El poble s'alça contra la misèria i la repressió

Les mobilitzacions de masses que sacsegen Nicaragua des de fa gairebé dos mesos responen al profund descontent i indignació existent contra el règim corrupte de Daniel Ortega. Un règim que aplica fidelment les polítiques capitalistes marcades pel FMI -tot i que cínicament Ortega recorri en ocasions a la pose i retòrica antimperialistes- i que ja fa temps va abandonar qualsevol vincle amb la revolució de 1979. Els intents de desactivar aquesta autèntica rebel·lió social per part del Govern, l'oligarquia nicaragüenca, la patronal i l'Església catòlica, han fracassat fins al moment.

Des del principi, la resposta ha estat la repressió més contundent: al voltant de cent assassinats, més de mil ferits i centenars de detinguts i desapareguts. Però lluny d'acovardir al moviment, aquest s'ha enfortit i l'exigència de la sortida d'Ortega és avui més sentida que mai. Les mobilitzacions de masses continuen i també la repressió. El dimecres 30 de maig, dia de la mare a Nicaragua, es va celebrar una marxa per condemnar la brutal repressió, exigir justícia i mostrar la solidaritat del poble amb les mares dels gairebé cent assassinats fins a aquest moment. Va ser immensa, amb centenars de milers de persones ocupant els carrers de Managua en una de les manifestacions més grans dels últims 40 anys. En començar a dissoldre, aquesta va ser atacada per grups parapolicials afins al Govern, amb el resultat d'almenys 15 morts i més de dos-cents ferits.

Res ja queda del passat revolucionari d'Ortega

La revolta popular va començar el 17 d'Abril impulsada pels estudiants universitaris contra la reforma de l'Institut Nicaragüenc de Seguretat Social (INSS), però ràpidament es va estendre a la pagesia i amplis sectors de la població urbana, que s'han sumat a la lluita d'una forma molt activa.

Inicialment es tractava d'aturar un nou atac que suposava, entre altres coses, un increment de la cotització dels treballadors d'un 6,25 al 7% i una reducció del 5% en les pensions. Però la brutal repressió va provocar que tot el malestar acumulat esclatés i es generalitzés. Des d'aleshores, la demanda de la caiguda immediata de tot el govern d'Ortega i l'exigència de depurar i castigar els responsables de la repressió s'han convertit en els principals objectius del moviment.

El desafiament de les masses ha posat al descobert el veritable caràcter del règim. El passat revolucionari del sandinisme fa molt que ja va quedar enrere. Ortega ha degenerat completament. És un milionari renegat que ha desenvolupat una política de col·laboració de classes, i que ha beneficiat a la burgesia nacional i a la jerarquia catòlica, enriquint extraordinàriament als seus aliats polítics i la seva família. La seva esposa és la vicepresidenta, i un dels seus fills dirigeix ​​l'empresa que s'encarrega d'atreure inversió estrangera al país.

Després de fracassar en el seu intent de desactivar el moviment mitjançant la violència i la repressió, el Govern va oferir una Taula de Diàleg Nacional i va retirar la reforma de l'INSS, en un intent desesperat d'evitar l'extensió de les mobilitzacions. Però ja era massa tard. Els estudiants estaven ocupant les instal·lacions de les principals universitats i les mobilitzacions de masses van continuar. Els dies 23 i 28 d'Abril i el 9 de maig, centenars de milers van tornar a prendre els carrers a la capital i altres ciutats importants del país. Els talls de carreteres es van estendre, protagonitzats principalment pels camperols. El 12 de Maig la repressió a la ciutat de Masaya va deixar tres morts. L'endemà milers de persones es van manifestar a Managua en repudi a la repressió i exigint la dimissió de tot el Govern. El dia 16, hi va haver nous enfrontaments a Masaya, Matagalpa i Juigalpa, i talls de carreteres a molts punts del país.

Repressió i maniobres per a frenar el moviment

El Govern ha intentat ensenyar múscul, organitzant mobilitzacions paral·leles agrupant a la seva base social, però la seva credibilitat està molt danyada i aquest tipus d'accions estan sent limitades. El 30 de Maig va convocar a la capital, concentrant molts menys manifestants que la multitudinària Marxa de les Mares.

Per la seva banda, sectors empresarials intenten rendibilitzar la situació, sumant-se a les protestes per a arrencar concessions i intentar dirigir la mobilització sota la tutela de la dreta reaccionària i obertament pro-imperialista. Estan insistint en la idea de donar sortida a la crisi a través de la Taula de Diàleg Nacional proposada pel mateix Ortega, conduïda per la Conferència Episcopal i en la qual participa l'Aliança Cívica per la Justícia i la Democràcia (en la qual participen estudiants , empresaris i pagesos). A través d'aquesta maniobra, els empresaris busquen controlar el procés, descarrilar-lo i poder tornar a la "normalitat". Volen seguir fent els seus negocis, enriquint-se a costa de la misèria generalitzada, garantint una posició de força i major control del govern, o fins i tot substituir-lo per un altre de la dreta conservadora que segueixi aplicant les retallades i atacs a les masses, com Macri a l'Argentina o Témer al Brasil. És a dir, una "sortida ordenada" d'Ortega del poder, per a evitar la seva caiguda fruit d'un moviment revolucionari de les masses. De fet, la pressió és tal que fins i tot la Conferència Episcopal va suggerir l'avançament d'eleccions com una sortida, qüestió a la qual Ortega -que encara se sent recolzat per l'aparell de l'Estat- es nega rotundament, mentre segueix incendiant la situació qualificant el moviment de violents agents de la dreta.

Cap aliança amb els empresaris i l'imperialisme!

Els dies 15 i 18 de Maig van tenir lloc les primeres trobades de la Taula de Diàleg Nacional. Malgrat la crida a la negociació de l'Aliança Cívica, les ocupacions d'universitats, la mobilització als carrers i els talls de carreteres van continuar, reflectint el veritable estat d'ànim de les masses i la seva desconfiança en aquest tipus de maniobres per dalt. Finalment, la pressió de les masses mobilitzades va xocar amb la maniobra. El 24 de Maig, l'Església donava per suspesa la Mesa de Diàleg, donant un fort cop a aquesta estratègia. No obstant això, en la mesura que la repressió directa no està paralitzant al moviment, una de les bases de la burgesia nicaragüenca i l'imperialisme segueix sent intentar cooptar un sector del moviment per a desactivar la mobilització. El 28 de Maig, mentre la repressió s'aguditzava, l'Aliança Cívica tornava a fer una crida al diàleg i es mostrava disposada a "flexibilitzar" els bloquejos de carreteres per a recuperar la negociació.

El govern procapitalista d'Ortega pot caure, però per a això cal rebutjar aquesta negociació farsa i mantenir una posició d'independència de classe: cap aliança amb la dreta, l'empresariat, l'imperialisme i l'Església! Els camperols, el jovent, les dones i els treballadors nicaragüencs només poden confiar en les seves pròpies forces. És fonamental augmentar l'organització del moviment: cal crear i estendre comitès de lluita, amb representants escollits democràticament i revocables en tot moment, que es coordinin a nivell nacional, que mantinguin la mobilització i impulsin la convocatòria d'una vaga general per fer caure al govern.