Fora la dictadura de Mohammed VI!
La nit del 8 de setembre es va produir un terratrèmol al centre del Marroc, a 71 quilòmetres de Marràqueix. De magnitud 6,8 a l'escala de Ritcher, aquest sisme ha provocat de moment gairebé 3.000 morts i 5.500 ferits, dels quals milers són de gravetat. A això cal sumar-hi una xifra incalculable de damnificats que han perdut les seves llars i possessions, i que en aquest moment es troben en una situació crítica.
Centenars de municipis localitzats a l'Alt Atles han estat totalment arrasats, igual que les precàries autovies mitjançant les quals es connecten. Això ha provocat una autèntica catàstrofe humanitària: persones atrapades sota la runa que no han pogut ser rescatades i milers de supervivents desprotegits, sense aigua, aliments o medicines i sense accés al telèfon o internet. Tant la Mitja Lluna Roja com diverses ONG han advertit que la xifra d'afectats continuarà pujant, ja que el desbordament els ha impedit anar a totes les zones castigades pel tremolor. Els reportatges dels mitjans internacionals parlen que el gruix de les operacions de rescat, logística i reobertura de vies davant la inacció de la dictadura marroquina i l'escassetat de recursos aportats per l'Estat s'ha realitzat de manera espontània per la pròpia població .
La situació de pobresa generalitzada a què l'oligarquia ha sotmès el seu poble ha accentuat les conseqüències del terratrèmol. S'ha evidenciat la manca total de previsió, les condicions infrahumanes en què es viu al món rural, la manca de serveis d'emergències i els nyaps a les infraestructures públiques provocades per la corrupció.
La catàstrofe assenyala clarament les condicions de misèria i desigualtat lacerant a la societat marroquina i la nefasta gestió del règim de Mohammad VI, que es trobava, com ja és habitual, fora del país malbaratant la fortuna robada al poble marroquí. Gairebé 19 hores va trigar a donar senyals de vida (i uns quants dies més en tornar al país) i ho va fer per rebutjar, malgrat la reconeguda insuficiència de mitjans, la majoria de l'ajuda internacional oferta. Una mostra més del menyspreu per la vida de la gent que traspua aquest dèspota, amb què Felip VI tan bones relacions manté i al que es refereix en els seus condols com a “estimat germà”.
Novament una catàstrofe evitable
A l'Alt Atles els terratrèmols són un fenomen recurrent a causa de la confluència de diverses plaques tectòniques. En els últims 120 anys s'han presentat nou terratrèmols de magnitud, si bé una mica més baixa, semblant a la que acaba de passar. Sens dubte, ens trobem davant d'una àrea d'alt risc sísmic.
La majoria de llars i edificis a les zones rurals marroquines estan construïdes amb tova, un material de fàcil elaboració i cost mínim. Igual que en altres zones del món, milions de persones construeixen casa seva amb tova com a única alternativa possible, ja que adquirir un altre tipus de materials és inviable. Cal no oblidar que el 80% de la població rural marroquina està sota el llindar de pobresa.
A més d'altres complicacions, la tova és molt fràgil, provocant esfondraments instantanis quan hi ha vibracions. Tant és així, que a diversos països amb activitat sísmica menor que la marroquina el seu ús està prohibit. Per si no n'hi hagués prou, una vegada esquerdat es dilueix i es converteix en fang amb la pluja, quelcom que està dificultant les tasques de rescat, ja que aquests dies coincideixen amb inestabilitat meteorològica a la regió.
Aquest aspecte no és secundari, en comparació amb les construccions urbanes de Marràqueix, els esfondraments han estat molt més grans al camp. La realitat és que l'absència per part de les autoritats de qualsevol tipus de planificació urbana i inversió en habitatge rural digne ha condemnat centenars de milers de persones pobres, en aquesta catàstrofe i en les venidores.
Cal afegir que un altre element de risc a l'hora d'abordar una situació d'emergència és la manca d'infraestructures a la zona, que es deu tant a la manca d'inversió com a la corrupció. No hi ha una xarxa de carreteres que permeti accedir als innombrables pobles distribuïts per les serralades, que tampoc tenen hospitals o equips de protecció civil llestos per actuar.
