La crisi capitalista actual no serà un fenomen passatger, es tracta d’un punt d’inflexió que marca un abans i un després de tot un període històric, amb implicacions socials, econòmiques i polítiques profundes. En el moment d’escriure aquest article, s’acaba d’aprovar la injecció de 90.000 milions d’euros a Dexia, un banc privat belga que ja havia rebut fons públics a l’inici de la crisi. L’economia mundial es torna a situar a un pas de la depressió i una nova ronda de fallides i rescats de bancs planeja sobre Europa.
Mentrestant, els governs acceleren i aprofundeixen les retallades contra la despesa social, en el que és una transferència evident de riquesa dels més pobres als més rics. Comprendre les causes de la crisi, essencial per trobar una alternativa a aquesta (coherent en la teoria i conseqüent en l’acció) passa per davant de tot per comprendre l’essència de la forma de funcionar del capitalisme en la seva fase decadent. En aquest article tractarem tota una sèrie d’aspectes que s’han anat conformant en els darrers anys com temes de debat o d’interès respecte de la crisi. L’objectiu del text és, d’una forma sintètica, esbossar el punt de vista marxista sobre aquets temes i animar als lectors a un aprofundiment posterior.
Per què es produeixen les crisis?
L’objectiu del capitalista és l’obtenció de beneficis. Els beneficis surten de l’explotació dels treballadors, perquè aquests, en la seva jornada de treball, a més a més de generar el valor del seu propi salari, creen un valor extra, la plusvàlua, que és el que es queda el capitalista i d’on aquest extreu els beneficis. Per fer efectiu aquest benefici el capitalista ha d’aconseguir vendre les mercaderies que produeixen els treballadors de la seva empresa, i ho fa en condicions de competència amb altres capitalistes. Això implica que el capitalista ha d’estat constantment renovant la maquinària, el que el permet abaratir els costos de cada mercaderia i tenir preus competitius enfront d’altres capitalistes. Tard o d’hora, tots han de fer el mateix si volen continuar en el mercat. L’increment de la productivitat porta un altre efecte associat, a més a més de l’abaratiment: augmenta la quantitat de mercaderies que és possible produir. El capitalista, per amortitzar el més ràpidament possible la inversió que ha fet en nova maquinària i salaris, es veu forçat a utilitzar al màxim possible la capacitat productiva de l’empresa.
Les crisis sorgeixen periòdicament perquè el ritme d’expansió de la producció no pot ser acompanyat pel ritme de creixement del mercat, que és més lent. Es produeix així una crisi de sobreproducció. Tot i que sembla una paradoxa, les crisis capitalistes no són per falta de mitjans de producció o per falta de mercaderies; no són crisis d’escassetat, sinó d’abundància. Malgrat que, per als capitalistes, “hi ha un excés de tot” (cotxes, pisos, llet, carn, a totes les branques productives hi ha saturació) milions de persones es veuen empeses a l’atur i a la marginació i els que conserven el seu treball són sotmesos a una explotació encara més gran. Només després que hi hagi una destrucció de forces productives i mercaderies en grau “suficient”, l’activitat econòmica torna a emprendre una dinàmica ascendent.
Els cicles de recessió i recuperació s’han succeït al llarg de la història del capitalisme, però no totes les crisis són iguals, ni tenen la mateixa gravetat ni les mateixes repercussions, perquè tot això depèn de molts factors, no només econòmics, sinó polítics, socials i de les relacions que s’estableixen entre diferents potències. En tot cas, el capitalisme no és capaç d’”aprendre” de les seves crisis i auto-corregir-se. A l’inrevés. En la mesura que el sistema capitalista es fa més vell i decadent, dominat pel sector financer-especulatiu i un grapat de monopolis, les crisis són encara més virulentes, amb conseqüències socials i econòmiques devastadores i repercussions polítiques més profundes.
És una crisi de l’economia real o financera?
L’ús del crèdit és una manera d’esquivar la crisi de sobreproducció, ampliant el mercat més enllà dels seus límits naturals. Però només funciona durant un temps, i quan la crisi esclata les conseqüències són encara més devastadores, afectant, lògicament, tot el sistema financer. A les darreres dècades l’endeutament de les empreses, els estats, les famílies i els bancs ha arribat a cotes mai vistes en la història del capitalisme.
