La frase que encapçala aquest article va ser pronunciada recentment per Angela Merkel davant el Congrés de la CDU, i no és cap exageració. Cal remuntar-se a la catàstrofe dels anys trenta per trobar un equivalent a l'enfonsament que sofreix l'economia capitalista al moment actual. Totes les alarmes estan enceses, mentre l'ambient general entre la classe dominant és una barreja de paüra, desconcert, enfrontaments interns cada vegada més oberts i una ferma convicció: passar a l'ofensiva en tots els fronts per fer pagar a la classe obrera, als aturats, als jubilats, a la joventut, la factura d'un sistema en decadència però que nodreix els seus beneficis i privilegis.
Dia a dia, hora a hora, les últimes notícies que es publiquen són pitjors que les anteriors. Després d'un any i mig d'aplicar dures polítiques de “disciplina fiscal”, és a dir, d'engegar plans d'austeritat i atacs salvatges a la despesa pública, la situació als EUA, i especialment en la Unió Europea, s'ha agreujat de manera formidable. La supervivència de l'euro i la mateixa viabilitat de la Unió Europea, un fet que semblava inimaginable poc temps enrere, és matèria de debat obert no només en la premsa burgesa sinó entre els governs. Una hipòtesi d'infart que es reforça davant la possibilitat d'haver de rescatar l'economia espanyola i italiana, el deute públic de la qual ha superat en diverses ocasions els 500 punts de diferencial amb el bo alemany, situant-se al nivell del que va ocórrer amb els títols grecs, portuguesos i irlandesos i que van precipitar la intervenció econòmica d'aquests països. Però els mals no provenen només d'aquesta incapacitat crònica per aconseguir finançament: el sector bancari europeu necessita centenars de milers de milions d'euros per capejar la quitació del deute grec (del 50%) i cobrir la seva exposició enfront de crèdits multimilionaris concedits al sector immobiliari que no es cobraran mai.
La farsa de la democràcia burgesa
Quan el dijous 3 de novembre tot estava previst per donar començament a la cimera del G-20 a Cannes, una bomba política va fer saltar per l'aire tota l'escenografia acordada. L'anunci fet per l'ex primer ministre grec Papandreu a favor de convocar un referèndum sobre l'últim pla d'ajust, va desvetllar “l’estima” que senten els governants d'Europa per la “democràcia”. Merkel i Sarkozy, en una reacció d'escàndol, van abandonar qualsevol diplomàcia i van amenaçar amb expulsar a Grècia de la zona euro si no complia rigorosament amb els acords previs.
Òbviament Papandreu, un servicial majordom del gran capital grec i internacional, no pretenia rebel·lar-se contra els dictats dels seus amos. La seva maniobra buscava legitimació política per aplicar la nova onada de retallades, i forçar a l'oposició de dretes a integrar-se en un govern d'unitat nacional. La raó d'aquest gir abrupte no és cap casualitat: a Grècia es viu una autèntica crisi prerevolucionària, i l'ambient preinsurreccional va ser un fet en el transcurs de la gran vaga general del 19 i 20 d'octubre que va paralitzar el país i va treure al carrer a milions de treballadors, aturats, i joves grecs. Aquesta vaga històrica va ser precedida per accions com a ocupacions d'edificis públics, incloses les seus de ministeris i de prefectures, la negativa a pagar les noves taxes i vagues perllongades en alguns sectors com els escombriaires o el personal hospitalari, entre uns altres. Una crisi política de tal magnitud que amenaçava la línia de flotació del capitalisme hel·lè, i que va tenir el seu colofó en la jornada del dia 28 d'octubre, la festa nacional de Grècia. Aquest dia les desfilades oficials van ser suspeses, les autoritats expulsades de les tribunes per les masses, i els carrers ocupats per milers de manifestants que marxaven entonant consignes i cançons revolucionàries amb el puny en alt.
