Tot i que encara no es coneixen els resultats d'alguns escons de la Cambra de Representants, les eleccions nord-americanes de mig mandat indiquen amb claredat que les esperances de Donald Trump en una aclaparadora “onada republicana” que anticipés el seu retorn triomfal a la Casa Blanca no s'han complert.
Malgrat és probable que els republicans obtinguin la majoria en aquesta Cambra s'han quedat molt lluny de l'objectiu de 230 escons proclamat per Trump. Tot i la seva impopularitat i l'ampli rebuig a les seves polítiques, Biden conserva la majoria demòcrata al Senat, obté un bon resultat en l'elecció de governadors i és el president que menys escons perd a les eleccions de mig mandat de les últimes dècades.
Els demòcrates celebren aquests resultats com una victòria i una gran part dels mitjans de comunicació assenyalen Trump com el gran derrotat en aquestes eleccions. Fins i tot, als ulls d'algunes grans cadenes, Joe Biden, a qui donaven per liquiditat, guanya punts amb vista a una possible reelecció.
Les claus d'aquest revés parcial per a Trump
Però quin balanç cal fer d'aquestes eleccions? És veritat que el trumpisme ha estat completament derrotat i que “la democràcia ha triomfat” com ha dit Biden? Nosaltres creiem que no és així, que el gir ultradretà del Partit Republicà s'ha consolidat, i que si no ha arrasat a les urnes com s'esperava no ha estat pels esforços i mèrits de Biden i el Partit Demòcrata, ni per les crides a la moderació, sinó per la mobilització electoral de milions de treballadors i joves, amb una important participació de dones, persones LGTBI i de les minories racials.
Alguns dels trumpistes més destacats han estat derrotats clarament, però qui els ha escombrat no han estat uns suposats electors “moderats” sinó la determinació activa dels treballadors i el jovent.
El cas de Pennsilvània n'és un bon exemple. El candidat seleccionat per Trump per a un escó tradicionalment republicà, Mehmet Oz, ha estat derrotat per un candidat demòcrata de l'ala esquerra, John Fetterman, un destacat participant a la campanya de Bernie Sanders a les primàries demòcrates del 2016 i que es defineix com a socialista. Juntament amb Fetterman, també va guanyar un escó en aquest mateix estat la candidata demòcrata Summer Lee, membre del DSA (Socialistes Democràtics d'Amèrica) i el també demòcrata Josh Shapiro –conegut per la seva campanya contra les empreses farmacèutiques que s'han fet d'or amb la venda massiva d'opiacis– va guanyar la governació de l'estat. Això demostra una vegada més que quant més a l’esquerra es troben els candidats demòcrates més possibilitats tenen d’aconseguir la victòria.
La clau del triomf de Fetterman, Lee i Shapiro va radicar en l'alta participació a les seves circumscripcions, que va superar en quatre punts la del 2018. Es repeteix en aquest àmbit el que va passar a les presidencials del 2020, quan una participació del 66% (alta per als estàndards nord-americans) va permetre derrotar clarament Trump. En aquell moment, aquesta participació va ser l'expressió a les urnes d'una onada de mobilització sense precedents des de la guerra del Vietnam, que va acorralar i debilitar Trump. L'empenta de les dones defensant els seus drets, dels treballadors precaris lluitant per un salari de 15$ per hora i, sobretot, les massives protestes contra la brutalitat policial protagonitzades pel moviment Black Lives Matter, van preparar el terreny per a la victòria electoral dels demòcrates.
Però, com era previsible, la presidència de Biden no ha respost a les expectatives d’aquells qui el van votar. Les seves polítiques al servei incondicional del gran capital nord-americà, en aquesta època de la seva decadència com a potència hegemònica, empenyen el Partit Demòcrata en política exterior al xoc amb la Xina i una escalada bel·licista, i en política interior a seguir aixafant la classe treballadora per mantenir els beneficis de les grans empreses. És a dir, a una clara continuïtat amb les polítiques de Donald Trump.
La frustració amb Biden ha provocat que la participació electoral mitjana a escala nacional hagi caigut al 48%, tornant als nivells habituals per sota del 50%. És simptomàtic que entre els joves d'entre 18 i 29 anys la participació en aquestes eleccions hagi estat de només un 27%, un indicador claríssim de l'enorme deslegitimació de les institucions nord-americanes i del seu sistema polític.