Per descomptat, els banquers, malgrat la crisi financera, han fet grans negocis amb el deute i la ruïna de milions de famílies, i els seus beneficis estan guardats en paradisos fiscals i caixes secretes, en molts casos ben lluny dels bancs que ells mateixos estan dirigint, portant a la fallida i rescatats amb diner públic. És increïble que, de manera recurrent, els mitjans burgesos culpin de la crisi per igual als banquers i a les famílies hipotecades, dient que “la gent ha viscut per sobre de les seves possibilitats”. Ara resulta que, després d’haver dedicat durant anys un 70% dels salaris a pagar la hipoteca al banc (mitjana a l’Estat espanyol) som culpables de la crisi per anar a l’atur. És d’una cara dura increïble.
La crisi financera va esclatar començant pel seu punt més dèbil, amb l’impagament de les hipoteques subprime als EUA. Però això només va ser l’inici. De forma abrupta i encadenada, totes les expectatives de devolució dels deutes contrets s’han tallat o estan dintre d’una incertesa profunda. Tot això s’agreuja per la interconnexió financera mundial i el desenvolupament de tot tipus de mecanismes d’”enginyeria financera” com els derivats. Amb la crisi, la preocupació fonamental dels banquers no és concedir crèdits, sinó recuperar els préstecs concedits i utilitzat a l’estat burgès per robar el diner públic. Evidentment, això té un efecte en l’economia productiva; la crisi financera i la crisi de l’economia real es retroalimenten. En aquest sentit, és una crisi doble. Però la crisi financera no és la causa fonamental de la crisi, la clau és a l’economia real. En ells mateixos, els deutes no serien un problema especialment greu si l’activitat econòmica es recuperés de forma sòlida. Però en la mesura que l’economia s’estanca o entra en depressió i els ingressos de les empreses, les famílies i els estats són menors o disminueixen, el problema del deute, tot i que nominalment es mantingui igual, s’agreuja encara més. En aquest context, els crèdits s’estanquen no només perquè els bancs no presten, sinó perquè els empresaris no tenen cap intenció de demanar crèdits per a invertir en produir noves mercaderies. Tot això explica com de superficial és buscar en la “falta de liquiditat” la causa de la crisi. Aquest diagnòstic fals i interessat ha servit d’excusa per injectar quantitats multimilionàries de diner públic als bancs.
Crisi i especulació
A l’igual que el sobreendeutament, l’enorme pes que té l’activitat especulativa en l’economia és un gran agreujant de la crisi, per descomptat. Però, per què es produeix? Les dades són realment impressionants: els productes derivats, els mercats de canvis de divises i les borses mobilitzen cada dia uns 5,5 bilions de dòlars, 35 cops més que el PIB mundial i 100 cops més que el volum del comerç mundial. Aquestes xifres valen tant per al període de creixement com per a la crisi. Marx deia que l’ideal del capitalista era obtenir beneficis sense passar pel dolorós procés de la inversió productiva. De fet, van arribar força lluny per aquest camí. Els beneficis capitalistes provenen cada cop en major proporció de les operacions financeres, més que de les inversions productives. Mentre que a principis dels anys 80 del segle passat aquelles propiciaven el 25% dels beneficis, abans d’esclatar la crisi actual havien arribat ja al 42%. Una altra dada significativa de les tendències de fons del capitalisme durant les últimes dècades és que la proporció de beneficis destinats a repartir dividends (superior al 60% en el primer decenni del segle XXI) és cada cop més gran respecte a la reinversió en capacitat productiva.
Els senyors i les senyores que dominen l’economia mundial, els grans capitalistes, estan molt més centrats en incrementar la seva riquesa personal reduint salaris i augmentant la jornada laboral, espoliant la riquesa pública ja acumulada (privatització d’empreses públiques), creant monopolis privats de serveis bàsics en connivència amb la cúspide de l’aparell estatal (distribució de l’aigua, energia, telefonia, etc.), saquejant els pressupostos generals de l’Estat (reducció d’impostos, ajudes directes a les seves empreses...), robant-se entre ells (fusions, absorcions), que en la creació de riquesa mitjançant la inversió productiva, per la sobreproducció. La degeneració de la classe dominant té una base objectiva en la decadència del sistema mateix.