Aquesta és la veritable raó per recórrer al cartutx del govern d'unitat nacional, format per ministres del PASOK, del dretà Nova Democràcia i de l'ultradretà LAOS i presidit per l'ex governador del Banc de Grècia (1994-2002), exvicepresident del Banc Central Europeu i membre de la Comissió Trilateral, Lucas Papademus. La premsa i els mitjans de comunicació ho han presentat com un govern dirigit per un “tecnòcrata” independent, quan en realitat el que observem a Grècia, i també a Itàlia, és un gir cap a mètodes bonapartistes, és a dir, a la supressió dels formalismes democràtics per imposar executius encapçalats directament per agents del capital financer que decidiran a força de decrets les mesures de xoc més dures. El nou govern grec no és cap accident. Com a Itàlia, mostra la gravetat de la crisi, el calat de la descomposició de la democràcia burgesa i suposa un seriós advertiment per a la classe obrera, anticipant fins a on pot arribar la burgesia si la rebel·lió social no conclou victoriosament amb la presa del poder per part dels treballadors.
La situació recorda l'escrit per Marx en Les lluites de classes a França: “l'increment del deute públic interessava directament a la fracció burgesa que governava i legislava a través de les càmeres. El dèficit de l'Estat era precisament el veritable objecte de les seves especulacions i la font principal del seu enriquiment. Cada any, un nou dèficit. Cada quatre o cinc anys, un nou emprèstit. I cada nou emprèstit donava a l'aristocràcia financera una nova ocasió d'estafar a un Estat mantingut artificialment a la vora de la fallida; aquest no tenia més remei que negociar amb els banquers en les condicions més desfavorables. Cada nou emprèstit donava una nova ocasió per saquejar al públic que col·locava els seus capitals en valors de l'Estat, mitjançant operacions de Borsa, en els secrets de la qual estaven iniciats el govern i la majoria de la càmera (...) En general, la inestabilitat del crèdit de l'Estat i la possessió dels secrets d'aquest donaven als banquers i als seus associats en les Càmeres i en el tron la possibilitat de provocar oscil·lacions extraordinàries i sobtades en la cotització dels valors de l'Estat, que el seu resultat havia de ser sempre, necessàriament, la ruïna d'una massa de petits capitalistes i l'enriquiment fabulosament ràpid dels grans especuladors”“.[1] El règim de Lluís Felip va obrir les comportes a la revolució de 1848, i el fracàs d'aquesta, a la imposició del govern de Lluís Napoleó Bonaparte al desembre de 1851
L'anunci de Papandreu no va ser l'única mala notícia a Cannes. La crisi política i econòmica del règim burgès italià també va marcar la reunió. El pantà de les finances italianes, voltades per la recessió i un deute públic d'1,8 bilions d'euros (120% del seu PIB), ha col·locat en la picota al conjunt de l'economia europea i mundial. Itàlia no és Grècia, diuen tots els analistes. En efecte. La tercera economia de la zona euro i l'octava del món, ha vist com el seu deute superava els 500 punts de diferencial amb el bo alemany, obligant-la a pagar gairebé un 7% per les lletres a deu anys. Una situació insostenible perquè no hi ha diners suficients en el BCE per a “rescatar” a Itàlia, és a dir, injectar capital per evitar una possible suspensió de pagaments; aquesta perspectiva arrossegaria a l'economia de tota Europa, enfonsant definitivament a França i a Alemanya.
La sortida de Berlusconi, dictada per les pressions salvatges dels seus socis europeus, l'abandó dels seus aliats polítics i les protestes creixents als carrers, ha adoptat una forma molt semblant a la de Papandreu a Grècia: la formació d'un govern “tècnic” presidit per Mario Monti (excomissari europeu), eufemisme rere el qual s'amaga el nomenament d'un executiu compost per representants directes de les grans empreses, monopolis i bancs. Monti ha estat recolzat tant pel Pol de la Llibertat berlusconià com per l'oposició socialdemòcrata-liberal del Partit Democràtic, i haurà d'enfrontar-se a difícils assignatures, com obtenir ràpidament finançament per respondre a venciments de deute per gairebé 300.000 milions d'euros el 2012. D'aquí l'anunci immediat d’aquest “tecnòcrata independent” d'un pla d'ajust sever, amb el qual pretén augmentar l'edat de jubilació i retallar les pensions, pujar l'IVA, reduir l'ocupació pública, acabar amb la negociació col·lectiva (tal com ja està ocorrent en la FIAT), i doblegar la resistència del moviment obrer.