Però allà on s'han mantingut la mobilització i la participació, la victòria demòcrata ha estat clara. Al costat de la ja esmentada Pennsilvània destaca Michigan, on el dret a l'avortament ha estat el centre de la campanya. Allà la participació ha gairebé arribat al 60% i ha donat la victòria als demòcrates per 7 escons a 6, quan el 2014 els republicans dominaven per 9 a 5.
La capacitat de la mobilització social per aturar la ultradreta trumpista es comprova més clarament en els resultats dels diversos referèndums sobre drets socials i reproductius celebrats a diversos estats.
La campanya trumpista contra els drets de les dones ha patit una severa derrota en diversos estats en què es va votar pel blindatge constitucional de l’avortament. A Michigan, Vermont i Califòrnia, amb majoria demòcrata, se suma ara Kentucky que, tot i ser un estat clarament trumpista, ha votat contra les polítiques antiavortistes, com ja va passar a l'agost a Kansas, un altre estat clarament favorable a Trump.
La pujada salarial a 15$ l'hora o la prohibició de l'extracció submarina de petroli o gas han guanyat clarament, fins i tot en estats conservadors com Florida. També en un bastió reaccionari com Dakota del Sud els votants han aprovat per un marge ampli l'extensió dels beneficis de Medicaid (el sistema federal d'assistència mèdica gratuïta) a noves capes de ciutadans empobrits.
Màxima polarització
Per més que un ampli sector de la premsa “progressista” insisteixi a presentar Trump com un boig exaltat i marginal, o fins i tot, com fa un comentarista de El País, parlin de la “secta trumpista”, la realitat és que el trumpisme és molt més que Trump. Té profundes arrels socials i transcendeix la seva persona.
Trump no ha fet més que aprofitar la desesperació d'unes capes mitjanes que veuen dia a dia com la prosperitat que creien assegurada per sempre s'està enfonsant. Amb gran frustració, aquestes capes culpen de la seva decadència i bolquen l'odi cap a la mobilització dels sectors més combatius de la classe treballadora, cap a les dones que lluiten pels seus drets i cap a les minories que alcen la veu contra els freqüents casos de brutalitat policial. Res molt diferent del que ha passat amb Meloni a Itàlia, Le Pen a França i l'extrema dreta a Suècia o Dinamarca.
La decadència del sistema capitalista ha provocat, amb més força des de la crisi financera del 2008, una profunda polarització social. Les grans mobilitzacions socials dels darrers anys a tot el món són la seva expressió per l'esquerra. Però aquesta polarització també és expressada per la dreta. Sectors cada cop més importants de la classe dominant acaronen la perspectiva d'un règim autoritari que asseguri la defensa dels seus privilegis i beneficis.
Als anys 20 i 30, la burgesia italiana i alemanya van fer el pas de trencar amb els mecanismes de la democràcia parlamentària, que consideraven inútils per frenar l'ascens de la classe obrera, i van decidir recolzar-se en la mobilització feixista de la petita burgesia i en la capacitat d'atracció dels sectors més endarrerits i desesperats de la classe treballadora per implantar la dictadura descarnada del gran capital.
Encara que sigui encara d'una forma incipient, el moviment ultradretà aixecat per Trump expressa aquestes mateixes tendències. Ha tingut èxit en mobilitzar amplis sectors de la petita burgesia, que veuen en la lluita dels treballadors precaris el seu enemic principal, i va aconseguir atraure una part dels treballadors industrials de l'antiga aristocràcia obrera a qui les deslocalitzacions d'empreses han llençat a l'atur i a la misèria. Aquesta amalgama l'ha aglutinat amb els pitjors prejudicis masclistes i racistes, amb xenofòbia i odi a l'immigrant, amb fanatisme religiós i explotant l'enyorança d'aquells temps, que ja no tornaran, en què els Estats Units eren “grans”.
Aquest moviment encara no és l'opció preferida d'un sector fonamental de la burgesia nord-americana, però cada vegada un nombre més gran de milionaris li donen suport, l'últim Elon Musk. De moment el Partit Demòcrata és capaç d'aplicar l'agenda política del gran capital i, alhora, frenar la mobilització popular, de manera que per què arriscar-se que el retorn de Trump torni a provocar un nou esclat de mobilitzacions i un gir encara més fort a l’esquerra de sectors de la classe treballadora i el jovent?