No hi ha una separació absoluta entre capital especulatiu i capital productiu. Als EUA, segons dades de 1998, el 50% de les empreses, les més importants, estava en mans d’”inversors institucionals” (grans fons privats dedicats a l’activitat especulativa). No hi ha una casta especial d’”especuladors” al marge, i menys encara contraposada, a l’activitat dels grans capitalistes. Són una i la mateixa cosa. La lluita per acabar amb l’especulació és, per tant, la lluita per acabar amb el sistema capitalista mateix.
Per què fallen les ‘receptes’ contra la crisi?
La crisi segueix una espiral descendent que encara no ha tocat fons. La crisi financera segueix agreujant-se, la inversió segueix caient, a l’igual que el consum. No hi ha cap mesura presa des del sistema mateix que pugui aturar aquesta tendència cap a baix. De totes maneres, més que una “solució a la crisi” les mesures que estan prenent els governs van encaminades a satisfer les exigències del sector financer, que és qui realment governa el món, Europa i cada un dels països. Totes les mesures per controlar els bancs i “regular” el sector financer són una farsa i és comprensible que sigui així perquè l’Estat burgès difícilment es rebel·larà contra el seu sistema.
Els governs han gastat centenars de milers de milions en recolzar la banca (crèdits sense interessos, avals, garantia de dipòsits, intervencions per sanejar les entitats i després revendre-les, etc.). L’última mesura del BCE ha estat perllongar la barra lliure del diner gratis a la banca europea. El mateix passa als EUA. Això ha servit per evitar un col·lapse bancari, però també perquè els bancs continuïn especulant amb el deute públic, que alhora ha crescut com a conseqüència d’aquestes ajudes a la banca. L’”ajuda” a Grècia és un exemple del tipus de “receptes” que els capitalistes prenen per sortir de la crisi: el diner no ha anat a salvar el país hel·lè sinó als bancs francesos i alemanys en possessió de deute grec. Com a conseqüència de les retallades exigides a canvi d’aquestes ajudes l’economia grega ha col·lapsat. Ara és com una llimona exprimida i seca, que es llença a les escombraries. El resultat final està sent una població empobrida de mala manera i uns quants milionaris, inclosos alguns grecs, encara més enriquits. És veritat que el default de Grècia pot aguditzar encara més la crisi financera i que els capitalistes que no s’han desfet dels bons grecs amb prou rapidesa es poden trobar amb uns guanys menors dels que esperaven, però miraran de compensar-ho saquejant de forma més sistemàtica les arques públiques dels seus països (és a dir, de la seva classe treballadora). De fet, ja ho estan fent.
Efectivament, darrera de cada mesura que “no funciona” contra la crisi hi ha un objectiu (inconfessable per a la burgesia) que sí es compleix: s’avança un pas més en la transferència de riquesa dels més pobres als més rics. La burgesia ja ha assumit que el capitalisme ha entrat en una fase recessiva per un llarg període de temps i, per tant, el seu objectiu principal és esmorteir la disminució del negoci robant el màxim que pugui als treballadors, actuant cada cop amb menys vergonya i amb més urgència.
Es pot augmentar el consum dels treballadors sense afectar els interessos dels capitalistes?
Hi ha una tendència força estesa entre alguns intel·lectuals de l’esquerra i els dirigents dels sindicats i partits reformistes, que miren de convèncer als capitalistes que el millor per a ells és augmentar la despesa social i els salaris, perquè així “augmentarà el consum i els empresaris també sortiran guanyant”. Per descomptat que els marxistes estem a favor i creiem que és absolutament necessari augmentar de manera urgent la despesa social i els salaris, però això només es pot aconseguir amb la lluita sindical i política contra els capitalistes i en última instància amb la nacionalització de tots els sectors decisius i la planificació democràtica de l’economia. En tot cas, la qüestió és: per què els capitalistes s’entesten en no fer casals que plantegen la necessitat d’augmentar el consum de les masses si és tan bo per a ells? Els capitalistes, en general, solen actuar de forma conseqüent amb els seus interessos. Quan s’exigeix més diner per al consum com una via per sortir de la crisi, la pregunta és: d’on surt aquest diner? Si els empresaris incrementessin el salari dels treballadors (no cal dir que el que estan fent és tot el contrari) ho haurien de restar necessàriament dels seus beneficis (i això sí que no ho faran, no oblidem que l’objectiu dels empresaris és precisament aquest) o de la inversió (el que contrarestaria, mitjançant més atur, els efectes benèfics d’un major poder adquisitiu). Si el diner per fomentar el consum de les masses hagués de sortir de l’Estat (per invertir més en obra pública o augmentar el salari dels funcionaris, per exemple) només hi ha dues maneres d’aconseguir-ho: endeutant-se més (i l’Estat ja està molt endeutat per les ajudes a la banca) o amb més impostos; si aquests es carreguen sobre les rendes de capital, els capitalistes s’hi oposaran, perquè afectaria els seus beneficis; i si surten del treball, s’actuaria de manera contradictòria amb l’objectiu d’augmentar el consum.
