30 anys de col·laboració de classes i de polítiques capitalistes han passat factura. A les eleccions sud-africanes del 29 de maig passat el tauler polític ha saltat pels aires.
Després de dècades de lluita heroica de la joventut i la classe obrera sud-africana contra l'odiós sistema racista de l'apartheid, que negava el vot i molts altres drets bàsics a la població negra, el Congrés Nacional Africà (CNA), organització fundada per Nelson Mandela i sostinguda pel Partit Comunista, ha perdut la majoria absoluta de què gaudia amb una abstenció rècord i una sagnia de vots sense precedents.
Rebuig al president Ramaphosa
A les eleccions només hi va participar el 58,63%, 7,9 punts menys que el 2019, 15 per sota del 2015 i…gairebé 30 de diferència amb el 1994, primeres eleccions després d'acabar amb l'apartheid!
L'Aliança Tripartita (CNA, Partit Comunista i la central sindical COSATU) guanya amb 6.455.994 vots, el 40,19%, però en perd fins 3.570.481, més del 35% del seu suport el 2019 i gairebé el 50% del millor resultat històric. Al parlament retrocedeixen de 230 a 159 escons.
La ràbia de milions de joves, treballadores i treballadors que després de 30 anys de Governs del CNA veuen com la discriminació racial i social, la degradació i misèria als seus barris continua, expliquen aquest revés. El principal canvi és que ara, juntament amb la burgesia blanca, hi ha una burgesia negra formada per dirigents del CNA com el seu candidat i actual president Cyril Ramaphosa. Ramaphosa, exdirigent del sindicat miner NUM i del COSATU s'ha convertit en un dels empresaris més rics del país.
L'Aliança Democràtica (DA), coalició de dretes que representa els interessos de la burgesia i petita-burgesia blanca i defensa una agressiva agenda de privatitzacions i retallades socials va aconseguir la segona posició. Tot i que la població blanca representa menys del 8%, DA manté suports al voltant del 20% gràcies als escàndols de corrupció del CNA i el malestar de la petita burgesia blanca, negra i altres minories. Els seus 3.501.528 vots (22,23%) suposen 100.000 menys que el 2019, amb prou feines creixen 3 escons.
El gran beneficiat del càstig al CNA és Umkhonto we Sizwe (MK), “Llança del Poble” en zulu, partit creat per l'expresident Jacob Zuma, destituït i expulsat del CNA per nombrosos escàndols de corrupció. Zuma, acusat també de poligàmia i abusos sexuals, va centrar la seva campanya a atacar el seu antic aliat Ramaphosa, arrabassant-li 2.343.118 vots (14,59%) i 58 escons amb un discurs populista de dretes denunciant l'increment de la desocupació i la inseguretat, i apel·lant demagògicament al nacionalisme zulu. A les zones rurals on és majoritària aquesta ètnia, doblega en vots al CNA.
La quarta posició ha estat per a EFF (Lluitadors per la Llibertat Econòmica), escissió per l'esquerra del CNA que aconsegueix un 9,52%, 1.528.886 vots i 39 escons.
La degeneració de l'aparell dirigent del CNA
El combat contra l'apartheid i la resistència del poble palestí al genocidi sionista van marcar la segona meitat del segle XX inspirant i despertant la solidaritat activa de milions per tot el planeta.
L'heroica lluita de la joventut i la classe obrera sud-africanes, sobreposant-se a matances brutals com la de Soweto (1976), amb vagues generals i aixecaments, van ser decisius -juntament amb aquesta solidaritat internacional- per acabar amb el règim dictatorial de la burgesia blanca. Un règim imposat a sang i foc, amb suport de l'imperialisme nord-americà i britànic, que establia una segregació inhumana racial, prohibint matrimonis i relacions sexuals interracials, negant a la població negra (llavors el 68%, avui més del 80%) el dret a vot, accedir a l'educació i sanitat controlades pels blancs, viure als seus barris, viatjar en els seus mitjans de transport, etc.
Les primeres eleccions postapartheid van donar al CNA un suport impressionant amb més del 62% dels vots i un 86% de participació. Però Mandela, malgrat el seu martiri amb dècades de presó a l'esquena, va seguir fidelment els postulats polítics de la direcció del Partit Comunista Sud-africà a què pertanyia: primer democràcia, cosa que incloïa pactes amb la burgesia blanca, i després, per a un futur indeterminat, el socialisme.
Així, el govern de Mandela va mantenir el règim capitalista i va formar un govern d'unitat nacional amb partits burgesos que havien sostingut l'apartheid. La seva autoritat, després d'anys empresonat, i un creixement econòmic que alguns anys de la dècada va superar el 5 i el 6% li van concedir un ampli marge de maniobra, del qual també se'n van beneficiar els successors.
Després de la crisi mundial de 2008-2009 les taxes de creixement van caure provocant lluites obreres i socials. La més emblemàtica va ser la vaga minera del 2012 en què van ser empresonats més de 200 vaguistes i assassinats més de 40 treballadors a la mina de Marikana per mercenaris patronals i la policia enviada pel Govern del CNA. Junt amb l'enriquiment i escàndols de corrupció de molts dirigents, això va provocar fortes tensions internes. Els dirigents del PC i sectors del COSATU van formular crítiques al Govern i la burocratització de la central sindical, però a l'hora de la veritat no van aixecar cap alternativa i van seguir al Govern. Un sector de les joventuts del CNA es va escindir, creant l'EFF.
