Els EUA s'han convertit ja en el primer país del món amb més casos de coronavirus, i el pitjor encara ha d'arribar. En un país amb més de 27 milions de persones sense cap tipus d'assegurança mèdica i amb un sistema sanitari en mans del lucre privat, és difícil quantificar la magnitud del desastre, però seran milions els que pagaran amb la seva salut i les seves vides les polítiques neoliberals de dècades. Per si no fos suficient, la recessió econòmica que avança a passos de gegant en la primera potència mundial anuncia conseqüències desastroses, fins i tot superiors a les del crack del 29. Tot això enmig d'una guerra oberta amb la Xina, que amenaça de prendre-li la seva posició de lideratge mundial, i que el senil capitalisme nord-americà intentarà evitar com sigui, passant la factura a la classe treballadora i provocant efectes de calat històric en la lluita de classes, dins i fora de les seves fronteres.
El coronavirus destapa la "trampa" del creixement econòmic més llarg de la història
Els EEUU són, segons informes de l'ONU, el país ric amb majors nivells de desigualtat del món. Després de la propaganda que fins fa tot just unes setmanes ens venia el major creixement econòmic de la seva història, s'amaguen els 40 milions de persones que viuen en la pobresa, els 18,5 milions que ho fan en la pobresa extrema i els 5,3 que sobreviuen en condicions de pobresa pròpies del tercer món. Aquests són els resultats de les polítiques que "van resoldre" la crisi de 2008: un empobriment massiu de la classe treballadora i les capes mitjanes (un 65% de la població viu preocupada per poder fer front a les factures) i un enriquiment massiu dels grans magnats gràcies a mesures com la reforma fiscal de Donald Trump, que va regalar 205.000 milions de dòlars al 20% de la població amb més renda.
L'extensió de la pandèmia del coronavirus està deixant ben palesa la precària situació de la major part de la societat nord-americana. No per casualitat, el candidat a les primàries demòcrates Bernie Sanders ha fet bandera de la sanitat pública i universal amb una grandíssima acollida. I és que l'absència d'una assistència sanitària pública vol dir literalment la ruïna per a molts. Una baixa per malaltia i una factura mèdica impagable significa perdre la feina, no poder pagar el lloguer o la hipoteca, fins i tot acabar en la indigència. No és un cas aïllat ni cap història extraordinària.
Però una pandèmia com aquesta farà saltar pels aires les costures d'aquesta ja de per si precària situació. Per il·lustrar la magnitud del desastre que segarà la vida de desenes de milers -sent optimistes- als EUA, algunes xifres: segons una anàlisi de la Fundació Kaiser Family (un dels proveïdors sanitaris dels EUA) es calcula que el cost del tractament per a algú positiu en coronavirus que tingui assegurança mèdica és de 9.763 dòlars; per a qui desenvolupi alguna complicació durant el tractament, el cost s'eleva a 20.292; i per a qui no tingui cap tipus de cobertura la suma total arriba als 34.927. El fet que el 20% de la població nord-americana no tingui cobertura sanitària o aquesta sigui limitada fa pensar que l'abast d'aquesta pandèmia pot ser absolutament salvatge. Més encara si tenim en compte que als EUA tampoc existeix el dret a baixa laboral. La manca d'una assegurança, la falta de diners o la por a perdre la feina suposen un veritable còctel explosiu: milions de persones no demanaran assistència mèdica davant la impossibilitat de fer front a una factura impossible, i d’altres tantes aniran a treballar malaltes i en contagiaran a més. Per no parlar d'altres ingredients: el EUA disposen de 2,5 llits d'hospital per cada 1.000 habitants (enfront de les 3 de l'Estat espanyol, les 3,4 d'Itàlia, les 6,5 de França o les 8,3 d'Alemanya) ; a l'escassetat de llits, a preu d'or, se suma la falta d'equips mèdics: el nombre de respiradors a tot el país no arriba a 70.000, i a la ciutat de Nova York metges i infermeres ja s'estan fabricant vestits d'aïllament amb bosses d'escombraries. I això no ha fet més que començar.
Davant d’aquesta situació d'emergència no hi ha hagut cap tipus de mesura preventiva als EUA. De fet, amb ja més de 184.000 contagiats i de 3.700 morts, l'actitud de el govern és realment sorprenent. Cada Estat actua de forma independent i descoordinada amb recomanacions de no sortir en alguns Estats però sense cap esforç en fer-les efectives i, per descomptat, els capitalistes mantenen les empreses obertes fins a l'últim minut. Tant se val que la Xina, Corea, Itàlia, l'Estat espanyol... hagin passat ja pel desastre d'hospitals col·lapsats i desenes de milers de morts. Les trucades de socors a la Casa Blanca per part de l'alcalde de Nova York -amb 15 vegades més casos que la resta de ciutats- i del seu governador, demanant nacionalitzar la producció i distribució d'equips mèdics, són bones mostres que són ben conscients del desastre que ha de venir.
