Les dades són eloqüents: la MUD podria acabar avantatjant el PSUV en més de 16 punts i 2 milions de vots. El més significatiu, però, és el gran descontent que s’aprecia en zones obreres i populars –que han sigut fortaleses de la revolució- amb les polítiques aplicades pel govern durant els últims anys. En barris rojos de Caracas, com el 23 de Enero, Coche, La Vega o el Valle guanya, per marges que oscil·len entre 1 i 4 punts, l’oposició de dretes. En Catia la MUD supera per 8 punts al PSUV. En tota Caracas, els candidats de Maduro sols guanyen en les parròquies Catedral, Antímano i San Agustín, i ho fan per un marge molt més estret que en qualsevol altra elecció. En Antímano, on el chavisme va arribar a obtenir recolzaments del 70 i fins 80% dels vots, el PSUV i els seus aliats aconseguiren el 52%. Als municipis petrolers de l’Estat Zulia, o en San Francisco, on governa el PSUV, l’oposició s’imposa amb avantatges d’entre 20 i 30 punts. En un Estat tradicionalment chavista com Vargas venç també la MUD, i allí on guanya el PSUV (Apure, Portuguesa i uns altres Estats de l’interior on sempre ha guanyat la revolució per marges molt amples) aquesta vegada el recolzament electoral també es veu molt reduït. En tots aquests casos l’abstenció no és superior a la mitja nacional. Això significa que milers de compatriotes que durant tots aquests anys van donar la seua confiança al PSUV, han decidit mostrar la seus protesta, la seua ràbia i el seu malestar votant en aquesta ocasió per l’oposició.   

No es tracta, doncs, d’una derrota “circumstancial”, com ha plantejat el President Nicolás Maduro, sinó d’una derrota sense precedents en els darrers 17 anys i una advertència molt clara. Des de la base del moviment chavista, des del moviment obrer organitzat, hem d’impulsar un colp de timó a l’esquerra de forma urgent, tornant al camí socialista, anticapitalista i revolucionari de Chávez. El futur de la revolució bolivariana està amenaçat de mort, tots els drets i avanços que els treballadors i el poble hem conquerit al llarg d’aquests 17 anys estan en clar perill. És el moment d’agrupar les forces dels autèntics revolucionaris per tal d’acabar amb el poder dels capitalistes i els buròcrates.

Per què es perd l’AN i amb un marge tan ampli?

Des de sectors de l’aparell del PSUV i de l’Estat ja han començat a sentir-se veus culpant d’aquests resultats a les masses, parlant de “traïció del poble a Chávez” i unes altres barbaritats. Quin desvergonyiment i quin cinisme! Aquells que així es manifesten no són revolucionaris, sinó buròcrates covards que sols intenten amagar la seua pròpia responsabilitat en la derrota. Els treballadors i el poble que vam votar el 6 de desembre som els mateixos que vam votar pel triomf de la revolució socialista en 18 eleccions guanyades pel chavisme, som els que sortim al carrer una i altra vegada a defensar les conquistes aconseguides pel poble.

Si alguna cosa posen de manifest aquests resultats és que milions de compatriotes estan cansats de sentir discursos que denuncien la guerra econòmica, el burocratisme i la corrupció, sense que es prenguin mesures correctes per tal d’acabar amb aquestes xacres . Milions estan fastiguejats i irritats de xerramenca parlamentària i declaracions buides que es contradiuen amb la seua realitat quotidiana: els capitalistes segueixen fent grans negocis amb les divises i els productes de primera necessitat, i molts buròcrates que es declaren socialistes i bolivarians hi participen d’eixos negocis. Qui són llavors els autèntics traïdors a la revolució?

A l’editorial de El Militante anterior a aquestes eleccions, alertàvem del perill d’una derrota sinó es prenien de manera urgent mesures per tal d’acabar amb el sabotatge capitalista i amb la burocràcia: ”La realitat de cada dia es converteix en una dura lluita per la supervivència per a les famílies treballadores, obligades a realitzar inacabables cues per aconseguir xampú i sabó, bolquers i compreses, paper higiènic, pasta i farina, pollastre o cafè... Les constants pujades de preus i la insuficiència de productes a preu regulat es carreguen sobre les espatlles del poble revolucionari. La pujada del Salari Mínim, anunciada pel President fa unes setmanes, lluny d’alleujar la situació ha provocat que els preus es tornen a disparar. Al mateix temps, l’especulació amb les divises arriba a nivells escandalosos, i el preu del barril de petroli al voltant dels 40 dòlars anuncia més dificultats. Estem arribant a un punt crític. Les grans conquestes de la revolució, les Missions, l’extensió de la salut i l’educació, la reducció de la pobresa, les nacionalitzacions d’empreses que van salvar milers de llocs de treball estan començant a retrocedir i soscavar-se, mentre la burgesia, els capitalistes i els buròcrates corruptes es fan d’or (...) Aquesta és la veritable campanya electoral de la MUD, dels capitalistes veneçolans i l’imperialisme: parlar de llibertat i democràcia al mateix temps que provoquen acomiadaments, acaparament, escassetat i especulació.”

