El fet que aquestes dades, que analitzarem en profunditat, s'hagin extrapolat deixant-ne de costat molts altres que continuen confirmant la caiguda formidable de l'economia mundial i la destrucció massiva de forces productives, demostra, per sobre d'altres consideracions, el pànic de la classe dominant davant de les greus conseqüències polítiques i socials que la crisi està portant. La burgesia mundial vol convèncer la població que s'entreveu el final del túnel, vol generar confiança que acceptant més sacrificis, més retalls en les despeses socials, més rebaixes en els salaris, més precarietat en l'ocupació, es crearan les condicions per tornar als vells temps del boom econòmic.

Els precedents

Els marxistes mai no hem considerat que aquesta recessió, per molt greu que sigui i ho és, resulti la crisi final del capitalisme. Com Marx va demostrar a El Capital i la història ha confirmat, les crisis de sobreproducció tenen la funció d'escombrar les mercaderies, el capital i el conjunt de forces productives excedents establint una correspondència més adequada entre la producció i el mercat. D'aquesta manera, la crisi crea les condicions per a la recuperació econòmica, però el ritme, l'extensió i la durada de la recuperació no depèn d'un sol factor, sinó del conjunt de les condicions generals que caracteritzen una època determinada del capitalisme, és a dir, si ens trobem davant d'una fase històrica d'ascens o, si al contrari, estem davant d'una època de declivi general.

Com hem explicat en anteriors articles, la virulència de l'actual recessió ha estat determinada pel caràcter del boom econòmic precedent. Un boom que es va desenvolupar, entre altres aspectes, per factors derivats de la lluita de classes. L'increment global de l'explotació de la força de treball i la reducció dels salaris reals va ser un fenomen que va cobrar força després de la restauració capitalista als antics països estalinistes (URSS, Xina, Est d'Europa), i com a conseqüència de les derrotes sofertes pel moviment obrer a Europa, els EUA i l’Amèrica Llatina en la dècada dels setanta i vuitanta. Altres factors que van contribuir a l'abaratiment dels costos de producció i al creixement de la taxa de beneficis van ser l'enorme ampliació del comerç mundial i el col·lapse dels preus de les matèries primeres; també el desmantellament del sector productiu estatal i dels serveis socials, que va accelerar l'acumulació capitalista dels grans monopolis als EUA i a la UE; el desenvolupament de la nova tecnologia de la informació. I, sens dubte, l'extrema desregulació del mercat financer.

El mateix dia que es publicaven les dades sobre el repunt de l'economia alemanya en el segon semestre d'aquest any, la premsa assenyalava a la lletra petita que no hi havia motius per llançar les campanes al vol. Sí, és cert, les estadístiques reflecteixen que la balança comercial alemanya s'ha "reequilibrat" una mica, però la causa no és la millora de la situació general sinó la continuïtat de la dinàmica recessiva al país i a l'economia mundial: les exportacions alemanyes cauen i les importacions cauen més. Encara que els plans de reactivació del govern de coalició entre la CDU i l’SPD han impulsat modestament la despesa pública, l'aturada del consum continua i el creixement de la desocupació ja assoleix una taxa del 8,3% (3). El mateix es pot dir de França, on malgrat el modest repunt, l'economia en termes interanuals s'ha contret en els primers sis mesos de 2009 un 2,6% respecte al mateix període de 2008.

Davant la utilització maniquea d'algunes dades per part de la classe dominant, n'hi ha altres també molt eloqüents però a les quals no es dóna tanta publicitat. A la zona euro el PIB ha registrat en els dos primers trimestres de l'any 2009 retrocessos del 4,9 i 4,7% respectivament sobre el mateix període de l'any anterior. Prenent la mateixa escala de comparació, la producció industrial ha caigut un 18,4 i un 18,6%; la utilització de la capacitat industrial se situa en el 69,5%, mentre la taxa d'atur va assolir el juny el 9,4% fins a arribar als 15 milions d'aturats. Totes són dades pitjors, molt pitjors que fa un any i probablement no milloraran sensiblement en els pròxims mesos.