Però, encara que no sigui en aquests moments la primera opció, el suport a Trump entre la classe dominant i a l'aparell d'Estat continua viu, com es comprova per la seva impunitat per l'intent de cop d'Estat del gener del 2021. Totes les investigacions demostren que Trump va promoure i va organitzar l'assalt armat al Capitoli del 6 de gener d'aquell any, que va provocar cinc morts, però l'Administració demòcrata no pren mesures contra ell ni contra les milícies armades que van participar en aquest assalt. Les darreres decisions del Tribunal Suprem, especialment la revocació del dret a l'avortament, confirmen el predomini del trumpisme a l'aparell judicial.
Tampoc en l'activitat legislativa es perceben xocs significatius entre els demòcrates i els republicans, siguin trumpistes o no. De fet, des que Biden és president més de 200 lleis han estat aprovades en col·laboració pels dos partits i, encara que els republicans critiquin asprament de cara a la galeria la realitat és que les principals mesures –entre la que es troba la més important iniciativa de Biden fins ara, la Llei per a la Reducció de la Inflació– podrien ser recolzades sense problema pels trumpistes.
Aquesta Llei destina la fabulosa quantitat de 750 mil milions de dòlars a impulsar i modernitzar la indústria nord-americana, i ja ha despertat una forta oposició entre els capitalistes i els governs europeus i asiàtics pel seu descarat proteccionisme. En suma, un exercici de nacionalisme econòmic que difícilment es distingeix de la crida trumpista “Make America Great Again”.
Una gran part dels que proclamen la mort del trumpisme assenyalen Ron DeSantis com el seu enterrador. DeSantis, governador republicà de Florida i candidat a la reelecció, va obtenir una victòria espectacular, augmentant la majoria davant el candidat demòcrata de 30.000 vots el 2018 a 1,5 milions ara. DeSantis no ha amagat la seva intenció de disputar-li la presidència el 2024, i aquest fet el converteix, a ulls de gran part de la premsa, en l'enemic mortal de Trump.
És cert que Trump ha criticat i s'ha burlat molt durament de DeSantis, i fins i tot l’ha amenaçat públicament de revelar els seus suposats draps bruts. Però aquest xoc personal no ha d'enfosquir que DeSantis va ser un trumpista de primera hora i que les seves propostes polítiques són tan reaccionàries, si més no, que les de Trump.
No es pot descartar que la previsions d'alguns mitjans es compleixin i que DeSantis destroni Trump com a líder republicà, però això no canviaria gens la naturalesa del moviment en què es recolza. Es digui trumpisme o desantisme, el gir ultradretà del Partit Republicà continuarà. Les derrotes d'alguns destacats amics de Trump no ens han de fer oblidar que, segons The Washington Post, uns 150 càrrecs electes republicans defensen que les eleccions del 2020 van ser fraudulentes i que Biden és un president il·legítim, entre ells, per cert, Ron DeSantis.
D'altra banda, hem de tenir en compte que l'aclaparadora victòria de DeSantis es deu en gran mesura a la nefasta elecció del seu contrincant demòcrata, Charles Crist, un antic republicà conegut com “Chain Gang Charlie” per la seva defensa de lligar amb cadenes els presos sotmesos a treballs forçats. Si a això li unim que un dels candidats demòcrates al Senat, Val Demings, és un antic policia conegut per defensar companys seus acusats de tortures, queda clar que els demòcrates de Florida es van derrotar a si mateixos i que DeSantis mereix poc mèrit per la seva victòria.
Fa anys que el Partit Demòcrata gira a la dreta i les seves principals propostes són gairebé indistingibles de les dels republicans. És possible que una majoria republicana pugui bloquejar algunes mesures “progressistes”, però no oblidem que les principals promeses electorals de Biden van decaure no a causa de l'oposició republicana, sinó per l'oposició interna dins el seu propi partit.
La crida dirigida per Biden als republicans després de conèixer els primers resultats, oferint-los una col·laboració sincera, no deixa cap dubte. La batalla contra la Xina per l'hegemonia mundial determinarà l'agenda d'ambdues forces polítiques i estimularà inevitablement el reforçament de les opcions d'extrema dreta i feixistes.
Els esdeveniments als Estats Units demostren que els demòcrates no són cap alternativa per frenar el trumpisme. Només la mobilització i organització independent de la classe obrera amb el programa del socialisme pot agrupar tots els sectors oprimits de la societat nord-americana. Aquesta és l’única sortida per escombrar l’amenaça del feixisme i acabar amb la catàstrofe capitalista.