Malgrat aquestes maniobres polítiques, tant a Grècia com a Itàlia no s'ha escrit ni l'últim ni el penúltim capítol. Amb o sense quitació, Grècia no sortirà de la recessió fins al 2020 “segons l'últim informe del BCE”, i això que en aquests tres anys de crisis el seu PIB ja ha registrat una caiguda del 20%, equivalent a la que va sofrir en els dos primers anys de la Segona Guerra Mundial. D'altra banda, i després d'haver adoptat mesura rere mesura per enfonsar les condicions de vida de la majoria de la població, el dèficit públic de Grècia creixerà fins al 200% en el 2013 segons les estimacions de la UE. Com és possible que després de la major retallada en la despesa social de la història recent de Grècia el dèficit creixi en aquesta proporció? La raó és evident: amb la disminució del poder adquisitiu dels salaris; amb el creixement de l'atur a taxes del 18,4% oficial però en realitat del 25%; amb la reducció dràstica de la inversió pública...els ingressos cauen però els interessos del deute creixen, i l'Estat necessita endeutar-se més per garantir els pagaments multimilionaris als bancs europeus i retreure per tant milers de milions d'euros de la inversió. Una dinàmica sense solució que alimenta la destrucció de forces productives i aprofundeix la depressió.
Els enfrontaments dins de la classe dominant augmenten
Tots els discursos demagògics a favor d'una sortida comuna a la crisi han estat reduïts a pols. La lluita per cada pam del mercat mundial està determinant l'actitud de les potències econòmiques, agreujant la perspectiva de la crisi.
El llenguatge ho diu tot. Les divisions dins de la UE són públiques i augmenten cada dia que passa reflectint els interessos contradictoris entre les burgesies nacionals. En l'última cimera d'octubre, que va decidir la quitació grega del 50% i l'augment del Fons Europeu d'Estabilitat Financera (FEEF) fins al bilió d'euros, el president francès, Nicolas Sarkozy, va mantenir un dur enfrontament amb David Cameron, primer ministre britànic: “Has perdut una bona oportunitat per callar la boca. Estem farts que ens critiquin i ens diguin què hem de fer. Vostès diuen que odien l'euro i que no es volen unir a ell, i ara volen interferir en les nostres reunions”. Molt significatiu. Però l'enfrontament s'estén més enllà del si de la UE, i afecta directament a les relacions entre la UE i EUA, i entre els nord-americans i Xina.
En els últims mesos han estat abundants les declaracions del president dels EUA Obama cridant a l'ordre als seus col·legues europeus. En un moment en què l'economia nord-americana es contreu i el deute i el dèficit estan en cotes històriques (15 bilions i 1,5 bilions de dòlars respectivament), el contagi de la crisi del deute europeu a EUA és una amenaça molt seriosa i pot arrossegar al seu sistema financer a un forat encara més profund. Les caigudes brutals de les borses europees han tingut rèpliques molt dures a Wall Street. Però darrere d'aquest discurs jesuític, es pretén ocultar que la burgesia nord-americana s'ha llançat a la conquesta del mercat internacional com no ho havia fet des dels anys de la postguerra mundial.
Obama va aparèixer en la reunió del G-20 per fer-se la foto i saludar, donar bons consells a Merkel i Sarkozy, però la seva autèntica agenda va per unes altres camins. Res més acabar la sessió de Cannes va viatjar ràpidament a la cimera de Cooperació Àsia-Pacífic a Honolulu (Hawaii), i allí va signar un gran Tractat de Lliure Comerç amb vuit països (l'Aliança Transpacífica), i enviar de pas una dura amenaça a Xina. “Els EUA és un poder del Pacífic i estem aquí per quedar-nos”, va afirmar el president nord-americà. Amenaces que es completen amb els reiterats advertiments perquè el govern xinès apreciï el iuan i cedeixi davant el dòlar.