A l’article esmentat també assenyalàvem: “Mentre els capitalistes segueixen controlant les palanques fonamentals de l’economia, els bancs, la terra i les indústries importants, seguiran sabotejant la producció, la distribució i la venda de productes de primera necessitat, acapararan mercaderies i furtaran les divises de la producció petrolera. Utilitzaran tots els mitjans per a aixafar la moral revolucionària dels treballadors i sectors populars que van donar el seu vot per Chávez en 18 processos electorals i que van derrotar per primera vegada en la història un colp d’Estat en Amèrica Llatina. Amb la guerra econòmica que han declarat, i la mancança d’una resposta decisiva per a derrotar-la, s’estén el virus de l’escepticisme entre molts companys i companyes (...) Junt al sabotatge econòmic hi ha una altra qüestió que s’ha convertit en una càrrega cada vegada més pesada, un problema que afecta la confiança de les masses revolucionàries, tant o més que l’escassetat i les llargues cues. Es tracta de l’augment de la burocràcia corrupta dins de l’Estat i del mateix moviment bolivarià, un creixent grup d’homes i dones que al mateix temps que parlen de socialisme en públic estrenyen lligams amb la burgesia, compartint els seus hàbits de vida, els seus luxes, els seu menyspreu pel poble revolucionari. Molts d’ells porten una vida de milionaris, d’empresaris explotadors.”

Després que es guanyaren les eleccions municipals fa dos anys, la direcció del PSUV va preferir celebrar i mirar a una altra banda sense analitzar uns resultats que –com llavors vam explicar- representaven una seriosa advertència. En aquella ocasió, una mesura limitada i parcial com la intervenció per a regular els preus d’electrodomèstics, ferramentes, roba i uns altres productes, va animar una part de la base social de la revolució –que estava molt descontenta- a votar en l’últim moment pel PSUV. Malgrat això, al voltant de dos milions de persones que en anteriors eleccions havien votat per la revolució van decidir abstenir-se o votar per opcions diferents al chavisme. Aquest fet expressava, com assenyalàvem, desencant i malestar. Pel moment eixe malestar anava a l’abstenció, però depenent de si el govern aplicava mesures veritablement revolucionàries i socialistes que ressolessin els problemes o no, podrien ser recuperades o arrabassades per l’oposició.

Eixes mesures no s’han pres i els problemes (pujades de preus, acaparament i desproveïment, burocratisme, corrupció) lluny de ser resolts s’han agreujat fins a nivells insuportables. Milions de persones que alguna vegada van votar per Chávez i avui estan desencantats, així com molts joves que votaven per primera vegada i no conegueren la IV República però porten anys sentint parlar de socialisme, justícia social, etc.; mentre veuen créixer la inflació, el desproveïment, la corrupció i la inseguretat, han mostrat el seu descontent i fastiguejo abstenint-se o votant per la MUD.

La revolució ha entrat en una fase decisiva: com derrotar l’estratègia de la contra-revolució

La burgesia combina diferents tàctiques i les va modificant en funció de les seues necessitats i del desenvolupament de la lluita de classes. Mentre segueixen organitzant el sabotatge econòmic i la campanya internacional contra la revolució, fan crides al “diàleg” i la “negociació”. El seu objectiu immediat és que el govern bolivarià i la direcció del PSUV continuen renunciant a aplicar mesures revolucionàries com expropiacions, desenvolupament del control obrer i el poder popular, i fins i tot obligar-les a aplicar retallades i mesures contràries als interessos de la classe obrera, com les que estan acceptant diferents governs socialdemòcrates i reformistes en altres països. Destacats estrategues de l’imperialisme i la burgesia semblen apostar per utilitzar aquesta nova AN de dretes per tal de fer xantatge i lligar de peus i mans el govern i seguir jugant, mentre puguin i els interessi, al desgast d’aquest.

Les primeres declaracions d’alguns representants de la MUD com Torrealba, Tintori (esposa de Leopoldo López) o Capriles semblen anar en aquest sentit. També la utilització de dirigents socialdemòcrates com el ex president espanyol Rodríguez Zapatero, que ha entrat en escena aquests darrers dies fent de “policia bo”, repartint-se els papers amb el seu company de partit, el “policia dolent” Felipe González. No obstant això, hi ha sectors amb pes dins de l’oposició veneçolana que estan plantejant ja passar a l’ofensiva immediata per a tombar el govern. Un exemple són les declaracions d’un portaveu de Vanguardia Popular en el Edo. Anzoátegui parlant de 4 vies per a resoldre la situació que estaven discutint: convocatòria de una Assemblea Constituent per a fer una nova Constitució, forçar el revocatori de Maduro, acurtar la duració del mandat presidencial i modificar la composició del Tribunal Superior de Justícia.

