2018 és un any de gran transcendència política i econòmica per a Mèxic. El procés electoral que es desenvolupa actualment, en combinació amb la gran debilitat i desaprovació que tenen els partits tradicionals de dreta (PRI i PA), planteja la possibilitat que, per primera vegada a la història del nostre país, governi un partit considerat per les masses com una opció d'esquerres.2018 és un any de gran transcendència política i econòmica per a Mèxic. El procés electoral que es desenvolupa actualment, en combinació amb la gran debilitat i desaprovació que tenen els partits tradicionals de dreta (PRI i PA), planteja la possibilitat que, per primera vegada a la història del nostre país, governi un partit considerat per les masses com una opció d'esquerres.
Però més enllà de les eleccions, el més important rau en el context de lluita de classes en què es realitza aquest procés electoral: estancament de l'economia, la inflació més alta des de fa 17 anys, augment de la pobresa i la desigualtat, un clima de violència insostenible i, al mateix temps, un ambient de descontent creixent entre el jovent i les masses oprimides.
Tot això en el marc d'una crisi capitalista a escala mundial, de gir al nacionalisme econòmic per part de les principals potències, de polarització social i política, deslegitimació de les institucions de la democràcia burgesa, d'auge de les mobilitzacions i crisi de la socialdemocràcia, i també de desenvolupament de tendències autoritàries i bonapartistes en nombrosos governs europeus, als EUA i la Xina.
L'estancament de l'economia mexicana
El creixement econòmic durant els últims dos sexennis ha oscil·lat entre un 2.0 i 2.5%; i la perspectiva de creixement per al 2018, segons la Secretària d'Hisenda, serà del 2.5%, encara que algunes institucions internacionals, com el FMI, ha plantejat un augment del PIB de només el 1.9%.
La realitat és que l'economia està estancada, encara malgrat les anomenades reformes estructurals, i la suposada inversió, creixement i llocs de treball que generaria. Res d'això ha funcionat, fins i tot per a la mateixa burgesia. Molt menys ha funcionat per a la classe treballadora i les capes més oprimides de la societat, que hem de suportar el gran augment dels preus. Amb la inflació més alta en els últims 17 anys, situant-se en un 6.7%, i afectant els combustibles i a productes fonamentals de la cistella bàsica com l'ou, el jitomate, les truites o la llimona, la pèrdua de poder adquisitiu és terrible. Tot i que el govern mexicà planteja que els salaris van pujar durant el 2017 un 4,4%, la caiguda de poder de compra segueix sent del -2.3%.
Polarització política
L'ambient polític està marcat per la inestabilitat i la volatilitat. D'una banda, tenim un ambient de molta ràbia i descontent entre amplis sectors de la població. La gran precarietat laboral, els baixos salaris, el clima de violència permanent, els feminicidis... han colpejat amb força la consciència del jovent i els treballadors, oprimits per una realitat descoratjadora que s'ha convertit en un carreró sense sortida. En general, la classe treballadora ha estat brutalment colpejada pel govern de Peña Nieto, a la qual se li ha arrabassat conquestes històriques a través de la reforma laboral, la privatització de sectors estratègics com el petroli o l'electricitat, i les retallades sagnants en els sistemes de salut i educació.
Com a resposta a aquesta ofensiva, durant l'últim any s'han desenvolupat mobilitzacions contra els “gasolinazos”, contra del narcotràfic mitjançant l'organització de grups d'autodefensa en diferents pobles del país, pels drets dels pobles indígenes, en contra dels projectes de mort i de defensa de l'aigua, aturades a maquiladores del nord del país o de mestres d'educació bàsica (CNTE), ara mateix veiem avivar la lluita contra la construcció de l'aeroport a Texcoco encapçalada pels companys d'Atenco i també veiem al llarg i ample del país vagues en plantes industrials per a millores en els salaris i per la conformació de sindicats independents a la CTM. D'altra banda, l'opressió de la dona, la violència sistèmica que patim i que arriba a les dimensions d'una epidèmia, constitueix un element que reflecteix la terrible degradació del capitalisme mexicà: set dones són assassinades cada dia i aquesta xifra va en augment. La resposta del moviment feminista reflecteix el grau de radicalització entre capes del jovent.
Una de les lluites més destacada de l'últim període va ser la de Mexicali, on els habitants d'aquesta regió es van mobilitzar en la què es va conèixer com "la guerra de l'aigua", en contra de la cervesera nord-americana Constellation Brands: la lluita va aconseguir impedir la construcció de la cervesera.
La majoria d'aquestes mobilitzacions han tingut un caràcter semi-espontani, i s'han basat en l'autoorganització, ultrapassant per l'esquerra a les organitzacions tradicionals dels treballadors i expressant la necessitat de la unificació i l’extensió de la lluita sota un programa anticapitalista.
Els grans sindicats independents o que es fan dir democràtics, com la Unió Nacional de Treballadors (UNT), així com Morena, han estat absents d'aquestes grans batalles. Els principals dirigents sindicals no han fet cap crida seriosa a la lluita. La Coordinadora Nacional de Treballadors de l'Educació (CNTE), és l'única estructura sindical que s'ha mantingut mobilitzada contra la reforma educativa, la qual cosa ha impedit al govern aplicar-la tal i com ho planejava. La lluita magisterial també ha estat una de les més emblemàtiques durant els últims anys.
L'important des d'un punt de vista marxista és destacar que, tot i les derrotes que han suposat la imposició de molts dels plans privatitzadors, el govern no ha aconseguit estabilitzar la situació del capitalisme mexicà: els treballadors i camperols no estan paralitzats malgrat les mesures repressives de Peña Nieto, que han suposat l'empresonament de centenars de joves i activistes, molts morts i desapareguts, i el seu descrèdit ha arribat al punt que poden patir una greu derrota electoral.