En el gran joc que estan lliurant EUA i Xina pel control d'aquesta àrea econòmica fonamental (que representa el 50% del comerç mundial i que el 2010 va rebre 620.000 milions d'inversió estrangera directa), els imperialistes nord-americans estan teixint fortes aliances. Japó es mostra molt actiu en la lluita contra Xina. “Estic molt satisfet per la creixent presència d'EUA a la regió i crec que Japó i EUA han de treballar junts per objectius econòmics i per establir ordre i seguretat”, va recordar el primer ministre japonès, Yoshihiko Noda. Una batalla pel domini econòmic i geoestratègic que està tendint la seva traducció en el gran rearmament militar dels països afectats: no només Xina està construint armades modernes, noves bases militars, avions ultramoderns i míssils de llarg abast, la dinàmica és semblant a Corea del Sud, Indonèsia, Índia, Japó i Austràlia, països que estan signant acords militars a mansalva amb els EUA.
Aquest panorama explosiu s'aguditza encara més amb la política de devaluacions monetàries (amb el dòlar empenyent cap avall gràcies a la política de “expansions quantitatives”, és a dir, de donar-li a la maquina d'imprimir bitllets); l'increment d'aranzels i guerres comercials encobertes. Fets que contradiuen el guió de les primeres reunions del G-20 en els primers compassos de la crisi, quan Obama i els altres afirmaven haver tret les lliçons de la història (llegeixis del crack de 1929). Aquesta estratègia del salvi's qui pugui, prova la profunditat del pantà en què es mou l'economia mundial però no estimularà la recuperació. Tot el contrari.
No és estrany per tant que la UE rebi els savis consells d'Obama i els seus assessors a pedrades. No exagerem, sí, a pedrades. Això va ser el que va ocórrer en la reunió mantinguda el 16 de setembre pels ministres d'economia de la zona euro, on van menysprear sense rubor els “consells” del secretari del Tresor d'Estats Units, Timothy Geithner per a “estimular la decadent economia europea i reforçar la unitat entre l'estratègia dels Governs i la del Banc Central Europeu, (BCE) enfront de la crisi”. La resposta no es va fer esperar. El president de l'Eurogrup, Jean-Claude Juncker, el va contestar amb desdeny: “els Governs no veuen marge de maniobra a la zona euro que pogués permetre nous estímuls”. Però Juncker va ser suau en comparació a uns altres; la ministra de Finances d'Àustria, María Fekter, va assenyalar en referència als suggeriments de Geithner: “trobada peculiar que encara que els americans tenen dades fonamentals pitjors que la zona euro ens diuen el que hem de fer i quan nosaltres els fem algun suggeriment ens diuen que no immediatament”. Així és. Però més enllà del particular, poques setmanes després els ministres de la UE van haver d'anunciar una ampliació del FEEF per defensar a la moneda única. Òbviament, l'ampliació no era per estimular el consum, ni ajudar a les famílies (tampoc aquest ha estat la fi dels paquets aprovats per Obama) sinó per garantir la solvència dels tocats bancs europeus i satisfer els beneficis del gran capital financer especulatiu.
La Unió Europea a la vora de l'abisme
La pressió sobre la burgesia alemanya perquè cedeixi en la seva oposició a l'emissió d'eurobons, és l'altra pota de les contradiccions insolubles que recorren la UE i posen en qüestió el seu futur. Molts, sobretot els governs del sud d'Europa, culpen a la intransigència de Merkel de ser la causa de l'agreujament de la crisi. Per la seva banda, la Presidenta i el gran capital alemany es neguen en rodó al fet que el BCE compri deute públic dels països en dificultats en les quantitats astronòmiques que li exigeixen i, molt menys, que s'emetin eurobons que haurien de ser recolzats per l'economia més “solvent” del continent. Una estratègia que ha rebutjat qualificant-la de “col·lectivització del deute”. Però el que oculta Merkel, com a defensora a ultrança del capitalisme, és que el BCE ha prestat als bancs europeus centenars de milers de milions d'euros al 1%, i aquests al seu torn represtaven o compraven directament bons de deute dels països europeus en dificultats, obtenint rendibilitats entre el 4% i el 20%.