El problema a l’hora de dissenyar qualsevol tàctica, tant per a la burgesia com per als reformistes, és que la situació econòmica es tan greu i la polarització social ha arribat tan lluny que tant els dirigents de la revolució com els de la contrarevolució es van a veure sotmesos a una enorme pressió. La perspectiva no és cap debat tranquil “entre dos models de societat: capitalisme i socialisme” fins a les properes eleccions, com han plantejat (no sabem des de quin planeta) alguns reformistes. El resultat immediat de la victòria de la dreta serà aguditzar fins a l’extrem l’enfrontament entre revolució i contrarevolució i totes les contradiccions econòmiques i polítiques.

La burgesia i els líders de la MUD no tenen cap alternativa a la crisi econòmica. Això és en part producte del sabotatge que ells mateixos organitzen però sobretot forma part de la crisi general del sistema capitalista que defensen. En el cas d’un capitalisme i d’una burgesia tan paràsits com aquells que hi ha a Veneçuela, que viuen històricament d’especular i saquejar la renda petrolera, si arribessin a Miraflores la seua política tan sols podria ser la d’arrabassar els treballadors i el poble totes les conquistes socials en educació, salut, habitatge, drets democràtics, etc.; i sotmetre’ns a unes retallades, atacs i repressió pitjors que els que sofreix la classe obrera en uns altres països llatinoamericans o a Europa. Sols han passat dos dies des de la seua victòria i els empresaris de Fedecámaras o els propietaris immobiliaris de la Càmera de la Propietat ja han formulat les seues primers “peticions” a la nova Assemblea Nacional de majoria contrarevolucionària: eliminar la Llei de Preus Justos o la Llei d l’Habitatge, que intenta garantir els drets dels inquilins i ha servit fins al moment per a impedir els desnonaments (després vindran a exigir la retirada dels aspectes més progressistes de la LOTTT, la immobilitat laboral, etc.).

Des de la direcció de l'PSUV les primeres declaracions que hem sentit en lloc de treure conclusions de totes les errades i les polítiques equivocades aplicades, explicar aquests perills i plantejar les tasques per tal d'evitar-los, semblen tenir com a únic objectiu minimitzar la importància de la derrota o responsabilitzar el mateix poble d'aquesta. Escoltant alguns dirigents, sembla com si res hagués passat. Aquesta és una nova i greu errada.

Al seu discurs reconeixent el triomf electoral de la MUD, el President Maduro va parlar de la victòria de la guerra econòmica i del sabotatge contrarevolucionari. Sense dubte, aquests factors han sigut decisius, la qüestió però és, precisament, com resoldre els gravíssims problemes econòmics que patim els treballadors i el poble. Cap de les mesures parcials que s’han anunciat durant els darrers mesos, han servit per a millorar les condicions de vida de les masses. La “revolució productiva” de què parla el govern i la creació de les anomenades “corporacions socialistes”, que malgrat el seu altisonant nom proposa el desenvolupament de pols empresarials mixtos -de capital públic i privat- zones econòmiques especials, etc.; van precisament en direcció contrària: aprofundir en enfortir les relacions capitalistes seguint el model xinés, en lloc de construir una economia i un estat socialistes. Sols acabant amb les relacions de producció capitalistes i col·locant les grans palanques de l’economia sota el control i la gestió democràtica dels treballadors, podrem parlar de trencar i destruir la maquinària de l’Estat capitalista. Però aquest és precisament l’objectiu que volen evitar sigui com sigui la burgesia veneçolana, l’imperialisme i la burocràcia usurpadora, que en aquests anys no a deixat de créixer i escapar al control del poble fins a convertir-se en part de la contrarevolució.

Seguir amb les polítiques aplicades fins al moment i cedir a la pressió de la nova AN amb majoria de la MUD, obriria un camí al desastre per a la classe obrera i els oprimits. La gran lliçó d’aquests tres darrers anys de govern i de la forta derrota electoral del 6D és que mentre es mantingui la propietat dels bancs, a terra i les empreses en mans dels capitalistes, i l’estat i les empreses públiques segueixen dirigides per la burocràcia, cap dels problemes que enfronta la revolució té solució.

