El passat 25 de Juny la classe treballadora argentina va paralitzar completament el país. Es va tractar de la tercera vaga general convocada contra el govern de dretes de Mauricio Macri. I va ser, sense cap mena de dubte, la més contundent, expressant el salt que ha experimentat la situació política a l'Argentina.

Una depreciació incontrolable del pes argentí en relació al dòlar va precipitar que el govern sol·licités un "rescat" al Fons Monetari Internacional (FMI). Aquest suposa el préstec de 50.000 milions de dòlars a canvi de portar a terme un nou pla d'ajust que amenaça amb donar un terrible cop a la classe treballadora i els sectors populars.

Quan Macri va accedir a la presidència del país, al Desembre del 2015, tenia una agenda molt clara: garantir que la desacceleració econòmica no afectés als guanys de l'oligarquia argentina. Aconseguir-ho implicava que fos la classe treballadora qui suportés el pes de la crisi, el que va suposar l'aplicació d'una bateria d'atacs en tots els àmbits: tarifazos brutals amb pujades d'un 700% del preu de la llum; acomiadament de desenes de milers d'empleats públics; enfonsament dels salaris davant d'una inflació desbocada, combinades amb mesures a favor dels torturadors de la dictadura, repressió, i un llarg etcètera.

L'acte més descarat d'aquesta política va ser el robatori de 5.000 milions de dòlars als jubilats (la immensa majoria viu per sota del llindar de la pobresa) i la condonació d'exactament aquesta quantitat en impostos als capitalistes.

Però Macri va haver de fer front, des del primer dia, a una intensíssima resposta social als carrers com no es veia des del argentinazo del 2001. El dia de la seva presa de possessió ja van començar les mobilitzacions de masses en contra seva i, en realitat , ha estat exepcional el mes en què no s'hagin esdevingut vagues o manifestacions massives en contra el govern.

No obstant això, el Desembre passat es va produir un salt qualitatiu en la situació amb la rebel·lió dels pensionistes. Si el govern no va caure va ser a causa del suport, en la pràctica, d'amplis sectors del peronisme i la pau social imposada per la burocràcia sindical. Però ja res seria igual després d'allò. I és precisament en aquest context en què es dóna el "rescat".

Nou pla d'ajust contra els treballadors

El rescat només servirà per a comprar pesos, en un va intent per a revaloritzar la moneda, i en tornar préstecs anteriors i nous, enriquint els especuladors que obtenen una altíssima rendibilitat pel deute públic. A canvi, el govern argentí implementarà un nou pla d'ajust: una reducció de la despesa de prop de 20.000 milions de dòlars fins al 2021. I per a aconseguir-ho procedirà a nous tarifazos en els preus de la llum i el transport, retallarà fins el 2020 un 74 % les transferències a les províncies, la qual cosa suposarà l'acomiadament massiu de funcionaris de sanitat i educació, paralitzarà obres públiques i inversions en les ja molt malmeses infraestructures del país, vendrà accions a mans de l'Estat, retallarà el pressupost d'empreses estatals i durà a terme una nova retallada a les pensions.

Però aquest salvatge pla i el seu perpetrador poden ser escombrats per la força de la classe treballadora. La pressió per baix va obligar a la CGT i a la resta de sindicats a actuar d'una vegada i posar data a una aturada. Això sí : fent una crida als treballadors a romandre a casa aquell dia! Malgrat aquesta maniobra, la vaga va ser total als transports, no hi va haver trens, autobusos, metro, vaixells ni avions. I va ser molt secundada a la resta de sectors. El seu èxit confirma que hi ha força més que suficient per a guanyar, com hem vist aquests últims dies amb la impressionant lluita als carrers de les dones a favor de la legalització de l'avortament, saldada amb una victòria.

L'únic obstacle que a hores d'ara hi ha dins el moviment és el paper jugat pels dirigents sindicals. La burocràcia de la CGT no té intenció de donar continuïtat a la lluita. Caldrà obligar-los. Altres sindicalistes combatius, com el dirigent del Sindicat de Ferroviaris, han fet una crida a continuar "fins que caigui el Govern". I Macri pot caure. És el moment de continuar. La CGT, les CTA i la resta de sindicats han de preparar una nova aturada, però aquesta vegada de 48 hores i amb manifestacions per a exigir la retirada completa del pla d'ajust i fer fora Macri del poder. Existeixen les condicions per a aconseguir-ho.