Pel que fa al Japó, en crisi ininterrompuda des del 1990, el seu PIB va créixer en el segon trimestre un 0,9%. L'explicació fonamental de l'"èxit" es deu al creixement de les exportacions (27%), dada que cal relativitzar molt ja que es parteix d'un nivell realment catastròfic: les exportacions nipones han sofert les majors caigudes des del 1945 (des de l'últim trimestre de 2008 fins al febrer de 2009 el descens va ser del 49,4%). La contracció de l'economia japonesa ha estat tan gran en el primer trimestre de 2009 (un 8,4%) que, en termes interanuals, la caiguda del PIB se situa en el 6,5%. Un trimestre creixent un 0,9% és una dada molt modesta, es transformarà en una tendència? No és el que opinen molts economistes que afirmen que aquest increment és el reflex inevitable del pla d'estímul fiscal aprovat l'any passat pel govern del PLD i que va ascendir a un 4% del PIB japonès! És inevitable que aquesta quantitat de diners tingui un efecte conjuntural. Però l'economia japonesa continua lliscant per la pendent de la recessió, mentre els plans d'estímul incrementen un deute públic que supera el 150% del PIB, el més gran totes les economies capitalistes occidentals (4).

La situació dels EUA

Molts "analistes" pronostiquen una ràpida sortida de la crisi als EUA. Realment la dada més fiable per fer tal afirmació és que és difícil que l'economia pugui descendir molt més. Però com va demostrar la depressió del 1929 la caiguda pot ser gran, molt gran, i la recuperació lenta i feble, arrossegant-se penosament durant anys.

En les dues últimes dècades el consum va ser la manxa que va alimentar el boom de l'economia nord-americana, arribant a aportar més de dues terceres parts del creixement del PIB (un 77,3% el 2007). Aquest tremend consum es va sostenir partint del crèdit indiscriminat. Però ara tot l'edifici s'ha vingut a baix i el consum intern està completament deprimit, aixafada per una muntanya de deutes impossibles de pagar per a centenars de milers de famílies i la xacra de la desocupació que descoratja encara més la despesa domèstica. Les dades oficials, encara que sempre emmascaren tremendes desigualtats, són brutals: entre juny de 2007 i finals de 2008 la pèrdua de riquesa de les famílies, combinant actius tangibles i actius financers, va fregar el total del PIB nord-americà (14 bilions de dòlars). En aquestes condicions d'on traurà l'administració Obama la fórmula per reactivar el consum intern?

Els plans de salvament de la gran banca i el paquet de 800.000 milions de dòlars per activar la inversió pública aprovat per Obama, han tingut una eficàcia extremadament modesta. Des del punt de vista de l'economia marxista la inversió de l'Estat pot tenir, en el cas de les economies més fortes, un efecte limitat a l'hora de pal·liar algunes de les conseqüències més amargues de la recessió, o estimular l'apogeu quan les condicions objectives per a això existeixen. Però la inversió estatal no determina el cicle econòmic. Per esquivar la recessió i començar a transitar per la senda de la recuperació és necessari que la inversió productiva del capital es reactivi davant de la perspectiva d'una recuperació clara de la demanda

A la llum de les dades i de les previsions, la crisi de sobreproducció no ha acabat als EUA. La capacitat productiva de la indústria manufacturera està sent utilitzada per sota del 68%, la taxa més baixa des de l'establiment de la sèrie estadística el 1948. En el cas de la inversió empresarial, alguns comentaristes han llançat les campanes al vol perquè la caiguda el mes de juliol ha estat "només" del 8,9%, una bona dada si es compara amb la caiguda del 39,2% a l'hivern. Tots els sectors es troben afectats per la major caiguda des del crack del 1929: l'automòbil, la construcció, l'acer, el ciment, la màquina eina, la química, el comerç... i la situació del sector financer es pot degradar encara més (5).

Sí, molts economistes assenyalen que s'ha tocat fons pel que fa a destrucció d'ocupació, que els estocs s’estan eliminant i que a poc a poc l'economia començarà a donar senyals de recuperació. Però això és posat en dubte per d'altres, que consideren que el creixement de l'atur continuarà (6). Alhora, l'ofensiva contra els salaris es mantindrà, augmentant la desvaloració de la força de treball en un context favorable on l'exèrcit de reserva creix amb força. Aquest fet deprimirà encara més la demanda interna i si, a més, el mercat mundial no dóna símptomes de reactivació, d'on sortirà l'impuls de la recuperació? De mantenir els estímuls dels programes estatals? En definitiva, és molt probable que el fons de la crisi encara no s'hagi assolit (7).

El panorama de l'economia dels EUA no ofereix molts senyals per a l'optimisme desfermat, però una cosa sí és certa: la política keynesiana de l'administració Obama ha servit per nacionalitzar les pèrdues del sistema financer utilitzant els diners públics, que trauran de la butxaca de la classe treballadora nord-americana per molts anys, mentre que els grans monopolis i la gran banca recuperen feliçment la seva taxa de guanys. Dos anys després de l'inici del crack financer, la cotització borsària dels grans bancs nord-americans s'ha reestablert i tornen a tenir beneficis multimilionaris. La raó? La injecció massiva de diners públics ha servit perquè els bancs actualitzin els seus balanços aprovisionant-se de liquiditat, i en lloc de proporcionar crèdits per reactivar l'activitat econòmica, una cosa que no estan fent a cap país del món, utilitzen els ajuts per impulsar novament una bombolla especulativa a la borsa. Aquests són els efectes reals de la presumpta tornada a la "regulació" econòmica, tan repetida pels neokeynesians (8).