"Això no és un rescat, estem considerant proporcionar certes coses a certes empreses"
Les mesures anunciades per Trump -i que han estat amanides amb una bona dosi del patrioterisme més pudent, tot acusant el "virus xinès" de tots els mals- no tenen cap altre objectiu que salvar, com sempre, els interessos dels grans poders econòmics. Juntament amb la barra lliure de liquiditat que la Reserva Federal (Fed) ha posat a disposició dels grans posseïdors d'accions i bons, Trump anunciava fa uns dies la instal·lació d'hospitals de campanya a Nova York, Washington i Califòrnia amb un total de 4.000 llits: menys dels que la Comunitat de Madrid ha muntat a IFEMA!
La veritable preocupació de Trump -però també realment de l'aparell Demòcrata- no és preservar la vida dels milions de persones que avui estan exposades a contraure el virus, ni tampoc protegir-los de les conseqüències de la crisi econòmica. Darrere de la seva verborrea a favor de "protegir els ciutadans" ens trobem amb la veritat de les seves accions. Des del 2008 la riquesa del 10% de les llars més riques ha pujat 115 vegades més que la del 10% més pobre. En aquests anys, les grans empreses han obtingut beneficis extraordinaris que han dedicat en gran mesura a recomprar les seves pròpies accions, provocant la pujada de les seves cotitzacions en un festival especulatiu sense parangó. El gran problema és que aquests beneficis no han anat a l'economia productiva sinó a uns valors en accions completament allunyats de l'economia real i inflats artificialment. Ara, els capitalistes tornen a recórrer a les mateixes mesures que s'han demostrat impotents per a solucionar el problema de fons, la crisi de sobreproducció.
L'exemple de les grans companyies aèries nord-americanes és molt representatiu del que ha passat i està passant: segons Bloomberg, des del 2010, van gastar el 96% del seu flux efectiu disponible en recompres d'accions i ara reclamen que l'Estat les rescati. Boeing demana que se li concedeixin 60.000 milions, quan va gastar 65.000 en repartiment de dividends i recompres en l'última dècada. Això no és una excepció sinó, com reconeix la pròpia premsa burgesa, la línia general de les grans firmes.
"Això no és un rescat, estem considerant proporcionar certes coses a certes empreses". Així es despatxava el secretari del Tresor, Steve Mnuchin. Però és clar que ho és! Com en 2008, es rescata als rics condemnant als pobres. Com sempre, en temps de crisi els més liberals, els defensors de la lliure competència, de la supressió d'impostos ... recorren a l'Estat per a saquejar en nom del bé comú. Al cap i a la fi, per això en són els amos d’aquest. Dit i fet, si a mitjans de març la Fed anunciava una baixada dels tipus d'interès a zero i un pla d'estímul de 700.000 milions de dòlars (el major des de la Gran Recessió de 2008) per comprar actius a les borses, el diumenge 22 de març, en un intent de calmar els "mercats" anunciava "compres il·limitades d'actius" i durant "el temps que calgui". Barra lliure per als grans magnats. Per descomptat, ni les petites i mitjanes empreses, ni la gent normal n’oloraran un cèntim, ni veuran alleugerides les seves càrregues o el pagament de la seva hipoteca.
El Senat acaba d'aprovar el pla de rescat més potent de la història, amb prop de 2 bilions de dòlars per a "ajudes a empreses i ciutadans". Encara que la veritat és que el pla global -tal com explicava el cap del Consell Econòmic de la Casa Blanca, Larry Kudlow- arribarà als 6 bilions, en sumar els quatre bilions més en préstecs per part de la Fed.
Més enllà de la propaganda sobre l'acalorada discussió que el Partit Demòcrata ha provocat defensant que el pla tingués més "protecció per als empleats de les empreses rescatades i cobertura sanitària per als més vulnerables", la realitat és que Demòcrates i Republicans han acordat que d'aquests dos bilions es dediquin 500.000 milions directament a préstecs i avals per a les grans empreses, que es lliuraran de forma opaca i sense cap tipus de condició, ni tan sols el manteniment dels llocs de treball. El pla també promet ajudes directes als ciutadans, amb xecs a les famílies i 367.000 milions per a petites i mitjanes empreses. Han d'adoptar algun tipus d'ajudes per a tractar d'evitar una hecatombe social immediata i una explosió de malestar de tots els aturats i acomiadats, però la veritat és que no són més que engrunes que en res pal·liaran el desastre social. La factura d'aquest rescat bilionari es carregarà, com sempre, sobre les espatlles de la classe treballadora.
