com a campions del pacte social, exigint una taula de diàleg que inclogui al Govern i, sobretot, que els inclogui a ells! Es queixen que “el govern ha exclòs i ha marginat al món social i popular”. No companys, el govern no ha exclòs al poble, el Govern de Piñera ha massacrat i està massacrant al poble. I el que ha de fer qui es reivindiqui comunista, no és buscar desesperadament el diàleg amb els repressors, sinó organitzar la lluita perquè triomfi i evitar més morts i abusos.
En un moment on les masses avancen amb pas ferm, els dirigents del PCCh centren les seves esperances a engegar un inservible procediment d'acusació constitucional contra Piñera… per haver utilitzat il·legalment l'estat d'excepció!
Quan Piñera i el seu Govern estan suspesos en l'aire, gràcies exclusivament a la vaga i la mobilització contundent i massiva als carrers, la direcció del Partit Comunista recorre a un ardit constitucional, que requereix entre altres coses d'una majoria al Congrés i el Senat, en mans actualment de partits de la dreta. Aquest tipus de plantejaments solament donen oxigen i més temps a Piñera. No es requereix de cap acusació constitucional, Piñera i el seu Govern s’han de marxar ja, i hi ha suficient força i determinació als carrers per aconseguir-ho. El paper del PCCh, com el de la CUT, és posar damunt de la taula un pla contundent de lluita que doni aquest cop de gràcia contra un governant moribund.
La responsabilitat de l'esquerra parlamentària
Evidentment un plantejament així animaria al moviment de masses. Però aquests dirigents no es mouen en aquesta direcció sinó tot el contrari. Cal assenyalar que l'actual explosió s'ha incubat des de fa anys, especialment per la frustració provocada sota els governs del Partit Socialista i la coneguda ‘Concertación’, i la complicitat que amb ells ha mantingut el Partit Comunista i la CUT.
Seguint el model de la Transició espanyola, els crims de la dictadura de Pinochet van quedar impunes. L'aparell de l'Estat no va ser depurat de feixistes, tal com demostra l'actuació brutal dels militars als carrers, i les direccions del Partit Socialista i Comunista van cedir vergonyosament en la lluita de masses que va derrotar a la dictadura, pactant amb els seus hereus una “transició democràtica” que salvaguardés el sistema capitalista.
La dictadura de Pinochet va imposar un model de capitalisme salvatge, seguint l’estela de Thatcher i Reagan, privatitzant tots els serveis públics, i convertint Xile en un autèntic paradís fiscal en benefici dels multimilionaris. Posteriorment, els governs socialistes de Ricardo Lagos i Michelle Bachelet (PS) van donar continuïtat a aquestes mateixes polítiques, obrint les portes al nou Govern de la dreta presidit per una de les principals fortunes de Xile. Una situació que ha provocat un empobriment generalitzat i una desafecció inevitable cap a tot el règim polític.
No obstant això, en comptes d'aprendre dels errors i rectificar, els dirigents del PCCh tracten de reivindicar la seva fracassada política de col·laboració de classes amb la burgesia, que en res ha ajudat a les masses però sí que ha perpetuat la desigualtat, la misèria i la repressió. El diputat del PCCh Daniel Nuñez assenyalava que “aquesta mobilització realitzada d'aquesta manera amb aquesta radicalitat no hagués mai ocorregut sota el govern de Michelle Bachelet” perquè “es van emprendre grans reformes que van donar respostes a les expectatives i a les demandes ciutadanes”, i afegia que “són drames socials que s'acumulen per dècades”. Un reconeixement, per tant, de la impotència dels Governs d'esquerres i del PCCh per resoldre els greus problemes que pateixen els treballadors i el jovent.
Lluitar pel socialisme i la democràcia obrera! No hi ha sortida sota el capitalisme!
Xile es troba un punt d'inflexió. Les condicions per acabar amb Piñera i amb el seu govern, per imposar la política revolucionària que les masses exigeixen trencant amb el sistema capitalista i el seu llegat de desigualtat i repressió, i per començar a transformar realment la vida de milions de joves i treballadors, estan donades.