Conseqüències socials i polítiques

La situació crítica de l'economia nord-americana condicionarà per complet la recuperació mundial. Al mig d'aquest panorama, no són pocs els que s'han dedicat a exaltar el paper de la Xina com a locomotora de la recuperació. Després d'un repunt del creixement de la seva economia, reflectint l'impacte dels 586.000 milions de dòlars invertits en obra pública pel govern, queda per veure si la tendència es mantindrà. Tenint en compte la debilitat del mercat interior xinès per substituir el nord-americà, i que la Xina continua sent una potència exportadora que depèn més que mai del mercat mundial, les coses no són clares. En altres articles hem parlat de l'augment de les tendències proteccionistes, que lluny de remetre augmenten diàriament. La situació és clara: la lluita per cada pam del mercat mundial entre les potències imperialistes empitjorarà en els pròxims mesos i anys. La Xina lluny de ser un factor d'estabilitat augmentarà les tensions. Però sobre la Xina parlarem extensament a pròxims articles.

La crisi es continua desenvolupant i accentua la polarització entre les classes, encara que evidentment els seus efectes polítics no són lineals (10). És clar que la burgesia mundial té una recepta acabada per sortir de l’atzucac: atacar fins a l'os les conquestes de la classe obrera, els seus salaris, les seves condicions laborals i reduir a la mínima expressió les despeses socials. En aquesta situació els treballadors hauran de passar per una dura escola: els salaris es reduiran, colpejats pel xantatge dels patrons i la desocupació de masses, mentre la misèria que imposa la severitat de la crisi s'estendrà. Per això el debat sobre la recuperació sona a broma cruel per a milions de famílies obreres a tot el món. En aquest primer període de crisi és inevitable assistir a més derrotes que victòries, i una caiguda de les vagues fàbrica a fàbrica és completament inevitable a tota una sèrie de països. No pot ser d'una altra manera, tenint en compte la debilitat de les forces del marxisme i la política de col·laboració de classes que defensen les direccions reformistes de les organitzacions obreres, garants de la pau social, pel temor a què la mobilització els arrossegui a una dinàmica molt perillosa. Però això no vol dir que la classe obrera hagi estat derrotada o sofreixi un retrocés en la seva consciència. No, els treballadors estan assimilant la gravetat de la crisi i estan traient les conclusions necessàries i no dubtaran en sortir a la lluita, com ja ho han fet, quan vegin un curs per fer-ho, sobretot en lluites unificades. El factor de la direcció continua sent decisiu.

El qüestionament del capitalisme està creixent i les conseqüències de la crisi es deixaran sentir, més aviat que tard, en les organitzacions obreres, en els sindicats i els partits tradicionals que seran sacsejats de dalt a baix. No serà un camí en línia recta, hi haurà avenços i retrocessos, capes de treballadors que s'incorporaran abans que d'altres, però les oportunitats per a les idees del marxisme revolucionari, per a la lluita per la transformació socialista de la societat creixeran poderosament i connectaran amb l'experiència de milions d'oprimits. La tasca és clara: no caure en la impaciència ni deixar-se impressionar per les dificultats conjunturals que presenta aquesta primera etapa de la crisi, i aprofitar totes les oportunitats intervenint en el moviment real dels treballadors, en les seves organitzacions, en les seves lluites, defensant conseqüentment les idees socialistes i guanyant noves posicions. Només d'aquesta manera prepararem avui les condicions per als avenços de demà.

2. Les estimacions assenyalen que el PIB de la zona euro descendiria aquest any entorn d'un 3,2%, amb una caiguda d'Alemanya i la Gran Bretanya rondant el 6%. Al Japó el descens se situaria també proper al 6% i als EUA, el retrocés del seu PIB seria al voltant del 2%. Cap d'aquestes dades no ha estat corregida en línies generals per cap estudi. El Banc Mundial (BM) ha estimat que la producció industrial global pot ser a mitjan 2009 fins i tot un 15% inferior de la registrada el 2008. Les previsions de la Worldsteel Association (l'Associació Mundial de l'Acer) reflecteixen molt bé la magnitud de la crisi: als EUA s’espera la major caiguda en la demanda d'acer des de la postguerra, 36,6%, mentre que a la UE la disminució en la demanda serà superior al 25%. Al Japó s'espera una contracció del 20,4% mentre al Brasil, l'Índia, Rússia i la Xina (el Grup BRIC) rondaria el 6%. D'altra banda, una recent anàlisi de l'Organització Internacional del Treball (OIT) assenyala que la recessió ha destruït mig milió de llocs de treballs en els últims dos mesos. Segons l'informe, la recuperació de l'ocupació es donarà entre quatre i cinc anys després que l'economia mundial comenci a mostrar senyals clars de millora.