En definitiva, la burgesia alemanya mostra el seu múscul i es resisteix, de moment, a finançar indefinidament la crisi d'Itàlia, l’Estat espanyol, Grècia, Portugal i altres. Una actitud que està provocant també fortes tensions amb França, on bufen vents recessius cada vegada més forts: el seu PIB registrarà una caiguda del 0,1% en l'últim trimestre i les previsions per 2012 són de recessió plena. Fins i tot per a Alemanya les perspectives pinten francament malament: la comissió europea parla d'un creixement del 0,1% i 0,2% pels dos primers trimestres de 2012; en el cas de Gran Bretanya s'espera un creixement del 0,1% per a l'últim trimestre de 2011 i els dos primers de 2012.
A França existeix una possibilitat cada vegada més real que les agències de qualificació rebaixin el seu deute del nivell triple A; el seu diferencial amb el deute alemany ha escalat fins als 190 punts, fins a pagar un 3,4% pel seu bo a 10 anys. És el que faltava! Els problemes s'estenen també a altres economies, com la belga, on el seu diferencial amb el bo alemany ha pujat fins als 318 punts a mitjan novembre, o l'austríaca, que ha aconseguit els 190 com la francesa. En el cas de Portugal, les agències de qualificació han degradat el seu deute al nivell dels bons escombraries. En quant a l'Estat espanyol, tres dies després que el PP guanyés les eleccions generals, els interessos dels títols del Tresor a cinc anys han arribat al 6,168%, una cota desconeguda des que Espanya és membre de l'euro.
Fins i tot Alemanya no es lliura de l'amenaça: La rendibilitat del bo alemany al mercat secundari va augmentar el passat 23 de novembre de l'1,92% al 2,15%, la major pujada en un dia de l'era euro; la raó va ser que durant la subhasta de bons a 10 anys, el Tresor alemany no va aconseguir demanda suficient per col·locar els 6.000 milions que tenia com a objectiu, sinó solament 3.644 milions. En definitiva, el deute públic sotmès a l'ofensiva dels especuladors internacionals suma ja gairebé el 60% del que emet la zona euro i copeja a 12 dels 17 països de l'euro.
Aquest és el teló de fons que expliquen les pressions per emetre eurobons, que han arribat al seu nivell més alt amb l'enfrontament obert entre el President de la Comissió Europea, Duraó Barroso, i Angela Merkel, en el qual també ha intervingut Sarkozy per intentar afluixar la posició d'Alemanya. Segons els defensors dels eurobons, la UE podria disposar de tanta liquiditat com Estats Units per recolzar el deute i, per tant, aconseguiria un menor cost del seu finançament. El deute de la zona euro va ascendir el 2010 a 7, 8 bilions (85,4% del PIB), i la d'Estats Units a 19,2 bilions de dòlars (94,4% del PIB). Però els EUA disposa d'un sol govern i una economia unificada, cosa que no és el cas de la UE. Qui recolzaria la solvència d'aquests eurobons? Qui respondria per la seva emissió a gran escala i els finançaria, tenint en compte l'hecatombe econòmica que sofreixen les economies més febles d'Europa? Òbviament hauria de ser Alemanya. I aquí està el quid de la qüestió.
La pretensió de la burgesia francesa que el BCE es converteixi en prestador de “últim recurs”, en definitiva que compri tot el deute que sigui necessària dels països de la zona euro amb problemes, ha estat rebutjat vehement per Alemanya en la cimera d'Estrasburg del 24 de novembre. En aquesta ocasió, Merkel va cridar a l’ordre a Sarkozy i Monti i, ara com ara, ha aconseguit imposar les seves tesis: no als eurobons, no a la capacitat il·limitada del BCE de prestar (un fet relatiu, doncs el BCE ja ha comprat en aquests dos anys 187.000 milions d'euros en deute sobirà); sí a reforçar la política d'austeritat fiscal en tota la zona euro a través de reformes dels tractats de la Unió que accelerin la “unió fiscal i monetària”. I per convèncer als dubitatius, Merkel proposa el pal: augmentar les sancions als països que incompleixin els acords. En definitiva, que els pressupostos nacionals encara que siguin aprovats pels Parlaments, siguin supervisats, i vetats si s’escau, per Alemanya com a potència de la UE (com ja ocorre a Irlanda, Portugal, Grècia i Itàlia). Tot això per ser aprovat en la cimera de la UE del 9 de desembre. Un disseny que obre la porta a una eurozona de dues velocitats que lluny de resoldre els problemes els agreujarà.