Nova crisi, velles receptes, nous aixecaments
Moltes veus parlen ja d'una catàstrofe econòmica superior a la del crack del 29. Parlem que entre 1929 i 1933 el PIB nord-americà va caure un 30%; el que calcula Morgan Stanley per al segon trimestre de 2020. D’altres pronostiquen escenaris encara pitjors. James Bullard, president de la Reserva Federal de Saint Louis i membre del Comitè Federal del Mercat Obert (organisme del Banc central nord-americà que fixa els tipus d'interès), augura una caiguda del PIB del 50% i una taxa d'atur del 30% en el segon trimestre d'aquest any. Per fer-nos una idea, l'atur durant la Gran Depressió als EUA va arribar al 25%.
Això vol dir, senzillament, la destrucció massiva de forces productives. No hi ha una altra manera de reactivar el cicle. Les injeccions de capital no poden alleujar el problema central que suposa un mercat saturat de mercaderies i incapaç d'absorbir-les i que entrarà en una espiral descendent fins a aconseguir el reajustament necessari: la pobresa i l'atur enfonsaran encara més la demanda i, per tant, la saturació del mercat. La tendència a la concentració del capital, com ja vam veure en 2008, s'acreixerà i es traduirà inevitablement en una polarització social i una desigualtat extremes.
S'ha posat sobre la taula una qüestió fonamental: l'absoluta incapacitat de la burgesia i del capitalisme -sigui qui sigui qui el lideri a nivell mundial- per garantir el mínim a la major part de la població. Ho hem vist en altres ocasions. Davant la perspectiva, al país més desenvolupat del món, de desenes de milers de morts de famílies humils, a molts ens vénen al cap les terribles imatges dels efectes de l'huracà Katrina al 2005: la misèria que recorria els carrers de Nova Orleans i dels estats meridionals d'Amèrica del Nord despullava aquesta realitat en la primera potència capitalista mundial; i això era en ple boom. Ara serà molt pitjor i a tot el país.
Els capitalistes nord-americans, per boca de Trump, estan sent clars: "el tancament de l'economia dels EUA pot causar més morts que el coronavirus (...) no pot ser pitjor el remei que la malaltia". Aquest argument, que significa la reversió de les escasses mesures de seguretat que s'han pres (tancament de fronteres, d'algunes empreses, confinaments...), resulta molt il·lustratiu dels seus plans i interessos. Altres portaveus de la burgesia nord-americana coincideixen amb aquest plantejament. Lloyd Blankfein, expresident de Goldman Sachs, proposava que en unes setmanes els ciutadans amb menys risc haurien de tornar a treballar. La vida dels treballadors en aquest sistema no val res; si desenes de milers (o més) han de morir per preservar els seus beneficis i les seves posicions estratègiques en el mercat mundial, doncs que morin. Més encara quan estan immersos en una guerra descarnada amb la Xina pel domini del món en què el gegant asiàtic avança posicions a tota velocitat.
És impossible pensar que tot el que està passant i, sobretot, el que passarà, no provocarà un terratrèmol social i polític a nivell internacional. La crisi de l'any 2008 va provocar revolucions, la Primavera Àrab, Ocuppy Wall Street... L'experiència de la classe treballadora ha estat intensa i carregada de lliçons. Als EUA milions han tret conclusions i les han posat en pràctica: abans de l'inici d'aquesta terrible crisi hem vist la rebel·lió dels professors, la vaga de la General Motors, l'amenaça de vaga general que paralitzava el tancament del govern l'any passat, la solidaritat amb la qual la classe treballadora es commocionava davant els camps d'internament d'immigrants, el fort i ascendent suport a Bernie Sanders... la correlació de forces és avui molt superior per a la classe treballadora i el jovent, i l'experiència acumulada no serà estèril.
La crisi del coronavirus no ha fet més que despullar la crua realitat de què significa un sistema senil i reaccionari per a la majoria, que no obstant lluitarà per sobreviure a qualsevol preu. Per acabar amb la seva anarquia, amb la seva misèria i per conquerir una societat en què l'abundància de recursos no sigui motiu de pobresa i retrocés, sinó d'avanç per a la humanitat; per conquerir una societat en la qual tota aquesta riquesa produïda per la classe treballadora s'organitzi de forma planificada i democràtica, cobrint les necessitats socials, cal aixecar una alternativa revolucionària i lluitar pel socialisme.