3. Segons preveu l'Associació Industrial de Béns d'equip (VDMA), la indústria alemanya podria acomiadar uns altres 42.000 treballadors en els últims mesos de 2009.

4. La utilització de la capacitat productiva industrial del Japó està en el 70%, després que la producció industrial descendís un 32,9%! entre setembre de 2008 i febrer de 2009. La inversió en béns d'equip i en construcció va registrar en el primer trimestre una caiguda del 22,4% i en el segon del 14,7%. La taxa d'atur de juny va créixer fins al 5,4%, tres milions i mig d'aturats, el màxim des de 2003 i un milió més que el juliol de 2008.

5. L'organisme regulador de la banca comercial als EUA ha assenyalat recentment a 416 entitats els balanços de les quals s'estan veient seriosament afectats per la degradació dels seus actius, bé per l'impagament de les hipoteques o del deute a les targetes de crèdit. És el 5% del sector bancari amb uns actius propers als 300.000 milions de dòlars.

6. La recessió, que va començar oficialment el desembre de 2007, ha eliminat 7,4 milions d'ocupacions, de les quals 1,4 milions corresponen al sector de la construcció i immobiliari i a dos milions a la indústria, assolint-se la xifra de 14 milions d'aturats oficials. En aquestes condicions la possibilitat d'una recuperació del mercat domèstic s'ajorna inevitablement. Així ho mostren les dades de vendes minoristes (van retrocedir un 5% el juliol), o l'increment dels desnonaments per impagaments de crèdits hipotecaris que afecten a milions de famílies i que van augmentar un 15% en el primer semestre de 2009 (1,9 milions de llars).

7. Dues setmanes abans que es fessin públics les dades de creixement econòmic d'Alemanya i França, el corresponsal econòmic del diari El País als EUA, Sandro Pozzi escrivia el següent: "El cert és que ja gairebé ningú no s'atreveix a parlar en veu alta de brots verds, ni des de la Casa Blanca, ni des del Tresor, ni des de la Reserva Federal. És més, l'Associació Nacional per a l'Economia de les Empreses (NABE, per les seves sigles en anglès) advertia aquesta mateixa setmana que la recessió continua i que el 55% de les empreses diuen no haver tocat fons" (Recuperar-se de la Depressió 2.0, 26 de juliol).

8. En un article de Claudi Pérez titulat La cobdícia torna a Wall Street podem llegir: "Els sis titans bancaris dels Estats Units ja tenen posats en reserva 52.000 milions d'euros per pagar els seus executius i empleats. És un 20% més que en el primer semestre de 2008, segons dades manejades en la indústria a partir dels últims resultats trimestrals. Aquesta quantitat inclou sous, segurs, pensions i, sens dubte, primes (...) `M'agradaria pensar que senten algun tipus de remordiments o de vergonya ´, va dir el president Barack Obama en roda de premsa, sense citar noms" (El País, 2 d'agost de 2009).

9. Als EUA la dreta republicana ha crescut en els seus atacs contra l'administració Obama, mentre a la UE els estrategs del Banc Central Europeu (BCE) han exigit el final dels plans d'ajut i la tornada a l'ajust pressupostari advertint que aquest camí pot portar a un crack de les finances públiques amb un deute insostenible en el mitjà termini. A la Gran Bretanya, el deute públic arribarà aviat a un 100% del PIB. Al Japó supera ja el 150% del PIB i fregarà el 200% per al 2011. Els EUA s’espera que arribin al 100% del PIB a finals del 2010. Segons economistes de l’FMI, per al 2014 les proporcions deute públic/PIB de les economies del G-20, que suposen prop d'un 85% del PIB mundial, hauran augmentat en 36 punts percentuals del PIB en comparació amb els nivells de 2007.

10. Les dades són escruixidores. Segons un informe de l'organització Feeding America (Alimentar Amèrica) basat en xifres oficials del Departament Federal d'Agricultura (USDA), més de 12 milions de nens nord-americans estan en risc de fam; alhora, 32,5 milions de nord-americans estaven inscrits el setembre per obtenir vals de menjar. Dades semblants sobre l'empobriment de la classe obrera a tot el món capitalista avançat es poden trobar per desenes.