La majoria de la població —precisament la més afectada— no ha tingut cap altra opció que organitzar les tasques de rescat i ajut humanitari. Les donacions de sang per tot el país han estat multiplicades exponencialment. Diferents col·lectius polítics i socials a l'Estat espanyol, França, Algèria o la República Sahrauí estan fent recollida de roba, medicaments i aliments per enviar els damnificats, en un gest de solidaritat internacionalista.
Mentrestant, l’Estat marroquí demostra la seva incapacitat per atendre les necessitats socials més bàsiques. Tot i l'estat de xoc i la repressió interna, hi ha hagut nombroses crítiques a les xarxes socials i mitjans de comunicació denunciant l'absència de qualsevol tipus d'ajuda a molts llocs. Per exemple, a la localitat de Mulai Brahim, una de les més afectades, encara hi ha víctimes vives entre la runa, però els serveis d'emergència han estat retirats.
Només el poble salva el poble!
Tant pel Majzén[1] com per algunes burgesies europees i àrabs, el terratrèmol s'ha convertit en una oportunitat de fer negocis i defensar els seus interessos imperialistes. Així, les ajudes i fons que arribin al país aniran directes a les butxaques dels alts i mitjans funcionaris, a través de la corrupció i les xarxes clientelars, mentre el poble seguirà en la misèria. A més, el Govern marroquí permet l'entrada de recursos i personal dels que considera els seus aliats (Estat espanyol, Regne Unit, Emirats Àrabs i Qatar) mentre s'ha negat a rebre l'ajuda humanitària de diversos països, entre els quals França —que rep un altre cop en un moment en què la seva influència retrocedeix a la regió— pel seu acostament diplomàtic a Algèria i la seva posició respecte al Sàhara Occidental.
La reconstrucció de les àrees danyades, així com abordar l'emergència humanitària a curt termini, posa damunt la taula la necessitat i la urgència social d'acabar amb la dictadura de Mohammad VI, amb l'oligarquia paràsita que ell encapçala i amb el capitalisme.
Aquest corrupte professional viu sumit en l’opulència més insultant: amo d’una enorme col·lecció de cotxes de luxe, iots, d’un dels hotels més ostentosos del món, una dotzena de palaus…, tot això operat per una plantilla de 1.100 treballadors al seu disposició i pressupost públic de més de 250 milions d'euros anuals. Com si fos una broma de mal gust, és el gestor immobiliari més gran del país, a més de ser el màxim accionista del grup ONA, empresa dominant en el sector de la mineria, les energies i l'agroindústria.
El Govern ha promès reconstruir les zones afectades i invertir en materials sismo-resistents, però no hi pot haver cap confiança en els qui durant dècades han estat els responsables directes de la pobresa i vulnerabilitat del poble treballador marroquí. No es pot esperar res d'aquesta capa de vividors que no dubta a recórrer a la repressió salvatge per defensar els seus interessos, com vam veure en les protestes recents per la pujada dels preus dels aliments.
Els diferents partits legals i sindicats al país s'han lliurat a una deriva xovinista al voltant de Mohammad VI, cridant a la pau social i a donar suport a la gestió estatal. No es pot caure en aquest parany. Al contrari, cal l'organització independent dels treballadors, camperols i oprimits, començant per crear comitès als pobles i barris de les ciutats, que es coordinin, prenguin decisions i gestionin democràticament els recursos, evitant així el saqueig a través dels pilotades urbanístiques i la corrupció. També per dur a terme un pla urgent de rehabilitació i construcció d'habitatges aptes i dignes, autovies i hospitals, utilitzant la maquinària i els mitjans de les grans constructores.
Però per fer-ho cal posar aquests recursos, que n'hi ha i molts, en mans de la població i no en les d'aquests lladres, cal expropiar la monarquia i les grans empreses que controlen l'economia i nacionalitzar, sota el control democràtic dels treballadors i la població, els sectors clau, per tal de planificar els recursos segons les necessitats socials. Només el poble salva el poble.
[1] Nom que es dóna als alts funcionaris de l'Estat, amb gran influència al Govern de Mohamed VI.