La consigna d'una Assemblea Constituent que el PCCh ha plantejat, i que algunes organitzacions que es consideren revolucionàries repeteixen però afegint que sigui “lliure i sobirana”, insisteixen que els greus problemes de les masses, posats sobre la taula per aquest aixecament, es poden resoldre dins del marc del capitalisme.
És una i mil vegades fals plantejar que en el Xile d'avui una “assemblea constituent” que elabori una constitució dins de la legalitat capitalista, pugui afrontar el problema de la desocupació massiva, la precarietat, la privatització dels serveis públics o la depuració completa de feixistes de l'aparell estatal. No hi ha la possibilitat d'una “democràcia més avançada” en el marc del capitalisme en crisi del segle XXI. Aquesta consigna, la de “l’assemblea constituent” i les seves diferents variants, és una renúncia vergonyosa a plantejar obertament la necessitat de lluitar pel socialisme, pel poder obrer, aixecant un programa revolucionari conseqüent.
Aquest gran aixecament no només ha demostrat una correlació de forces favorable per a la lluita pel socialisme, ha revelat un gran avanç en la consciència de les masses que no volen suportar un minut més l’estat actual de les coses. I és la tasca dels revolucionaris traduir tot això en una estratègia i un programa capaç d'aconseguir la victòria i transformar la societat.
La consigna no pot ser una nova Assemblea Constituent per desviar la lluita pel camí de la democràcia “burgesa” fraudulenta, sense trencar amb l'ordre establert i generar més frustració. La tasca del moment és aprofundir i donar consistència revolucionària al poderós moviment que s'ha deslligat: impulsar la formació de comitès d'acció en totes les fàbriques, centres de treball, d'estudis, barris… i coordinar-los nacionalment mitjançant delegats elegibles i revocables. Construir la vaga general indefinida —amb ocupacions dels centres de treball i estudi— i organitzar l'autodefensa dels treballadors i el jovent, fent una crida enèrgica als soldats perquè no reprimeixin al poble, organitzin comitès dins de les casernes i paralitzin les ordres dels comandaments sumant-se a les mobilitzacions populars.
Un pla de lluita que ha d'anar acompanyat d'un programa clar: Fora Piñera. Per un govern dels treballadors en benefici del poble. Nacionalització de la banca, dels monopolis i de la terra, sense indemnització i sota el control democràtic dels treballadors i les seves organitzacions. Educació i sanitat públiques, dignes, gratuïtes i universals. Salaris dignes i ocupació estable. Dret a un habitatge públic assequible. Jubilacions dignes cent per cent públiques. Depuració immediata de feixistes de l'exèrcit, la policia i la judicatura: judici i càstig als responsables de la repressió i els crims de la dictadura. Tots els drets al poble Mapuche. Per la democràcia obrera, fora la democràcia dels capitalistes!
És el moment d'aixecar un programa socialista genuí i posar totes les forces per a la construcció d'un partit revolucionari dels treballadors. La política de col·laboració de classes, que han aplicat les direccions reformistes de l'esquerra, ha suposat un fracàs rotund. Cal recordar les lliçons de la Unitat Popular, del cop militar i de l'ocorregut en aquests últims anys. Sota el capitalisme no hi ha sortida per a les masses xilenes!
El poble de Xile no està sol. Una nova onada d'insurreccions i aixecaments revolucionaris està recorrent l’Amèrica Llatina, des de Mèxic fins a Argentina, passant per Equador, Haití o Costa Rica. Una onada que és fruit de la misèria i la desigualtat endèmica que viu des de fa dècades tot el continent, i que no tindrà solució sota el sistema capitalista. La classe obrera i el jovent xilè estan restablint el nus de la història, posant una altra vegada de manifest les seves tradicions revolucionàries. El seu triomf serà el triomf de tots els treballadors i oprimits del món, obrint el camí per a la victòria del socialisme internacional.