Per descomptat que la crisi també s’expressa en la falta de consum, i que les mesures que deprimeixen encara més el poder adquisitiu dels treballadors accentuen més la crisi. En canvi, el problema del consum és un símptoma d’un problema molt més general: el mode de producció capitalista, basat en la propietat privada i en la cerca del màxim benefici individual. Exigir més consum sense qüestionar l’anterior, a més a més de revelar un error teòric, equival a mirar de conciliar els interessos dels capitalistes i els treballadors i alimenta la idea, errònia i negativa (sobre tot si s’entén com una proposta d’”esquerres”), que és possible un altre tipus de capitalisme, capaç de satisfer les necessitats de la majoria.
És possible un capitalisme diferent?
Efectivament, hi ha qui defensa, també des d’un punt de vista suposadament favorable als interessos dels treballadors, que és possible un altre tipus de capitalisme més “productiu” enfront de l’actual, que és més “especulatiu”. Abans hem demostrat que no hi ha una separació entre especuladors i capitalistes, ambdós són el mateix. Però és que, a més, també és un fet demostrable que la inversió productiva i tecnològica sota el capitalisme, fins i tot als països en els que això ha passat de forma molt intensiva, no ha evitat la crisi i la classe obrera s’enfronta ara a greus problemes socials, similars a les de la resta de països. L’exemple més clar és el Japó, don el Ministeri de Treball va reconèixer que un de cada sis japonesos -20 milions de persones- vivia en la pobresa el 2007. En aquell país on tot està automatizat, el que faria possible una reducció dràstica de les hores de treball i un increment brutal del nivell de vida, està estesa una malaltia laboral mortal, el karoshi, que es produeix com a conseqüència de l’esgotament per excés de treball, i que afecta a 10.000 treballadors cada any. La tecnologia tampoc va evitar al Japó l’especulació immobiliària i la crisi bancària posterior, que encara pesa com una llosa en l’economia del país. Els EUA, el país capitalista més poderós del planeta, model d’iniciativa empresarial, ha esdevingut una de les principals borses de misèria del món i els treballadors, malgrat tots els avenços recents en informàtica i robotització dels processos productius de les últimes dècades, treballen més que mai i guanyen menys que mai.
El millor que va poder oferir el capitalisme, a escala mundial, ho va fer als anys 50 i 60 del segle passat, quan es va produir un important desenvolupament de noves branques productives (derivats del petroli, indústria de l’automòbil, aeronàutica, electrònica, indústria militar, etc.), la creació de l’anomenat “estat del benestar” i pràcticament la plena ocupació. Tot i així, aquest període de prosperitat va afectar tan sols a una petita part de la població mundial i es va donar per una combinació de factors històrics molt particulars. Entre d’altres, la brutal destrucció de forces productives com a conseqüència de la Segona Guerra Mundial. A partir de 1973 el tipus de creixement va ser molt diferent, amb avenços molt menors i una reinversió dels guanys en l’aparell productiu molt modesta, inaugurant un període en el que l’activitat especulativa va adquirir dimensions gegantines, com ja hem explicat. En el boom de mitjans dels 90, que va acabar en la crisi actual, malgrat el creixement econòmic i l’explosió de beneficis capitalistes, la classe obrera va retrocedir en salaris i condicions de treball, incrementant-se de forma exponencial la desigualtat social. És significatiu que l’únic país que encara pot presentar taxes de creixement significatives, la Xina, basi la seva expansió en una explotació de la classe obrera similar a la del segle XIX. Les expectatives que els treballadors podem dipositar en alguna sort de capitalisme “de rostre humà” o en una futura recuperació del sistema per resoldre els nostres problemes són exactament igual a zero.
Quina alternativa hi ha la capitalisme?