La batalla continuarà en els propers mesos a causa de la recrudescència de la crisi en el conjunt de la UE. Segons l'Institut de Finances Internacionals (IIF), la situació a la zona euro “ha empitjorat” en l'últim mes fins a caure “en una nova recessió”. L'IIF preveu una contracció de l'economia europea d'un 1% el 2012, i per a l'últim trimestre de l'any 2011 del 2%. La pressió sobre Alemanya s'intensificarà tenint en compte el fet que la recessió també afecta de ple a la seva economia. Un profund caos que alimenta les tendències centrifugues a la zona euro, als sectors que advoquen per la ruptura de la UE, la tornada a les monedes nacionals, o una UE de dues velocitats. Com la postura radical de Paul Krugmann que, en un recent escrit amb el cridaner títol El forat en la galleda d'Europa, afirmava que “l'amarga veritat és que cada vegada dóna més la impressió de que el sistema de l'euro està condemnat. I la veritat encara més amarga és que, donat la manera en què aquest sistema s'ha estat comportant, a Europa li aniria millor si s'enfonsés com més aviat millor”.
Però una ruptura semblant seria com saltar de la paella al foc, una autèntica catàstrofe amb conseqüències semblants a les d'una guerra incruenta. En condicions de depressió capitalista, les economies més potents com l'alemanya també sofririen un fortíssim daltabaix en cas que l'euro desaparegués; en primer lloc perquè el seu sistema bancari està molt compromès amb el deute dels països en dificultats i qualsevol suspensió de pagaments en aquests els afectaria de ple; per no esmentar l'enfonsament de les exportacions alemanyes davant un col·lapse del consum a Europa si es donés la tornada a monedes nacionals fortament devaluades (no cal oblidar que les economies del sud europeu van rebre el 69% de les exportacions alemanyes el 2010).
En qualsevol cas el debat sobre el futur de la unió monetària està obert en canal. La idea d'una major integració política, per salvar l'euro, referma amb força. Però la pregunta és Com fer-ho? Com renunciar a la sobirania política de les burgesies nacionals en honor d'un govern unificat, que sens dubte estaria dirigit per la burgesia alemanya? Per això l'enfrontament continuarà, i de pas col·locarà a la UE més a la vora de l'abisme.
De la depressió a la revolució
La cap del Fons Monetari Internacional, Cristina Lagarde, no s'ha cansat en aquestes setmanes de fer declaracions incendiàries: si no es prenen mesures urgents, l'economia mundial corre el risc d'enfonsar-se en “una espiral descendent d'incertesa i inestabilitat financera” i haver de fer front a una “dècada perduda”. Lagarde va fer aquestes declaracions en un viatge a Pequín el passat 8 de novembre, on també va advertir dels riscos de contagi per a les economies asiàtiques. Les dades de la desacceleració del creixement a Xina, esperonats per l'augment de la inflació, l'enorme bombolla especulativa que viu el país i els problemes derivats de l'important endeutament de les províncies, es combinaran en els propers mesos amb la caiguda de les exportacions a les principals economies del planeta afectades per la recrudescència de la recessió, la qual cosa ja està produint el tancament de milers de fàbriques i una nova onada de mobilitzacions obreres. “Àsia no és aliena als problemes que travessa l'eurozona”, va assenyalar Lagarde, i encara que les seves economies han mostrat una relativa fortalesa, necessiten estar “preparades per a la tempesta. Estem tots en això i la nostra fortuna pujarà o caurà alhora (...) Àsia no és immune. Ja sigui el canal del comerç o el sector financer el que pugui actuar com a accelerador de la crisi, Àsia necessita estar preparada”.