Tot el poder polític i econòmic ha de passar a mans dels treballadors

No valen ja mesures intermèdies o parcials. La situació és tan greu que davant la revolució bolivariana sols hi ha dues alternatives: o tot el poder passa, veritablement i de manera urgent, a mans dels treballadors, expropiant la banca i les principals empreses, depurant tots els corruptes i buròcrates, o la revolució serà derrotada. I no parlem ja d’una derrota electoral, sinó d’una derrota en tota regla, ja que si la MUD arribés a Miraflores l’única manera d’aplicar les polítiques que exigeixin els capitalistes i imperialistes és aixafant i reprimint violentament la classe obrera i la base social de la revolució.

Malgrat tot el desastre econòmic i l’existència de la burocràcia, 5 milions de treballadors, camperols, joves han tornat a sortir en defensa de la revolució i han deixat clar que no acceptaran sense lluita tornar enrere. Però no sols ells. Milions que han votat la MUD no ho han fet perquè recolzen el capitalisme o la contrarevolució sinó perquè volen solucions als seus problemes. Aquests milions de persones poden ser recuperades per la revolució, però amb una única condició: aplicar una veritable política socialista que acabi amb el poder dels capitalistes i buròcrates i ressola, d’una vegada per totes, problemes com el desproveïment, la corrupció i la inflació.

El compte enrere ha començat. És perfectament possible revertir la situació i impedir que la victòria electoral de la contrarevolució en les legislatives es transformi en una derrota decisiva de la revolució. Per tal d’aconseguir-ho cal actuar amb decisió i dotar-se d’un programa genuïnament socialista i revolucionari. Els dirigents de les organitzacions obreres que recolzen el procés revolucionari (CSBT, els sectors revolucionaris de la UNETE, el Front Nacional de Lluita de la Classe Treballadora –FNLCT-) han d’organitzar assemblees de treballadors en els centres de treball a escala local i regional, que culminen en una trobada nacional de treballadors i de les bases revolucionàries per a debatre com defensar els nostres drets, conquistes i reivindicacions per tal de salvar la revolució. Tan sols amb un programa de lluita que mobilitzi i unifiqui la classe obrera, explicant clarament als treballadors allò que està en joc, que aquesta no és una ximple derrota electoral sinó un gran pas endavant en la estratègia de la contrarevolució, i sobretot oferint alternatives clares per les que lluitar, serà possible rearmar políticament i moral el moviment revolucionari i derrotar els plans contrarevolucionaris.

Avui més que mai cal fer realitat el llegat d’Hugo Chávez: la revolució dins de la revolució, fer neteja al nostre moviment revolucionari de corruptes i buròcrates, i defensar un pla d’emergència de la classe obrera per tal de salvar la revolució. Un pla que ha de començar pels següents punts:

1. Dignificació de les condicions de vida del poble: Augment de salaris igual o superior a la inflació i lluita real contra l’especulació i l’augment de preus. Expropiació immediata de tota la banca, els monopolis, les empreses estratègiques i els latifundis, no per a gestionar-les burocràticament, sinó per a que el conjunt de la classe obrera les dirigeixi a través de delegats elegibles y revocables permanentment, que no cobren més que el salari d’un treballador qualificat.

2.- Monopoli estatal del comerç exterior. Tots els productes que sigui necessari importar han de ser comprats directament pel govern en el mercat mundial y ser distribuïts a preus veritablement justos. Eixe monopoli estatal no pot estar en mans de funcionaris al marge del control de las masses, sinó sota l’administració i el control dels treballadors i el poble.

3.- Ni un dòlar més a cap capitalista. Totes les divises han d’anar a industrialitzar el país mitjançant un pla socialista elaborat democràticament pels mateixos treballadors y el poble.

4.- Contra l’especulació i l’acaparament: presó per als especuladors. Tots els empresaris i buròcrates implicats en aquestes pràctiques han de ser expropiats i empresonats. Condemnar els responsables del problema i no el poble que pateix les conseqüències de l’acaparament i la crisi econòmica.

5.- Tot el poder econòmic i polític als treballadors! Fora la burocràcia corrupta! La economia i l’Estat han d’estar sota la direcció de la classe obrera i el poble mitjançant consells elegibles i revocables en tot moment!

6.- Crida a l’acció revolucionària de tota la classe obrera i los pobles d’Amèrica Llatina i del món sencer per tal d’enderrocar el capitalisme. Com veiem l’ofensiva contrarevolucionària no es limita a Veneçuela: Argentina, Brasil, Equador, Bolívia,…En tota Llatinoamèrica els capitalistes i els imperialistes volen donar una lliçó als pobles revolucionaris i recuperar el control de la situació. No els derrotarem amb discursos, molt menys acceptant les seues crides a dialogar, o negociar, moderant els programes, deixant el poder polític i econòmic en les seues mans. La revolució bolivariana triomfarà si la classe obrera es posa al front per tal de portar-la fins al final i si l’internacionalisme proletari s’estén a la resta d’ Amèrica Llatina i del món.