Marx i Engels van senyalar que la contradicció fonamental del capitalisme es dóna entre el caràcter social de la producció i la forma de l’apropiació individual dels beneficis que comporta l’existència de la propietat privada dels mitjans de producció. Aquesta contradicció ha acompanyat al capitalisme des del seu naixement, tant en períodes de boom com a les recessions. En canvi, quan més s’han desenvolupat les forces productives, quan més s’ha integrat l’economia en un tot mundial, més aguda i insuportable s’ha fet aquesta contradicció. La crisi econòmica actual l’ha exacerbat a l’extrem.
Què vol dir que la producció sigui social? Que tot el que necessitem per a la vida, fins i tot el més simple, és producte d’un procés en el que participen moltes persones, des de l’extracció de la matèria primera fins el transport final, passant pels diferents estadis de la producció. La gran majoria de productes que necessitem no poden ser creats per una sola persona, ni tan sols per una sola fàbrica o un sol país. El capitalisme, a través d’un llarg procés, ha socialitzat la producció al màxim; en això ha consistit la seva missió històrica progressista. En canvi, aquestes forces productives estan presoneres en el marc de la propietat privada, en els conflictes d’interessos de les diferents burgesies nacionals i en l’afany mesquí de beneficis privats, un combustible de molt baixa qualitat per moure i ampliar (en realitat, no serveix ni per a conservar) la riquesa acumulada per la societat. I no diguem per a distribuir. La missió històrica dels capitalistes està totalment esgotada i la seva existència és un obstacle autèntic per al progrés social i la causa verdadera del caos econòmic i de les crisis.
L’única manera de sortir de la crisi és alliberant les forces productives, les fonts de creació de riquesa, dels anomenats “mercats”. Qui són els misteriosos mercats? Persones (per designar-los d’alguna manera) amb noms i cognoms, que constitueixen una ínfima part de la societat i que, en canvi, acumulen un patrimoni financer, industrial i immobiliari gegantí, determinant per al funcionament i el desenvolupament de l’economia i la societat en el seu conjunt. Un estudi recent revela que, només a l’Estat espanyol, 1.400 persones, un 0,035% de la població, controlen les entitats fonamentals de l’economia i una capitalització equivalent al 80% del PIB. A escala mundial s’ha demostrat que tan sols 737 bancs, companyies d’assegurances o grans grups industrials controlen el 80% del valor de les 43.000 principals empreses multinacionals. Un grup encara més selecte de 147 entitats controlen el 40% del valor econòmic i financer de totes les multinacionals del món; entre els 147, domina un grup encara més petit de 50, en el qual es troben principalment bancs nord-americans i europeus. Tot això indica que caldria expropiar a molt poques persones perquè la immensa majoria de la societat pogués viure de manera decent.
Efectivament, hi ha una forma d’acabar amb les “desequilibris pressupostaris” i els “dèficit excessius” realment eficaç i, a més a més, en benefici de la gran majoria de la societat: nacionalitzant tot els sistema financer i les empreses estratègiques sota control obrer i posant en marxa un pla d’inversions i producció al servei de la majoria de la societat.
Amb els mitjans de producció en mans dels treballadors i al servei de la majoria de la societat, el desenvolupament econòmic, social i cultural faria un salt gegant. Res impediria que tothom pogués treballar en bones condicions i amb un treball decent; que cada avenç tècnic repercutís en més temps lliure per a desenvolupar-nos en tot el potencial que ens proporciona la nostra condició humana.
La teoria marxista i la lluita pel socialisme estan més vigents que mai. A més a més de tenir la raó de la nostra part, la classe treballadora tenim la força per a poder imposar-la. Encara que aquest és un altre tema. Acabem aquesta sintètica exposició sobre la crisi capitalista amb una frase d’Engels, de la seva obra Anti-Dühring: “A la societat capitalista els mitjans de producció no es poden posar en moviment més que esdevenint prèviament capital, en mitjà d’explotació de la força humana de treball. Aquesta imprescindible condició de capital dels mitjans de producció i de vida s’alça com un espectre entre aquests i la classe treballadora. Ella sola és la que impedeix que s’engranin la palanca material i la palanca personal de la producció; ella és la que no permet als mitjans de producció funcionar i als obrers treballar i viure. D’una part, el règim capitalista de producció revela, doncs, la seva pròpia incapacitat per seguir regint aquestes forces productives. De l’altra, aquestes forces productives empenyen amb intensitat cada cop més gran a que es liquidi aquesta contradicció, a que se les alliberi de la seva condició de capital, a que se les reconegui, efectivament, la seva condició de forces productives socials”.