De fet ja s'està preparant. Les declaracions inicials dels governants xinesos que podrien estar disposats a comprar deute de països de l'eurozona en dificultats s'han convertit en bones paraules i cap fet concret. Invertir en països que es troben enfonsats en la depressió? Òbviament a Xina no li interessa el col·lapse de l'economia europea, però tampoc salvar-la a costa d'agreujar les seves dificultats. Malgrat posseir les majors reserves de divises de món (uns 3.200 milions de dòlars), els governants xinesos no han adoptat cap compromís en ferm per invertir en deute. El fet que ja tinguin entorn d'1,2 bilions de dòlars en deute nord-americà és suficient amenaça per a la seva economia. En aquest estira-i-arronsa, sembla que la possibilitat d'ajuda des dels països “emergents” és bastant dubtosa. Ja ho va assenyalar la Presidenta de Brasil, Dilma Roouseff, en l'última reunió del G-20: “No tinc intenció d'invertir aquí. Si els europeus no posaran més recursos. Per què haig de fer-ho jo?”.
Les perspectives més optimistes de la comissió europea preveuen un creixement per al conjunt de la UE el 2012 del 0,6%; als EUA de l'1,5%; Japó de l'1,8% i Xina també sofrirà la desacceleració, amb un increment del 8,6%. Però aquestes previsions poden variar fàcilment a la baixa com ha ocorregut anteriorment. La situació és extremadament negativa. En el que anem d'any, la cotització dels bancs europeus ha caigut un 40% i segons un informe de Credit Suisse, 16 grans bancs del continent tenen en els seus balanços actius immobiliaris “potencialment sospitosos” per valor de 386.000 milions d'euros, una xifra superior que els 339.000 milions que posseeixen en deute d'Espanya, Portugal, Grècia i Irlanda. Davant aquests senyals, els fons d'inversió nord-americanes, una font de finançament fonamental per als grans bancs d'Europa, ha reduït a mínims històrics la seva exposició a les entitats europees; i l’FMI creu que les pèrdues potencials per la devaluació de títols de deute públic ronda ja els 300.000 milions d'euros.
La política actual dels governs de tot el món estan precipitant una batalla social sense precedents en els últims setanta anys. En això també hauríem de remuntar-nos als esdeveniments dels anys trenta. No és cap exageració. De fet, economistes pro burgesos alerten d'aquesta perspectiva, com Bernard Connolly que recentment va escriure en The New York Times: “L'actual situació política europea acabarà provocant malestar social. I no cal oblidar que en aquests països [Grècia, Irlanda, Portugal i Espanya] hi ha hagut guerres civils, dictadures feixistes i revolucions. Aquest és el futur si aquesta bogeria maligna de la unió monetària prossegueix”.
Però la “bogeria maligna” ja ha deslligat l'inici d'un gran aixecament. A Grècia la mobilització revolucionària de les masses han posat en l'ordre del dia la qüestió del poder. A Portugal, el moviment de contestació social avança amb força després de l'última gran vaga general del passat 24 de novembre. A Gran Bretanya, la vaga general dels empleats del sector públic, la més important des dels anys trenta, representa un seriós avís del que passarà en altres sectors. A França, Itàlia, veurem esdeveniments semblants, desconeguts en molts anys. I que dir de l'Estat espanyol, on el president in pectore del govern Mariano Rajoy, tindrà temps suficient per veure com la seva relativa majoria absoluta no li salva d'una enorme contestació als carrers davant els plans d'ajust que aplicarà. Una perspectiva de lluites de masses, vagues generals i radicalització política, en un termini de temps no gaire llarg i malgrat totes les vacil·lacions de les direccions socialdemòcrates i sindicals, es dibuixa en l'horitzó. I aquests esdeveniments històrics donaran lloc a un canvi radical en la psicologia i l'actitud de milions de treballadors, joves i aturats per avançar cap a una alternativa acabada enfront de la crisi. Una alternativa que no és una altra que la lluita per la transformació socialista de la societat, per l'expropiació de la banca i els monopolis sota el control democràtic dels treballadors.