Enriquiment per a uns quants, misèria per a la majoria
De la mà de l'ascens de la Xina, que ha desplaçat els EUA com a principal inversor i destinatari de les seves exportacions, l'economia sud-africana ha experimentat un desenvolupament notable en aquests 30 anys i ha esdevingut un important mercat emergent i soci dels BRICS.
A pilars tradicionals com les grans granges i explotacions ramaderes dels terratinents i capitalistes blancs, o les mines de platí, or i altres minerals clau, se sumen la producció d'acer i un destacat sector automobilístic i financer.
És cert que entre el 1996 i el 2022 les llars sense aigua corrent van baixar del 20 al 9%, així com les llars amb electricitat van pujar del 58 al 95%. Però bona part d'aquests avenços es van concentrar en els primers 15 anys i s'han anat erosionant després, especialment després de la pandèmia. Els principals beneficiats del creixement han estat la burgesia blanca, la nova elit negra i les capes superiors de la petita burgesia.
Sud-àfrica és dels països més desiguals del món. Un 1% té el 70% de la riquesa. La desocupació ha escalat del 20% el 2008 al 32% (44% en menors de 34 anys) La taxa de pobresa reconeguda oficialment supera el 20% però la mitjana enganya: és del 62% entre la població negra, del 29% a la mestissa, 11% a l'asiàtica i 4% a la blanca. La taxa d'homicidis actualment és la més gran des del 2004.
Aquestes dades i els escàndols de corrupció expliquen per què la confiança en els partits polítics ha baixat del 79% després d'acabar amb l'apartheid al 21% avui, colpejant especialment el CNA que aquests darrers anys ha perdut les alcaldies de grans ciutats com Johannesburg, Ciutat del Cap i altres.
Prou col·laboració de classes. Aixecar una política genuïnament comunista
El primer efecte de la pèrdua de majoria absoluta del CNA ha estat que la seva direcció giri encara més a la dreta, formant un Govern d'unitat nacional amb els reaccionaris blancs del DA i el partit minoritari Inkatha, que va col·laborar amb l'apartheid representant els interessos de els caps tribals i els sectors més endarrerits de la població zulu.
El MK de Zuma no ha entrat al Govern, però les negociacions continuen. Per la seva banda, el DA va vetar la inclusió de l'EFF, que proposava el mateix Ramaphosa intentant cobrir el flanc esquerre. Els dirigents del CNA i la burgesia negra volen implicar l'EFF a la seva agenda capitalista per desprestigiar-lo i evitar que expressi el descontentament per l'esquerra. Si els seus dirigents ho acceptessin significaria la seva destrucció.
Fa un any, davant de 100.000 seguidors, Julius Malema, líder de l'EFF, plantejava l'objectiu de fer un salt en aquestes eleccions, fins i tot lluitar pel poder recollint tot el malestar per l'esquerra amb el CNA. Però han perdut 350.000 vots i 5 escons.
La campanya del CNA i els seus mitjans afins ha estat brutal, recorrent a provocacions com enviar lúmpens als seus actes per provocar enfrontaments i presentar l'EFF com a radicals violents l'avenç dels quals suposaria enfrontaments com durant l'apartheid.
Com en altres països on han crescut forces a l'esquerra de les organitzacions tradicionals dominades per la burocràcia reformista, la clau per enfrontar aquests atacs era mantenir la mobilització als carrers que va donar suport de masses a l'EFF i presentar un programa i un pla d'acció capaços d'entusiasmar i mobilitzar el conjunt de les oprimides i oprimits.
Però els dirigents de l'EFF, que van començar declarant-se marxistes-leninistes, han fet el contrari, rebaixant el contingut de classe de les seves propostes, adoptant un discurs nacionalista i panafricanista cada cop més abstracte i mancat de contingut de classe, combinant crítiques al CNA i consignes defensant nacionalitzar les granges i algunes empreses de la burgesia blanca, amb trobades amb empresaris sud-africans i altres països del continent per mostrar-se respectables. També han donat suport a alguns pactes de govern locals incloent sectors de dretes, cosa que els ha restat credibilitat.
Davant d'aquestes contradiccions i confusió, sectors de les masses han vist en l'abstenció una opció més clara per mostrar la crítica al CNA i altres han estat arrossegats per la demagògia nacionalista de Zuma.
Cap d'aquests camins no ofereix una sortida efectiva als problemes gegantins que enfronta la classe treballadora sud-africana. Els atacs que prepara la classe dominant amb el “Govern d'unitat nacional” només es poden revertir amb la lluita de classes, amb un programa genuïnament comunista i aixecant una esquerra revolucionària que unifiqui totes les reivindicacions obreres, camperoles i socials, del moviment feminista i LGTBI, les lluites en defensa del medi ambient… Plantejar clarament l'expropiació de la banca, les mines, granges, hisendes i grans empreses sota control obrer per transformar la societat i conquerir una vida digna: aquesta n’és la tasca.