Com en anteriors ocasions, la contradicció entre la disposició a la lluita de les masses, i l'actitud passiva de les seves direccions tradicionals, fa que els moviments de protesta s'expressin de manera explosiva. Aquesta situació es mantindrà per un llarg període, i obre grans possibilitats als marxistes.
Morena i les eleccions
Els previsibles bons resultats electorals de Morena van en augment a mesura que s'acosta la data de les eleccions. Les masses, tot i el gir a la dreta d'Andrés Manuel López Obrador (AMLO) i les seves permanents concessions a la burgesia, identifiquen a Morena com una formació d'esquerres que pot trencar amb l'actual estat de la situació. No obstant això, Morena segueix patint les contradiccions de classe que marquen els seus orígens: una adreça cada vegada més identificada amb la burgesia, i que no està disposada a trencar amb la lògica del capitalisme; i una base social i electoral majoritàriament formada per treballadors i camperols, que no obliden les lluites contra el frau, tant les del 2006 com la del 2012.
Davant el desastre del PRD i la col·laboració de classes dels sindicats, capes molt àmplies dels treballadors i els oprimits es van prendre molt seriosament la formació de Morena com una eina de lluita. No obstant això els interessos d'aquesta base treballadora han xocat amb els d'una burocràcia reformista que ha girat cada vegada més cap a la dreta. Durant els darrers anys, i malgrat les grans lluites que s'han presentat al nostre país, AMLO no ha convocat cap mobilització o acció de masses per a impulsar-les, la qual cosa ha generat un ambient de crítica entre un sector cada vegada més ampli de les bases de Morena.
La direcció d'aquest partit ha deixat de banda la lluita social per a convertir-se en un mer aparell electoral, sota la política de guanyar les eleccions costi el que costi. La conseqüència lògica d'això és el reclutament de personatges que provenen del PRI o el PA, i que van impulsar anteriorment dures polítiques anti-obreres. A això es suma l'aliança amb el Partit Encuentro Social (PES), un partit obertament de dretes que fins i tot s'ha manifestat totalment en contra al dret a l'avortament i als matrimonis entre persones del mateix sexe.
Aquest tipus de situacions han generat escepticisme, confusió i crítica entre les capes més avançades de joves, treballadors i indígenes cap a la direcció de Morena. No obstant això, no hem de deixar-nos impressionar per l'estat d'ànim entre l'avantguarda. Ara mateix, milions de treballadors, camperols pobres i joves, veuen a l'abast de la seva mà la possibilitat de derrotar el PRI i treure a la dreta del govern amb el vot a López Obrador. Des d’Izquierda Revolucionaria comprenem la naturalesa d'aquest procés, i el seu caràcter progressiu, sense sembrar cap tipus d'esperança i confiança en que la victòria d'AMLO signifiqui que Morena vagi a desplegar una política socialista conseqüent en benefici de les masses.
Com a organització revolucionària, hem d'advertir que la política de conciliació de classes d'AMLO és una recepta acabada per a frustrar les expectatives del poble mexicà. La idea d'un capitalisme amb rostre humà, com l'experiència històrica demostra a Llatinoamèrica (Bolívia, Veneçuela, Equador, Argentina ...) o a Europa (Grècia), no ha resolt els greus problemes que pateix la classe treballadora, ni ha eliminat la lògica d'explotació i pobresa a la qual el sistema ens sotmet. Fins i tot en les actuals circumstàncies, AMLO ha renunciat de primeres a emprendre una política que tingui alguna cosa a veure amb nacionalitzacions o posar fre a les privatitzacions i les retallades. En el cas que AMLO pogués arribar a la presidència, el xoc amb la seva base social i electoral sortirà a la llum més d’hora que tard.
Assenyalem que amb votar no n'hi ha prou, que no és suficient amb anar a les urnes i esperar que un candidat aprovi lleis que milloren la nostra situació, més encara quan públicament s'ha manifestat una voluntat inequívoca de pactar amb els grans monopolis i empreses, per garantir l'estabilitat del sistema. No n'hi ha prou amb el discurs, ni amb declaracions personals d'honradesa i honestedat. Per a enfrontar la crisi del capitalisme mexicà cal un programa de classe i socialista, i recolzar-se en la força dels treballadors i el jovent com a motor de la transformació social.
El desenvolupament de la campanya electoral demostra que la burgesia no està disposada a donar cap tipus de concessió, i està llançant una gran campanya de desprestigi contra AMLO, mentre prepara el camp per a un gran frau. Però estan jugant amb foc i ja hi ha sectors que veuen que repetir una altra vegada una operació semblant a la de 2006 podria provocar una crisi d'envergadura i completament descontrolada.
És difícil fer un pronòstic acabat de les perspectives electorals. En qualsevol cas els treballadors, joves, indígenes i camperols pobres que ens hem mantingut mobilitzats i els que busquem realment una transformació real i de fons de la societat exigim a AMLO una definició i la defensa d'un programa que trenqui amb el capitalisme. La nostra lluita no és o es limita a treure a la dreta del govern, el que necessitem és l'aplicació d'una política socialista basada en la nacionalització de la banca, dels grans monopolis, l'expropiació dels latifundis i les grans empreses agroalimentàries; la defensa dels drets dels pobles indígenes; de la sanitat i l'educació pública, i la derogació de totes les contrareformes; la renacionalització dels sectors estratègics privatitzats; i la lluita contra la violència de l'Estat... En definitiva, hem d'exercir pressió per a trencar amb la conciliació de classes i aixecar la bandera de la lluita per transformar la societat, confiant només en les forces dels oprimits per construir un partit revolucionari amb un programa de classe i internacionalista.
